dimecres, 30 d’abril del 2008

Festeig

De fa uns dies, sembla que estem festejant. A la política, vull dir. L'interès de les generalitats valenciana i catalana de confluir amb el tema de la financió econòmica ha provocat una sèrie d'articles a La Vanguardia. Com el d'Enric Juliana titolat "Catalunya-Valencia, comienza un lento, muy lento, deshielo"

Hui, Salvador Cardús en publicava un titolat "Lo común no debe ser forntera", que copie (extret de l'impagable Reggio's Weblog.

LO COMÚN NO DEBE SER FRONTERA
Sin lugar a dudas, la España de las autonomías ha servido para cohesionar territorialmente a las distintas “nacionalidades y regiones”, por utilizar aquellos términos tan constitucionales como vagos del artículo 2, imprecisión exigida por la necesidad de un acuerdo político que relegara aspectos tan fundamentales como este para más adelante. Pero es también esta España de las autonomías la que hasta el día de hoy ha contribuido a separar Valencia y Catalunya, mucho más que durante el franquismo. En la propia Constitución ya se introdujo el veneno de la desconfianza en el artículo 145.1 ( “En ningún caso se admitirá la federación de comunidades autónomas”) pensado para este caso, artículo que ponía la tirita antes que nadie se hubiese arañado. Y, después, el Estatuto valenciano se negoció desde España con el ojo puesto en Catalunya, sembrando el germen de la división, para que ni la lengua, ni la bandera ni el propio nombre oficial de la comunidad, pudieran sugerir proximidad alguna. Es cierto que el anticatalanismo valenciano es muy anterior a la Constitución española. Pero no es menos cierto que la transición, en Valencia, no quiso superarlo, sino todo lo contrario: incorporó esa misma tradición en su propio ADN político para vencer los recelos de futuras aproximaciones entre dos territorios que compartieron tantas vicisitudes, que a pesar de todo mantienen tantos vínculos culturales y a los que les aguarda un gran futuro de colaboración.

Todo aquello que a finales de los setenta y principios de los ochenta solo eran medidas precautorias, luego la realidad política lo alimentó, en un caso claro de autocumplimiento de profecía. La victoria del nacionalismo en Catalunya sirvió de pretexto para alimentar demagogias de confrontación de todo tipo, primero con los gobiernos de los socialistas valencianos, y luego con los del PP. Ciertamente, desde Catalunya se cometieron errores, más de omisión que de acción, pero aquí no cabe repartir las responsabilidades a partes iguales porque no sería justo. Y quien pagó el pato del enfrentamiento fue la lengua y la cultura comunes, las cuales, precisamente por ser compartidas, se manipularon hasta alzarlas como fronteras infranqueables. ¡Cuánta estupidez se ha gastado en intentar demostrar que lo mismo era distinto! ¡Cuánta irresponsabilidad sometiendo un patrimonio lingüístico común, que lo es de la humanidad, a una división en la que todos perdíamos! ¡Y cuánto despilfarro para alejar países culturalmente hermanos! Pocos casos habrá en el mundo en los que la cultura común no sirva para dialogar, sino para confrontar. Y de todos los conflictos, el más descarado, la pretensión reiterada de evitar que los canales de TVC lleguen a la Comunidad Valenciana, nombre que oculta el tan políticamente peligroso País Valencià. Pensar que en el siglo XXI aun se quieran poner puertas al campo de la televisión y por compartir una misma lengua y cultura, es verdaderamente demencial.

Desde el campo de la cultura y la reflexión intelectual, siempre se ha visto que en esa confrontación todos salíamos perdiendo. Y no solo en el campo de la cultura y la lengua, sino especialmente en el del progreso económico. La cantidad de libros e informes publicados lo avala sin discusión. En primer lugar, porque los datos del interés común han estado siempre sobre la mesa para quien los quisiera ver. ¿Habrá que recordar, por poner un ejemplo, desde cuándo y por parte de quiénes se ha reclamado la necesidad del tren de gran velocidad hasta Alicante y Murcia? Y en segundo lugar, porque las propias víctimas de esa falta de colaboración económica han sido el mundo de la cultura y sus industrias. Ha sido ridículo no aprovechar un mercado lingüístico y cultural de trece millones de habitantes. De manera que no se diga que la confrontación cultural ha frenado la colaboración económica, porque si la cultura ha servido de excusa, lo ha sido por manipulación política.

Ahora parece que se están descongelando las relaciones en el campo económico. El lunes pasado, en este mismo periódico, Josep Vicent Boira escribía un magnífico artículo sobre el coste del anticatalanismo -el autor también citaba a la “soberbia catalana”- y el “lucro cesante” que ha comportado, de carácter económico, sí, pero añado yo, también social, cultural y, por supuesto, político y democrático. Habrá que esperar a ver cómo avanza el deshielo, porque el Gobierno español, y particularmente el PSOE, ya ha empezado a mostrar su nerviosismo. Pero es cierto que, al menos desde el punto de vista cultural y lingüístico, es posible que los movimientos del PSC levanten menos ampollas de los que pudiese haber levantado CiU. Y, en cualquier caso, qué duda cabe que la crisis económica, con una Catalunya que ha perdido el liderazgo económico en los últimos años y con una Valencia económicamente envalentonada, supone un mayor equilibrio en la relación y una más clara y urgente necesidad de colaboración.

Ahora ya es posible imaginar que algún día, lo que históricamente ha unido más a catalanes y valencianos, dejará de ser su gran frontera actual. Pero no sólo eso, sino que pronto se verá que compartir un espacio cultural y comunicativo es una ventaja estratégica de la que hay que lamentar no haberla aprovechado antes.

salvador.cardus@uab.cat

dijous, 24 d’abril del 2008

Expulseu el fantasma de la banalitat

"Lectors del món, expulseu-lo!"

Així de rotund i honest acaba el millor Baixauli l'article que obri el "Quadern" especial que ha dedicat El País per a festejar el Dia del Llibre. Es referix al "fantasma que recorre el món: la banalitat". No tinc res més a dir. Únicament copie el seu final:

Menys és més. Tots hi guanyarem. Ara bé: que el filtre siga un filtre de qualitat, i no de quantitat. Oblideu les audiències!

Preferiu que els vostres fills s'atipen de llepolies i de cocacoles en comptes de plats d'arròs i sucs de taronja? Quina alimentació mental voleu per als vostres veïns?

Lectors del món, digueu prou! Busqueu sempre el costat fresc del coixí, els camins desconeguts, imprevisibles. "Una obra d'art que no sorporén no val la pena", diu Duchamp. "El món deu tot el seu progrés a les persones insatisfetes", diu Huxley. Compreu i llegiu Céline, El quadern gris, la Bíblia, Les metamorfosis, la Divina Comèdia, Leopardi, El rei Lear, Bernhanrd, Pedro Páramo, Stevenson, Joyce...

Revolteu-vos! El poder és vostre, allò que decidiu serà acatat per editors, llibreters i periodistes.

Un fantasma recorre el món: la banalitat.

Lectors del món, expulseu-lo!

dimarts, 22 d’abril del 2008

Recomane escoltar la Cope

Recomane vivament tornar a escoltar la Cope. Vaig deixar d'escoltar-la gens ni miqueta pels matins als pocs mesos de l'atemptat d el'11M. Em semblava tan insultant que els meus budells no ho aguantaven.

Tres anys després no puc deixar d'escoltar-la de nou. ¿És greu, doctor?

El "talibanet" no para i li pega a Camps cada dia i també a València, capital de Bulgària. Ara reben el que els valencians ja estem acostumats: som el millor partit, Rajoy és el millor "metafísicament", serà el millor congrés, som del PP perquè ací cap tot..

És una darrera d'altra i, clar, ni el "diario" ni la "emisora" ho poden suportar i Paquito, ara, els cau mal: "s'atrevix a dir el que han de pensar els militants valencians", l'acusen (porque cuando digo todos digo todos).

Però, ¿no és el mateix que porten fent ací de fa anys? Tot és de color de rosa, la societat apludix tot el que li diuen, a tots ens humilien, tots som bilingües bientenendidos... Ara, resulta, que el diario i la emisora proven de la seua medicina i no els agrada.

Mentre, saborejar dos magnífics articles a La Vanguardia de hui:

Derrota ´neocon´, d'Enric Juliana a La Vanguardia

Tierra sin barones, de Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia.

dissabte, 19 d’abril del 2008

Les ales de la vida

Tenia ganes de vore-la. No vaig poder anar al cinema quan l'estrenaren i, ahir, vaig aprofitar que la feien a La 2 per vore-la. I la recomane vivament.

"Las alas de la vida", de Toni Canet (Llutxent, 1953) és un memorable cant a la vida en un món on -com comentàvem al post anterior- la mort és cada vegada més present. La vida que li s'escapa a un metge degut a una enfermetat degenerativa.

Una pel·lícula on l'amor vessa per tots els cantons: la muller, la família, els amics, els companys, les persones que li ajuden a respondre les preguntes que valen la pena. Lluny del sense sentit de la deseperança.

Exemple la humanitat de Carlos Cristos, el protagonista del documental que ha guanyat molts premis.

dimarts, 15 d’abril del 2008

1252 en 2007


Que es sàpiga 1.252 persones foren executades durant l’any 2007. Són xifres oficials. Segurament, les oficiones si es conegueren donarien més feredat. Ho conta Amnisitia Internacional.

En altre post ja ens referirem al tema de la pena de mort. En aquella ocasió també coneixíem de quina manera et poden matar amb permís de l’estat de torn.

El primer de la llista de 2007 és Xina: citius, altius, fortius. Després, van Irà, Aràbia Saudí, Pakistà... Estats Units acabà l’any passat amb 42 morts (un per setmana i descans en vacances d’estiu, Nadal i Pasqua).

No descansarem nosaltres de denunciar-ho. Mentre, també podem consultar un mapa interactiu dels països que han abolit la pena de mort des de 1976.

divendres, 11 d’abril del 2008

Desig de salvació


L’entrevista a Manuel Baixauli, l’autor de L’home manuscrit, a “L’hora del lector” de Canal 33 no va defraudar (Subal, tampoc). Baixauli parlà de la intenció del seu llibre i aclarix una qüestió perfectament. I descubrixc que no dec ser l'únic a qui li sembla que estem davant una obra profundament cristiana.

Al minut 12'42 del programa, moment on es parlava del perquè d’eixe final, Baixauli asevera:

Tot i que L’home manuscrit sembla de vegades un llibre angoixant, de vegades un llibre desesperançat o, fins i tot, un llibre nihilista, en el fons, en el més profund de les ànsies del llibre, L’home manuscrit és l’expressió d’un desig: és l’expressió d’un desig de salvació.


Ací es pot vore el programa complet. Disfruteu.

dimecres, 9 d’abril del 2008

Naix Rent, literatura religiosa contemporània

Ha nascut de la mà de l'editorial Denes la col·lecció Rent, dedicada a la literatura religiosa contemporània en valencià. Les dades es poden consultar a Rentllibres, blog que informa segons assenyalen, de les novetats d'esta interessant iniciativa -no sols per a públic amb inquietud religiosa. 

El dimecres, 16 d'abril, a les 19:30 hores, tindrà lloc la presentació de la col·lecció Rent a la ciutat de València en Octubre, Centre de Cultura Contemporània (sant Ferran, 12). Hi intervendran l'editor Francesc Ferrer, el director de la col·lecció, Agustí Colomer, i el pare Enric Ferrer, escolapi i crític lierari, que presentarà els dos primers llibres:

-En el món, però no del món. Selecció de sermons, de John Henry Newman [Traducció de Salvador Albert. Introducció i notes d'August Monzon].

-Isaïes, profeta de Nadal, de Martí Domínguez [Edició a cura d'Agustí Colomer].

diumenge, 6 d’abril del 2008

Baixauli, autor de “L’home manuscrit”, Premi Nacional de la Crítica

Manuel Baixauli

Enhorabona al nostre escriptor-pintor preferit: el suecà Manuel Baixauli (amb entrada a la wiki). Un clàssic a este blog i a tants altres. Ara, acaba de rebre el premi que donen les associacions de crítics: el Premi de la Crítica de narrativa catalana per la seua novel·la L’home manuscrit. Qué voleu que us diga: llegiu-la i gaudiu.

Per cert, dilluns 7 d’abril podeu vore a Baixauli a la tele, al programa “Encontres” de Punt 2. I esta setmana mateix, també està prevista la seua aparició el dijous, 10 d'abril, a "L’hora de lector" (Canal 33, per als que encara la poden vore).

dimarts, 1 d’abril del 2008

Una arrel fonda

No podem deixar de banda el remat de l'últim article -Montserrat- que Enric Morera (Bloc) esciu al seu blog personal i que també ha volgut fer seu, entre altres, la web Cristians.net:

"Mentre em dirigia a la residència dels monjos vaig coincidir amb Damià Oliver que passava el dia amb la seua germana i els nebots. Montserrat és un lloc que convida a la pau i la reflexió. Feia una vesprada freda i els núvols xocaven contra les pedres de les muntanyes. Pensat i fet, vam contactar amb un bon amic. Allà vaig poder saludar a Josep Miquel Bausset, companys de preocupacions i activitat a les Joventuts del PNPV que des de fa quasi trenta anys forma part de la comunitat de monjos de Montserrat. Ell és una mica major però allà anàvem fent amb Cristòfor Aguado, Joanvi Candel, Agustí Colomer, Josep A. Blesa, Marc Dolç, Guillem Rausa, Francesc Ferrer, Francesc Morera, vaja una bona colla. Gent compromesa amb el País i que sempre ha estat pel projecte, assumint amb lleialtat els vaivens que hem hagut de fer front. Hi ha un bon grapat de dirigents del BLOC que vénen del PNPV,i si hi ha algun elements que els puga identificar és els seu compromís i lleialtat al projecte nacionalista i al de País. Vam parlar una estona, li vaig fer un prec. Tots nosaltres tenim un projecte, que no és estrictament polític, un projecte que va més enllà. El nostre és un projecte nacional, de re-construcció nacional. Tenim una arrel fonda. Som una planta adaptada al medi que ha suportat temps de sequera i privacions. Ara, el camp està preparat per a un treball col.lectiu. Si sembrem bé, plantem bona llavor, la treballem i reguem quan cal, en equip, tindrem una bona collita. Sé que des de Montserrat, Josep Miquel Bausset ens acompanyarà en els seus pensaments i ajuda espiritual".


Són paraules encertades, amb raó, com diu Àngel Canet.