Antònia Font a Sies.tv

Sies.tv

La tele cultural catalana per internet Sies.tv emet un reportatge sobre els Antònia Font, el seu darrer treball i inicis musicals.

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descongelat,
tanta longitud,
tan ple de finals,
tan privat de tu.

Visió política?

Es lamenta Xavi, de La Mata de Jonc, de la “nul·la visió política” d’ACPV que no permet fer crèixer el valencianisme. Tot i que es rectifica ell mateix i afirma que, tal volta, els “manaires” sí en tinguen de visió política. El que passa és que “no és la nostra”.

I he recordat el que vaig llegir fa uns mesos a “Reivindicació del valencià”, d’Abelard Saragossà, que recull un text del líder històric del valencianisme Pere Mayor:

“Els nacionalistes tenim motius per ser autocrítics. Potser, si fa deu anys haguérem tingut una visió més ajustada de la realitat, ara la situació seria millor. No ens agradava la realitat i per això la negàvem [...] Com que la realitat no era prou bona, construíem una ficció. Els que l’hem volguda vendre als electors som els que hem rebut més galtades i els que no l’han intentada vendre electoralment [...] s’han limitat a fer-se de tant en tant la foto de concentració cívica, que ho arreplegava tot en alegre confusió, i alguns d’aquests són les que encara volen continuar la ficció”. (Del llibre “Un país amb futur. Converses amb Víctor G. Labrado”, 1999).

Ara, que fa quasi deu anys de la publicació del llibre de Mayor i vint de l’època a la que es referix, ¿no ha arribat encara el moment de “fer créixer el valencianisme abans que no el pancatalanisme” i fer-li cas a l’emergent Baydal, en la línea més encertada del valencianisme de construcció quan ho reclamava de forma rigorosa i honesta (ací i ací)?

Pâ que hem d'obrir

Ja pot quedar-se sense veu Enric Morera perquè van tan sobrats que passen de tot: Camps solament donarà la cara en les Corts “una volta en cinc mesos”. El grup popular passa de tots i anul·la el plé del 12 i 13 de març perquè és “difícil transitar” (Maluenda dixit). Que els ho diguen als veïns de Russafa.

El líder del Bloc es queixa de que les Corts se’n vagen de vacances sols perquè “al PP li dóna la gana, mentre la resta de treballadors sí aniran a treballar, ja que eixos dies no són festes oficials”.

I és que ja no tenen vergonya de res: “Xé pa que hem d’anar, total guanyem totes les votaes, au, tanca i si ve bé ja tornarem pa cal mes d’abril després de Sant Vicent”.

Més bipartidisme, encara

Si ningú (i eixe ningú som els ciutadans) no hi posa remei anem a aconseguir un bipartidisme perfecte. Un bipartidisme on PP i PSOE s’ho menjaran tot. Baix pose les dades dels dos partits que més percentatge de vot han obtés al País Valencià a les succesives eleccions generals. Des de vora un 30% de “llibertat” fora del PP-PSOE de l’any 1977 al 10% que deixaren els dos monstres al 2004. I pel que es veu en estes de 2008 la perfecció bipartidista al País Valencià encara serà més evident.

Per suposat, ajudats pels mitjans de comunicació (i la televisió com gran amplificadora) que convertixen el que són unes eleccions legislatives en unes votacions presidencialistes.

Poc més de trenta anys de democràcia han aconseguit que no hi haja res fora del PP-PSOE. I anem a pijor. Dic pijor perquè la democràcia perd si una societat deixa que sols dos s’ho mengen tot –ja sabem com funcionen els grans partits polítics on l’espai per a la discrepància és mínim-.

RESULTAT DELS DOS PARTITS MÉS VOTATS AL PAÍS VALENCIÀ
1977
PSOE: 36,33%
UCD: 32,98%
Suma dels dos partits més votats: 69,31%

1979
PSOE: 37,31%
UCD: 36,48%
Suma dels dos partits més votats: 73,79%

1982
PSOE: 53,11%
AP: 29,12%
Suma dels dos partits més votats: 82,23%

1986
PSOE: 47,49%
AP: 28,84%
Suma dels dos partits més votats: 76,33%

1989
PSOE: 41,46%
PP: 27%
Suma dels dos partits més votats: 68,46%

1993
PP: 44,48%
PSOE: 38,35%
Suma dels dos partits més votats: 82,83%

1996
PP: 43,76%
PSOE: 38,32%
Suma dels dos partits més votats: 82,08%

2000
PP: 52,11%
PSOE: 34%
Suma dels dos partits més votats: 86,11%

2004
PP: 46,78%
PSOE: 42,45%
Suma dels dos partits més votats: 89,23%

Per cert, a la transcripció del debat entre Zapatero i Rajoy busqueu la cadena “valencia” i voreu quántes voltes els dos candidats la fan servir.

En la primera ocasió que la utilitza Zapatero és sobre el trasvasament de l’Ebre per afirmar: “Lo cual, constituye un engaño bastante grave a todos los ciudadanos de la Comunidad Valenciana y de Alicante...”. Després dos úniques referències més per part de ZP i Rajoy.

Més bipartidisme, encara.

Un valencià, premi Toledano a les relacions judeocristianes

Llig gratament a Cristians.net l’entrevista al cirurgià valencià Francesc Fontana, president de l’associació Amistat Judeocristiana de València, després de rebre el premi “Samuel Toledano” per aprofundir entre les relacions entre jueus i cristians.

Fontana, al final de l’entrevista, es referix a les relacions i al diàleg entre jueus i cristians:

En el moment actual s'ha trencat el gel, no hi ha ambient d'hostilitat i sí que hi ha desitjos de conéixer-se i inclús de col·laboració en temes puntuals. Hi ha projectes d'ajuda internacional a necessitats -Càritas i institucions jueues semblants- en països d'Àfrica, per exemple”.

I, més endavant es lamenta que no s’ha entrat en un diàleg teològic en profunditat referent al dialeg judeocristià. Concretament, assenyala:

“Estem en la fase de saludar-nos i parlar de temes que no produïsquen friccions. La figura de Jesucrist en el seu significat per als cristians és difícilment abordable per als jueus, el mateix que el valor dels preceptes de la Llei de Moisés, ho és per als cristians. Però sí que hi ha temes sobre els quals es podria dialogar: la Creació, la Caiguda, la Redempció, la figura del Messies i les interpretacions pròpies en cada religió, en quins aspectes són comuns i en què discrepen. Tot això és tasca del futur”.

Prèviament s’ha referit a la visió dels catòlics sobre el món jueu i els documents emesos des del Concili Vaticà II, encara molt desconeguts entre els fidels, com són «Nostra Aetate» i els documents complementaris «Orientacions i suggeriments per a l'aplicació de la Declaració Conciliar nostra Aetae» i «Notes de la Comissió de la Santa Seu per a les relacions amb el Judaisme».

Amistat Judeocristiana de València es reunix tots els dilluns per la vesprada, de 18:30 a 19:30 hores, en el convent de Dominics de València (Cirilo Amorós, 45).

Sens dubte, un bon moment per reflexionar entre les relacions entre jueus i cristians i el perquè dels desencontres durant dos mil·lenis. Molt més si tenim en compte que Jesús de Natzaret fou un jueu practicant.

Bon sabbath.

Morirà d’inanició

Morir d’inanició. Això passarà amb el valencià al País Valencià. La llengua, la innombrable, perd lectors any rere any (del 5,7% al 3, 6% de lectors habituals o ocasionals). I llegir és cultura i és llibertat, com continuament ens ho recorda JC Girbés a Tirant al Cap (recordeu este lllibret molt útil “Llegir per a crèixer”)

El valencià continua baixant a l’infern dels no-lectors. En ple segle XXI, el segle de la tecnologia, n’hi ha més escriptors que mai i, mentre, els lectors en la nostra llengua baixen. Ja ens han passat en nivell de lectura els gallecs –tot i tindre una bona fotracà d’anys de govern de Fraga- i prompte ens passaran els bascos.

Moltes vegades em ve al cap la imatge de Bernardo Atxaga on un euskaldun guardava en caixetes de mistos les paraules perquè no es perderen.

Finalment, un prec, un crit: als vostres fills, als vostres germans menuts, als vostres nebots o nets, als vostres xiquets del carrer, als vostres amics, als d’ací i als que venen de lluny ajudeu-los a estimar i emprar la llengua.

I que no ens facen falta mai les caixetes de mistos.

Pujol i el País Valencià, a les seues 'Memòries'

Estic ara a mig camí de les molt recomanables “Memòries (1930-1980)” de Jordi Pujol. I arribe a la pàgina 140 on es referix al País Valencià i nega que fos pancatalanista. Deixe la cita, per interessant, encara que poc novedosa:

“Tampoc no m’he sentit temptat per l’anomenat pancatalanisme. La unitat cultural dels Països Catalans, la història fundacional comuna, no tenen per a mi una traducció política de caire institucional. Em vaig interessar per la història del País Valencià i pel valencianisme d’abans de la guerra gràcies a les notícies que em donava l’escriptor Xavier Casp a través de les pàgines de la revista Destino i després gràcies a amics com en Max Cahner i en Joaquim Maluquer i Sostres. Més endavant vaig tenir converses amb l’escriptor i assagista Joan Fuster. Cada cop que Fuster venia a Barcelona, s’allotjava a casa de l’amic comú Maluquer. El recordo sorprenent-se de descobrir que a Catalunya hi hagués una burgesia catalanista, al contrari de València, on era castellanista. Això sol ja indica que València i Catalunya són realitats diferents. El plantejament radical que van fer molts valencianistes no ha funcionat. El valencianisme no ha valorat prou les falles, la Geperudeta, el catolicisme tradicional i la burgesia, tant la de les grans fortunes com la mitjana. Es tracta d’un moviment massa universitari, massa intel·lectual. És com si el catalanisme prescindís de Montserrat, dels orfeons, dels sardanistes, desl castellers i del Barça.

Del País Valencià n’admiro el vitalisme. Sempre he procurat col·laborar-hi tant en l’ordre cultural i cívic com en l’econòmic, però no interferir-hi.”

Una amable, una trista, una petita pàtria

Després que el nostre radar prefrit –Vent d Cabylia- ens haja posat a 100 no he pogut evitar-ho i m’he fixat que el video de la famosa Xana duia més de 22.270 visites al youtube. Al meu parer, un fum. Deu tindre el seu mèrit.

Però, no he pogut reprimir-me i comparar-ho (i ja sé que és incomparable) amb un altre video descobert estos dies arran de l’estrena pel Teatre Lliure de “Coral romput”, de Vicent Andrés Estellés.

Es tracta d’un fragment del video realitzat per Francesc Felipe (Picassent, 1981) per un treball per al Doctorat de Comunicació de la Universitat de València.

L’irrepetible i nostre Ovidi Montllor i el més gran dels poetes valencians, l’Estellés, sols han aconseguit 1.500 visites a este video penjat fa any i mig al canal d’ Escola Valenciana.

Una bona ocasió per deixar-se dur per la gola d’Ovidi, la guitarra de Toti Soler, els versos sense rima d’Estellés i vore València amb altres ulls:



Una amable, una trista, una petita pàtria...

De la Vega i el valencià

El món al revés. Ja sabem que Font de Mora pensa com Carod-Rovira que el català és una llengua estrangera per als espanyols. I, ara, l'ABC es preocupa pel valencià. Ho hem pogut llegir hui (sí, ho sé, també llig ABC, com Cabòries de Txernòbil):

"Dominio del valenciano o debate con Acebes
La negativa de Fernández de la Vega a celebrar el debate con González Pons tiene diferentes interpretaciones. En el PP consideran que su temor a Canal 9 se cimenta en su escaso dominio del valenciano -no lo habla, ¿pero lo entiende con fluidez?-. Si las fuentes consultadas son las del PSOE, la respuesta es que, más allá de sus conocimientos de la lengua valenciana. el problema de la candidata es que aún espera conseguir un debate nacional con Ángel Acebes, pues considera que éste está más a su «altura» que Pons."

Crec que al valencianisme polític li fa falta més contundència amb els que li poden llevar vots. ¿Quants mestres d'escola i d'institut super super votaran PSOE i després es queixaran que si el PP fa nosequé respecte al valencià o Canal 9 no fomenta la nostra llengua.

Una última cosa... ¿algú ha vist les sigles pspv per ahí o se n'anaren amb Pla al piset aquell seu?

AVE, fiscalitat i els Simpson

M’imagine que certa “sorpresa” s’haurà emportat el lector tradicional de Las Provincias al trobar-se hui amb una tribuna d’opinió escrita en valencià reclamant l’AVE per l’Arc Mediterrani i fart del "para ofrendar". Tot i que Vicent Miquel i Diego es prodiga per les planes del degà encara sorpren. I molt positivament.

Una llàstima que al diari en paper les massa ocultes sigles d'UDPV li diguen poc al lector mitjà d’este i d'altres diaris.

Sorpresa agradable també la que m’ha sobtat a mí al llegir al Mercantil al valencianista possibilista Rafael Beneyto, Secretari de Política Econòmica del Bloc, desenmascarant els partits PPSOE –bipartits, deuríem dir- sobre els xecs regals que ens volen donar. De lectura obligada.

I “pa caure de tòs” l’article llegit a les pàgines religioses de La Razón (sí, ho sé, La Razón, qué anem a fer-li) titulat “La teología «oculta» de los Simpson”. A més d’un li haurà caigut el diari de les mans. Ara resulta que els Simpson tenen coses bones (qué dic bones, com a que “representen una visió moral de la vida”). Val la pena llegir-lo, i ho dic seriosament.

El de la cella i València

Acabe de vore l'entrevista al de la cella. He escoltat molta Espanya i poca València. Bé, la veritat és que no he sentit parlar ni del País Valencià ni de Comunitat Valenciana tan sols. El presentador tampoc li ha preguntat res concret sobre la nostra terra. Sí que han parlat de Madrid, Catalunya, País Basc i Andalusia.

¿Esperavem alguna altra cosa? Jo ho tinc clar.

"Streets of your town", de The Go-Betweens

"Streets of your town" és una meravellosa cançó de The Go-Betweens. I ja han passat vint anys... que vaig pels carrers de la teua ciutat. ¿Anem a per vint anys més?

Reflexions cristianes d'un sacerdot valencià

Es fa obligatòria la lectura hui de l'article del sacerdot i periodista Emili Marín titolat: "Reflexiones cristianas para este tiempo" a El País. Resum ràpid -però batant ample- sobre quatre temes que interessen la situació de l'església catòlica actual: el Papa, l'església espanyola, l'esglesia a València i l'Arquebisbe.

Sobre l'ús del valencià, afirma Marín:
"Un aspecto que resulta deleznable en el señor arzobispo es el poco interés que tiene en el uso del valenciano en la liturgia. Da la sensación de que al señor arzobispo el tema ni le va ni le viene".

Ací podeu llegir l'article complet.

L'Octubre recupera el documental sobre el rector “desaparegut” Antoni Llidó

Del rector i mestre valencià Antoni Llidó es coneix la data del seu naixement (29 d’abril de 1936), però no el de la seua mort (no hi ha constàcia). Sí que es sap que va desaparèixer l’any 1974 durant la dictadura xilena, país al que havia anat en 1969 a encardinar-se com el seu mestre Jesucrist, entre els més pobres.

En octubre de 1974 consta una “nota verbal” de l’Embaixada espanyola al ministeri d’afers exteriors xilé demanant on es troba detés este sacerdot de Xàbia i autorització per la seua exida d’eixa país sudamerià. A partir, tot un seguit de gestions fins que en 2003 n’hi ha un auto de procesament:

“De conformidad además con lo que establecen los articulos 274 y 276 del Código de procedimiento Penal, se declara que se somete a PROCESO a Juan Manuel Guillermo Contreras Sepúlveda, Marcelo Luis Moren Brito, Miguel Krassnoff Martchencko, Osvaldo Enrique Romo Mena, Francisco Maximiliano Ferrer Lima, Fernando Laureani Maturana, Orlando Manzo Durán, Ciro Ernesto Torré Sáez, Basclay Humberto Zapata Reyes en calidad de autores del delito de SECUESTRO CALIFICADO, previsto en el articulo 141 inciso 1º y 4º del Código Penal, en la persona de Antonio Llidó Mengual”.

Entre eixos dos fatídics anys –1936 i 1974- va viure i es va donar als demés el sacerdot Antoni Llidó Mengual (web de l’Associació Cultural Antoni Llidó), qui fou també rector a Balones i Quatretonda (El Comtat).

El dimarts 12 de febrer, a les 19:30 hores, el Centre Octubre recupera el documental “Padre Toño. Un home, un compromís, una lluita”, d'Eduard Torres, que guanyà el premi a la millor direcció a la XXV Mostra Cinema Valencia de l’any 2004 (fitxa del documental a RTVV).

Qui vullga saber més pot consultar el libre publicat per Tàndem “Antoni Llidó. Epistolari d'un compromís”.

Un exemple és l’última carta que va rebre la seua família al setembre de 2004:

“...No quiero ponerme dramático pero alguna vez hay que decirlo. Si algo malo me ocurriera quiero que tengan claro que mi compromiso con esto que hago ha sido libremente contraído, con la alegría de saber que esto es exactamente lo que me corresponde hacer en este momento. Despójenlo, en lo posible, de todo signo romántico o heroico. La tarea diaria carece, por suerte, de ambas cosas. Es un trabajo metódico, científico en lo posible, peligroso si se quiere, pero con las características de cualquier otro trabajo, o sea, monótono hasta cierto punto, sin éxitos espectaculares, disciplinado.

El miedo está presente en todo momento y en cada uno de nosotros porque ninguno somos héroes de película. Lo que ocurre simplemente es que todos nos negamos a aceptar que ese sentimiento sea condicionante y nos impida realizar aquello que, “con la cabeza fría y el corazón caliente”, entendemos que debe ser hecho...”

Més sobre “L’home manuscrit”

Molt se n’ha parlat sobre “L’home manuscrit”, de Manuel Baixauli. Després que Proa el publicara abans de l’estiu passat ho feu l’Editorial Moll. A La Soca també hem parlat d’un dels llibres més valorats pel públic lector en valencià-català.

Un llibre que s'ha fet gran gràcies al “boca a orella”. Però, no és menys cert que ha estat una obra molt lloada pels crítics. A “L’hora del lector” (encara Canal 33), Marina Espasa va fer uns comentaris molt laudatoris.

Hui mateix, Vicent Alonso escriu sobre esta novel·la a eixa illa en valencià que El País manté cada dijous des de fa anys –Quadern-. “Un Déu que divaga” l’ha titolat. Clic damunt la imatge per llegir-lo.

Aprofite per deixar un video amb l’entrevista que li feren a Baixauli a Sueca TV (minut 2).


Per cert, un dels blogs que també va comentar esta novel·la és el del meu estimat Comandant Rampas. Molt aconsellable per estos dies preelectorals. Tant la novel·la com el blog.

Aquell mapa

Este mapa que es veu a la imatge era la plantilla amb la que els xiquets de la meua generació –els que estudiavem EGB a cavall entre el final del franquisme i l’inici de la transició- dibuixavem el contorn de la península Ibèrica i situavem les regions i ciutats. Curiosa i útil. La regla del mapa, li deiem.

Des que fa uns dies la vaig trobar a un calaix de casa ma mare la tinc al davant del Mac. ¿Fetitxisme?

Parem atenció:
1. Està dibuixada València. Així, solament amb el nom de “Valencia” i, per suposat les tres “províncies germanes”. Però, no región valenciana, no reino de valencia, no país valenciano... Valencia, a seques. Tal i com demanen alguns.

2. Si anem al nord no trabarem Cantàbria. La província de Santander està inclosa dins de la regió de Castella la Vella.

3. Perquè n’hi havia una Castella-La Nova (el que ara és Castella-La Maxa), però incloent-hi Madrid i La Rioja.

4. Per cert, la regió de Lleó està escindida de l’actual Castella-Lleó i inclou les províncies de Lleó, Zamora i Salamanca.

5. Però, el detall sublim és la regió de Múrcia que agrupava dos províncies: Murcia i Albacete. Ai, Albacete.

El que ja no recorde és si la realitat era eixa mateixa. Si les regions que estudiavem eren eixes o qui rotulà el mapa es va “tirar de la moto”.

Tot açò m’ha fet recordar un vell article (ho sent no el vaig guardar) del nostre Joan Francesc Mira a El Temps –deuria ser a principis dels noranta- que parlava de visualitzar els mapes i quan d’important hi és a l’hora d’dentificar la pròpia nació:

Els valencians tenim en ment, més o menys, el mapa del País Valencià. Sabríem dibuixar-lo. També els espanyols tenen clara eixa pell de bou estirada. Molts ja s’han acostumat a llevar Portugal i identifiquensense massa dificultats el contorn de la península sense el territori lusità.

Però, ¿quants espanyols sabrien reconèixer eixa seua pell de bou sense el contorn de, posem per cas, Euskadi? ¿I sense Catalunya?. Podem anar més lluny: llem-hi també Galícia, per parlar dels territoris amb alts graus de consciència nacional. O sense Navarra. ¿I si ens atrevim i retallem per la frontera que marca el País Valencià? ¿Qué queda? ¿Quína poca cosa de mapa queda? ¿Quí pot vore eixe mapa i no esgarrifar-se? ¿A qué s’asembla?

És impossible. No feu eixe exercici a les vostres cases, és perillós. Ja ho he fet jo: queda una cosa més o menys com esta:

El dia que això es puga visualitzar...

[Quedaria molt agraït si algú puguera posar la referència d’aquell article de Mira]

Més orientacions sobre el vot (cristià)

Cristianisme i Justícia va publicar l'any 2000 unes "recomanacions" a tenir en compte a l'hora de votar. Ara que està tan de moda això, no puc evitar reproduir-les.

QUÉ HAURIA D'ORIENTAR EL NOSTRE VOT
(Cristianisme i Justícia, febrer de 2008)
Davant la celebració de les properes eleccions, ens arriben diverses propostes i criteris que volen orientar el vot dels ciutadans. Cristianisme i Justícia recorda com a vàlids i encara actuals els criteris orientadors que va presentar fa vuit anys, el gener de 2000:

“Qüestions que hauríem de tenir especialment en compte a l’hora de deliberar sobre el nostre vot

1. - Quin percentatge de la població queda encara per sota del mínim vital reconegut per portar una existència sòbria però digna?

2. - Quina és la quantia de les pensions no contributives i de les rendes mínimes d’inserció?

3. - En quines condicions de vida estan els immigrants, tant els documentats com els indocumentats?

4. - Quina és la diferència entre el salari mínim i els ingressos que cobren alguns directius? A qui beneficia el sistema fiscal? ¿Paguen més impostos els més rics o els evadeixen sistemàticament i insolidàriament amb artificis d’enginyeria fiscal?

5. - Quin és l’estat de les presons? ¿S’hi protegeixen els drets humans? Quin esforç es fa perquè serveixin de reinserció i no solament de simple càstig?

6. - ¿Hi ha un respecte de fet, i no solament teòric, per la pluralitat social i per la diversitat de sentiments d’identitat nacional?

7. - ¿Es lluita contra la corrupció dins del propi partit, i no solament per evitar que es faci pública?

8. - ¿Es fomenta la pluralitat política en els mitjans de comunicació, o només preocupa que resultin favorables?

9. - ¿Controlen indirectament els partits els nomenaments dels jutges? ¿Es desitja realment la independència judicial?

10.- ¿Algun partit mostra la disposició d’incloure en el seu projecte altres grups o col.lectius socials no vinculats a ell?

11. - Quina és la proporció del PIB destinada a l’ajuda als països econòmicament desfavorits? ¿Aquests recursos arriben als més pobres i els ajuden realment a sortir de la pobresa?

12.- Quines mesures concretes es pretén adoptar per afavorir un ordre econòmic internacional més just?

13.- ¿Es pensa continuar venent armes a països en guerra? ¿I a països que oprimeixen la seva població?

14.- ¿Es dóna suport a la creació d’un Tribunal Penal Internacional que jutgi les violacions greus dels drets humans?

15.- Quina proporció del PIB es pensa destinar a la protecció del medi ambient? Quines normatives concretes es pensen arbitrar per evitar que el nostre país continuï contribuint a l’agreujament de les grans amenaces ecològiques del planeta?

Obtenir informació sobre aquestes qüestions i altres de possibles, així com reflexionar-hi, suposa sens dubte un esforç suplementari, atès que la informació no s’obté en la campanya electoral sinó durant els anys de govern. Amb això exerciríem amb dignitat el nostre dret al vot. No és més que un vot, però afecta tant a tanta gent, que es converteix en un poderós instrument a les nostres mans. No oblidem que els pobles on els ciutadans saben votar són els més ben governats i també els més solidaris.”

Consell Directiu de Cristianisme i Justícia
Aparegut en Gener del 2000

Permeteu que haja seleccionat el número 6. Tot i que totes les qüestions em semblen molt bons punts per començar a pensar a quí votem.

Continuem els “feyts” de Jaume I

E a en tant alguns dies con nos haguessem en cor danar a Poblet, e de seruir la Mare de Deu en aquell logar de Poblet, e fossem ja partits Dalgezira, e fossem en Ualencia, a nos cresque la malaltia: e plach a nostre Senyor que no complissem lo dit uiatge que fer uoliem...

E aqui en Ualencia en lany de ·M·CC·LXXVI·, ·VIº· Kalendas Augusti, lo noble en Jacme, per la gracia de Deu Rey de Arago, e de Maylorques, e de Ualencia, Comte de Barcelona e Durgell, e senyor de Montpeyler, passa de aquest segle: Cuius anima per misericordiam Dei sine fine requiescat in pace:

Amen.

Aquest libre feu escriure lonra en Ponç de Copons per la gracia de Deu abbat del honrat Monestir de sancta Maria de Poblet: en lo qual Monestir jau lo molt alt senyor Rey en Jacme, aqueyl de que aquest libre parla dells feyts que feu ni li endeuengueren en la sua uida.

E fo escrit en lo dit Monestir de Poblet de la ma den Celesti Destorrens, e fo acabat lo dia de sent Lambert a ·XVII· dies del mes de setembre, en lany de ·M·CCC·XLIII·

[Clica per fer gran el full original d'on està extret esta part del Llibre dels Feyts]

Els valencians podem continuar aquells feyts que començà lo noble en Jacme, per la gracia de Deu Rey de Arago, e de Maylorques, e de Ualencia, Comte de Barcelona e Durgell, e senyor de Montpeyler fa 800 anys. No deixem que ens els escriguen altres.

En record del naixement de Jaume I, fundador del Regne de València, la pàtria dels valencians.