Esta nit és nat un Xic de la més bella Senyora

“Cançoneret valencià de Nadal”, és l’entranyable i expressiu títol que el mestre Manuel Sanchis Guarner va elegir per fer un recull l’any 1960 de nadales tradicionals valencianes. És tracta de cançons d'arguilando, nadales valencianes antigues, nadales religioses actuals i nadales profanes actuals, amb explicacions introductòries i transcripcions musicals.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va publicar una edició facsímil per conmemorar l’any Sanchis Guarner (2006). És tracta de l’edició de 1973 molt augmentada respecte la de 1960 i que podeu trobar ací, a la web de l’AVL.

Copie dos o tres estrofetes i que queden com nadala en la blogosfera valenciana:

CANÇÓNS D’AGUIRLANDO
Que bona nit
que nos fa la lluneta;
que bona nit
que nos fa per cantar.
Cantem, xiquets,
I tindrem l’aguirlando;
cantem fins l’hora
de missa del gall.

Tragueu orelletes
i bunyols de vent,
pataques bollides
i bon aiguardent.
I l’amo de casa
Que encete el tonell,
i el seu fill que balle,
i tots ballarem.


OU, OU, QUINA MERAVELLA!
Esta nit és nat un Xic
de la més bella Senyora,
sens poder trobar abric,
a qui el cel i terra adora,
entre la mula i el bou,
Ou, ou,
restant sa mare donzella,
quina meravella!

Davall d’un roín portal
i de una pobra Mare
naix lo Rei universal
per a que lo món repare,
sens tenir tan sols un sou
ou, ou,
sino la pura mamella,
quina meravella!

Lo infant no té bolquers
ni sa mare ab que comprar-los,
i Josep no té diners
ni troba de qui amprar-los,
ni en l’olla carn de bou,
ou, ou,
ni prou de pa en la cistella,
quina meravella!

Estes són els tres primeres estrofes d’un manuscrit de l’església parroquial d’Oliva del segle XVI que va copiar el canonge Roc Chabàs y que va publicar l’any 1886 a “El Archivo”.

Que tingueu un Bon Nadal tots els que passeu per ací.

"Swamp Thing", de The Chameleons

A la banda sonora de la pel·lícula de la meua vida s'escolta indefugiblement "Swamp Thing", dels britànics The Chameleons. A la xarxa hi he trobat este tribut fet per un fan. Ací es poden vore més videos d'este grup de Manchester.

Ni animositat, ni ironia mordaç, ni sectarisme

Els últims fets relacionats amb els mitjans de comunicació públics i la censura i les ganes de crear discòrida entre el poble valencià m’han impedit fer-me eco de la pastoral d’advent que ha escrit Mons. Uriarte, bisbe de la Donostiako elizbarrutia o diócesis de San Sebastián.

Una pastoral titolada molt oportunament “La esperanza vence al miedo” i que recomane vivament que es llegixca i medite. Al final d’esta carta d’advent –el temps que es dedica a preparar el naixement de Jesús-, mons. Uriarte es referix als mitjans de comunicació de l’Església amb paraules sàvies.

No vull deixar passar l’ocasió de copiar estos tres paràgrafs (la negreta és meua):

“Los Medios de Comunicación Social tienen, en nuestro mundo, un enorme potencial configurador de la mentalidad, de la sensibilidad y de la conducta de los ciudadanos. La realidad engendra noticias alentadoras y preocupantes, incluso terribles. Es normal que la prensa refleje también estas últimas. No puede escamotear su servicio a la verdad. Pero la moral de un pueblo es un gran tesoro que es preciso preservar. Si por motivos comerciales o servidumbres ideológicas se describen y comentan de manera reiterada y duramente sesgada los aspectos sombríos de la realidad, el ánimo de los ciudadanos se encoge y, lejos de sentirse estimulado, puede ir hundiéndose en un derrotismo pasivo. El género literario preferente para generar esperanza no es el lamento ni el insulto, sino la propuesta constructiva.

Entre los hombres y mujeres profesionales de los Medios de Comunicación se encuentra un número apreciable de cristianos sinceros y convencidos. El sedimento activo de esperanza que anida en su alma creyente les ayudará a sostener y transmitir que las situaciones en las que vivimos, lejos de ser un callejón ciego, tienen una salida que hemos de buscar, labrar y pedir.

Los Medios de Comunicación de la Iglesia tienen el deber de ser ejemplares también a la hora de suscitar la esperanza. Muchos de sus escritos y programas son coherentes con este deber ineludible. Lamentablemente no todos. La Iglesia debe procurar que todos sus profesionales siembren concordia, respeto al diferente, serenidad valorativa. Estas actitudes nutren la moral de los ciudadanos. Debe asimismo evitar que ninguno destile animosidad, ironía mordaz, sectarismo. Tales comportamientos desmoralizan, desaniman y siembran desesperanza.”

El cardenal Martínez Sistach ja ha dit en públic que alguns dels programes de la Cope no s’adequen a l’ideari.

Mentre, jo no he pogut deixar de pensar en el “talibancito episcopal”.

Imaginació

Sovint al si del valencianisme es reclama més imaginació per fer-se visible davant la societat. Els últims esdeveniments del tancamanent de la TV3 han ocupat el cervell dels que s’oposen a la censura i a la trampa continua.

Esta darrera setmana ha sortit amb força un nou blog –internet continua donant alegries al valencianisme- que ha descobert una realitat parel·lela que molts ja hauran pogut conèixer: els andalusos reclamen poder vore Televisión Española. L’any 1808, fa quasi dos-cents anys, els francesos ocuparen la península ibèrica...

Ha estat una mostra d’imaginació i oportunitat que cal seguir. En moments d’incertesa, censura, patiment i desvergonya cal estar viu. El dret a riure no ens el poden furtar i l’humor i la ironia es convertixen en armes poderoses per animar les ments inquietes.

Podeu seguir la història del tancament de la TVE a terres andaluses al blog Ucronía 1808

[Foto: la península ibèrica divida en departaments dintre de l'estat francés]

Rita Barberá vol ser presidenta de la Generalitat

Escoltat a Cope-València en una tertúlia que ha degenerat en política ficció.

Debatien els tertulians sobre la negativa de Rita Barberá a competir contra de la Vega a les Generals. El veterà diputat del PP Martín Quirós no ha dubtat en assenyalar que Rita li donarà carabasses a Rajoy. Però, no per no voler sentar-se a les bancades de l'opossició de la Carrera de San Jerónimo, com ha dit un dels tertulians. No.

Martín Quirós ha aventurat que Rita no vol deixar per res les Corts Valencianes, que ella és molt llesta. Per una senzilla raó: si deixa l'escó del Palau de Benicarló ja no podria optar a ser presidenta de la Generalitat en cas que Camps hi renunciara per fer el mateix viatge que mamprengué Zaplana en el seu moment, quan per se'n anà de ministre amb Aznar.

Política ficció. Però, mentre alguns encara no saben quin cap de llista posar, la dreta té ja preparats plans B, C i D. Resum del conte de la lletera:
1.-Rajoy aconseguix formar govern a Madrid.
2.-Rajoy tira mà de Camps per fer un govern fort i carismàtic.
3.-Camps deixa de ser Molt Honorable.
4.-Rita Barberà, presidenta de la Generalitat.

Els Drets Humans. Auschwitz, Cambodja, Darfur

La foto triada és del Tuol Sleng, hui exhibides al Museu del Genocidi de Cambodja. Un visitant observa fileres de fotografies de xiquets i xiquetes que foren assassinats.

No vull que el tema de la TV3 em deixe sense cap comentari sobre el Dia Internacional dels Drets Humans que celebrem cada 10 de desembre.

Cercava un tema interessant, alguna cosa que exemplificara tot el que porte al cap i que em fan sensible a estos temes, alguna història interessant, una xicoteta referència cristiana tal volta, un paràgraf qualsevol i va... i em trobe amb este article del meu Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia titolat “Mientras leo ‘Las Benévolas’” -llegit a l’imprescindible Reggio-.

A propòsit del cada vegada també inevitable llibre de Jonathan Littell, Álvaro fa un recorregut brutal pel segle XX i ens parla dels Drets Humans. Per favor, no deixeu de llegir este article. Auschwitz, Cambodja, Darfur són alguns dels llocs que recorre. Són sols alguns exemples, però que no devem oblidar com ho fem habitualment.

No puc deixar de copiar algun paràgraf:

“Mientras estoy metido en las descarnadas confesiones del oficial nazi Aue, creado por la fértil imaginación de Littell, me entero por los medios de que, finalmente, los jemeres rojos de Camboya serán juzgados por el tribunal especial creado a tal efecto en el 2006, tras largas negociaciones entre las autoridades camboyanas y las Naciones Unidas. Recordemos que los jemeres rojos, surgidos en los años sesenta, ocuparon el poder desde abril de 1975 hasta enero de 1979. Pol Pot, el desaparecido líder del movimiento, implantó su particular utopía comunista-maoísta mediante un terror a gran escala que dio lugar a un genocidio de entre 1.700.000 y 2.000.000 de personas.”

“A pesar de los sabios, seguimos con las mismas preguntas retóricas de siempre: ¿sería imaginable Auschwitz o el gulag en un mundo que se mueve al compás de la CNN, YouTube, los SMS y las parabólicas? No hace falta que lo imaginemos, tenemos Darfur ante nuestros ojos y toda nuestra opulencia tecnológica parece impotente contra el mal. Mientras convertimos la memoria histórica en una nueva religión de Estado y mientras leemos Las benévolas confortablemente sentados en el sillón de casa, las nuevas víctimas -material literario de mañana- nos hacen señas. De asco o de rabia, no lo sé.”

Vull repetir: “les noves víctimes –material literari del demà- ens fan senyals”.

I nosaltres ací...

Quan els bobos governen... clausuren TV3 al País Valencià

Quan els bobos governen... clausuren TV3 al País Valencià. I no ho dic pel Govern valencià, precisament, perquè bobos no ho són. Tot el contrari són ben llestos.

Esta nit passada –dos hores abans del Dia Internacional dels Drets Humans que celebrem hui mateix- posaven el segell de “clausurat” a les instal·lacions d’ACPV que permetien vore TV3 a les comarques més al sud del Páis Valencià.

Allò de bobos ho dic pel Govern central (PSOE) i pel Govern català (PSC-ERC-ICV). Vicent Partal i Enric Morera ho deixen prou claret. Vertaderament, no tinc clar quí és l’autor intelectual de la clausura del repetidor de La Carrasqueta. L’autor material és evident, però els valencianistes devem dir clarament que la mala gestió (altra vegada) del PSOE/PSC ho ha permés.

Simplement, em remet al post que vaig penjar el passat 4 d’octubre (el video d’InfoTV ja no enllaça, però s’enten tot).

[Si cliqueu a la imatge es pot vore el video que ha penjat Vilaweb amb les primeres imatges del repetidor clausurat].

"Sunday Morning", de The Bolshoi

Un post de Comandant Rampas amb el vídeo "Sunday Morning" de The Velvet Underground m'ha portat irremeiablement a este "Sunday Morning" de The Bolshoi.
Al remat acabem bé el diumenge.

Cinisme

“La oposición no existe”, diu tan campant Ricardo Costa –“Bonico del to”, segons Sol Solet- a El País de hui diumenge. Si necessitem en alguna ocasió exemplificar qué es el cinisme retalleu l’entrevista que li fa Joaquín Ferrdandis, el de “L’esquerra en el sofà”. N’hi han moltes perles, esta és una d’elles:

“P. Camps ofreció hace unos meses un gran pacto para despolitizar las televisiones autonómicas. Eso ya se ha hecho en TVE con apoyo del PP. ¿Está vigente la oferta sobre Canal 9?
R. En esta Comunidad tenemos una televisión, desde mi punto de vista aunque la gente puede pensar otra cosa, claramente plural y objetiva. Y además tiene un control parlamentario importante. Cualquier acuerdo es bueno y habrá que ver en los próximos meses cómo se materializa esa propuesta.
P. ¿Aceptarán un cara a cara en Canal 9 entre María Teresa Fernández de la Vega y su candidato?
R. Hay un consejo de administración donde están las formaciones políticas y allí decidirán cuál es el modelo.
P. ¿Y un cara a cara entre Zapatero y Rajoy en TVE?
R. Rajoy ya lo ha solicitado. Desde luego.”

Al mateix diari J.J. Pérez Benlloch posa el contrapés al seu article “Miseria del debate público”:

“Puede incluso decirse que nos hemos familiarizado con este expolio que ha convertido los medios de titularidad pública -Canal y Radio Nou- en un botín partidario y un arma privilegiada de condicionamiento social y promoción electoral permanente. Una perversión democrática que, entre otras consecuencias, se ha traducido por estos pagos en una contribución decisiva a la atonía cívica y social perceptible a poco que se tome el pulso al vecindario. No toda la culpa es de la tele, claro está, pues un buen fardo corresponde a los partidos políticos de la oposición, tan desvaídos y fragmentados, pero sí hay que endosarle a la pequeña pantalla y a sus gestores el clima generalizado de indiferencia y tradicional menfotisme en orden a los problemas antiguos y nuevos que nos incumben. Es la calma chicha y acrítica tan propicia al PP como propiciada por sus dirigentes.”

Ara, en una cosa coincidixen tan diferents persones: l’estat lamentable de l’oposició. El PSOE per inanició i els demés per canibalisme.

M’agrada buscar les coses positives, tot i el meu persistent pessimisme antropológic. Estos dies no hi puc. Així, que me’n vaig a llegir l’Homilia d’el Marc. En trauré més profit, segur.

Eliseu Climent o la pàtria és ell

Els dies rars com el de hui –enmig d’un pont que visualitza la separació Estat-Església- són proclius al desfici quasi desficaciat i la lectura del diari i la navegació per la web 2.0. Tot recordant el sopar dels set anys de Valencianisme.com (ací algunes fotos de la trobada; enhorabona i felicitats, companys).

Tot ha esdevingut per la lectura d’este article de Josep L. Pitarch al Mercantil. El remat de l’article era este directe a la mandíbula:

“Davant d´aquesta situació (típica, per altra banda, en tots els negocis de Climent, que quan creus que ja en tindrà prou, torna a començar un altre invent), crec que s'ha de parlar clar, perquè les maniobres d'un no poden embolicar-nos a tots, i per desgràcia hi ha molta gent a Catalunya que creu que o el País Valencià és de Climent o no serà, i molts valencians i valencianes de bona fe, que també s'ho creuen. Per exemple, les directives de partits i d´associacions nacionalistes, que estan invitant a participar-hi els afiliats amb els seus donatius en el pagament de la multa. Jo no puc callar-me, sinó que he d'advertir a la gent que estem davant d´una altra maniobra fosca i incontrolada de la climentasa. (I de pas, si cap inspector d'Hisenda em llig, ja sap on té per a rascar).”

Això m’ha fet recordar altre article escrit per l’exvalencià Toni Mollà –al seu blog) amb el significatiu títol “Els Borja i la fallera major”. Deixe un paràgraf, però llegiu l’article sencer:

“En fi, la memòria és molt agraïda, però encara recorde quan Eliseu va deixar també de criticar Canal 9 i Amadeu Fabregat quan aquest va decidir retransmetre en directe els Premis Octubre (i pagar la retransmissió adequadament, of course !). "La pàtria, sóc jo", va dir algun francès famós que ara no recorde i no tinc ganes de recordar. I, en efecte, la pàtria valenciana és ell. I tant se val, a l'efecte, que la falla siga una "Càtedra del Pensament Joan Fuster" (amb perdó!), l'Institut Ignasi Villalonga -tu sabies, qui era, Eliseu ?- o les Festes Colonials (també dites Premis Octubre) que serveixen perquè els nostres amics catalunyesos visiten una vegada a l'any el "sud enllà" on diuen que la gent és divertida, resistent i fa paelles de fetge de bo.”

Dos dies abans de l’article de Mollà, Tripartit Watch, el blog que “monitoritza el Tripartit-2 i l’Entesa Nacional pel Poder” exigia una rectificació a “El Temps” o no comprarien més el setmanari. Es podia llegir:

“Per cert que l'editor de la revista, Eliseu Climent, sap millor que ningú el que Convergència ha fet pel pais, al sud i al nord de la Sènia. Això de "Conveniència" recorda a ...click...“

Enmig de tot açò recorde l’optimisme de Climent a la recent entrevista d’Amiguet a la famosa contraportada de La Vanguardia. Així acabava l’article:

“Cuando Valencia sube, Barcelona baja…
Sí, pero también Valencia, far west catalán en la reconquista de Jaume I, es obra de catalanes, y sus bisnietos han vuelto a los orígenes a menudo. Y si me permite una sugerencia…
Adelante.
¿Por qué no dejan los catalanes de celebrar patéticas derrotas y festejan -con nosotros- las victorias del gran rey Jaume I?
Paso su sugerencia a los lectores.
¡Catalanes: dejen de deprimirse ya, que vamos viento en popa! Creemos un espacio de comunicación común: ¡hoy ya somos catorce millones de catalano-consumidores!
A ver si nos dejan intercambiar teles.
¡En esa lucha llevamos años! Que ustedes puedan ver las teles valencianas y baleares, y viceversa, pero también en eso soy optimista.
¿Razones para el optimismo?
Joan Fuster y yo editábamos el libro en catalán al año en Valencia. Joan decía en vida que el país no daba ni para una hoja parroquial, pero hoy hay cuatro teles en catalán y decenas de radios.

[La foto de Climent i Marichalar amb els Borja pel mig l'he tret de Malvarrosa Connection, que també es sorprenia amb la impossible fotografia del 21 de novembre passat. Marixalada borgiana, en digué Enric Morera al seu blog].

Eh, vos, tu amigo te tienes ganas

Per favor, una mica d’atenció a estos dos anuncis d’Sprite. Alguns ja els haureu vist en altra ocasió. Recomane tornar-los a vore’ls en clau valenciana.



¿A ningú li recorda la situació que viuen estos jóvens amb el que està passant a la política valenciana/valenciansta? ¿Sóc jo l’únic que veu en estos segons de publicitat reflex vertader del que passa amb Bloc i Iniciativa? ¿Tan malament estic?

...Eh, Bloc, tu amiga te tiene ganas...

Continuem amb un altre definitiu...



Que alce el braç qui no veja al partit majoritari valencianista intentant apropar-se a la societat valenciana per intentar que el voten.

EL CABANYAL Per finalitzar, canvie de tema per anar al Cabanyal. Mentiria si diguera que hui no m’ha arribat al cor quan he llegit este article de l'atent Juan E. Tur al seu Testigo Accidental.

Catalunya i més

No puc deixar passar els dies sense penjar un enllaç a l’article Teoria de Conjunts del sempre intel·ligent Vicenç Villatoro llegit al número del 3 de desembre d’El Temps. No afegixc res més. Però, anime a llegir-se’l tot. Avance que parla de catalanistes i no catalanistes, dretes i esquerres, independentistes i no (o no prou no només) independentistes i d’entusiasmats/emprenyats/decebuts.

L’altra dosi de Villatoro ha estat este mateix diumenge a l’Avui (recordem, al sendemà de la gran manifestació de la ciutadania catalana) amb el títol “El tripartit impassible”.

Podem llegir: “El tripartit d’esquerres se sustenta en un presupòsit fals: que ser d’esquerres genera una alta afinitat entre els partits que governen junts”.

I més endavant: "Els tres partits són diferents, els seus electorats encara més i els seus interessos són en general contradictoris, excepte un gran interès comú i compartit: mantenir CiU fora del govern. Però això, que uneix molt a l’hora de fer pactes d’investidura, no crea prou complicitats per governar”.

És un article circumscrit a la politica catalana, però que ningú amb sensibilitat valencianista o nacionalista deu perdre’s per poder traure conclusions –o al menys, cercar-les- per al nostre País Valencià.

I, ara, després de la merescuda sobredosi de catalanisme una reflexió: allà dalt porten una “cabassà” d’anys de catalanisme polític; actualment, en plena època de majoria socialista (a Madrid i a Barcelona) són capaços d’eixir al carrer per milers i reclamar el dret a decidir. Pensem-ho, milers i milers de ciutadans... És lògic que hi surten plantejaments pràctics sobre maneres de governar-se o que avancen divorcis.

Però, que nosaltres amb únicament dos diputats valencianistes i 300 regidors perdam el temps discutint sobre si federalisme, confederació, república ibèrica, independentisme estricte, república confederal catalana socialista o mil models més... Per favor.

Per això, m’alegra vore que no tots perden el nord i en el maremàgnum de Ca Milagrosa algú pensa en la gent.

Missa pel jove valencià que va morir al mediar quan agredien una dona

Tots recordem el succés del passat mes d’octubre quan un jove estudiant de Dret d’una població molt xicoteta de La Ribera –Benicull- moria quan va mediar per salvar una dona de les agressions de la seua parella a la ciutat de València. Ací deixe articles que parlen del fet.

El pròxim dilluns, dia 3 de desembre, a les 20.30 hores tindrà lloc en la Capella de la Sapiència de l’edifici històric de la Nau (carrer Universitat, 2), una missa en memòria de Daniel Oliver. L’eucaristia ha estat organitzada per la Facultat de Dret, de la qual era alumne, i serà presidida per August Monzon, prevere i professor de Daniel Oliver. El Govern d’Espanya ha condecorat a títol pòstum el jove valencià pel seu coratge i la seua acció en la lluita contra la violència de gènere. Al funeral assistiran els familiars de Daniel i els seus amics i companys d’estudis.

Daniel va actuar com li dictà la conciència: defensa sempre al més dèbil. I això li costà a vida. Havera estat una advocat sincer, un jutge just, un fiscal atent als delictes contra els més dèbils, un magnífic professor de Dret...

Als pobles s’empra una frasse molt directa i molt clara que tot el món entén. Homenatge a la persona i reconeixement a la seua família per la seua educació: Daniel Oliver Llorente, ¡quin xicot més ben parit!.

Descanse en pau.