Com un eupàtrida grec,
o com patrici romà,
sent el foc d’independència
i alce el crit de llibertat:
Crec en ma Pàtria, prò lliure,
crec en sa història immortal;
tota per Déu i València vessaré, si cal, la sang.
Això crec, espere i clame com patriota valencià.
Francesc Martínez Miret, 1933
Llig al número 323 (desembre 2007) de la revista “Saó” un interessant article d’Òscar Pérez Silvestre sobre les Normes de Castelló i l’església valenciana:
“Amb dades a la mà, l’Església valenciana pot presentar sense cap complex un estol de religiosos seculars, regulars i de creients laics que tingueren ben present en el seu ministeri la premissa de k’encarnacio en el territori al qual servien i en qué vivien. La conclusió a què arribe després d’uns anys de dedicació és que el paper de l’Església en la castellanització/valencianització de la societat és identic al paper que excerceixen altres instàncies de poder, tot i que utilitze uns altres mètodes, amb una influència constant en al vida quotidiana de la comunitat.”
Pérez Silvestre recull un llistat tan llarg com interessant de noms de gent d’església responsables, també, de la “recuperació i normalització de la nostra llengua”. I assegura que “l’afirmació sobre el paper minúscul o nul de l’Església [en esta recuperació i normalització] és una falsedat articulada des del prejudici que s’adiu a la conveniència dels esquemes d’interpretació que, per dissort nostra, són els quemés corren”.
També enumera Jaume Alba al Cristians.net un altre llistat de noms de persones vinculades a l’església que van des de la Renaixença a la postguerra. En este cas, a propòsit de la lectura de “Trama i ordit”, d’Antoni López Quiles, sacerdot com molts dels poetes i escriptors que hi estudia.
Es tracta d’una obra, i coincidixc amb Alba, escrita entre l’apassionament i l’amargura. La passió que hi posa qui descubrix un munt d’informació sobre el treball de molts cristians respecte el valencià, sobre la literatura feta en valencià, des de la fe i la pàtria (la que es podia fer en eixe moment). I l’amargura de qui constata l’oblit, la desgana i el desconeixement de molts crítics que han passat de llarg sobre esta literatura, despatxant-la sense més perquè tractaven determinats continguts.
López Quiles, amb el seu llibre, recorre noms i cognoms d’una tradició valenciansta que va ser tallada cap als anys seixanta. Una tradició que deu eixir a la llum, noms que es deuen conèixer.
Cal tenir present eixos noms, com les figures que destaca el propi López Quiles a “Cresol” (Publicació de la Unió Apostòlica per als preveres diocesans de València). Noms, per exemple, com els de Fra Bernardí Rubert Candau a qui Fermí Cortés i el mateix Joan Fuster “li deuen tots dos el gran influx d’inducció al nacionalisme”.
Casos com “el valencianisme compromés, d’estil no radical, dialogant, integrador, situat sempre al costat dels qui mantingueren la flama encesa després de la contesa bèl·lica del 36” de mossén Andreu Monzó Nogués.
O la fita que suposa, entre d’altres, el treball com a lexicògraf de mossén Joaquim Martí Gadea.
O també el poema “Seidia” de Joaquim Garcia Girona que mossén Antoni López situa com a “chef de file, el primer destacadament, de tants i tants altres capellans que han prestat un immens servici a l’Església valenciana amb un esforç intel·lectual i creatiu que mereix el nostre reconeixement més sincer”.
I tants i tants noms.
Així, coincidim amb el desig d'Òscar Pérez que al final del seu article insistix, com feia Agustí Colomer quan recordava la figura de Mossén Gonçal Vinyes, “en el fet que l’Església valenciana de hui continue sent fidel i assumisca el seu compromís amb la llengua i la cultura valencianes, sense pors, amb valentia, com van saber fer en temps també difícils, per altres motius socials, aquells cristians que passaren per ací abans que nosaltres”.
