Quan Val Net passa a ser Vale Limpio

Hui he llegit una notícia interessant pel que fa al futur i modernització de la pilota valenciana. El titular diu així: “La Universitat estarà present en totes les partides professionals de pilota valenciana” (podeu llegir-ho a la web de la Universitat o a Pàgina26.com ).

Enhorabona. Ara, la mateixa notícia a Europa Press. Copie el primer paràgraf, però també es repetix al quart:

VALENCIA, 31 Oct. (EUROPA PRESS) -
La Universitat de València promocionará su imagen en todos los ámbitos de la pilota valenciana gracias a un acuerdo firmado por su rector, Francisco Tomás, y por los representantes de Vale Limpio , que gestiona en exclusiva este deporte en su vertiente profesional, según informaron hoy fuentes de esta institución [...]

Atenció. Val Net ha pasat a convertir-se en Vale Limpio i altres mitjans (Panorama Actual) també han caigut en el “copia i pega”. ¿Qué els periodistes no saben qué és Val Net? ¿Sona millor Vale Limpio? ¿Cal traduir-ho tot?

Segurament, i pose la mà en el foc, ha estat un clar abús del Salt. Altra cosa és el poc ús d’esta ferramenta que tant ha fet pel valencià, ¿veritat honorable conseller? Ho van descobrir fa uns dies Taronget i HortaSud en un divertit post a No cap en cap cap .

Duran i Lleida estarà a València el 8 de novembre

Que alce la mà qui no crega que el País Valencià necessita d’un partit democristià fort i de polítics de la talla de Josep Antoni Duran i Lleida president del Comité de Govern d’ Unió Democràtica de Catalunya . Per dos motius: per construir el país, primerament, i pel missatge democràtic i de llibertat que introduix a la societat que també servix per la seua construcció. Amb igual importància, també pel que suposa de fidelitat a la llengua i la cultura catalana.

Ací podeu escoltar una entrevista de 10 minuts del passat 29 d’octubre a –oh, sorpresa!- Ràdio 9, on evidencia en els conflictes dels transports de Barcelona la veu eminentment catalana en defensa dels interessos dels ciutadans, lluny de la lluita partidista del tripartit i dient les coses clares al Govern Central sense caure en el victimisme dels populars nostres.

Per cert Duran i Lleida també escriu un blog i una carta setmanal .


PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “ENTRE UNA ESPANYA I L’ALTRA”
El proper 8 de novembre –ho tinc apuntat a l’agenda del blog des de fa dies- a les 19:30 estarà a l’ Octubre Centre de Cultura Contemporània (Sant Ferran, 12 València) hi estarà per presentar el seu últim llibre “Entre una Espanya i l’altra. De l’11-M a l’atemptat de Barajas”.

A l’acte hi estarà acompanyat de Vicent Miquel i Diego, d’ Unió Democràtica del Poble Valencià . UDPV, unes sigles molt importants pels valencians, però lluny del pes que deuria assolir al País Valencià. Perquè el valencianisme no és dels anys seixanta. Hi ha una tradició de més de 100 anys que cal conèixer i integrar per fer-nos forts.

Per la Pàtria, la Pau i la Justícia

(Fotografia que m'ha passat un company en acabar la Missa on alguns dels participants han posat amb el penó, la coronada, l'estelada blanca i la de Sant Jordi).

El Puig. Darrer Diumenge d’Octubre. També, per als cristians valencians, que s’han aplegat al monestir, “bressol de la pàtria”, en paraules de Nicolau Primitiu. Una trobada que ha començat amb una conferència a càrrec de l'escriptor i filòleg Abelard Saragossà titulada “Persona, societat i llengua”. Una xerrada per reflexionar, revetladora i clau per al valencianisme que en altre post intentaré fer-me ressó.

Però, el pes significatiu del programa d’este dia per als cristians valencians ha estat la Missa per la Pàtria, la Pau i la Justícia que es celebra a l’església del santuari i monestir des de l’any passat.

Al voltant de 150 persones s’han reunit per participar en la celebració religiosa i, després, unir-se a l’aplec civil i, des d’ambues maneres, afirmar la personalitat valenciana i reivindicar els nostres drets nacionals. Una missa, per cert, concelebrada per sis capellans i amb càntics dels segles XIII, XVI, XIX i XX. A la conclusió s’ha cantat l’Himne Acatist a la Mare de Déu (ss. V-VI).

Una iniciativa que devem a la perserverància i ànim de l’activista civil i cristià Marc Adell i al Centre Pare Tosca-Amics de l’Oratori. A més, durant l’Eucaristia ha hagut un recordatori al jesuïta Joan Baptista Melià -que tant ha fet pel valencianisme i pels més empobrits d’Amèrica Llatina- i que, ara, està malaltet esperant la cridada del Nostre Senyor i continuar allí, al Regne del Cel, la tasca que tan productiva ha fet ací. al vell Regne de València.

Per als cristians valencians i per qui li puga interessar, transcric l’homilia. Com un antic sermó de la conquesta del segle XXI.

SERMÓ DEL DARRER DIUMENGE D’OCTUBRE
28 octubre 2007

“És un diumenge particularment singular en la vida celebrativa d’aquells que dediquem part de la nostra vida, també, a treballar per la pàtria. Una de les nostres pregàries és per la nostra pàtria, seguint també la recomanció del Papa que va fer en les Jornades Mundials de la Pau. I, finalment, per la Justícia, perquè com sabeu, ens ho ha dit el mateix ha dit el Sant Pare, que no hi ha pau sense justícia.

Pregària per la Pàtria dins d’uns murs sagrats més que venerables, que posen en marxa tots els nostres sentiments d’adhesió a una història, a una terra i a una actitud. Dins dels murs d’aquest monestir estem, ara, treballant per la pàtria, treballant per la pau, treballant per la justícia com sabem també des de l’oració i celebrant un Ressucitat que ompli d’esperança i pot canviar i canvia les nostres vides i les nostres expectatives, tal i com hem escoltat en la lectura del profeta Issaïes (Is 32, 15-18). Res és impossible per a Déu i per al Ressucitat. I les coses i els fenòmens més inaudits són possibles per la seua part.

Em preguntava quins sentiments tindria jo i quins podem tindre tots nosaltres, ací congregats, als peus de la primera Patrona del Regne, al lloc on es posa en marxa aquella gran aventura que es va dir Regne de València i que hui volem continuar amb altres denominacions del territori que conquerí aquell gran rei Jaume I, que ací en la batalla que tingué lloc donà pas a la cristianitat en el nostre país.

Però, no només em preguntava per un sentiment d’adhesió a la història, de contemplació de tantes gestes heroïques quotidianes de la nostra gent dia a dia, de tanta lloança a Déu com han tingut lloc dins d’aquests murs.

Em preguntava també, en aquell moment en qué estava en joc la cristianització o la pervivència de l’Islam en les nostres terres, qué pensava el bon rei Jaume I, els bisbes que vingueren amb ell, els senyors que l’acompanyaren i les tropes; qué sentien en el moment en que es posava en joc un canvi històric per a la humanitat concretat en el futur Regne de València.

He tingut ocasió ara d’estar contempant, fa un moment, el retaule que relata la batalla d’El Puig. ¿En qué contemplaven els seus sentiment, els seus pensaments, el rei i les tropes mentre estaven ací en este lloc fa ja tants anys?

Repassant algún document històric he vist que els seus succesors quan celebraven la conquesta del Regne es gloriaven que havia estat una “passejada militar”, és a dir, pràcticament, sense vessament de sang, pràcticament en pau, amb negociacions, amb pactes, amb la estratègia política del bon rei. Hui –que estem celebrant una Missa per la pau del món- crec que és bo que posem al centre del nostre pensament que el nostre Regne, el nostre País, naix també prou pacíficament. En el marc d’una contesa bèl·lica, però també amb el desig de portar una llei cristiana, d’amor i de misericòrdia.

Llegia un dels sermons de la conquesta, un dels més coneguts, de l’any 1638, i el predicador estava orgullós de la pau que portà el rei Jaume i de les lleis de justícia, d’amor –“fraternals”, diu ell, en llenguatge del segle XVII-, de les lleis que afavorien el més dèbil en un sermó que bé podia haver estat predicat hui entre nosaltres i ens hauria ajudat molt.

Perqué la història ens pot ajudar a viure un present de pau, de justícia i de llibertat, d’estimar la pàtria com la’estimaven eixos nostres avantpasats. Els que la van fer possible: Jaume I, els bisbes, els senyors que l’acompanyaren i van fer possible la cristianització del nostre regne.

Ens han fet molt de mal en la història, ens han agredit molt, ens han colpejat de moltes maneres i hem sabut respondre cristianament. I volem respondre cristianament. La nostra pregària pel país és una pregària de pau, és una pregària que aspira a la justícia, és una pregària que no vol discriminació, és una pregària que anhela la concòrdia de la gent.

Però en justícia reclama els drets que corresponen a qualsevol pàtria sòlida, ben formada i en el nostre cas molt més consistent.

Després de 300 anys d’una derrota militar injusta, després de 300 anys d’una derrota sagnant i molt anticristiana, un grup de cristians ens apleguem als peus de Nostra Senyora d’El Puig -la primera Patrona del Regne de València- en un lloc simbòlic, en un lloc imponent, en un lloc que fa tremolar i fa somoure els nostres sentiments per no tornar mal per mal, per dir-li amb força a la Mare de Déu que ens empare en les nostres esperances, que ens protegixca en els nostres anhels, que ens il·lumine en el nostre caminar per un país més lliure, més autèntic, més genuí i, perquè no també, més cristià que segur que ens anirà millor.

Això no serà possible si tornem mal per mal. L’epístola de Sant Pau (Fl 4, 4-9) ens ajuda clarament a viure des l’amor, a viure des de la condició de fills de Déu –germans tots- aspirant a construir un regne, un país bo, sòlid, agermanat, que vibre en la seua història i en els seus moments històrics dignes de ser recordats. Que siga capaç de donar-li gràcies a Déu i que en el país tinguen cabuda tots: els nostres i els no nostres, els que són d’ací i els que són d’allà, els que pensen com nosaltres i els que no pensen com nosaltres.

Hui preguem per la pau, preguem per la justícia i preguem per la pàtria. Per una pàtria que ens han furtat, per una pàtria que la volem íntegra, sencera, autèntica i genuina. Amb el millor de lanostra història que serà projectat als nostres successors cap a un futur més autèntic, més genuí, més valencià i, per tant, més universal.

Que la Mare de Dèu dels Àngels d’El Puig i el seu correlat en el patronatge, i amb l’advocació de la Mare de Déu dels Desemparats, entenguen el desempar de les nostres pregàries, escolten les nosters súpliques i ens conduixquen per camins de justícia i de pau a una pàtria autèntica i genuïna fins que un dia pugam arribar a la Glòria i la Pau de Déu”.

ACTUALITZACIÓ (23 novembre 2007)
Ací es llegir la crònica oficial penjada el 23 de novembre a Cristians pel Valencianisme.

Pluja fina al valencianisme

“Al meu país la pluja no sap ploure” (Raimon)

PLUJA FINA Pluja fina es el que necessita el valencianisme, segons el meu parer. Ho hem comentat al blog “No cap en cap cap!” arran d’un interessant post de Taronget. Els que venim dels pobles sabem de la necessitat de la pluja al camp. Però lluny d’exia gota freda que plou i plou i ho arrossega tot. El camp necessita eixa pluja tranquila que neteja els arbres i penetra a la terra deixant una saó duradera.

Que caiga pluja al sí del valencianisme. Front a les grans declaracions essencialistes i maxilimalistes, el valencianisme necessita el treball pausat, ben fet, que penetra en la societat i que no ho arrossegue tot en un sol dia cap a la mar. Volem que la terra, el nostre país, es mulle d’eixes gotes de traball tranquil, però que no s’atura i deixa saó. Fugir de la trinxera i del bunker i fer-se present de forma tranquila als pobles i ciutats.

VALENCIANISME.COM Precissament, este portal web del valencianisme de construcció ha fet durant set anys un treball de pluja fina que ha mullat el camp. Ara, necessita l’ajuda de tots .

Des d’esta web s’ha contribuït a eixe valencianisme que vindrà i que serà producte de la certesa que prové de la cultura i la pedagogia, de la moderació i el diàleg, del treball i dels fets, de la integració i la llibertat…

L’absolutisme borbònic no fou un sistema modernitzador

L’agència Europa Press remet pel seu servici en valencià de notícies una informació sobre el dsenvolupament d’uns dels actes dels XXXVI Premis Octubre, que es celebren a València. No sé si ho publicaran molts mitjans o no, però desfà molts mites i ací queda.

Llàstima que cap asesor li ho afegira a Camps el passat 9 d’octubre al seu discurs institucional(?).

Encara recorde els moments passats llegint el llibre de la professora Carmen Pérez Aparicio “De l'alçament maulet al triomf botifler” (3i4). Era la primera vegada que em documentava sobre esta etapa imprescindible per als valencians.

UNA HISTORIADORA QÜESTIONA EN ELS OCTUBRE EL "MITE DE L'ABSOLUTISME BORBÒNIC COM A SINÒNIM DE MODERNITAT"

VALÈNCIA, 24 d'octubre (EUROPA PRESS) La professora d'Història Moderna de la Universitat de València ha analitzat hui, dins de al primera jornada de l'Encontre d'Escriptors inclòs en els XXXVI Premis Octubre les conseqüències de la derrota de la Batalla per al territori valencià des del punt de vista polític, amb la pèrdua dels Furs, així com econòmic, comercial i social. L'estudiosa ha qüestionat que l'"absolutisme borbònic fóra un sistema modernitzador, com s'assegura moltes vegades per la historiografia espanyolista" i va considerar, en canvi, que va ser "regressiu".

Sobre esta qüestió, l'experta ha assegurat que "comercialment i econòmicament es tenia la sensació que amb els Àustria hi hauria més llibertat per al comerç, i socialment els agricutors esperaven l'abolició dels privilegis feudals". Pérez ha insistit que l'"absolutisme borbònic va ser regressiu ja que la resta d'Europa avançava en aquell moment cap a la seua abolició i la implantació del sistema parlamentari pactista semblant al qual havia tingut la Corona d'Aragó. Per esta raó, ha opinat que esta "equiparació absolutisme-modernitat per a Carmen Pérez "és un clixé intencionat ideològicament i no se sosté amb els fets".

La conferenciant ha exposat que abans del Decret de Nova Planta els Furs valencians ja s'havien abolit de fet, ja que "els Borbons els anaven abolint a mesura que conquistaven ciutats i viles", ha dit.

També ha explicat que esta abolició va ser qüestionada després de l'aprovació del Decret de Nova Planta per l'antiga aristocràcia seguidora dels austracistes i, també, per reconeguts nobles proborbònics. Estos últims defensaven que amb la reinstauració dels Furs "es posaria fi al sentiment popular austracista que va perdurar durant dècades i que va provocar nombroses revoltes".

28 d’octubre: Aplec d’El Puig

El proper 28 d’octubre és el darrer diumenge d’octubre i els valencians tenen una cita als peus del Monestir de Santa Maria d’ El Puig . Són molts els que marxen a peu des de les Torres de Serrans del cap i casal. Enllaç a la convocatòria del Bloc i a la convocatòria d'Estat Valencià . Totes dues des del mateix punt d'encontre.

Vídeo de la marxa de l’any passat.

Des dels inicis del valencianisme polític es celebra en este lloc l’aplec que Al Tall popularitzà amb una coneguda jota que recorre comarques, ciutats i punts emblemàtics de la geografia valenciana.

Però, des de fa un temps cristians valencians s’unixen a este acte amb la celebració d’una missa al propi monestir. Vos anime a unir-se a la festa. No es pot dir que els cristians valencians -i menys els de la ciutat de Valencia- estiguem farts de celebracions en la nostra llengua. Copie el programa:

11:00 Acollida a la porta del Reial Monestir del Puig.
11:15 Conferència-col·loqui: “Persona, societat i llengua. Fonamentació filosòfica de la importància social i cultural de les llengües”, a càrrec del professor Abelard Saragossà, de la Universitat de València.
12:30 Celebració eucarística per la Pàtria, la Llengua i la Pau.
13:30 Comiat.

Nota: Santa Maria d’El Puig (a la reproducció de dalt es veu una xilografía del segle XVI) fou la primera patrona del Regne de València. La campana que duu recorda la tradició de la imatge de la Mare de Déu que sota una campana es va trobar Sant Pere Nolasc –que acompanyava al rei Jaume I durant la batalla un any abans d’entrar a Valencia-. Des de llavors la veneració patriòtica, també, a esta Mare de Déu.

Rajoy se'n fot del canvi climàtic

Rajoy torna amb la esquissofrènia pròpia del Partit Popular que no governa a Madrid, però sí ho fa en algunes (massa) autonomies.

Ara, se'n fot del canvi climàtic. Es pot escoltar ací .

Algú deuria dir-li que, des de les passades eleccions, el seu amic Francisco Camps creà una Secretaria Autonòmica de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic i, a més a més, Rita Barberà manté a l'Ajuntament una Regidora Delegada de Qualitat Mediambiental, Energies Renovables i Canvi Climàtic.

O Rajoy està perdent la xaveta o ací els seus fan electoralisme. O les dos coses. O tots ens volen pendre el pèl. O les tres coses.

Räikkönen guanya

Juan Enrique Tur finalitza amb una pregunta malvada i molt intencionada un post sobre el “Cas Pla” (ha estat un goig seguir-lo a Malva-Rosa Connection ):

“¿Por qué el logo del PSOE en la Comunitat lleva incluido el PV de País Valencià si a la que surge un problema tienen que venir de Madrid a decirles cómo arreglarlo?”

Casualment, dos dies després coincidix (la culpa no és de “Testigo”) amb l’ínclit González Pons (“verde por fuera rojo por dentro igual a negro tumba”) que fa unes declaracions sense cap tipus de pudor al més pur estil Ricardito Costa.

Així ho recull hui dilluns Europa Press:

"[González Pons] Manifestó que el PPCV es "el único partido valenciano" que se presenta a estas elecciones, "dado que el PSPV ha dejado de serlo y es directamente PSOE Ferraz", por lo que "no puede considerarse ya un partido valenciano", señaló.

I té la barra d’afegir:

“Esteban González Pons criticó que "ella [Teresa Fernández de la Vega] por sí misma se propuso y aceptó, sin que ningún órgano -del partido- se lo haya propuesto y sin que nadie haya salido a invitarla candidata al Congreso por Valencia", aseveró. Agregó que esta actitud le recordó al "Caribe" porque, según señaló, "el PSOE está en la fase un poco caribeña de autoproclamaciones de los candidatos al son de la música y de los carteles". Destacó que "esa práctica africana de democracia, en el PP no se lleva".

Cada vegada la cara dels populars és més dura. Qué ja no s’enrecorda dels casos amb els “zaplanistes”, de l’autoproclamació del seu líder Rajoy (“y cierra España”) fa unes setmanes, del “Génova decide”, del dit i la lllibreta blava d'Aznar… Quina barra!

Al remat, el que queda palés és que els dos grans són excatament el mateix, et caurà un millor que l’altre, però a l'hora de fer política són dos gotes d’aigua. Mentre, alguns valencianstes ens l’agafem en paper de fumar.

I és que després de vore l’altre dia la Fòrmula-1 m’encantaria vore el valencianisme (els tercers en discòrdia) guanyar el campionat, mentre Alonso(PP) i Hamilton(PSOE) es barallen eternament sense fer els deures.

¿Serà possible que a la política valenciana guanye alguna vegada Kimi Räikkönen ?

Les sardines i el tauró

Les sardines feien una manifestació de protesta. No estaven contentes amb les dimensions del seu cos.
-Quina incongruència! -comentà el tauró.
JOAN FUSTER
Bestiari, 2005

El riu Xúquer, encara

El riu Xúquer encara necessita de l’ajuda dels que volen que continue sent el que és, de moment: un riu.

El PP, el partit que és tan exquisit amb la llei ( vegeu el cas de TV3 ), continua insistint ara, en agafar aigua del Xúquer des d’Antella, quan ja quedà clar que el transvasament al Vinalopó es faria des de l'Assud de la Marquesa a Cullera. Tot i que la Unió Europea ho va rebutjar fa uns pocs dies . També podeu vore la notícia a Infotelevisió que anunciava que Compromís presentaria una proposició perquè les Corts Valencianes recolze esta decisió europea.

Però la majoria popular ha tornat a ningunejar les institucions europees.

“El portaveu adjunt de Compromís, Enric Morera , va presentar esta proposta com una via per a “passar pàgina a una etapa molt negra” de “confrontació” i “utilització partidista” de l’aigua i per a obrir una “nova etapa d’acord, cooperació i lleialtat institucional” en matèria hídrica.

El ple de les Corts Valencianes va rebutjar hui [17 d’octubre], amb els vots del PP, una proposició no de llei de Compreels meus pel País Valencià, que va comptar amb els vots favorables d’este grup i del PSPV, que instava a la Generalitat i a la Junta Central d’Usuaris del Vinalopó a “retirar de forma definitiva” la seua proposta de realitzar el transvasament Xúquer-Vinalopó des de la presa intermèdia d’Antella o des del traçat inicial de Cortes de Pallars. La iniciativa desestimada pel grup popular reclamava a més el suport de les Corts a la decisió de la Unió Europea de considerar que el transvasament des de l’Assut de la marquesa “pot aportar una solució adequada, sostenible a llarg termini i integral” per a la gestió hídrica de la conca del Xúquer i per a la recuperació dels aqüífers del Vinalopó."

Podeu seguir llegint ací .

O siga, el PP continua cabut. Volen agafar aigua del Xúquer de dalt. Efectivament, la millor. No els dol utilitzar als regants del Vinalopó com excusa i provocar enfrontaments entre valencians. Però tots sabem eixa aigua on anirà: a les construccions que depreden el territori sense consideració.

Si els polítics que ens [des]governen continuen oblidant-se del Xúquer i deixant que els pous il·legals i incontrolats a La Manxa (milers) continuen regant el que era terra de secà, ja vorem que farem perquè no arribarà aigua bona de cap de les maneres. Vegeu este article publicat l’any passat a El Punt i recuperat per Compromís pel Territori .

És important estar sempre alerta amb estes notícies com el menyspreu fet als regants tradicionals del Xúquer; però, és clar, els interessa molt més tirar a Pla. I a nosaltres, què.

Finalment, pregunte: ¿Com aconseguix el PP enganyar als llauradors de La Ribera? ¿No se n’adonen que van a quedar-se sense aigua? ¿Com pot obtenir el PP majoria absolutísima a Alzira, Algemesí, Carcaixent, Cullera…? ¿Són ells o som nosaltres els dolents?

Dia d’Acció del Blog. Acció Ecologista Agró

El 15 d’octubre es el Dia d’Acció del Blog . Enguany està dedicat al medi ambient . Participe activament i amb molt de gust amb esta campanya.

A més un blog amb un nom que ens duu a la muntanya i al camp, a l’arbre, a la natura, no pot deixar passar esta ocasió. Així que he decidit fer un xicotet homenatge.

Quan al País Valencia algú es referix al medi ambient no té més remei que parlar de l’activitat realitzada des de 1983 per ACCIÓ ECOLOGISTA AGRÓ , el grup ecologista més nombrós del País Valencià. A més, AE-Agró és independent de partits polítics i administracions. AE-Agró és una entitat plural oberta a qualsevol persona que faça seu el principi d’actuar per a contribuir coherentment a millorar el medi ambient. La denúncia i la sensibilització social són els eixos de la seua activitat.

Denuncien les agressions mediambientals a través d’accions pacífiques, recursos judicials, al·legacions, informes, comunicats de premsa i altres. També sensibilitzen la societat sobre els problemes del medi ambient i les possibles vies de solució organitzant xarrades, taules redones, projeccions audiovisuals, exposicions...

Ací deixe un vídeo molt pedagògic, produït per AE-Agró, sobre la destrucció de la Serra Calderona (vàlid, en qualsevol cas, per altre lloc on els PAI amenacen territoris protegits). Perdeu uns minutets que s’ho val. I si sou mestres de Coneixement del Medi o professors a Secundària és un material molt aprofitable.

En Venda Parc Natural. La Calderona .



Gràcies, amics, d’Acció Ecologista Agró per estimar tant el País Valencia i pel vostre exemple sempre.

2015

Falten 8 anys per arribar a esta data: 2015.

Però ja n'hi ha qui ha fet alguna prospecció i s'ha aventurat a dir-nos qué passarà a la societat global. O siga, qué passarà als mitjans de comunicació. Per supost no saben si la vida es resoldrà així o no. El que sí sabem és que, nosaltres, els que utilitzem les possibilitats que ens oferix la blogosfera o la web 2.0 aí podem intuir-ho.

Sabem del poder de la persona que accedix a continguts posats per altres i, a la vegada, els intercanvia. L'autor d'este video del que pose l'enllaç -clicant damunt del 2015 o damunt la foto - va molt més enllà i ens diu que el periodisme tradicional començà a morir a finals del segle XX.

¿Qué hi penseu? A mí se m'ocurrixen moltes coses, però una per damunt de totes. Crec que els valencianistes tenim un arma molt poderosa: la nostra convicció i internet. Usem-lo.

2015

“Temps d’acció”, d’Agustí Colomer

Pocs dies després del 9 d’Octubre, Agustí Colomer redescubrix al diari Levante-EMV les figures de dos hòmens del valencianisme polític dels inicis del segle XX. Ens parla de Carles Ferrís i Faustí Barberà , a propòsit del reconeixement per part de la Generalitat al sanatori de Fontilles. A l’article conclou Colomer:

“Resulta curiós que els qui coneixen la tasca apostòlica i social del pare Ferrís desconeguen la seua sensibilitat valencianista, i que els qui admiren el patriotisme del Dr. Barberà ignoren la dimensió religiosa del qui ha estat batejat com «un soldat de la fe i de la ciència». Les mentalitats excloents d´aquells cristians que ignoren el fet cultural valencià i d´aquells valencianistes portaestendards del laïcisme més ranci semblen donar-se la mà. Però afortunadament, la tossudesa dels fets acaba per imposar-se i, gràcies a estudis com els dels professors Emili Casanova, Rafael Roca o Antoni López, podem contemplar integralment les figures d´uns valencians per als quals fe, compromís social i valencianisme formen un tot indeslligable.”

És el propi Agustí Colomer qui m’ha proporcionat, sense ell saber-ho, una de les lectures més interessants sobre el valencianisme polític dels últims temps. M'ha descobert un nacionalisme als anys trenta (en moments molt durs) d'inspiració cristiana, una mena de valencianisme catòlic. Està tot explicat amb detalls a “Temps d’acció. Acció Nacionalista Valenciana (1933-1936)”, de l’editorial Denes.

En este llibre que trau a la llum els escrits del setmanari “Acció”, òrgan d'una entitat nacionalista que mai arribà a presentar-se a les eleccions i que desaparegué quan començà la guerra del 36. Però, que durant uns anys mobilitzà als catòlics valencians en un temps on feia falta acció. Per als amants de les històries sobre banderes poden conèixer que ANV solien onejar la senyera amb estrela blanca sobre blau, per exemple. O que foren impulsors de la celebració del 25 d’abril.

Un partit que acollí a reconeguts valencianistes com Casp, Moròder, Sanmartín. Soriano Bueso, Bayarri, Adlert o Esteve Victoria. La història, massa desconeguda, dels valencianistes que feien compatible la seua fe i la implicació amb la seua gent i el seu país. Però que ho tingueren clar quan denunciaren la irrupció dels feixismes i la persecució religiosa.

Exemple de compromís per als cristians de hui en dia –que han abandonat la seua cultura i als que menyspreen qualsevol cosa que vinga del cristianisme-. I és que som molts enls que ens sentim massa vegades en la frontera. Expulsats d'uns llocs per catòlics i "beatos" i d'altres per "catalanistes" o nacionalistes.

És temps d’acció urgent.

Atemptat contra el Bloc

Llig al Blog de Pere Fuset , portaveu del Bloc Jove, la narració dels fets sobre l'atemptat a la seu nacional del Bloc a la ciutat de València. Es junta tot: impunitat, inoperànica, incompetència, desinterés... i tot es pot repartir a parts iguals entre el PP i el PSOE. Ho sent, però així ho veig. Ho dic perqué quan a les properes eleccions els dels cants de sirena del "mal menor" que no ens donen la tabarra.

Diu Fuset:

“Tot apunta a que l'artefacte col·locat la nit del 8 d'octubre a la porta de la seu nacional del BLOC no era una simple brometa sinó un autèntic artefacte explosiu que d'haver esclatat haguera produït molt més que una simple fogonada. Per dir-ho clar, la nit del 8 d'octubre, a la Ciutat de València es va produir un intent d'atemptat amb explosius contra el BLOC.

Sobre la impunitat amb que actuen els grupuscles feixistes al nostre territori no puc afegir molt més del que ja he comentat en altres ocasions tot i que la col·locació de l'explosiu suposa un bot considerable que supera l'anècdota. No obstant hi ha un parell de reflexions des de la més profunda indignació que trobe que és just compartir i difondre”.

Continuar llegint al Blog de Pere Fuset...

Després del 9 ve el 10

ATAC A LA SEU NACIONAL DEL BLOC. La col·locació d’un artefecte explosiu a la seu nacional del Bloc , al carrer Sant Jacint de Valencia, ha tirat per terra tot l’optimisme (em repetixc, però sí, he decidit ser optimista) que portava acumulat des de la vespra del 9 d’octubre. El pijor, la impunitat amb la que operen. Si el miserable percep que s’és tebi amb els seus actes i mai es deté a ningú continuarà sent miserable. Morera diu que són més de 50 atacs els comptabilitzats, en alguns casos amb agressions físiques. És l’hora de la repulsa, la solidaritat però també de la contundencia en la denuncia.

ELS SÍMBOLS. La nafra va guarint-se. I d’això estic convençut. Han estat diverses les situacions que m’han fet vore que un dels símbols (la bandera ni més ni menys) dels valencians va sentint-se poc a poc com a propi per part de tots els valencians: la senyera amb el blau (tantes vegades que he cantat “El Xocolatero” amb allò del sense el blau, sense el blau) va estar present el dia de l’ofrena a Jaume I per part del Bloc el dia 8, a la processó cívica amb el Bloc Jove i a la mani de la vesprada exhibida per part de l’anomenada “Esquerra independentista”.
Mireu a annanotícies.com: ací , ací o ací .

UNA CARA SORPRENENT. Però, sens dubte, el que més m’ha agradat ha estat vore la cara d’un amic “hiperpeper regionalista” quan li he mostrat les fotos de l’Annanotícies on apareix la coronada amb quatribarrades o portada per la gent del Bloc. El que jo sol anomenar com “trencar la cintura” als del PP I PSOE s’ha visualitzat davant de mi: no ho entenia I és que ell (com milers de valencians, I això és el més trist) pensava que cada vegada que els nacionalistes hem onejat la quatribarrada ho feiem en contra de la senyera en blau. Ara, ha comprovat que es pot ser profundament valencianista i, inclús, independentista, estimant la senyera coronada.

BOCABADAT. I bocabadat m'he quedat quan he llegit el discurs de Camps sobre l'aportació del Rei Juan Carlos a l'autogovern dels valencians. Sí, és veritat, he pensat jo. Tots els edificis de més de 500 metres quadrats porten el seu nom a el d'algú de la seua família. Sí, encara queda molta feina.

UN 10. I la nota és un deu (10) a tots els valencianistes i nacionalistes que arreu del pobles i ciutats estos dies han contribuït a construir un País Valencià més lliure i, també, més solidari, amb accions xicotetes-xicotetes però que ens unixen.

FELICITEU-SE, FELICITEM-NOS.

El dia nacional dels valencians

El 9 d’octubre de 2007, festivitat de Sant Donís, fa 769 anys que el rei Jaume I entrà triomfal a la ciutat de València. Com deixà escrit Manuel Sanchis Guarner al llibre “La Ciutat de València”: “Aquesta diada fou la més trascendental de la Història del País Valencia, que aleshores fou disgregat del món islamic i quedà incorporat a la civilització cristiana de l’Europa occidental”.

Encara hui els valencians celebrem esta jornada. Uns amb un carácter més o menys folcloritzant –com els actes que organiten Generalitat i Ajuntament de València-, altres amb un esperit més nacional. Cas del Bloc (ací podeu llegir el manifest d’enguany ). El que sí està clar és que el 9 d’octubre ha passat a l’imaginari col·lectiu popular valencià. És el nostre dia, el dia dels valencians, el dia que els nacionalistes valencians recordem que un dia de tardor del segle XIII se’ns posà a la història europea i durant quasi cinc segles forem independents. Ara, tres cents anys després de la derrota que suposà la integració (assimilació) a les lleis de Castella, encara ho recordem.

Cada 8 d’octubre, la vespra de la festa (i ja sabeu que “de la festa, la vespra” -Annanoticies) el Bloc sol fer una ofrena al monument del rei Jaume I (Infotelevisio.com) que hi és al Parterre de Valencia i que els valencians ens estimem tant. Allí es deposita una corona de llorer després d’una marxa cívica que recorre el carrer de la Pau del cap i casal. Tot molt simbòlic. Però és així com fem país i sumem il·lusions. Igual que els nacionalistes capitalins, actes semblants –molts d’ells oficials- es celebren arreu del país. Sols falta que una adequada pedagogía aconseguixca que els valencians i valencianes que vivim als pobles i ciutats del vell Regne apostem per un partit que recull el sentir dels que volem un autogovern sense submissions a l’estat, sense vasallatge partidista a Madrid i actiu i compromés amb la confiança de la gent que durant segles ha viscut i treballat a un territori europeu que mulla la Mediterrània.

Uxue Barkos bai

Ha estat a València Uxue Barkos, portaveu de Nafarroa Bai al congrés dels diputats espanyol. En un acte convocat per Esquerra.

No ha defraudat. És com en la tele, ha dit algú. Els seus trets físics angulosos i el seu discurs diafa, lliure, optimista, pasional, amb força abertzale no passa desapercebut. De segur que ha arribat als reunits al Centre de Cultura Contemporània Octubre . No cal dir que hi anavem predisposats. Els aplaudiments s’han fet llarg, sembla que el públic no sols volia agrair la seua intervenció, sino dir-li estàs fent el que ens agradaria que algú fera al nostre país.

Barkos ha explicat la basquitat de Navarra i ha detallat la gestació fa quasi 4 anys de Nafarroa Bai, que agrupa PNB, EA, Aralar i Batzarre. Ha desqualificat completament ETA, ha volgut competir en “a vore quí té un PP pijor, si UPN o el de Camps” i ha destroçat el PSOE per haver-se negat a pactar amb NaBai després de les eleccions forals (a partir d’ara tot per escrit i rectificació pública en cas de pactar en un futur).

Però el que més m’agradat ha estat el seu optimisme. Insultant, inclús. És cert, que són guanyadors (un 27%, segona força política al paralament foral i en augment), però vaja força té. Escoltant Barkos el nacionalisme és viu, de vida. Al contrari que al País Valencià on estem acostumats a un nacionalisme a contracorrent, de pessimistes, d’infeliços, com sol dir-nos contínuament Camps. ¿No és possible ser feliç i nacionalista? ¿Viure (de vida) i ser valencianista?. Clar que hi ha coses que estan malament, però és la força de la convicció, de tot el que hem llegit, de l’estima pel país el que ens duu cap endavant. Ningú podria dir que hui a la conferència erem uns infeliços amargats, però ha estat una gota.

Prompte serà el 9 d’Octubre i tornarem a escoltar el matiex de sempre. Per favor, algú que canvie el discurs. Algú que se n’ixca de “lo de sempre”. ¿No és possible trencar la cintura al PP i al PSOE amb un discurs valencianista que arribe a les grans ciutats?

El nostre NaBai s’ha de fer al carrer, primer, i llevar-se la demonització del nacionalisme (no dic renunciar) perquè fer valencianisme deu ser feliç per als que estan al tall i farà feliç als ciutadans.

“L’home manuscrit”, de Manuel Baixauli

La lectura front al Mediterrani valencià de “L’home manuscrit” (Proa), de l’escriptor – rescriptor se n’anomena ell- suecà Manuel Baixauli , ha estat una de les grates experiències d’este estiu. Metaliteratura, metaescriptura, amor als llibres, passió per escriure. Que més dóna. Plaer de sentir-se lector i plaer de descobrir un magnífic escriptor.

Baixauli, amb una poderosa prosa, ha traçat una línea fronterera entre allò que mou les persones, el que voldríem que fora la nostra vida, la possibilitat de reescriure-la una i altra vegada com l’home manuscrit de la novel·la. Una tercera obra –després d’”Espiral” (Columna, 1999) i “Verso” (Bromera, 2001)- que el fa gran.

Joan Garí (El Temps, 21 d’agost 2007) certifica que “L’home manuscrit” és “un dels llibres més interessants fabricats per un literat valencià els darrers anys”.

Al mateix temps, Baixauli –amant dels rituals-vessa tot el seu univers personal: els cementeris, els viatges, els llibres, els albats, els contes, el món rural, allò més ocult de l’ésser humà, la mar, la solitud... són llocs que coneix perfectament i que recorre amb fermament. Una obra difícil, amb diferents gèneres i amb la curiositat d’unes fotografies evocadores dels recorreguts dels protagonistes (m’encanta la casa de “Villa Carmen”, perquè la conec molt bé).

I, entremig, una perla. Un sentit homenatge a qui ell considera el seu mestre en l’art d’escriure: el també suecà Josep Palàcios . Quàntes vegades haurà llegit i rellegit “AlfaBet” Manuel Baixauli.

A més, la literatura de Baixauli que també pinta –i molt bé, per cert- està farcida de l’emoció i la passió de l’amant de la cultura (música clàssica, bona literatura, art) i de retalls que giren els ulls de forma crítica cap a la realitat més immediata com el turisme, la “vida moderna” o les ambicions de diners-fama-poder (com explicita en alguna ocasió).

I una anècdota. Conta Baixauli que el llibre va ser rebutjat per vàries editorials “per ser poc comercial” així que va decidir presentar-lo a un premi que acabà guanyant: el Premi Mallorca 2006. Enhorabona per la gosadia i l’honestedat.

Molt recomanable.

Camps vol cumplir la llei (a propòsit de TV3)

Ara va, i resulta que Francisco Camps, el President, està d'un cumplidor que no s’ho creu. Veig açò (segons recull a Las Provincias) en resposta a Oltra (grup de Compromís a les Corts) sobre l’afer TV3 al País Valencià i m'esborrone:

[Camps] Defendió el cierre de los repetidores en territorio valenciano en el "interés" de la Justicia para "aplicar la legalidad, igual que se haría con locales de ocio que no tienen licencia de actividad; no es una cuestión en absoluto de la Generalitat, es la Justicia la que decide lo que se tiene que hacer".

Ací la notícia completa.

I a Infotelevisió també teniu l'oportunitat d'avergonyir-vos al sentir al nostre president Camps (paladín de la libertad de expresión y la pulcritud informativa en Canal 9) atrevint-se a dir quin tipus de televisió faria l'esquerra. Brutal.

I és que tots volem que el Govern de la Generalitat cumplixca la llei. Ací li'n assenayle una que ja té uns quants anyets I que no es cumplix. Es tracta de la LLEI D’ÚS I ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ

Senyor Camps, comence a cumplir la legalitat fent que es cumplixca esta llei –completament-. No sols farà el que correspon a un governant, sino que passarà a la història per ser el president que recuperà definitivament el valencià per als valencians.

Volem vore TV3 (siga lliberal per una vegada, per favor).

Comencem

Uns papers més que llancem al món dels blogs/blocs. Un quadern per desficiosos (o caldria dir "desficaciats").

Un entre tants que no vol que l'assimilen.

Un entre tants que dirà la seua (que no importa a massa), però que així es queda tranquil (creu).

Un entre tants que picotejarà d'ací i d'allà, però que posarà especial interés per la nostra terra, pel nostre país, per la nostra gent, per la nostra cultura.

A pocs dies del 9 d'Octubre, a una setmana del Dia Nacional dels valencians, són moltes les il·lusions i molts els desencants. Però som així, no defallim. Al menys, som uns quants, entre tants, que tenim com a tarja de presentació la contradicció, anar contracorrent, caminar de puntetes per la frontera, fregar espais difícils i tortuosos, no quedar bé ni amb uns ni amb altres...