Ha mort el germà Melià

El passat 28 d’octubre –fa tot just un mes- ja pregàrem per ell. Va ser al Puig, durant la missa per la Pàtria, la Pau i la Justícia que els cristians valencians celebren coincidint amb el darrer diumenge d’octubre. També ho ha recordat Àngel Canet al seu blog.

De seguida, al saber que es trobava malaltet, em vingué a la memòria el somriure del germà Melià, el somriure amb el que sempre el recordaré quan parlava de les coses del nostre país. Joan Baptista Melià Bisbal ha mort als 76 anys. Eixe somriure complaent, d’escoltar atent i sempre amb una esperança contagiant m’ha tornat a vindre al cap a l’asabentar-me del seu traspàs al blog d’Enric Morera.

Encerta Morera quan diu: “Melià era un exemple de vida entregada a l’evangeli i el seu País. Home auster i treballador. Vital i actiu. Entusiasta de la vida i promotor de mil iniciatives”. I encara m’agrada més esta descripció quan el considera primer com “exemple de vida entregada a l’evangeli”. Que un polític en fer l’obituari d’una persona –encara que siga religiosa- es referixca a la principal tasca d’un home consagrat i de fe és d’admirar. Per dos motius: perquè sap al que es referix i perquè considera que entregar-se a l’Evangeli és un valor. Gràcies, Enric, això t’honora.

Melià, jesuïta. Valencianista, treballador, amant de la llengua i la cultura pròpia, proper als més pobres d’Amèrica Llatina, entregat a l’educació i, últimament, enamorat de les noves tecnologies per redreçar la identitat del seu País Valencià... Qui l'ha conegut o saludat, simplement, sempre s’enrecordarà d’ell. Jo no el vaig conèixer amb massa profunditat, com amic, vull dir, però sí coincidíem regularment en moments puntuals, -litúrgics, podríem dir-, dels cristians que estem en açò del valencianisme. I sempre m’agradava escoltar-lo, com un mestre d’escola al que no hem pogut tindre mai.

Ara, ja al cel, preguem per la seua ànima i pel redreçament del País Valencià que tant estimà.

La Futura

El llibre.

Ara que anuncien l’escomençament de l’era del llibre electrònic per desbancar el libre tal i com l’hem conegut en els últims centenars d’anys, surt un nou segell editorial valencià anomenat La Futura. Dedicat a la creació de llibres en sèries limitades i amb obra gràfica.

La principal característica d’esta editorial és la manufactura: des de la composición dels textos amb tipografia de plom a la seua enquadernació, tots els components del llibre s’elaboren a mà.

Ens congratulem que encara queden irreductubles, amants de l’art i la cultura capaços d’apostar per la tradició d’un ofici que provocà en el seu moment una eterna revolució: la impremta. Lola Espinosa i Rafael Martínez, des de Burjassot (L’Horta) acaben de publicar la seua primera obra “Alacrán – Suicida”. Es tracta de dos contes de l’escriptor argentí Andrés Neuman (Buenos Aires, 1977) i dos serigrafies de l’artista valencià Xavier Monsalvatje (Godella, 1965).

La fitxa tècnica del llibre seguix (perquè en esta obra conten tant les narracions, les serigrafies com la manufactura):
Composat a mà en tipografia Futura i imprés sobre paper Retreeve Felt blanc. El llibre consta de 24 pàgines cosides a mà, enquadernades en tapes dures de tela color gris i amb costura japonesa vista en fil negre.
2 contes breus i 2 serigrafies a tres tintes numerades i signades
100 exemplars + 20 hors commerce_34,7 x 18 cm, 24 pàginas

Este primer treball es va presentar a l’IVAM el passat dia 15 de novembre. Hi participà també el periodista i crític d’art Rafael Prats Rivelles –el podeu llegir tots els dilluns a la columna “La Inmensa Minoría” de Levante-EMV-. Així relatava ell esta nova aventura editorial.

Prèviament, Rosa Ulpiano, a un article titolat “El libro de artista” (en pdf, pàg. 6) a les planes de Postdata, a Levante-EMV-, també tractava sobre este esdeveniment amb una interesant anàlisi del llibre com a nou tipus d’expressió des de les avantguardes.

Finalment, a través del blog L’estrelleta que fa l’ullet trobe un vídeo on es pot vore el procés de la impressió amb tipografia de plom. Un regal per als amants del llibre, també com a soport, que no puc deixar de penjar-lo ací també.



Felicitats a Lola Espinosa i Rafael Martínez per la iniciativa i molta sort a una terra de grans impressors.

Ignasi Mora aconseguix que Las Provincias furte l'ensaïmada als mallorquins

L’escriptor saforenc Ignasi Mora (Gandia, 1952) ha guanyat el Premi Mallorca amb l’obra “Ulisses II”. De moment, este premi és un segur de vida per als escriptors valencians. És el segon consecutiu que el guanya un valencià (el primer, va quedar desert): Manuel Baixauli (Sueca, 1963) ho va fer també en la modalitat de narrativa en 2006 per “L’home manuscrit”.

Felicitats a un escriptor que, a més a més, ha desenrotllat una interessant carrera periodística sempre arrelada al País Valencià. I, en els últims temps, animador molt actiu i encoratjador a la xarxa des del seu blog en busca d’un valencianisme integrador que puga fer-se gran en tots els aspectes, també el polític. Moltes felicitats, Ignasi. Són molts els bloguers valencianistes que solem incorporar a enllaços preferits la seua bitàcola. Felicitats, Ignasi, pel treball i pel premi.

Però, ha tingut que ser, precísament, Ignasi Mora qui al guanyar este premi literari aconseguixca que Las Provincias reivindique la unitat de la llegua. Ací es pot seguir l’article sencer. Copie, sense tocar ni una coma el primer paràgraf de la informació:

“Por su novela Ulisses II el escritor gandiense Ignasi Mora y colaborador de LAS PROVINCIAS recibió ayer en Palma de Mallorca el premio literario mejor dotado económicamente de en lengua valenciana, con 70.000 euros libres de impuestos. Se trata del galardón de narrativa de los Premis Mallorca 2007 de creación literaria instituido por el Consell Insular de Mallorca hace tres años. La novela de Mora será editada la próxima primavera.” (La negreta és meua).

Si fa uns dies l’imparable Vent d Cabylia ens alertava que Vilaweb ens volia furtar la paella, Las Provincias vol fer-se amb l'ensaïmada mallorquina i, qui sap, si també té aspiracions d’assimilar la butifarra amb mongetes catalana.

El més curiós ha estat que tothom ha entés la notícia: Ignasi Mora, un escriptor valencià, guanya un premi literari de Mallorca per escriure un llibre en valencià. Premi d’una institució que a les bases reclama que el llibre s’escriga en català. Per Las Provincias, el premi és el millor dotat en llengua valenciana, però el pagaran els mallorquins.

Quan ens referim a unitat de la llegua, estem dient açò? ¿És un lapsus? ¿Era dissabte i no hi havia massa caps al diari? ¿Han retocat la notícia perquè cap lector de Las Provincias s’alarmara i han aconseguit un incest com la censura franquista a Mogambo?

Jo el que sé és que preferixc una informació com esta que no el photoshop, com deia Miq a un comentari de l’entrada de Vent d Cabylia, sobre el retall de la paraula valencià a Vilaweb quan informava sobre l' ”Inquiet”.

No crec que els efectes puguen ser més positius. Un valencià que escriu en valencià guanya un premi a Mallorca per la millor obra narrativa en català. Ho ha dit Las Provincias. Dos noms d’una mateixa llengua.

Reitere de nou les més sinceres felicitacions a Ignasi Mora. S'ho mereix. Estarem alerta a la publicació la propera primavera d'"Ulisses II".

30 novembre: Ciutats per la Vida, Ciutats contra la Pena de Mort

N’hi han moltes maneres de morir. Però a alguns països, a més de les tradicionals –enfermetat, accident o suïcidi- n’hi han altres que són terribles.

Es pot morir decapitat a Aràbia Saudí i Irak.
Electrocutat als Estats Units.
Penjat a Egipte, Iràn, Japó, Jordània, Pakistà, Singapur...
Per injecció letal a Xina, Estats Units, Filipines, Guatemala i Tailàndia.
Afusellat a Bielorrússia, Xina, Somàlia, Taiwan, Usbekistà, Vietnam...
I lapidat a Afganistà i Iran.

Per saber més i actuar es pot col·laborar des d’esta pàgina de la web d’Amnistia Internacional.

Per concienciar sobre esta pràctica legal, encara, a molts països, la Comunitat de Sant’Egidio ha posat en marxa la campanya internacional “Ciutats per la Vida – Ciutats contra la Pena de Mort”. Serà el proper 30 de novembre, aniversari de la primera abol·lició de la pena de mort de l’ordenament d’un estat europeu –al Gran Ducat de la Toscana a 1786-.

En la seua cinquena edició esta iniciativa de la Comunitat de Sant’Egidio conta amb el recolzament de les principals associacions internacionals de defensa dels drets humans reunides a la World Coalition Against the Death Penalty.

El 30 de novembre més de 600 ciutats faran un crit per la vida (del País Valencià hi estan Castelló i Sogorb). Totes ells, grans i xicotetes, il·luminaran els seus monuments més emblemàtics i simbòlics per fer un front moral mundial que demanarà que s’aturen totes les execucions capitals.

Ací es pot rebre informació per sumar-se a esta iniciativa des de qualsevol ciutat.

M’estime molt esta campanya perquè prové d’una entitat cristiana que veu en cada ser humà el rostre de Jesús, que recordem va morir també executat.

Morera, compromés amb la nació valenciana

Reclamava a l’article d’ahir més valencianisme per part del Bloc, el majoritari al País Valencià. De moment, Enric Morera encerta amb les declaracions a Vilaweb (aneu al minut dos) en acabar l’acte on Artur Mas feia la seua proposta sobre la Casa Gran del Catalanisme.

M’he permés transcriure les reaccions de Morera. Diu:

“Crec que és un discur per a llegir-lo, fa unes apostes interessants i positives. I, nosaltres des del valencianisme polític, des d’una força compromoesa amb la nació valenciana, amb el nostre país, anem a treballar per a cooperar amb estes idees. Crec que són idees que no només aprofiten per Catalunya, que són importants, sino també pel País Valencià.”

En el tall de 20 segons parla de “nació valenciana”, “valencianisme polític”, “treballar per a cooperar amb estes idees”, “idees importants també per al País Valencià”... No és nou, però el moment era important. I ahí queda.

M’identfique plenament. Cal reiterar estes idees si es vol abraçar el màxim de valencianistes. Fugir de sucursalismes, parlar clarament de nació valenciana i construir un projecte que pot servir també al País Valencià.

Justament, hui també ha tornat a parlar claret el síndic adjunt de Compromís sobre les possibilitats segons González Pons de fer un govern de concentració nacional PP-PSOE. Ací es pot llegir.

Crec que la reposta de Morera són més que necessàries, on no s’oblida de recordar-li al PSOE els seus deures, i -fent com qui no fa- deixa a González Pons a la dreta d’Aznar i Rajoy al recordar el paper dels nacionalistes en la construcció de la democràcia.

Molt bé i en positiu.

No espantar a la senyora Pérez

L’inevitable Francesc-Marc Álvaro deixa unes encertades valoracions al seu article “Centralidad con derecho a decidir” a La Vanguardia (es pot llegir l'article complet al blog d'Anasagasti), un dia després de la presentació de la Casa Gran del Catalanisme, segons Artur Mas.

Una d’estes valoracions em dóna voltes al cap des d’este matí quan ho he llegit (traduixc del castellà):

“El repte que s’ha imposat Mas és anar dos passes més enllà de Pujol però sense espantar a la senyora Pérez. El desafiament és repeixcar als votants perduts i guanyar també als nous, que anhelen plantar cara, sense por, a una inèrcia centralista cada vegada més imparable, insufrible i lesiva”.

Per tant, tota una Convergència i Unió necessita retrobar-se amb anteriors votants, trobar-se amb nous i no “espantar a la senyora Pérez”. Això és, el catalanisme centrat que ha governat a Catalunya més de 20 anys sap que no deu “espantar” la gent per sumar..

¿Ens hem adonat que al valencianisme polític ens hem passat molts anys “espantant” els ciutadans? ¿Sabrà fer el Bloc un discur integrador que no espante ciutadans, futurs votants? Ens és difícil degut a moltes circumstàncies, com l’absència de grans mitjans de comunicació favorables al discurs valencianista o els durs anys de la dictadura i transició, entre altres. Però, per això és imprescindible arribar a tothom, sense excloure grups socials fins ara menys favorables. No espantem a les nostres senyores Pérez, perquè també són país.

També a La Vanguardia, a la crònica signada per Jordi Barbeta sobre la presentació de la Casa Gran, assenyala (torne a traduir a la meua manera, ho sent):

“El projecte d’Artur Mas ve a ser una actualització de la estratègia pujolista adaptada al contexte i les circumstàncies actuals. No es trenca amb Pujol, però es planteja anar més enllà, obrir l’horitzó però no necessàriament a base de radicalitzar el projecte. Una dada significativa: Mas desterra per complet el substantiu nacionalisme i l’adjectiu nacionalista i el substituix sistemàticament per catalanisme i catalanista”.

Ho he sentit moltes vegades a la nostra Casa Gran del Valencianisme que és el Bloc Nacionalista Valencià però mai s’ha fet: deixar de banda el cognom “nacionalista” i passar a parlar i dirs-se valencianista i fer valencianisme.

De segur que així sols espantarem –a estos sí- al PP i PSOE, “monta tanto tanto monta”.

¿El nou Tarancón?

Ho ha dit Ricardo Blázquez i estic molt d'acord. I, a més a més, m'algre molt que haja demanat perdó davant els seus germans en l'episcopat.

Deixe dos dels paràgrafs on diu més del que sembla:

"Al recordar la historia nos encontraremos seguramente con hechos que marcaron el tiempo y con personas relevantes. En muchas ocasiones tendremos motivos para dar gracias a Dios por lo que se hizo y por las personas que actuaron; y probablemente en otros momentos ante actuaciones concretas, sin erigirnos orgullosamente en jueces de los demás, debemos pedir perdón y reorientarnos, ya que la “purificación de la memoria”, a que nos invitó Juan Pablo II, implica tanto el reconocimiento de las limitaciones y de los pecados como el cambio de actitud y el propósito de la enmienda. No es casual coincidencia que entre las celebraciones del Año Jubilar adquirieran un sentido peculiar tanto la conmemoración de los testigos de la fe del siglo XX, en el marco incomparable del Coliseo de Roma, como la impresionante celebración del perdón el primer domingo de Cuaresma en la basílica de San Pedro, en que el Papa, abrazado a la cruz del Señor, pidió perdón por los pecados de los hijos de la Iglesia. Ya antes, en la Carta apostólica Tertio Millenio Adveniente nn. (33-37), en el umbral del tercer milenio, exhortó a que la Iglesia se preparara para reconocer las “formas de antitestimonio y de escándalo” por haberse alejado del espíritu de Cristo y de su Evangelio, y al mismo tiempo declaró que era preciso que las Iglesias locales no perdieran “el recuerdo de quienes han sufrido el martirio”; máxime teniendo presente que, en el siglo pasado, la Iglesia ha sido de nuevo Iglesia de mártires. Los que nos han precedido como cristianos en la Iglesia pueden haber sido testigos luminosos del Evangelio, y en otras ocasiones pueden haber realizado lo que el Evangelio desaprueba. Todos nosotros, conscientes de nuestra fragilidad, debemos pedir diariamente a Dios Padre que nos libre de caer en la tentación."

[...]

"Damos gracias a Dios porque a través del Cardenal Tarancón la Iglesia respondió con dignidad y clarividencia al desafío que le planteaban la aplicación del Concilio en aquella fase concreta y la transición de nuestra sociedad. A la distancia de varios decenios y con la perspectiva que nos proporciona el tiempo transcurrido, podemos reconocer que la Iglesia estuvo a la altura del momento histórico; y la sociedad española quedó en general satisfecha de la transición de un régimen a otro, por cuyo éxito felicitaron otros países al nuestro. La actitud con que fue aplicado el Concilio y con que se afrontaron los cambios sociales y políticos no fue sólo coyuntural; aunque la situación presente sea en muchos aspectos diversa, hay valores permanentes."

¿Escoltarem paraules semblants a casa nostra, per exemple, sobre la deixadesa respecte el valencià?

La taronja no fa preu

Coincidixen Artur Josep Martínez al seu A mos redó i Enric Morera quan es lamenten de lo malament que està el camp. Es nota que el cap de setmana els pares aprofiten per posar-nos al dia als fills pròdigs...

“La taronja no fa preu...”, diuen els majors. I el problema s'agreuja.

Ho escolte a mon pare i a mon tio i als veïns del poble –que l'any passat molts d’ells no colliren les taronges i es quedaren a l’arbre-. I diuen com el pare d’Artur "mentre empatem...". Però, crec que ja perdem de golejà.

Em sap greu que una generació tan valuosa per al país, que ha treballat tant, que ha dedicat el millor de les seues vides a la seua família, al seu poble, en definitiva, resten arraconats com mobles vells. Recordem quan ens deien que València era la Florida europea. Però, una Florida feta amb la suor dels llauradors, dels jornalers, de les dones dels llauradors i de les dones dels jornalers.

Ara, es fan vells i moren. I estan feliços, en certa manera, d'haver col·locat els seus fills a l'oficina “on no fa fret a l’hivern ni calor a l’estiu ni et mulles quan plou”. Estan contents d'haver-nos allunyat de les dificultats de l’horta i de l’ai, sempre mirant el cel.

Però, es cert, s’acaba una manera de viure, s’acaba el país d'"esforç i blasfèmia perquè tot va mal” i ens ve un que tot ho devora, que tot ho vol, que tot s’ho menja. Amb massa rapidesa, amb massa voracitat, amb massa velocitat.

Els sindicats dels llauradors ho denunciaven fa uns dies: fins un 400% de diferència de mitjana entre el preu de la fruita al camp i la tenda. La clementina, per exemple, fins un 905%. Un desgavell, senyors.

Així, que cal aplaudir iniciatives polítiques que alerten del desempar del camp valencià com ho va fer fa poc el diputat Josep Maria Pañella (Bloc) a les Corts quan alertava dels “perjudicis que els comporta el pla de l’Organització Comú del Mercat que ha aprovat el govern de Madrid”.

“Ni els diputats valencians del PSOE han sabut o han volgut convéncer el govern del seu mateix partit dels perjudicis que aquest pla comportava per a la nostra producció de cítrics, clarament discriminada respecte a la d’altres autonomies, ni el govern valencià del PP ha sabut exigir amb suficient fermesa davant de Madrid el respecte pels drets dels nostres citricultors. Una vegada més, l’agricultura valenciana ha resultat perjudicada en un sistema de distribució dels fons de la Unió Europea que afavoreix clarament Andalusia, sobretot la zona d’Almeria, i ens perjudicia a nosaltres de manera manifesta”.

Passejant la tardor de València

Estes dos persones que passegen per la plaça de l’Ajuntament de València en conversa animada i sota les maniobres dels càmeres de televisió són l’escriptor valencià Juan José Millàs i Boris Izaguirre. Guanyador i finalista de l’últim Premi Planeta. Si estan fent una entrevista per a la televisió o un anunci publicitari o qualsevol altra cosa no ho sé.

Me’ls he trobat de sobte un diumenge de tardor després d'acabar de dinar i els he "furtat" amb el mòbil una fotografia. Supose que no sorprenc ningú si dic que el que ha despertat més comentaris ha estat Boris Izaguirre. En canvi, per a molta gent, Millàs ha estat un perfecte desconegut al costat d’un Boris amb una gavardina que semblava un batí dels de Joan Fuster, amb perdó.


Estes altres persones fan teatre al carrer. Abans de dinar, a la plaça de l’Almoina –dalt de les runes romanes- he vist un fragment de dansa contemporània. Part d’un espectacle programat al Festival Intemperies. Estos actors vestits amb sudaderes negres amb una corda de botar i una tenda de campanya són Losquequedan. Interessant proposta a la frontera de la dansa, que sol ser la més atractiva, la més dificil. També deixe una foto de mòbil no massa bona, ni la foto ni el telèfon.

El que ha restat del diumenge s’ha passat amb el voluminós “Vida y destino”, de Vasili Grossman. Quan l’acabe li dedicarem una entrada.

“Reivindicació del valencià”, d’Abelard Saragossà

Quan vaig escriure a propòsit del Darrer Diumenge d’Octubre , vaig dir que parlaríem, més endavant, de la intervenció d' Abelard Saragossà , que va participar en l’acte que els cristians valencians organitzaren el mateix dia al Puig de Santa Maria. Ara es cumplix la paraula donada, però al fil de l'actualitat.

“Reivindicació del valencià. Una contribució” ( Tabarca Llibres ) –Premi d’Assaig de la Generalitat Valenciana 2006- es va presentar el passat 15 de novembre a la Universitat de València amb la presència del propi autor i amb Verònica Cantó (AVL) i Albert Hauf (AVL i IEC) de padrins.

Una taula rodona que es va fer curta i on es va parlar clar. Estima i devoció pel valencià d’una obra des de tres mitjans:
-Procurar que el valencià popular i el valencià culte siguen carn i ungla.
-El nom de la llengua, amb la proposta de seguir el mateix camí que ja varen praticar els clàssics.
-Mostrar que els valencians tenim intel·lectuals que han mirat el valencià des de criteris socials.

Solament la proposta d’estos punts portarà a més d’un de les tantes capelletes que hi ha, a tirar fel per la boca. Però, el món és dels valents, dels que estudien i dels que treballen. Saragossà estima la llengua, estima el país i treballa. Res més a dir.

Inclús la dedicatòria m’ha arribat al cor. I amb una dedicatòria així és obligatori llegir-se el llibre:

Al valencianisme de construcció,
que és el valencianisme
més serenament optimista que conec.
Qui sap si perquè l’optimisme seré
naix de l’equilibri i de l’encert

I, ara, que parle Saragossà:

“La seua finalitat [la de “Reivindicació del valencià”] és buscar la manera de parlar sobre el valencià que, alhora que siga objectiva, també siga assumible per una part amplament majoritària de la societat valenciana. Potser convé recordar que eixe objectiu és indispensable per a aconseguir que els valencians ens identifiquem més amb la nostra llengua pròpia i la nostra història, de tal manera que augmentem la consciència de ser valencians i la voluntat de compartir un model social.”

“Per a Sanchis [Guarner], un lingüista que treballa en una normativa no pot fer bé la seua faena si no està compormés amb la societat que usa exia llengüa. Quan la formació en la teoria lingüística no va acompanyada del compromís social i de l’activitat social que deriva del compromís, ni la faena dels professionals de la llengua sol desembocar en solucions vàlides per a la societat, ni el lingüista es pot expressar amb paraules que arriben als sentiments, a la consciència i a la voluntat dels parlants, com a conseqüencia, ‘fracassa’.”

“L’evolució del valencià culte dels darrers quaranta anys ha anat lligada a la formació d’un prejudici: creure que la llengua més bona seria la del nord-est de Catalunya i que el valencià seria, inversament, una de les parts més fluixes”.

“El model lingüístic valencià va millorar sensiblement en els anys noranta [...] els novel·listes valencians varen elaborar en eixa dècada una llengua culta més assimilable i practicable. Realment, l’aportació que han fet és tan important com imprescindible.”

“Un objectiu de l’assigatura de valencià ha de ser intentar que els alumnes, a més de conèixer el valencià culte, el facen seu, és adir, l’assimilen i l’usen. Fins ara, ¿en quin grau assolim eixe objectiu?”


Finalment, no puc deixar de posar unes breus ratlles de les tantes que Saragossà dedica a Manuel Sanchis Guarner, a qui posa com exemple en talant humà i professional. El llibre, en certa manera, també és un homenatge:

Realment, Sanchis Guarner era una persona molt arrelada en la seua societat i, potser per això mateix, molt madura, molt equilibrada i molt dialogant des d’un punt de vista humà. Com a conseqüència d’exies característiques, l’orientació que tingué al llarg de la seua vida era aplicable a la societat valenciana de la seua època i, també, a la de l’època acutal. Justament per eixa modernitat, parlar de Sanchis Guarner no és només parlar d’ell: és sobretot, parlar sobre com hauria de ser la part central i hegemònica del valencianisme

Llibre, més que recomanable, imprescindible. Farà més valencianisme i més valencianistes (a més a més, de millors valencianoparlants).

Més coses:
- L’entrevista publicada a Levante-EMV .
- Fotos de l’acte de presentació del llibre a La Nau que feren els d’Anna Notícies.

Estratègia i tàctica

Rellegint estos dies “El valencianisme que ve”, un llibret col·lectiu molt interessant que va editar “Saó” l’any 1996, Abelard Saragossà incidia en “la política més indispensable dels que no tenen poder social: convèncer la gent del carrer”.

Així, asenyalava que al nacionalisme hi havia una “deficiència” molt forta com era “l’absència de tàctica”. Es debatia molt l’estratègia (ideologia) i es feia poca tàctica, es lamentava. Escrivia:

“La ideologia és, certament, indispensable, però la qüestió finalment més decisiva no és la ideologia, sinó la tàctica que és l’acció quotidiana que té la finalitat de separar a poc a poc la gent del carrer de la ideologia en què es troba atrapada, separació que ha de ser una conseqüència d’un acostament cap als objectius de la ideologia alternativa. Realment, un moviment quie sap on vol arribar (ideologia), però no sap encarar-se amb la gent del carrer, que no sap elaborar arguments per convèncer el poble pla, està condemnat al fracàs. Ben entés: està condemnat al fracàs si l’objectiu no és finalment fer capelletes i crear herois que la gent del carrer no coneixerà mai”.

Després, Saragossà enumerava, entre anècdotes, algunes historietes que molts valencianistes hem viscut: manifestacions amb crits que espanten el poble o enganxines que enlloc de sumar el que fan és acoseguir rebuig. Per exemple, València està plena de pintades que allunyen al poble quan el que pretenen és, amb seguretat, el contrari.

Mirem-s’ho, perquè no es tracta de renunciar a res, sinó de fer les coses en trellat. Encara trobem a l’entrada de cada poble l’habitual “Valencià és català”. Primer, embrutar és lleig i es fa antipàtic, però, posats a fer alguna cosa em quede amb el clàssic “Parlem valencià”.

Onze anys després d’aquell “El Valenciansme que ve” encara continue pensant que ens fa falta tàctica, xafar el carrer.

No obstant, alguna cosa hem deprés. El passat 9 de novembre Rafael Beneyto escrivia al Levante-EMV “La millor defensa dels interessos valencians”, una tribuna molt recomanable exemple de tàctica. Podeu llegir-lo ací a la web del Bloc (han seguit una adequada tàctica, dintre d'una estratègia).

EL VALENCIANISME DES DE LA FILOLOGIA
Des de fa uns dies tinc a l’agenda del blog assenyalada la data del 15 de novembre. Eixe dia es celebra una taula rodona on es presenta l’últim llibre d’Abelard Saragossà. Ací es pot llegir la informació d’Europa Press.

15 novembre. 19:30 hores
Aula magna de La Nau de la Universitat de València
Taula rodona: El valencianisme des de la filologia. Amb motiu de la presentació del llibre -premi d’Assaig de la Generalitat 2006- “Reivindicació del valencià. Una contribució” (Ed. Tabarca), d’Abelard Saragossà. Amb la intervenció de Verònica Cantó (Acadèmia Valenciana de la Llengua), Albert Hauf (Universitat de València. Membre de l’IEC i de l’AVL), Abelard Saragossà (Universitat de València. Autor del llibre).

Gonçal Vinyes, màrtir i valencianista

Imatge: Oli que representa al beat Gonçal Vinyes

Tribuna d'opinió publicada a Levante-EMV (11.11.2007) per Agustí Colomer, autor de "Temps d'Acció". Ací es pot trobar una entrada que vaig dedicar al seu llibre.

AGUSTÍ COLOMER
En la primera plana d'El Obrero Setabense corresponent a l'11 de febrer de 1933, podem llegir: «Nostre País Valencià està d'enhorabona. Però també ho està nostra ciutat. En el gloriós acte d´afermació valencianista celebrat el dumenge últim en Sagunto es va acordar que fóra Xàtiva la continuadora d´eixe esclat falaguer d´entusiasme valencià. ¡Sagunto i Xàtiva! ¡Dos heroïnes de nostra vollguda terreta! [...] Demà no faltarà ningun xativenc que es precie de ser-ho, ni tampoc cap valencià que tinga possibilitat d´assistir.» La convocatòria a l´acte pro Estatut d´Autonomia és clara i inequívoca. La publicació, subtitulada Semanario de propaganda católico-social, apostava de valent per la recuperació de les nostres institucions d'autogovern. El seu director, Gonçal Vinyes Massip, moriria assassinat tres anys després, un 10 de desembre, en el molí de Vallés. L´11 de març del 2001, fou un dels 226 màrtirs valencians beatificats per Joan Pau II en la plaça de Sant Pere del Vaticà. Beat, màrtir i valencianista.

Gonçal Vinyes va nàixer a Xàtiva el 19 de gener de 1883. Fou ordenat prevere en 1906 i va realitzar la seua labor pastoral en Santa Maria de Xàtiva, de la qual fou nomenat canonge en 1933. Curiosament, en el mateix número del setmanari en el qual ix la crida a assistir a l'acte pro Estatut s'informa discretament del seu nomenament com a canonge. Home piadós, amant de la cultura i sensible a la qüestió social. El seu primer llibre, Hidrografía setabense (1914), enceta les investigacions geològiques i prehistòriques locals. La seua tasca arqueològica és ben notable, col·laborant amb el Servici d´Investigació Prehistòrica de la diputació en les excavacions de la Cova Negra, les Alcusses i la cova del Parpalló. Fruit de la seua tasca cultural, rebé el nomenament com a cronista local de Xàtiva en 1917. Fou membre també, entre altres institucions, del Centre de Cultura Valenciana, de Lo Rat Penat, de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i soci fundador de la Ibèrica de Ciències Naturals de Saragossa.

Gonçal Vinyes era, a més, poeta. I un poeta «excel·lent», segons Antoni López: «U dels de factura més elegant del segle XX i posseïdor d'una gran fonamentació intel·lectual.» Ell forma part, junt amb els preveres Francesc Martínez Miret (assassinat també en el 36) i Eduard Genovés, de la generació dels poetes de l´esperança: «En mossén Genovés, el pare Miret i en el canonge Vinyes hi ha els exemples més conspicus del doble compromís de fidelitat a la causa de l'Evangeli i del País recíprocament imbricats.»

En 1930 Vinyes fou nomenat director d'El Obrero Setabense i les planes de l'emblemàtic setmanari no deixaren de reflectir la seua sensibilitat valencianista. Les campanyes proestatut de 1933 i de 1936, la fundació del Centre Valencianista de Xàtiva o la publicació de nombrosos poemes i articles en valencià en són una bona mostra. Vinyes veu amb molta simpatia la fundació, en agost de 1933, d´Acció Nacionalista Valenciana (ANV), partit catòlic i valencianista amb el qual mantenia evidents afinitats. Quan en 1934 ANV crea el seu setmanari Acció, Gonçal Vinyes hi col·labora puntualment i reprodueix en El Obrero Setabense nombrosos articles del setmanari nacionalista: Antoni Senent, Robert Moròder, Francesc Soriano o Bernat Bono, entre altres, parlen sobre valencianisme, catolicisme social, denúncia del nazisme...

El professor de la Universitat de València Vicent Pons Alòs, prevere i arxiver de la Col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, va aportar a la comissió històrica per a la beatificació un informe sobre la tasca cultural de Vinyes, en el qual fa constar el seu valencianisme: «Mosén Viñes formaba parte de un movimiento de sacerdotes valencianos, cuya erudición y humanismo les hizo preocuparse también por la recuperación de su lengua materna [...] Mosén Viñes comenzó a escribir poesías en valenciano en 1932, un año antes de la firma de las Normas de Castelló, a cuyos firmantes conocerá en su mayoría.» L'historiador Vicent Cárcel i el delegat diocesà per a les causes dels sants, Ramon Fita, en el seu llibre Mártires valencianos del siglo XX, fan una descripció de la biografia del canonge xativí, del seu martiri i de la fama de santedat que se li atribuïx. Convé subratllar que en este últim apartat expliciten que Vinyes realitzà «una gran tarea, para que la cultura se acercara a la fe y ésta, a su vez, impregnara de sentido cristiano al mundo de la cultura». És a dir, en la seua fama de santedat es recull allò que el papa Joan Pau II designà amb el nom d´inculturació de la fe: és a dir, el diàleg fecund entre l'Evangeli i les cultures autòctones (Slavorum Apostoli). Que el beat mossén Vinyes intercedisca especialment perquè l'Església valenciana assumisca el seu compromís amb la llengua i la cultura valencianes, sense pors, amb la valentia amb la qual el canonge acceptà el seu martiri.

* Autor de «Temps d´acció (ANV 1933-1936)»

La Seu

Sé que no deuria ser notícia. Sé que deuria haver-se produït fa temps. Sé que a molta gent no l’importa gens ni mica. Sé que altres estaran bramant i fent coure els telèfons...

Però, l’Església Catedral Basílica Metropolitana de Santa Maria de València, la Catedral del Sant Calze, la Seu acaba d’estrenar nova web . Amb versió en valencià, anglés i castellà. A més un valencià més que digne, parlant com estem del primer temple de la diòcesi de València, que es remunta al 9 d’octubre de 1238, data en la que es dedicà la mesquita com Catedral de Santa Maria. Anys després, el 22 de juny de 1262 es posà la primera pedra de la Seu (Porta de l’Almoina)...

Quan les coses no es fan bé, cal denunciar-les . Però, també lloar-les quan es fan dignament i de cor. Enhorabona al capítol catedralici, al deà i als canonges per la feina ben feta d’oferir també per interent a València i a tot el món els tresors artístics i l'activitat pastoral i litúrgica de la Catedral.

Ens queda que esta estima per la llengua i la cultura valenciana també puga ser assumida de forma normal per l’Arquebisbat. Ja em vist que es pot fer de forma admirable sense que passe res. Ara, resta que també s’adapte la litúrgia. Necessitarem que s’aproven els textos litúrgics que va presentar l’Acadèmica Valenciana de la Llengua fa uns anys i que esperen en un calaix a no se sap qué. De moment, recorde algunes de les primeres paraules de Joan Pau II al ser nomenat Papa: No tingueu por a la por.

Un regal per creients i no creients. Felicitem-nos.

Duran i Lleida, realpolitik a València

El mateix dia que Duran i Lleida venia a València a presentar el seu llibre “Entre una Espanya i l’altra” Jaime Arias publicava a La Vanguardia una article titolat “Duran eleva el debate” . I així ho corroboraren tots els que hi anàrem a escoltar-lo a l’Octubre.

Diu Arias: “Un experto de la categoría de Duran Lleida, adicto además a una realpolitik a la Europea, es de los que elevan el debate Catalunya-España y el papel que le cabría a Catalunya en la esfera euromediterránea, dentro o contiguo a España, mientras el Gobierno de Madrid se mantenga en democracia. Duran, tal como llevaron la política de la Generalitat primero Tarradellas y luego Jordi Pujol durante más de cinco lustros, ve necesario para ambas partes el apoyo al Gobierno central. Pero no a cualquier coste. Dejando bien definidos los límites de tal cooperación.”

Es referix Arias a la realpolitik del polític d’Alcampell. ¡Quan de temps sense escoltar esta expressió! o, tal volta, sense que li havera posat atenció. I és que, ens diu tant Duran de l’alçada dels polítics valencians i espanyols, sense que faça falta cap referència explícita. És tan evident la categoria i el sentit de servei al poble des de la política en un cas com el de Duran i Lleida que deixa a l’alçada de l’espardenya als nostres ilustres diputats del Palau de Benicarló.

A l’Octubre parlà de tot allò que està a l’agenda d’esta llarga precampanya cap a les generals. “Pactarem amb qui abans publique les balances fiscals, i això és bo també per a Valèncià que, com Catalunya paga molt i reb menys”.

Parlà d’inmigració: “les persones inmigrants deixen el seu país perquè tenen gana, no perquè tenen ganes, però han de conèixer el lloc on van”. I recordà les paralules que digué en la tele a la dona musulmana: “els inmigrants venen a Occident on tenim uns valors d’igualtat entre les persones siguen qualsevol el seu sexe o condició”.

Parlà dels necessaris esforços en educació i no va defugir el debat amb el púbic al defensar l’esfor de les escoles concertades.

Molt dur contra la Cope, merescudament. Argumentà contra el paper que fa la Conferència Episcopal pel manteniment de determinats programes i locutors d’esta cadena de ràdio que no donen exemple evangèlic. Assenyalà que es sentia més a prop dels bisbes catalans, de Blázquez o del salesià Amigo, que dels Cañizares o Rouco que “volen resar per no sé qué de la unitat d’Espanya, que ningú sap el que vol dir això”.

I, poer suposat, moltes crítiques al PSC per la seua actitud gens catalana ni catalanista per la gestió de la crisi del transport. “Si haverem estat nosaltres, els alcaldes del Baix Llobregat estarien tos els dies amb la pancarta i, ara, no els hem vist”. Va incloure una entrada al seu bloc personal sobre el seu viatge cap a València al seu bloc personal.

El pas de Duran també ens deixa una entrevista de Quico Arabí a Levante-EMV . Ací copie les perguntes amb referències a València:

“-Por la vía estatutaria, Cataluña ha una inversión estatal equivalente a la aportación al PIB. Visto desde Valencia, ¿Cómo pueden quejarse
-Esta equivalencia es por siete años, llevamos dos y no se ha cumplido. Lo digo para tranquilidad de los valencianos. Además, pedimos un cambio en el sistema de financiación que beneficiara también al País Valenciano. Uno es consciente de la inversión que se ha hecho en Valencia y a la que sólo le falta una buena conexión con Barcelona. Cuando hablamos de inversión en Cataluña también afecta a Valencia.
-Aquí fracasó el intento de implantar un nacionalismo valenciano democratacristiano. ¿Cree que el PP recoge esas posiciones
-De ninguna de las formas, en absoluto. El PP no es un partido socialcristiano; el PP de hecho no se sabe muy bien lo que es. Recuerdo una afirmación de Aznar cuando le preguntaron cómo era posible que el PP formara parte de la Internacional Conservadora y de la Demócrata Cristiana y contestó: «Es que soy liberal».
-¿No ve usted al presidente Camps suficientemente socialcristiano
-No lo conozco profundamente.
-Pues cristiano es un rato.
-No tiene nada que ver. El cristianismo es una opción religiosa y el socialcristianismo, una opción política. Se puede ser cristiano sin ser socialcristiano y hasta ser socialcristiano sin ser cristiano.
-Mire, la cuestión es que el Papa vino aquí y a Barcelona no. ¿Verdad que le fastidia
-Esta cuestión me afectaría en todo caso como católico, pero no lo había pensado.”

LES ANÈCDOTES
De la conferència ens queden dos o tres moments magnífics. Quan en la presentació Eliseu Climent es referix als anys que ell pujava a parlar amb Duran, llavors a Governació. Duran, sense pensar-se-ho, li solta: “sí, sempre a demanar”.

L’altre moment, de consum intern demòcrata cristià valencià, va estar quan Vicent Miquel i Diego, president i díder històric d’Unió Democràtica del Poble Valencià (UDPV), es va referir als jóvens democristians que hi estan al partit majoritari valencianista. No vaig poder vore, en eixe moment la cara d’Enric Morera que hi estava a primera fila, amb Vilallonga i Francesc de Paula Burguera, entre d’altres.

Contrapés necessari a la “Milà espanyola”

Ni fent-ho volent. Però, vaig a fer de contrapés necessari. El cada vegada més imprescindible a la blogosfra valenciana Ventdcabylia (¿és cert que vius a la Barceloneta?) dedica mitja entrada i una foto a la “Milà espanyola”, que no és altra que l’Arxidiòcesi de València que va donar dos papes en un moment com no se n’ha donat altre al món occidental –a cavall entre el segle XV i XVI-.

I parle de contrapés perquè és una errada –i no dic que caiga en ella Ventdcabylia- entendre l’Església com una institució monolítica o pensar en ella com un bloc granític. “Block thinking”, en diu el filòsof canadenc Charles Taylor.

Al costat dels capells cardenalicis, els boats, les grans cerimònies o la posada en escena en pla espectacular hi conviu una església quotidiana vinculada amb els inmigrants i els més pobres, l’animació en el temps lliure dels escoltes o el moviemnt júnior, la caritat que remet al terme original de Càritas, la pergària i l’estudi de molts monjos a tot el món o la trasmissió de la paraula cristiana –dels fets de Jesús centrats al Sermó de la Muntanya o al manament de l’amor, per exemple-.

I és d’això del que volia parlar. A la nostra Milà hi ha un missioner diocesà nascut a L’Alcúdia fa 74 anys –un dels molts que hi ha arreu del món- que s’anomena Alexandre Alapont. Ací podeu llegir un article seu a “El Ciervo” on conta cóm és la seua vida quotidiana a Zimbabwe (més informació a la wiki a l’entrada en castellà ).

Alapont ha estat recentment homenatjat per la revista “Saó” –no la busqueu a internet- a qui li han concedit el Premi a la Solidaritat “Cristòfor Aguado”. Podeu llegir ací la notícia que publicà “Levante-EMV” .

I és que Alapont passarà a la història per haver traduït la Bíblia al nambya , un treball de 30 anys de durada. Al l'últim número de la revista “Saó” –altra flameta a la diòcesi- els preveres Vicent Cardona i Emili J. Marín, en una entrevista amb Alapont, detallen perquè és important esta traducció al nambya:

“Encarnar la paraula de Déu en la llengua en que parles de Déu i amb Déu és fonamental. Els entrebancs han estat fortíssims, en primer lloc, s’havia de traudir els llibres de la Bíblia a una llengua que no té escriptura. A més a més, el poble nambya és molt reduït, segurament no va més ennlà de les 300.000 persones, per tant, algú mal informat i pertanyent a una religió pragmàtica haguera pensat: ¿es justifica l’esforç que s’ha fet pels fruits que es podran aconseguir? Evidentment que sí. Sempre que u puga llegir la paraula de Déu en la seua pròpia llengua, es recupera el miracle de la Pentecosta”.

La veritat és que no cal afegir res més si pensem en la situació en la que es troben els textos litúrgics el·laborats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: en un caixó de l’Arquebisbat amb el segell de “dilata”. L’altre contrapés, com sempre. Este estiu vaig llegir que l’AVL ha decidit tot i l’aturada fet per l’Arquebisbat al missal va ediat-los pel seu compte. Però, és evident que sense l’espenteta de la Cúria poca cosa es podrà fer.

A l’entrevista que fan a “Saó” Alapont es mostra orgullós de la seua obra:

“És un treball de 50 anys, una tasca cultural, lingüística i bíblica. Ja se sap que la traducció de la Paraula de Déu en la Bíblia és difícil, des dels noms dela arbres, dels poblats, dels personatges, de les circumstàncies històriques. Tot i aicò, i més encara, contribueix a convertir la labor de la traducció en quelcom complicat i difícil. De fet, el trasllat de la Bíblia em va costar 29 anys, que he anat compartint amb el meu treball a Zimbabwe. Al final ha eixit una obra que, encara que ho diga jo. Està prou bé, tant lingüísticament com bíblicament, tenint en compte l’experiència d eles bíblies que usàvem anys enrerer, és a dir, l’ús de la llengua de fa 50 anys i els matisos de diferenciació d’una paraula a una altra”.

UNA BÍBLIA PER UNA GALLINA
Conta el missioner que al no tindre escriptura el nambya han optat utilitzar la grafia llatina i que els voluntaris que la vendran ho faran al preu d’una gallina de la qual “no considerarem ni el pes ni el color”, afegix bromejant. Se’n recorda dels 20 col·laboradors que l’han ajudat en la traducció i creu que “és una obra representativa de l’esforç de l’Església missionera a l’Àfrica, i hi romandrà per molts anys”.

També s’atrevix amb la política i diu: “Si Mugabe no se’n va, el país no eixirà del toll, perquè tota la comunitat internacional està en contra de la dictadura. Va arribar al poder en l’any 1980, i ja en són 27. L’arquebisbe, predicant a la catedral, va dir: “Demanem al Senyor que es muira prompte”, i Mugabe diu que si l’arquebisbe és catòlic, ell és tan catòlic com l’arquebisbe”.

“Allí no hi ha economia, no hi ha ni menjar: no dic jo que la gent no menge res, però menja un poquet cada dia: no desdejun en, no mengen al migdia, només sopen. Solen preparar una pasta sense gens de carn, per això la gallina té tant de valor, la gallina la deixen per al dia de festa”. I en el marc de la festa volen celebrar la traducció de la Bíblia.

A l’entrevista també conta particularitats de la diòcesi de Hwange, al cap de la qual hi ha un altre valencià d’Elx, en este cas, que li diuen Albert Serrano i que ho acceptà “per un acte d’obediència”. O que una dona de Russafa li ha donat diners per fer una capella a sant Josep.

Naturalment, afirma que té “absolutament exclós tornar a València definitivament, a no ser que es produïra una revolució i que ens expulsaren a tots els missioners, o que jo caigeuera greument malalt”.

Alexandre Alapont, un home de Déu. Un home que ha donat la seua vida pels demés i, a més, ha contribuït a engrandir la cultura on viu i treballa.

Llums sobre la memòria històrica

Llig a La Vanguardia la tribuna de hui de Francesc-Marc Àlvaro una aportació molt interessant i necessària sobre la memòria històrica. Altra més, però amb precisions més que oportunes a un article que podeu seguir ací de forma completa. Ja no puc passar cap dia sense visitar Reggio , un blog que vessa opinió per tots els costats ja que recull grans quantitats de textos de molts mitjans, tant de paper com digitals, escrits en castellà-. Més que recomanable, imprescindible, l’un u l’altre.

Crec que Àlvaro aporta llums al debat i pensa més en el futur que en el passat.

Diu Àlvaro a “Democracia y memoria oficial”
“[...] Además, con todos sus claroscuros, hay que valorar como un gran éxito de la generación de la transición el evitar una nueva confrontación. Pero, en cambio, sí podemos impugnar el peso paralizante del relato mitificado de la transición, porque éste encierra algún malentendido enorme que ahora, precisamente, aflora al poner los legisladores la vista en los años de la II República, la Guerra Civil y la dictadura. Para homenajear y ampliar las ayudas a las víctimas del franquismo, algo que nadie discute, no hacía falta elaborar leyes tan equívocas.

[...] La reconciliación reclama, como ejercicio generoso de encuentro y superación del conflicto, la asunción pública de las respectivas responsabilidades en el ámbito moral, al margen de lo que puedan dictaminar los tribunales, si ello procede. Si la reconciliación hubiera tenido lugar, efectivamente, entre las elites, la derecha condenaría hoy sin excusas la dictadura franquista (y nadie del PP relativizaría su carácter opresor, criminal y corrupto, verbigracia Mayor Oreja hace pocos días) y la izquierda condenaría, también sin excusas, la violencia asesina en la zona republicana. Pero no es así.

[...] Para sectores duros de la derecha española, queda el recurso engañoso de intentar situar el verdadero comienzo de la Guerra Civil en 1934, justificando así, oblicuamente, el alzamiento golpista de 1936 que dio lugar a la contienda. Para la izquierda española más enrocada en el dogmatismo, la respuesta a este revisionismo es idealizar la II República y negarse a reconocer que no todos los que lucharon contra Franco, tanto en la Guerra Civil como en la posterior oposición clandestina, eran demócratas. ¿Por qué no aceptar que muchos fueron militantes de partidos totalitarios que propugnaban dictaduras de otro color, igual o más sangrientas que la nuestra? Si no se dan estos pasos imprescindibles de rigor ético, todo el debate de la memoria es una impostura. Tan falso y ofensivo es que alguien se refiera al bando franquista como portador de "valores cristianos y occidentales" como que alguien mantenga que todos los antifranquistas fueron "luchadores por la libertad y la democracia". La trampa también reside en plantear la realidad a partir de una simplificación que toma sólo un fragmento de la verdad. Por ejemplo, se habla de la línea que separa democracia y franquismo, silenciando que la Guerra Civil fue muchas guerras a la vez, no sólo la de la República contra Franco: fascistas contra comunistas, estalinistas contra anarquistas, totalitarios contra reformistas republicanos, etcétera.

La ley del Memorial Democràtic, en su exposición de motivos, proclama algo indispensable, que debe suscribirse: "La grandeza de la democracia es que, a diferencia de los regímenes totalitarios, es capaz de reconocer la dignidad de todas las víctimas de la intolerancia, más allá de sus opciones personales, ideológicas o de conciencia de cada uno". El problema es que este noble principio es desmentido sistemáticamente por los que, investidos de guardianes oficiales de la historia, la instrumentalizan para apuntalar su propaganda. Son los mismos que afirman cosas como que el régimen de Fidel Castro no es una dictadura.”

Nacionalisme espanyol

Han coincidit este cap de setmana dos bloguers que m’agrada visitar amb freqüència: un és Iñaki Anasagasti , i l’altre, més nostre, Ignasi Mora , a qui li devem la flama constant d’un valencianisme integrador lluny de capelletes que alimenten, a la vegada, l’antiprovincianisme que tant detesta i combat.

Anasagasti, recull al seu blog una entrevista amb l’historiador Carlos Taibo on parla dels nacionalismes –inclós l’espanyol-, arran del seu llibre http://www.loslibrosdelacatarata.org/libro.php?libid=380 “Nacionalismo español”. Per cert, “nacionalismo español” té entrada a la wikipedia.

A la pregunta “¿Por qué no está en la agenda de los medios hablar de un nacionalismo español y de nacionalistas españoles en concreto?” contesta Taibo:
“El discurso dominante en los medios parte de la presunción de que 'nosotros', civilizados patriotas, somos gentes normales y razonables, de tal suerte que la anomalía y la irracionalidad hay que cargarlas siempre a hombros de nuestros detractores. Obviamente, lo anterior es una dramática e interesada distorsión de la realidad que ha acabado por revelarse en las percepciones cotidianas de la mayoría de los ciudadanos.”

I també es pot llegir:
“Tal vez al gobierno de Rodríguez Zapatero no le interesa en demasía subrayar la condición del nacionalismo español que abraza el PP porque, de hacerlo, lo suyo es que se escuchasen voces que pondrían el dedo en la llaga de la presencia de ese mismo nacionalismo -bien que más rebajado de tonos montaraces- en las tomas de posición y en las políticas que despliega el propio PSOE. Esto al margen, si el Partido Socialista criticase el nacionalismo español ultramontano que rezuman muchas de las declaraciones de los portavoces del PP, lo más sencillo es que fuese tildado inmediatamente de antiespañol. Aunque, en realidad, sin hacerlo ya recibe a menudo ese sambenito.”

Per la seua banda, Mora parla del “Nacionalisme inconscient” i advertix que és quasi “obligació cívica” ajudar a fer conscient allò que és nacionalment inconscient de forma “senzilla” i “pedagògica”.

Hi podem llegir:
“El diccionari és una arma de gran ajuda. Perquè, per exemple, nacionalista és qui "propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seua nació". Què pensa un castellà de les Castelles sobre la hipòtesi segons la qual Euskadi i Catalunya s'independitzaren d'Espanya? Se'n pujaria per les parets perquè tem per la "unitat i la independència de la seua nació". Per tant, tant nacionalista és el castellà de les Castelles que el basc que vol una Euskadi independent. Fer conscient el nacionalisme inconscient i posar al mateix nivell de llenguatge el castellà i el basc representa un pas de gegant en la dialèctica de les nacions.”

Recomane llegir l’entrada completa i, especialment, al final on conclou: “Cal fer pedagogia del nacionalisme, perquè al cap i a la fi la gent vota, i vota Espanya en forma de PP o de PSOE, contra els seus interessos.”

Koeman, sigues benvingut

Un bloc com este que dóna molta importància al valencianisme –social i polític- no pot deixar de fer-se ressó de la incorporació d’un nou entrenador a l’equip de futbol que més simpaties té al País Valencià. El València CF , una fita del valencianisme social que té una web en valencià normatiu i un capità de La Pobla Llarga que cau molt mal a Madrid. Un equip que alguns miren, inclús, des d’una perspectiva nacional com els amics d'AplecVCF.com .

A més, també aprofite per fer-li cas al meu germà –seguidor de “La Soca” i xoto fins la molla de l’os-, que es queixa que no pose res de futbol. Així que deixe una entrada futbolera.

M’alegre de la contractació de Ronald Koeman , que ja ha pronunciat les seues dos primeres paraules en valencià –per suposat, les inevitables “amunt València”. Però, he de dir que no tant de la destitució de Quique, on en un món tan groller i fronterer amb la mediocritat, parlava amb subordinades i amb més de 300 paraules de vocabulari.

Com sempre, el problema està més dalt que baix. Vull dir, Soler i companyia. Estan acostumats al “pelotaço” urbanístic i en el futbol les coses no es fan així. Vull dir, en el futbol-esport, perquè en el futbol-diners ja hem vist que sí saben afanyar-se.

Que entre la piloteta i que Koeman tinga igual sort que a Wembley. Amunt València.

Antònia Font i l'Orquestra Simfònica de Bratislava. Visca!

Hui, dia de Tots Sants i vespra del de Difunts, em trobe amb una magnífica notícia a l’ Avui.cat : “Antònia Font reconstrueix les seves cançons amb l'Orquestra Simfònica de Bratislava” .

Diu l’Avui els Antònia Font:
“El quintet mallorquí de pop Antònia Font publicarà el 12 de novembre que ve el seu nou disc, Coser i cantar, gravat amb l'Orquestra Simfònica de Bratislava. En aquest doble CD i DVD, Antònia Font reconstrueixen vint de les seves millors cançons al costat d'aquesta orquestra eslovaca, que, amb una cinquantena de músics de vent i corda, segueix els nous arranjaments del compositor Miquel Àngel Aguiló, que uneixen simfonisme amb pop.

El títol del disc em sorpren -“Coser i cantar”-. Crec que no m’agrada, però als que tenim als Antònia Font en un altar no ens és permés “discrepar”.

Ara, repasse el memorable concert celebrat a València fa tot just un any a El Loco, el massa curt del mes de juny a les portes del MuVIM i el grandiós i festivaler de Dénia al Rockalamar.

I, per celebrar-ho, ens regalem “Viure sense tu”, Enregistrat a la sala El Loco de València el 18 de novembre de 2006:

I arriba un dia que sa vida és un teatre,
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val