LA SOCA

En l’aniversari de de la mort de Gonçal Vinyes, un sentit homenatge a Xàtiva

2009-12-10T22:20:00.002+01:00

Tal dia com hui, el 10 de desembre de 1936 fou assassinat durant la Guerra Civil mossén Gonçal Vinyes i Massip, sacerdot, poeta, escriptor, periodista i arqueòleg. Va caure mort a Vallés (La Costera), molt a prop de Xàtiva, la seua ciutat natal. Més tard, l’11 de març de 2001, a la plaça de Sant Pere del Vaticà, el Papa Joan Pau II beatificava este màrtir, víctima de l’odi.

Fou un home pietós, amant de la cultura i sensible a la qüestió social i valencianista, que va morir als 53 anys. La seua tasca arqueològica fou ben notable, col·labora en les excavacions de la Cova Negra, les Alcusses i la Cova del Parpalló.

Fruit de la seua tasca cultural, rebé el nomenament com a cronista local de Xàtiva en 1917. Membre, entre altres institucions, del Centre de Cultura Valenciana, de Lo Rat Penat i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Va ser col·laborador de l’obra magna de mossén Alcover

En 1930 com a director del setmanari El Obrero Setabense va reflectir la seua sensibilitat valencianista de les quals les campanyes proestatut de 1933 i 1936, la fundació del Centre Valencianista de Xàtiva, la seua simpatia per la creació del partit catòlic i valencianista Acció Nacionalista Valenciana (ANV) o la publicació de nombrosos poemes i articles en valencià en són una mostra.

Segons assenyala Antoni López i Quiles al seu llibre Trama i ordit, Vinyes és u dels poetes "de factura més elegant del segle XX i posseïdor d'una gran fonamentació intel·lectual.» Junt amb els preveres Francesc Martínez Miret (assassinat també en el 36) i Eduard Genovés, forma part de la generació dels poetes de l´'esperança: «En mossén Genovés, el pare Miret i en el canonge Vinyes hi ha els exemples més conspicus del doble compromís de fidelitat a la causa de l'Evangeli i del País recíprocament imbricats.»

Tal dia com hui li retem homenatge i aprofitem el vídeo que ha confeccionat la col·lecció Rent aprofitant la seua “La cançó de les aigües” i eixe sentit homenatge que hi dedica a Xàtiva. Cal recordar que esta col·lecció de l’editorial Denes dedicada a la literatura religiosa contemporània en valencià ha publicat, a cura d’Antoni López Quiles, un recull de la seua poesia i d’uns articles periodístics al volum “Sembrant la vida. Poesia i compromís”.

"La cançó de les aigües", a Sembrant la vida. Poesia i compromís, de Gonçal Vinyes

La falsa llibertat del suïcida

2009-06-13T23:11:00.005+02:00

Interessant entrevista a Carmen Tejedor a la contraportada de La Vanguardia (13 juny 2009).

Carmen Tejedor, psiquiatra; dirige el programa de prevención del suicidio del Eixample

"Yo nunca he encontrado libertad en un suicida"

Si veo a un suicida a punto de lanzarse al vacío, ¿qué hago?
Para empezar, no demuestre nervios ni precipitación e intente buscar ayuda. ... ... Con naturalidad y calma, trate de hacerle hablar con respeto y tacto, encontrando el tono adecuado, preguntándole por su nombre por qué está actuando así.

Por ejemplo...
"Bueno, vale, Lluís, entiendo que se siente muy mal, explíqueme por qué está aquí...".
... Debe intentar rebajar dramatismo; aplazar el acto, pero no se enfrente a él ni trate de predicarle, y llámele por su nombre.

¿Por qué?
La libertad del suicida es falsa. Lo explica muy bien The bridge,un documental rodado con cámara oculta en The Golden Gate de San Francisco, lugar habitual para suicidas.

¿Qué explica?
Recoge un suicido frustrado por una foca que empuja al suicida, con las piernas rotas, hacia la superficie: "Me arrepentí - confiesa el pobre-cuando aún estaba en el aire".

Esa foca merece una medalla.
Otro suicida también se arrepiente en el último segundo y se desuella las manos aferrándose a la cornisa: "No era yo cuando me tiré". Ahí está la respuesta de cordura de no reconocerse a sí mismo en la situación.

El retorno de la dignidad.
Por eso hay que afirmarle la identidad al suicida llamándole por su nombre y demostrándole que nos importa; que es alguien para nosotros y que su vida es necesaria.

¿Y si no quiere hablar ahora?
Hágale olvidarse del ahora.

...
Recuerde el tarrito de Alicia en el país de las maravillas donde ponía "Para comer mañana". Para que aplace su decisión, hay que meter el impulso suicida en ese tarrito haciéndole hablar y escuchándole.

"No puedo explicarle lo que me pasa".
Inténtelo: vamos, en cuanto somos capaces de verbalizar un sentimiento, un deseo, un impulso, ya estamos empezando a controlarlo. Y lo mismo sucede con los intentos de autodestrucción y el suicidio.

Quien mucho avisa no se mata.
Falso: quien mucho habla de suicidio es quien acaba cometiéndolo. Hablar de quitarse la vida es un indicador de riesgo: tómeselo en serio.

Bueno, los suicidas son ínfima minoría.
El 10 por ciento de nuestra población ha pensado en poner fin a su vida alguna vez y el 1,5 por ciento lo ha intentado, pero es muy difícil dar estadísticas fiables, porque el suicidio se suele encubrir.

¿Por qué?
El suicidio sigue siendo algo vergonzante. El 10 por ciento de los suicidas deja una nota. Recuerdo una ilustrativa al respecto que decía: "Y, sobre todo, hija mía, di a las vecinas que ha sido una embolia y no que me he tomado unas pastillas".

¿Por qué el suicidio avergüenza?
Porque creemos que es un acto libre y si hay libertad hay culpa, así que existe una especie de juicio popular que condena de antemano al suicida y a quienes le rodean.

¿Suicidarse no es nunca un acto libre?
Yo nunca he encontrado libertad en el suicida: siempre eran víctimas de un estado anímico alterado que no les permitía decidir libremente.

¿No hay un suicidio racional?
El 95 por ciento de los suicidas presentan claros síntomas de trastorno mental: depresión, ansiedad, irritabilidad, impulsividad patológica. El otro 5 por ciento es el denominado suicidio balance,al que se llega tras un diagnóstico de enfermedad somática terminal.

¿Y entonces?
Suele haber una depresión más o menos encubierta.

¿Hay familias de suicidas?
Existe un factor genético comprobado en grupos endogámicos como los amish. Y también hay sociopatías que lo favorecen.

¿Como en la anomia de Durkheim?
La falta de referencias, de sentirte de un grupo, te hace más vulnerable a las depresiones, y en ese sentido será interesante comprobar si las redes sociales digitales nos protegen de esa soledad anómica.

¿El amor sigue matando?
Seguimos suicidándonos por amor. El desengaño amoroso aún es la primera causa de suicidio en todas las edades, pero suele ir acompañado de otras disfunciones.

Por ejemplo...
Los cinco factores que favorecen el suicidio son el trastorno mental; los pensamientos o ideas suicidas tras intentos previos; una enfermedad somática crónica; el desarraigo social, o impactos externos que rompen el equilibrio emocional del suicida.

¿Hablar del suicidio lo propicia?
Ocultarlo lo propicia. En cambio, una actitud social proactiva ante el suicidio lo reduce. La prueba es nuestro programa de intervención en la Dreta de l´Eixample, que ha logrado reducir un 66 por ciento las repeticiones de intentos suicidas.

¿Cómo?
Haciendo que, además de los médicos, todo el barrio participe en prevenir el suicidio: residencias geriátricas, servicios sociales, escuelas, asociaciones de vecinos, bomberos, policías... Poca inversión con mucho resultado. Es un modelo que ahora implementarán en otras comunidades.

Dos actes que no es poden perdre de vista

2009-05-16T17:11:00.004+02:00

Esta pròxima setmana l'agenda de la ciutat de València té dos actes assenyalats amb color fosforescent. I els dos al mateix espai, al carrer La Nau, a la Universitat de València. Un el protagonitza el president Jordi Pujol amb una conferència i l'altre un duet format per un periodista i un professor que fou polític. Anotem:

-Dimecres, 20 de maig, 19:30 h.
Jordi Pujol pronuncia la conferència "Catalunya, Espanya, Europa", convidat per Valencians pel Canvi.

-Dijous, 21 de maig, 19:30 h.
Presentació de dos llibres: España a la deriva, d'Enric Juliana (subdirector de La Vanguardia) i Geopolítica y gobierno del territorio en España, de Joan Romero, professor de la Universitat de València. L'acte el presentarà el professor Josep Vicent Boira i està organitzat per l'associació Tirant lo Blanc.

El nou llibre de Rent està dedicat a Gonçal Vinyes

2009-05-06T22:34:00.005+02:00

El quart volum de la col·lecció Rent -Sembrant la vida. Poesia i compromís- està dedicat al sacerdot Gonçal Vinyes (Xàtiva, 1883-Vallés, 1936).

El divendres, dia 8 de maig, a les 20.00 hores, es presentarà en la Casa de la Cultura de Xàtiva el llibre de Gonçal Vinyes, Sembrant la vida. Poesia i compromís, que recull l’obra poètica en valencià d’un testimoni significatiu del diàleg entre l’Evangeli i la cultura valenciana en la primera mitat del segle XX. La recopilació i introducció és obra d'Antoni López Quiles, autor de Trama i ordit.

Gonçal Vinyes Masip (Xàtiva, 1883-Vallés, 1936) fou ordenat prevere en 1906. Tota la seua activitat pastoral la realitzà en la seua ciutat natal. Alhora, desplegà una intensa labor cultural com a historiador i arqueòleg. En 1930 va assumir la direcció del setmanari El obrero setabense, portaveu del catolicisme social, des d’on es mostrà ben sensible a les reivindicacions valencianistes. Fou en eixa mateixa època quan començà a escriure poesia en valencià amb un estil pròxim al parnassianisme en obres com ara El poema de la terreta. El 10 de desembre de 1936 fou afusellat vora el pont de la carretera de Vallés. L’11 de març del 2001 el Papa Joan Pau II el beatificà.

En novembre de 2007 Agustí Colomer va publicar al diari Levante-EMV este article sobre el beat Gonçal Vinyes.

Torna Mâemeua... amb Baldo, l'alcade nacionalista de Sueca

2009-04-26T10:15:00.002+02:00

El 30 d'abril torna Mâemeua a Sueca TV. I per decret del batlle de la població Joan Baldoví.

Per sant Jordi, de regal, un conte

2009-04-21T15:37:00.006+02:00

Ací deixe un regal avançat per a este sant Jordi. Un conte que es pot llegir o escoltar amb la veu del propi autor. Es tracta d'Exemplar únic, de Manuel Baixauli. Els que ja han llegit L'home manuscrit saben que parlem d'un gran escriptor valencià. Els que encara no ho han fet, és el moment d'acostar-se a la seua breu però, intensa -i aclamada- obra. També col·labora habitualment al Quadern d'El País i altres mitjans. De res.

Exemplar únic, de Manuel Baixauli (clica per llegir/escoltar)

Mons. Osoro pren possessió amb dos gestos importants

2009-04-19T11:43:00.003+02:00

Mons. Carles Osoro, el nou arquebisbe de València ha pres possessió de la seu amb dos gestos molt importants. Gestos que els fidels han rebut de bon grat i que els mitjans no han deixat passar per alt.

Un ha estat cap a dins: l'abraçada fraterna als peus de l'altar de D. Carles a mons. Rafael Sanus, bisbe auxiliar emèrit de València que en l'any 2000 li va dimitir a mons. García-Gasco.

L'altre gest i sense dubte el que més ha arribat als fidels i a la resta de la societat ha estat l'important ús del valencià en l'homilia que ha pronunciat el npu arquebisbe. Emocionants les primeres paraules: “Vull que les meues primeres paraules com a Pastor vostre arriben als vostres oïts en la llengua que molts de vosaltres haveu escoltat als braços de les vostres mares”. Ací les podeu escoltar i també el gran aplaudiment que fan els fidels en escoltar-les.

A Cristians pel Valencianisme es pot ampliar informació.

I, ara, que no siguen solament gestos calculats, que siga una constant i que D. Carles avance en la inculturació de la fe catòlica a València amb l'aprovació dels textos litúrgics que fa uns anys presentaren en l'arquebisbat els experts de l'Acadèmica Valenciana de la Llengua.

Resurrecció

2009-04-12T21:49:00.005+02:00

"Risurrezione", Piero della Francesca

Un bon amic m'ha felicitat la Pasqua amb un bell text de Martí Domínguez i Barberà provinent d'una obra seua inèdita, Itàlia fora mà. És un fragment arran de la contemplació d'este quadro del gran Piero della Francesca (wiki-esp, viqui-val). Aprofite per desitjar una bona Pasqua als que per ací passen.

"[...] Sobre un fondo de blau matiner i un paisatge pròxim de muntanyoles i arbredes, Crist, resurrecte està sortint del sepulcre amb un majestuós silenci, el mateix silenci amb què s’obre un capoll o floreix un ametler; és un Crist de majestuós hieratisme, de vigorosa anatomia, no gosarem dir atlètica ‘el Miquelàngel de la Sixtina volà més baix’ perquè pertany a estadis superiors als olímpics. Encara li mig cobreix el cos un blanc sudari, de rítmics plecs, caient-li del muscle i arreplegat per la mà esquerra, una mà blanca i foradada, mentre amb la dreta empunya l’asta del banderí del triomf ‘drap blanc creuat per dues barres vermelles’ i el tòrax ens mostra, ja un poc seca, la ferida del costat. El peu esquerre està ja afermat damunt del cornisat vorell del sepulcre de marbre, rectangular com un dels nostres altars de dir Missa, el genoll cobert pel sudari, prompte al salt sense esforç. Quatre soldats dormen junt al sepulcre, asseguts en terra amb una dramàtica pesantor. Dos, els dels extrems, no es deixen veure el rostre: un amagant-lo entre les mans; l’altre, d’esquena. Els altres dos, un de cara, l’altre de perfil, recolzen la seua formidable dormida sobre el propi sepulcre, fent més fort el contrast dels seus ulls carregats de son fondíssima ‘son de cos de guàrdia’ amb els ulls del Crist, que s’han obert fa poc però que ja mai sentiran son, eternament oberts, victòria sobre la mort, diürnitat sense nit del cos gloriós [...]".

Martí Domínguez, "Sansepolcro", fragment del llibre Itàlia fora mà, inèdit.

Quan la col·lecció Rent va publicar el també inèdit de Martí Domínguez -Isaïes, profeta de Nadal- el setmanari El Temps va recollir unes planes especials on es poden llegir altres textos inèdits de l'esmentat Itàlia fora mà.

Arribat el vespre es posà a taula amb els dotze...

2009-04-09T21:48:00.002+02:00

"...arribat el vespre es posà a taula amb els dotze...".

És una cita del primer volum de la col·lecció Rent, del llibre En el món, però no del món, de John Henry Newman, molt adient per a estos dies.

Podríem ventilar València també, no?

2009-04-08T16:00:00.000+02:00

Nomdedéu, els anti-Bolonya i Iniciativa

2009-04-07T22:15:00.005+02:00

És cert, ja no tinc temps d'actualitzar el blog i està que es mor, però reconec que em fa llàstima i, al menys, que servixca per posar l'altaveu a alguns articles que vaig llegint. Disculpeu.

Esta vesprada he tingut temps de llegir l'entrevista que els amics de Cristians pel Valencianisme li han fet a Enric Nomdedéu. M'han agradat moltes de les seues respostes. M'ha agradfat el seu tarannà. M'ha agradat la seua vessant humana. M'ha agradat la seua visió del valencianisme. M'ha agradat això que es diu ara, el "relat" que fa de la nació valenciana i del país, caldria aprendre-se'l. M'ha agradat la seua sinceritat a l'hora de parlar de la seua espiritualitat i de la presència cristiana a la nostra societat...
Llegir l'entrevista de Cristians.net a Enric Nomdedéu.

També m'ha fet pensar este article llegit a l'Avui i que penge més avall perquè m'ha recordat algunes campanyes "anti" de forma permanent
Idealisme hormonal, per Ferran Sáez Mateu, professor de la Universitat Ramon Llull. Sobre els anti-Bolonya. Es poden llegir coses com esta:

"L'ABSURDA MAGNIFICACIÓ D'AQUESTA anècdota ha coincidit, paradoxalment, amb la minimització de fets molt greus, com ara impedir l'accés d'estudiants i professors a edificis de titularitat pública. A què és deguda aquesta tolerància social tan selectiva? La resposta sol ser molt acrítica, del tipus "Són joves". Darrere d'aquesta aparent banalitat hi ha, camuflada, una actitud mental molt perillosa que connecta directament amb l'essència dels totalitarismes del segle XX. Què tenien en comú el nazisme i el maoisme, el feixisme i l'estalinisme? Una cosa molt concreta: l'exaltació de la força de la joventut entesa com a avantguarda de la regeneració social".

Finalment, no vull deixar d'enllaçar una tribuna d'opinió de Sílvia Barroso sobre els d'Iniciativa de Catalunya: No n'aprenen.

Serra d'Or cumplix 50 anys

2009-04-06T15:41:00.005+02:00

La revista "Serra d'Or" ha complit 50 anys. Interessant l'article que Francesc-Marc Àlvaro dedica a l'esdeveniment.

Los 50 de 'Serra d'Or'

Cumplir 50 años merece celebración y reflexión. Así lo ha hecho la revista cultural Serra d'Or, vinculada a Montserrat y abierta, desde su creación, a todo tipo de corrientes y fenómenos literarios, artísticos, filosóficos y a la sociedad catalana en general. El pasado jueves, nos reunimos en una cena especial los amigos de esta publicación, en un acto que también sirvió para aplaudir los premios que anualmente entrega esta cabecera a los autores más destacados en diversos géneros y disciplinas. Mientras observaba con respeto y admiración a los más veteranos del catalanismo cultural –sentados a una de las mesas centrales –, pensé en lo pocoymal que explicamos los caminos que han forjado nuestro presente. Veía a los Triadú, Carbonell, Manent, Cahner, Colomines, Jané y demás personalidades que no se resignaron en los años oscuros y pensé en TV3. Tal vez porque estaba sentado junto a Miquel Calçada (otrora llamado Mikimoto), tracé un arco entre la labor obstinada de los resistentes y lo que hoy forma parte de nuestro paisaje normal, verbigracia unos medios de masas en catalán.

SEGUIR LLEGINT A LA VANGUARDIA

La cultura de la cobdícia

2009-03-31T00:21:00.002+02:00

"La cultura de la cobdícia", és un text que Francesc Cabana publicava diumenge passat a l'Avui. El recull des de la web del Centre d'Estudis Jordi Pujol.

La principal causa que ha originat la crisi és la cultura de la cobdícia, basada en guanyar diners com a objectiu social primordial, per això ara cal començar per eradicar-la si volem superar la recessió.

>>Llegir: LA CULTURA DE LA COBDÍCIA, per Francesc Cabana.

Dissabte, 28 de març, l'hora del planeta

2009-03-26T22:46:00.002+01:00

L'hora del planeta, dissabtre, 28 de març, a les 20:30 hores.

Els conceptes de Ramon Tremosa

2009-03-24T22:03:00.007+01:00

Ramon Tremosa, de taronja, més clar l'aigua.

Ramon Tremosa, candidat de CiU a les Europees, ja porta vàries setmanes de pre-campanya i està decidit que també siga 2.0 a la xarxa. Amb una web que permet, igual que ja va fer Obama, que els simpatitzants facen xicotetes donacions econòmiques dedicades a sufragar la campanya (tot recordant que este tipus de donacions permeten desgravar-se a l'hora de la declaració de la renda).

Un dels apartats que més m'ha cridat l'atenció són els seus conceptes. No s'oblida dels valencians ni d'altres que en el nacionalisme valencià majoritari encara produixen picors i no digam a la "pijoprogressia". Copie alguns d'ells (en ordre alfabètic).

Agricultura
Lliga la gent al territori i procura els aliments per viure: imprescindible, en equilibri amb el medi.

Atur
El pitjor efecte de la crisi, que caldria minimitzar reduint els impostos que graven els llocs treball.

Bolonya
Modernització de la universitat i solució al seu deute, tot i alguna discrepància.

Ciutat de València, port.
Com Barcelona, caldria imitar Rotterdam: captant tràfic de contenidors, el país reforçaria la seva indústria i esdevindria l'Holanda del sud.

Comitè de les Regions
Hauria de ser la cambra territorial d'Europa, el Senat dels territoris d'Europa.

Cultura
Enriquiment personal i catalitzador social i nacional.

Drets humans
Els valors occidentals oferts al món.

Europa
Un bosc de catedrals… que ara construïm com a unitat econòmica, monetària i política.

Família
La unitat natural de convivència, educació i amor. La xarxa primera i bàsica de solidaritat en la societat.

Finançament
Amb aquest dèficit fiscal no hi pot haver política social.

Galeuscat
La unió dels qui volen trencar el centralisme compartit de PSOE i PP.

Immigració
Drets i deures: força nova que millora el país i que li dóna continuïtat si n'assumeix el llegat.

Mediterrània
Sortida natural d'expansió, d'intercanvi i de cultura… mare mar.

País Valencià
Si econòmicament Catalunya podria emmirallar-se en la Llombardia, el País Valencià podria fer-ho amb el Piemont.

Religions
Respostes a grans preguntes que els homes s'han fet sempre des que són homes

Sobirania
El concepte modern de llibertat nacional en el segle XXI.

València
Porta d'Europa a través del seu port.

Valors
Concreció de les virtuts occidentals que han fet d'Europa, en el temps i en l'espai, una illa de llibertat.

Zapatero
Lideratge virtual que, quan ha aparegut la crisi, ha demostrat la seva falta de columna vertebral.

PS. Per cert, en l'alfabet de Tremosa resta lliure sense cap entrada la lletra N. ¿Podrà afegir això següent?
Nomdedéu: Oportunitat perquè el valencianisme polític rebufe amb garanties de guanys electorals i autoestima nacional valenciana.

XXXII Fira del Llibre Antic i d'Ocasió de València, del 26 de febrer al 22 de març

2009-02-21T01:11:00.003+01:00

La XXXII Fira del Llibre Antic i d'Ocasió de València es celebrarà del 26 de febrer al 22 de març. Està organitzada pel Gremi de Llibrers d'Ocasió de la Comunitat Valenciana i s'instal·la a la Gran Via Marqués del Túria.

18 de febrer, presentació a Gandia del llibre 'Autobiografia espiritual' de Simone Weil

2009-02-13T22:03:00.006+01:00

El dimecres 18 de febrer el CEIC Alfons el Vell ha organitzat a Gandia la presentació del llibre de Simone Weil, Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella. L'acte se celebrarà a les 20.00 hores en la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, al passeig de les Germanies, 13.

Hi participaran el pare Enric Ferrer Solivares, en representació del CEIC Alfons el Vell, i la professora Emilia Bea, traductora i prologuista del llibre.

El llibre traduït i prologat per Emilia Bea, professora de Filosofia del Dret de la Universitat de València, és el tercer volum de la col·lecció Rent de literatura religiosa contemporània iniciada el 2008 per l’editorial valenciana Denes.

Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella reuneix algunes de les pàgines més colpidores de Simone Weil sobre el seu procés interior i sobre la seua percepció de la desgràcia i la bellesa com a «formes d’amor implícit a Déu», segons ha assenyalat Emilia Bea, «pocs pensadors del nostre segle han exercit tanta atracció com Simone Weil». De fet, «els fragments de les seues obres, totes elles pòstumes, apareixen citats en els llocs més variats de la literatura contemporània i molts dels seus lectors manifesten haver experimentat una profunda commoció interior. La capacitat de romandre com a referent vital i filosòfic posa en relleu la singularitat del seu missatge profètic, a l’avantguarda de les sensibilitats que s’han despertat en les últimes dècades», ha afegit.

Igualment, Bea ha destacat que «la seua obra és una crida a la solidaritat amb els oblidats de la història, que té fortes implicacions socials i polítiques i transcendeix a un plànol religiós». Weil obri els ulls dels seus lectors per a mirar cara a cara el patiment i la desgràcia i veure en ells la veritat de la nostra condició humana.

El centenari del naixement de la pensadora jueua francesa, Simone Weil (1909-1943), ha despertat l'interés del públic i dels mitjans de comunicació, que han acollit amb molt d'interés l'edició del llibre Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella. Al blog de la col·lecció es pot accedir a les recensions i articles sobre l'obra i es pot comprovar la bona acollida que ha tingut la col·lecció de literatura religiosa en valencià en el panorama assagístic del nostre domini lingüístic.

[Si vols asistir i no saps on es celebra l'acte jo t'ajude]

Ver mapa más grande

Martiri i ressurrecció d'Ignasi Mora

2009-02-08T08:18:00.003+01:00

Llegim al Pica'm un excel·lent article de l'escriptor i pintor Manuel Baixauli (L'home manuscrit) a propòsit d'una crítica destructiva que va llegir de l'últim llibre d'altre escriptor valencià Ignasi Mora, Ulisses II.

Llegir Martiri i ressurecció d'Ignasi Mora.

4 febrer, presentació del llibre "Acció Valenciana (1930-1931), La consciència desvetlada", de Santi Vallés

2009-02-01T22:33:00.013+01:00

Presentació del llibre:
Acció Valenciana (1930-1931). La consciència desvetlada, de Santi Vallés, editat per l'Acadèmica Valenciana de la Llengua a la col·lecció Recerca.

Horari i lloc:
Dimecres, 4 de febrer del 2009 a les 19:00 h. en la sala d’actes del Museu de la Ciutat (plaça de l’Arquebisbe, 3 de València).

Per saber més:

Acció Valenciana (1930-1931)
La consciència desvetlada

El 8 de març de 1930, un grup d’universitaris valencians, entre els quals es trobaven Emili Gómez Nadal, Sanchis Guarner, Antoni Igual Úbeda i Francesc Carreres i de Calatayud, desafien el directori militar del general Dámaso Berenguer i funden Acció Cultural Valenciana. Des de les pàgines d’Acció Valenciana, el seu òrgan d’expressió, aquella entitat aspira a convertir-se en l’avançada del redreçament identitari valencià.

A partir d’una descripció minuciosa, el present estudi fa una radiografia profunda del periòdic Acció Valenciana com a mitjà de comunicació, alhora que situa en perspectiva les claus interpretatives de l’ideari de la publicació i la complexitat del seu discurs ideològic a través de l’anàlisi dels debats que la recorren. Des d’un punt de vista lingüístic, l’estudi de Santi Vallés permet reconstruir una part important del procés previ a l’aprovació de les normes de Castelló, així com el debat suscitat a l’entorn de la creació d’una acadèmia de la llengua.

Santi Vallés Casanoves (l’Alcúdia, 1967), filòleg i assagista, ha sigut professor de la Universitat de València i és tècnic de promoció lingüística de la Generalitat Valenciana i membre de la Unió de Periodistes Valencians. Com a periodista, ha exercit de corresponsal, redactor, col·laborador i crític literari en diversos mitjans de la premsa escrita. Com a investigador, ha publicat monografies sobre llengua i literatura i treballs de caràcter etnogràfic i sociològic, com ara El rebost de la memòria (2002) o Digues blau cel (2002). Especialitzat en l’estudi del valencianisme polític i cultural del segle xx, és autor de la biografia Josep Lluís Bausset. Converses amb l’home subterrani (Premi de la Generalitat Valenciana al llibre més ben editat de l’any 2000). En la mateixa línia d’investigació encetada amb l’estudi que ara veu la llum, actualment treballa en l’elaboració d’una tesi doctoral sobre Adolf Pizcueta i la seua participació en les publicacions valencianistes de la dècada de 1930.
Primer exemplar d'Acció Valenciana. 18 d'abril 1930.

Últim exemplar d'Acció Valenciana. 15 d'abril 1931.

¿No saps com arribar al lloc de la presentació? Deixam que t'ajude

Ver mapa más grande

Bon Nadal i bon any

2008-12-24T10:35:00.002+01:00

Bon Nadal i bon any...

Perífrasis valencianistes vanguardistes

2008-12-09T22:47:00.005+01:00

Són "tremendes" les perífrasis verbals que ha incorporat últimament La Vanguardia a sengles informacions sobre els canvis que operen al món del valencianisme polític.

Primer va ser allò de "historiadores valencianos amigos de Catalunya". Este dilluns de blava Puríssima es despatxen amb el titolar següent: El Bloc Nacionalista Valencià iza la cuatribarrada 'blava' (enllaçat de la web de República Valenciana).

De totes maneres, cal dir que La Vanguardia ha estat l'únic diari tradicional (de paper) que s'ha fet ressò de la ponència política del Bloc. A internet Valencianisme.com la va publicar de seguida.

Signes per l'esparança

2008-12-06T08:00:00.004+01:00

Sovint em dic que m'ix un blog massa "negatiu". Sempre criticant, sempre descobrint parts obscures, sempre amb l'ai a la boca, sempre volent més... I això que em vaig proposar vore, com es sol dir, "la part més positiva de les coses". També pense que en alguna ocasió no m'allunye massa d'eixe camí. Fixar-se en l'esperança i no tant en la desesperança. Quan complicat que és en este món al que ens dediquem!

Puix, llig a Cristians.net l'article "Signes per l'esperança" que signa Agustí Colomer, director de la col·lecció Rent, i em reconforta -i cara el Nadal, això no té preu-. El treball forma part del capítol titulat "El valencià en les confessions religioses" que s'inclou al Llibre Blanc del Valencià II, editat per l'AVL, i que recull a més de la de Colomer, amb col·laboracions de Joan-Rafael Garcia Perales, Josep Buades Fuster i Josep Antoni Comes. El llibre es troba en edició pdf a la web de l'AVL.

A "Signes per l'esperança" trobem un seguit d'iniciatives "esperançadores" respecte a l'ús del valencià a l'Església. En el moment que parla de les noves tecnologies, entre d'altres, recull este blog. Moltes gràcies per considerar-lo esperançador.

Com ha fet Colomer, paga la pena vore la vida amb altres ulleres i (re)descobrir allò que tanta gent fa quotidianment i que servix per a la societat, moltes vegades mig amagades, tant en la religiositat popular com en la part més académica i d'estudi.

Pregunten per la democràcia cristiana valenciana (de nou)

2008-12-01T22:32:00.006+01:00

Ho recupere del blog de Josep Blesa, que ha penjat la última carta setmanal que Josep Antoni Duran i Lleida remet als militants d’Unió Democràtica de Catalunya. En este cas es referix a la seua recent visita a València convidat pels empresaris valencians.

A l’igual que va fer al seu blog escriu el que ja molts sabem, que l’acostament a Catalunya s’ha de fer sí o sí, però pensant en les persones, especialment, amb el seu benestar. És a dir, mirant l’economia. Llegiu l’article s’ho val la pena i dóna xifres on demostra com Catalunya i València no poden donar-se l’esquena.

Però, em vull detindre cap al final de l’article on Duran formula un desig:

“Cada vegada que vaig a València, trobo a faltar una Unió Democràtica del País Valencià forta i independent de la nostra Unió, però agermanada i vinculada per un passat però sobre tot per un mateix futur”.

I no crec que siga Duran l’únic que trobe a faltar en el panorama polític valencià eixa Unió Democràtica valenciana que ara està massa aturada. Latent? Tal volta. Cal recordar que a la celebració dels 90 anys de la Declaració Valencianista de 1918 se’n van vore molts de democristians, pertanyents a la UDPV.

Precisament i parlant de democràcia cristiana, la setmana passada assistírem al naixement d’Units X Valéncia. I això ve perquè segons figura als seus principis ideològics la nova formació es definix així:

“Units x Valéncia enten com a demòcrata la ideologia que naix del personalisme comunitari. Corrent de pensament que es preocupa per superar la dialèctica entre l’individualisme i el col·lectivisme, un pensament que ha influït en la política, especialment, en el procés de construcció europea.

Este corrent de pensament ha estat present en el valencianisme polític al llarg de la seua trajectòria històrica des dels anys trenta ençà. No és, per tant, un pensament alié als valencians; més bé, al contrari, es troba estretament lligat a les reivindicacions valencianistes i als sectors més dinàmics de la nostra societat”.

Ací és pot continuar llegint la ponència ideològica.

Sort, per tant, a la nova formació política que capitaneja l’optimista compulsiu Carles Choví (també amb bog) i on milita des de fa temps algun destacat membre de la blogosfera valenciana com Miquel Àngel –Clau Valenciana-, el noumilitant Pere Palés –Pensaments Lliures- o el possibilista Gallart, vist i no vist per Val.com, entre d’altres.

Un regal per a Canal 9

2008-11-30T22:14:00.005+01:00

Que ningú ho oblide: la informació que Canal 9 va emetre el passat dissabte sobre la manifestació organitzada per la Plataforma per l'Ensenyament Públic va ser elaborada per periodistes i manada fer per periodistes. Ho són perquè així ho diu el títol universitari que ho acredita.

No obstant, tots sabem que són "obrers" d'un comissariat polític. A tots ells els -als redactors i editors, els directius ja se'l llegiren fa temps- recomane un magnífic llibre del gran Ryszard Kapuściński: Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo.

D. Ramon Arnau no ha pogut vore en vida el missal

2008-11-29T07:52:00.003+01:00

La mort de D. Ramon Arnau, degà emèrit de la Catedral de València i acadèmic de l'AVL, ha recordat a molts un dels seus últims treballs. Tal volta el més important, la proposta de textos litúrgics en valencià que es va lliurar a la jerarquia per la seua acceptació i que la llengua valenciana poguera ser d'ús comú al si de l'Església. Ha pujat al cel abans de poder-ho vore.

Antoni Ferrando, Secretari de la Comisió de Texts Litúrgics de l'AVL, ha escrit a propòsit una tribuna a un diari de la ciutat de València, que ha titulat "La tasca de traducció dels textos litúrgics".

Al cel sia.

Contra Bolonya o l'atracció per la subversió

2008-11-26T22:41:00.006+01:00

La contenció dels comunicats de la Universitat de València arran de l'intent d'ocupació per part dels estudiants (?) del Rectorat i del boicot a la reunió del Consell de Govern d'esta institució acadèmica cinc voltes centenària no deixen de ser contundent -tant les declaracions del Rector com en la nota de condemna del propi Consell de Govern-.

D'arrel no es pot estar amb els violents i ho és intentar ocupar la Universitat de València a la força per unes protestes conta un procés d'adaptació a Europa que beneficia objectivament els estudiants.

S'han de condemnar els fets i oblidar-se de connivències amb els provocadors, amb els que es creuen viure una intifada cada dia. Este tipus d'accions batasuneres atrauen molt els jóvens que aprofiten per manipular els antisistema de sempre. [El nacionalisme valencià sovint també cau en este parany].

Els fets m'han recordat un extracte d'una entrevista del passat mes de maig al filòsof francès Alain Finkielkraut. Sé que és provocador i gens benvingut entre certs sectors de l'esquerra. Com diu Anasagasti -al seu blog la vaig recuperar- ens trobem davant una societat que venera la subverció.

"P.- ¿Cuáles de las abdicaciones de principios considera más graves?.
R.- Podría citar entre ellos esta idea de la juventud como valor supremo. Una de las fotos más desgraciadas del movimiento es la que muestra a Jean-Paul Sartre postrado ante el joven Cohn-Bendit. Es un momento histórico, estremecedor: los adultos abdican, se convierten en seguidores de los jóvenes, dejan la batuta en el atril. Ofician el suicidio de la madurez. Ésa es la consecuencia más grave del 68. Los adultos se retiran para dar el poder a los niños, a los adolescentes, a los estudiantes. Olvidando el compromiso de la educación y de la transmisión de valores. El 68 sustituye la figura del hombre cultivado por la del niño mimado. He aquí el resultado de aquel movimiento y la herencia que todavía vivimos hoy.

P.- También alude usted al dogmatismo de la democracia.
R.- Hay un gran malentendido en torno a la idea de la democracia. Y del igualitarismo, que se ha ido extendiendo como principio en todos los ámbitos de la existencia. Pero la igualdad y la democracia no tienen nada que hacer en la cultura ni en la educación. Se ha puesto en discusión la asimetría entre el profesor y el alumno. Se les ha colocado en un mismo plano. Igual sucede con la cultura. Ha desaparecido la jerarquía de los valores estéticos: tanto vale la ópera como el rap, la belleza como la trivialidad. Hannah Arendt decía que la cultura consiste en saber elegir la compañía. La compañía de un libro, de una película, de una persona. Ahora no hay lugar a la elección. Elegir es distinguirse, distinguirse es jerarquizar, jerarquizar es excluir y excluir es discriminar. Insisto: el lugar de la democracia es la política y la justicia social. Pero en otros ámbitos, como el cultural y el educativo, se imponen distintas reglas. El drama de nuestro tiempo consiste en haber convertido en derechos del hombre todas las cosas materiales y espirituales. Es así como se ha pasado de la transmisión de valores a la construcción individual del propio saber, invocando el principio del igualitarismo. El profesor autoritario se confunde con el opresor, la jerarquía, con la represión.

Crucifix

2008-11-26T08:38:00.003+01:00

M'ha semblat interessant este article de Pilar Rahola a La Vanguardia (26 novembre 2008) sobre la polèmica del crucifix. Deixe algunes ratlles i anime a llegir-lo sencer.

"A partir de aquí, las dos Españas machadianas, que tienen una cansina tendencia a resucitar, se han batido en duelo sobre el relativismo moral de unos y el bajo palio de los otros. Y el "tú más" se ha vuelto a instalar en el debate ciudadano. Sin embargo, ¿es tan simple? ¿Se trata exclusivamente de que unos son muy carcas y los otros muy rojos, y viceversa? ¿Es uno más progre porque pide la retirada de los símbolos, y el otro más ultra si pide su mantenimiento?"

"De entrada, no acabo de entender que un crucifijo sea un terrible signo de intolerancia, y un pañuelo en la cabeza de una niña musulmana sea una demostración de tolerancia. ¿Cómo pueden sostener los adalides de la multiculturalidad que la tolerancia hacia otras religiones no sirve para la religión católica?"

"Y la inquina contra todo lo católico se respira, precisamente, en ambientes que están encantados con celebrar cualquier festividad islámica, porque resulta muy progre-sostenible."

"Queda claro que no se puede adoctrinar religiosamente en una escuela pública. Sin embargo, ¿se puede adoctrinar políticamente? Y la pregunta es pertinente porque los antecedentes son muchos. ¿Recuerdan el no a la OTAN, que se convirtió en tema de redacción de los niños, en decenas de escuelas de la época? ¿Y el no a la guerra, planteado incluso en las clases de primaria? [...] Claro que cuando se adoctrina en nombre del progresismo, se le llama educación."

Efectes socials positius de la recuperació familiar del valencià

2008-11-25T22:27:00.002+01:00

Ho escriu Abelard Saragossà al Llibre Blanc de l'ús del valencià II editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. I ho recull l'InfoMigjorn (46) -es pot llegir, per exemple a Espai País Valencià-, punt 2 del butlletí (per subscriure's).

"Podem dir, per tant, que els intel·lectuals valencians deuen fer reflexions que ajuden als valencians a conéixer-se més i a autoestimar-se més, perquè qui augmenta la seua autoestima és capaç de rectificar errors i superar conflictes, de la mateixa manera que, qui es té autoodi, reproduïx indefinidament els errors i els conflictes. Si ens guiem pel nord de contribuir a conéixer-nos més i augmentar l’autoestima, els investigadors valencians ens acostarem cap a l’objectiu que hauria de ser central en la nostra activitat: fer créixer la consciència de ser valencians i incrementar la voluntat de compartir un projecte social de futur."

Molt recomanable tot l'article: Efectes socials positius de la recuperació familiar del valencià.

Simone Weil a la col·lecció Rent

2008-11-23T18:53:00.006+01:00

Ho he llegit al blog de la col·lecció Rent. Abans d'acabar l'any l'editorial Denes ha posat ja a les llibreries tres volums d'esta iniciativa dedicada a la literatura religiosa contemporània en valencià.

És tracta de l'Autobiografia espiritual i altres escrits de Marsella, de la pensadora francesa Simone Weil (1909-1943). Amb pròleg i traducció de la professora de la Universitat de València, Emilia Bea, experta en esta autora imprescindible en la història del pensament del segle XX. Bea destaca que «la seua obra és una crida a la solidaritat amb els oblidats de la història, que té fortes implicacions socials i polítiques i transcendeix a un plànol religiós». Weil obri els ulls dels seus lectors per a mirar cara a cara el patiment i la desgràcia i veure en ells la veritat de la nostra condició humana.

Weil va morir jove, als 34 anys, però va tindre una vida intensa que l'arribà a lluitar a la columna Durruti durant la Guerra Civil espanyola. Fou una activista sindical i pacifista. Va col·laborar en la premsa revolucionària; en els seus escrits denuncià l’estalinisme i el feixisme pel seu caràcter totalitari i desenvolupà una anàlisi rigorosa de l’opressió i del desarrelament.

Una pensadora amb una vida coherent. La seua mort va esdevindre agreujada per una tuberculosi, però durant l'enfermetat és va negar a menjar més que la ració com feien els seus compatriotes.

La col·lecció Rent permet subscriure's i així no perdre's cap volum imprescindible de la literatura religiosa del segle XIX fins l'actualitat, tant d'autors valencians com de la literatura universal. Qui estiga interessat pot subscriure's ací.

Cent anys de la mort de Pasqual Boronat i Barrachina

2008-11-20T22:08:00.005+01:00

Penàguila, lloc de naixement de Pasqual Boronat, als primers anys del s. XX (cliqueu en la imatge per vore més imatges d'eixa època d'esta població de l'Alcoià).

Fa tot just cent anys que mórí, molt jove, el sacerdot Pasqual Boronat i Barrachina (Penàguila, 1866-València, 1908). Ho llig, com sempre, a Cresol (novembre 2008), escrit per Antoni López i Quiles, que “rescata” figures molt sovint desconegudes/oblidades, inclús per al propi gremi dels capellans.

Boronat fou coetani de la segona generació de ratpenatistes i va estar vinculat al moviment de la Renaixença valenciana. Va ser un altre dels capellans que mantingué una intensa relació amb el doctor Faustí Barberà (reorientador del valencianisme a partir del seu famós discurs de 1906, “Sobre regionalisme i valentinocultura”) i així, amb el seu nom directament o amb el pseudònim “L. D’Ontalville”, publica diversos estudis molt interessants i significatius sobre Mossén Bernat Fenollar (Premi Lo Rat Penat 1984) o sobre Sant Vicent Ferrer. I un interessantíssim “Mossén Johan Roig de Corella. Ensaig crítich” (premi extraordinari dels Jocs florals de lo Rat Penat,1896).

Els seus primers estudis es van orientar cap a la investigació històrica, “matèria en la qual va excel·lir i assolí prou notorietat –coetàniament i posteriorment– amb un resultat que està molt per damunt dels millors”. Els priemrs treballs foren sobre la mística de Sant Joan de la Creu i Santa Teresa de Jesús –Boronat fou carmelità-.

També es va interessar, com hem vist, per la cultura valenciana, pels personatges de la historia valenciana i per les qüestions lingüístiques. “Com tants altres preveres i religiosos valencians del seu temps, va ser designat corresponsal i col·laborador del Primer congrés Internacional de la Llengua Catalana”, detalla López i Quiles.

Destaquen els seus estudis sobre els dominics Fra Lluís Galiana i el pare Josep Teixidor, així com de Fr. Lluís Navarro, el seglar Francesc Cerdà i Rico, el canonge Joan Antoni Maians, el degà Martí o les obres escrites per sant Pasqual. Igualment, va redactar la “Historia del Real Colegio del Corpus Christi” de València.

Per saber més es pot seguir llegint l’article d’Antoni López i Quiles a Cresol.

Senyera amb franja blava

2008-11-16T19:46:00.009+01:00

"Unos colores más o menos no son tan relevantes como lo que se oculta tras ellos. ¿En el caso valenciano, sería posible un poco más de pragmatismo? Lo más parecido a las cuatro barras son las cuatro barras con franja azul. Pese a todo, una discusión respetuosa sobre la senyera dels valencians puede conducir a preguntarse qué país queremos construir. Por mi parte, debo decir que no conozco dos países que compartan exactamente la misma bandera y, puestos a indagar, me interesa mucho más lo que digan mis vecinos. Quizás más que lo que recojan venerables pergaminos".

Són unes interessants paraules de Josep Vicent Boira a la pàgina que ha dedicat La Vanguardia (16 novembre 2008) a la problemàtica de la bandera. Paraules que reflexen ja una opinió més que assumida al si del valencianisme i que va quallant també en molts quadres del partit majoritari.

Al mateix article es reproduix una cita d'Enric Morera: "El Bloc pisa la calle -dice-, sabemos cuál es el sentir de la mayoría de los valencianos". O "Estamos con el Estatut, y hemos estado y estaremos detrás de senyera con la franja azul cada 9 d'Octubre". Efectivament, ja fa anys que Morera participa a la processó cívica de la ciutat de València. O ens podem referir a la participació del Bloc Jove a eixe mateix acte amb senyeres coronades i amb l'estrella blanca.

No fa massa temps també puguerem llegir una resposta d'Enric Nomdedéu al blog de Rafael Company on afirmava que era partidari en el tema de la bandera "acceptar el marc estatutari", tot i vindre d'una tradició totalment contrària. Cosa que l'honora.

Adjunte també alguns articles recents sobre el tema de la senyera:
-Múltiples articles a Vent d Cabylia.
-Dos quilomètriques però sucoses entrade al blog de Rafael Company (1 i 2).
-Blog de La Mata de Jonc (Bandera vella, honra de capità).

I com diu Amadeu_horta a No cap en cap cap no es tracta de renunciar a res, sinó d'assumir. Assumir la tradició valencianista que s'encetà els primers anys dels segle XX. ¿D'estes coses anava la commemoració de la Declaració Valencianista de 1918, no?

PS: Per cert, molt curiós a l'avantítol de l'article de La Vanguadia allò de "historiadores valencianos, amigos de Catalunya, defienden la aceptación de la bendera con franja azul". Una nova perífrasi a la llista això de "amigos de Catalunya".

Down

2008-11-15T07:49:00.003+01:00

Cliqueu a la imatge per vore el programa dedicat a les persones amb la síndrome de Down emés a TV3 (Sense embuts, 12 novembre 2008).

He fet cas a Francesc-Marc Álvaro on al final del seu article "Testimonios ejemplares" (La Vanguardia, 14 novembre 2008) animava a recuperar des de la web de TV3 el programa que "Sense embuts" va dedicar a uns jóvens amb la síndrome de Down. Impressionant.

Com diu Álvaro tots coneixem alguna persona amb esta síndrome produïda per tenir un cromosoma de més, però poques vegades els hem escoltat amb atenció parlant de tantes coses i amb una lucidesa que ja la voldria més d'un amb els el número de cromosomes "normals".

Al final del vídeo una dada per pensar: cada any a Catalunya naixen entre 20 i 25 xiquets amb la síndrome, abans de les tècniques de detecció prenatal i la despenalització de l'avortament naixien entre 100 i 110... I és que la vida és molt dura. En paraules d'Andy Trias -un dels fills de Trias Fargas que parla al programa- la vida es com una pilota que de vegades et ve tan ràpida que no pots esquivar-la i sempre et colpeja.

Vull ser... rector

2008-11-13T14:25:00.005+01:00

Un jove valencià, en plena adolescència i en les primeries del segle XXI, diu que vol anar-se'n al Seminari. Que vol ser... rector, capellà, mossén... Interessant saber qué es mou en un jove per voler ser capellà, ingressar al seminari i agafar un camí... tan diferent al comú dels seus companys. les seues idees i els seus anhels, què passa pel seu cap...

De tot això i molt més va el programa d'esta setmana anomenat "Vull ser..." i que emet Punt 2 cada divendres a les 20:55 hores -tot just abans de l'espectacular retransmissió del partit de pilota valenciana. El capítol dedicat al jove adolescent que vol ser rector es podrà seguir este divendres, 14 de novembre.

Segons es pot llegir a la web de RTVV, "Vull ser..." és una sèrie documental que mostra a joves entre 11 i 15 anys com són des de dins les professions a què volen dedicar-se d’adults, sense oblidar els aspectes més quotidians. La sèrie tracta d'acostar-los els més variats professionals d’una especialitat i estos els aniran mostrant com és l'ofici: quins aspectes són els més divertits i quins són els que demanen més esforç i treball.

Impulsar la unió del valencianisme polític

2008-11-11T22:56:00.004+01:00

Impulsar la unió del valencianisme polític. Amb este rotund títol l'associació Tirant lo Blanc escriu a la seua web sobre la commemoració de la Declaració Valencianista de 1918 i un manifest signat per polítics i personalitats de tots els colors. Un impuls en el que també ha tingut molta culpa el Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà.

Fa ja 90 anys d'aquelles 8 bases que posà en la via adequada el valencianisme dels primers anys del segle XX. La data es celebrarà amb un sopar i l'edició d'un llibre amb l'actualització dels punts elaborat per "antics" capdavanters del que s'anomenà "tercera via" i nous membres destacats dels valencianisme polítics (encara en plural). Per favor, fugim de la denominació "foro de conciliación entre blaveros y catalanistas".

A més a més, apereixen noms més que significatius, segons enumera el comunicat:

"La secretària d'organització del Bloc Nacionalista, Pepa Chesa; l'expresident d'Unió Valenciana, Héctor Villalba; el líder d'Opció Nacionalista Valenciana, Carles Choví; el membre d'UDPV, Agustí Colomer; l'exrector de la Universitat de València, Ramon Lapiedra; el president de Valencians pel Canvi, Josep Lluís Barona; el periodista i membre de VpC Francesc de Paula Burguera; el president d'Escola Valenciana Diego Gómez; el membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Àngel Calpe; l'expresident de PIMEV, Eugeni Senent; l'exdirector del MUVIM, Rafael Company o el regidor de Castelló Enric Nomdedéu són alguns dels sotasignats del manifest".

Endavant amb la proposta, més que necessària, vital per al valencianisme. Més sobre el manifest "Per un compromís polític valencianista".

Torna La Mirada Crítica

2008-11-10T21:49:00.007+01:00

Torna Xorx, millor que mai. Torna La Mirada Crítica, després d'uns mesos absent de la blogosfera valenciana. Benvingut, de nou.

Una tornada espectacular i luxosa, com el vídeo que ha penjat sobre el tractament que l'ens públic valencià va donar a la presència de la Fòrmula 1 a València l'última setmana d'agost.

Però, també altres "captures" molt interessants: un sobre el congrés dels "sociates" a València i un altre sobre el tractament que El País li oferí a ZP el passat setembre.

No us perdeu cap d'ells. I a La Mirada Crítica, llarga vida.

A continuació glamour, luxe i somelsmillorsdelmónmundial (quan la realitat supera la ficció):

Patriotisme

2008-11-06T22:45:00.004+01:00

Sóc dels que creuen que la nit del dimarts al dimecres passat vam viure un dia històric. Sóc dels que es va emocionar escoltat el discurs d'Obama -i també el de McCain, elegant en la derrota-. Naturalment, vaig pensar que estava escoltant un patriota (discurs en pdf). No sé si un nacionalista, però sí un patriota.

Parlà de valors comuns, d'unitat, de deixar-se de rojos i blaus i de ser generosos. Ha aconseguit completar una campanya on l'esperança i la mirada positiva han estat claus. M'agradaria que al valencianisme polític s'agafara eixa línia integradora i realista, però encoratjadora al futur, també. Paraules per a canviar el [nostre] món.

Però, torne al patriotisme. Com a valencià i valencianista el considere un valor comunitari important. Recull de l'agència cristiana de notícies Flama una crònica d'un acte en el que va participar Jordi Pujol parlant del "valor de l'estima pel país i la seva gent":

Jordi Pujol: "Hem de perdre la por de ser patriotes"
Jordi Pujol va explicar ahir (dimecres, 5 de novembre) al vespre davant d'un auditori de diversos centenars de persones com és d'important practicar l'estima per allò proper: la família, la pàtria, el país, la seva gent... per no caure en la desvinculació i el desarrelament.

“Hem de combatre la moral de la desvinculació” va afirmar, rotund, atès que “és un dels principals enemics” d'un dels valors prioritaris del catalanisme ètic: la realització personal de la gent. Quan l'individualisme es converteix en l'única cosa important i perd la seva significació social –“jo només em sento vinculat a mi mateix i a allò que m'interessa”– el valor de la realització personal “deixa de tenir sentit”. Pujol també va indicar que el perill de la desvinculació o desarrelament del país “és més gran quan l'economia va bé. En temps de crisi –va afegir– els valors positius emergeixen, i per això crec que l'actual crisi econòmica esdevindrà un factor de reacció”.

Segons Pujol la exigència ètica del catalanisme s'estructura en base a cinc valors. El ja esmentat de la realització personal de la gent, el de la solidaritat (“que abans anomenàvem comunitarisme”), el de la preocupació per l'interès general o bé comú, el de la inquietud pel futur i el del sentit de la responsabilitat. Tots aquests valors es tradueixen en sentiments d'estima pel país i per la seva gent. “Són, en definitiva, allò que sempre hem anomenat patriotisme”, va assegurar. A partir d'aquest corpus de valors, el conferenciant va fer una crida “a perdre la por de ser patriotes i a defensar-ho públicament”.

NOTA: Ací es pot seguir l'article complet publicat a la web del Centre d'Estudis Jordi Pujol.

Cristians.net fa 5 anys

2008-11-05T21:37:00.005+01:00

El portal Cristinans.net-cristians pel valencianisme cumplix 5 anys. Un número rodó que cal recordar i aprofitar per dona-li difusió. Si hi ha una cosa que té el valencianisme, concebut de la forma més ampla, és una tradició i Cristians.net hi contribuix. Una tradició que no sols remet a l'àmbit cultural o de pietat popular, sino que inclús abastà la política (Acció Nacionalista Valenciana o, més recentment, Unió Democràtica del Poble Valencià).

La xarxa, internet -en les seues múltiples variants- permet fer transparent tota una església que sembla que encara roman a les catacumbes, però que és ben viva. Són els casos d'EsglésiaValenciana, el Fòrum Cristianisme i Món d'Avui i altres, així com els solitaris habituals de la blogosfera valenciana que encenen cada temps una flameta que no deu apagar-se.

[De l'editorial de Cristians.net amb motiu de l'aniversari]:

El 17 de novembre de 2003, apareixa a la xàrcia de xàrcies, un projecte ple d'il.lusions, ple d'incerteses, ple d'esperances, fa 5 anys naixia la plataforma virtual valencianista d'arrel cristiana Cristians pel Valencianisme.

El valencianisme d'arrel cristiana, la democràcia cristiana valencianista, és una realitat històrica al nostre país, la historiografia (Retrobar la tradició, Temps d'Acció) se n'ha encarregat d'ensenyar-nos els valencianistes cristians lluitant per les llibertats i drets del poble valencià. És més, la historiografia ens ha mostrat com els cristians valencians han sigut de decisiu per a la vertebració i configuració del valencianisme polític des dels temps de la renaixença al període dels anys 20, el període republicà, durant la dictura franquista, i els temps de la transició o els primers anys de la democràcia. Fins i tot, com el valencianisme d'arrel cristiana és de decisiu en l'actualitat.

Què el valencianisme polític majoritari actual s'ha configurat al voltant d'idees autodenominades esquerranes és veritat, però també ho és que junt a eixa "ideologia majoritària" ha estat al seu costat, colze a colze, col.laborant per al seu èxit el valencianisme democristià, també ho és.

I en eixe context és on naix Cristians pel Valencianisme. cristians.net naix com un modest intent de donar-li un canal de comunicació, una finestra per on vore el món al valencianisme socialcristià, i durant estos 5 anys la plataforma ha anat creixent, evolucionant i treballant, sempre des de les seues modestes possibilitats però amb l'esperit d'utilitat per al valencianisme, per al país, per al poble.

//SEGUIU LLEGINT//

Mossén Vicent Ribes i la passió pel Salteri

2008-11-02T11:27:00.005+01:00

Infrigix Antoni López Quiles, segons ell mateix assenyala al seu article periòdic a la revista Cresol, un dels principis que s'havia marcat en la secció "Figures": "No era la meua intenció tractar sobre sacerdots que hagueren exercit després del concili". Però la infracció s'ho val perquè dedica la seua col·lacobració a Mossén Vicent Ribes i Palmero (Torís, 1946-1996).

Fou organista i tenia una enorme preocupació "per encarnar la litúrgia tant com li fou possible". A Cortitxelles intentà fundar un "cenobi que combinara elements de l’espiritualitat i litúrgia benedictines amb les aportacions de Taizè, en el qual estavan imbricats alguns capellans (després amb mitra i tot, alguns) i no pocs seglars que en feien de suport".

Però, la seua passió eren els salms. Conta Antoni López que va col·laborar amb ell durant l’any 1985 en una edició de la traducció del Salteri que havia fet Joan Roís de Corella l’any 1490 en Venècia:

"Ribes tingué molta cura de respectar al màxim la modalitat de la llengua del gran poeta valencià del segle XV (com diu l’estudi introductori, la fidelitat s’ha dut a terme “àdhuc respectant algunes imatges poètiques molt reeixides o construccions sintàctiques plenes de bellesa, especialment hipèrbatons”) i, al mateix temps, oferir una redacció actual, apta per al públic hodiern (de manera que eixe mateix estudi introductori dirà que “Ateses les constants repeticions lèxiques produïdes a la traducció, probablement fruit del mètode sinonìmic, antitètic o sintètic, dels salmistes hebreus, hem procurat no reproduir-les per tal de confegir un text no enfarfegat”)."

Ací es pot seguir l'article complet, publcat al número del mes d'octubre de la revista Cresol.

Nota: El bloguer valencià Àngel Canet va escriure al mes de novembre de l'any passat una semblança de Mossén Vicent Ribes, ja que el va conèixer en la seua joventut.

Tot esperant el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà

2008-10-30T22:12:00.006+01:00

El setmanari (mai pogué passar a ser diari) El Punt –autodenominat com "independent, valencià comarcal i democràtic") publicava este passat diumenge una doble pàgina titulada La tercera via trau de nou el cap. “La irrupció en l’escenari cívic del Centre d’Actuació Valencianista recupera el debat sobre el valencianisme de conciliació”, es pot llegir.

El mes d’octubre ha estat el bot a la premsa de paper –després de setmanes convulses a la blogosfera valenciana- d'un valencianisme coherent i valencià. Fa uns dies ja llegíem alguna cosa al Levante-EMV : "Nace un nuevo foro de conciliación valencianista" i "Foro de conciliación entre 'blaveros' y 'catalanistas'".

He de dir que això de “foro de conciliación entre blaveros y catalanistas” no m’agrada gens. I supose que a quasi tots els que el Levante-EMV i molta part de la societat que tambe els considera “catalanistes” no coincidirien amb ells mateix que no s’autoqualificarien així mai; però bé, sembla que els clixés funcionen, encara.

En este article, El Punt dóna veu a alguns d’eixos noms que ja estàvem llegint a la web 2.0 valenciana. Deixe ací per aquells que no s’han gastat els dos eurets i escaig que costa este setmanari en valencià algunes de les declaracions dels impulsors d’este necessari Centre. Sembla que en els propers dies sabrem més coses noves i molt interessants del Centre d’Actuació Valencianista.

RAFAEL COMPANY (coautor de Document 88): “Estem encara en una etapa inicial. Volem elaborar una nova narrativa que ens arreplegue a tots. Només del contrast sincer entre els records i els nous propòsits d’uns i altres eixirà un nou valencianisme. Ací predomina sobretot la voluntat d’entendre’s. L’inici és el reconeixement mutu i això ja ho tenim. Després vindrà el debat, que en cap cas paralitzarà l’activitat i que conduirà a l’assumpció natural d’una sèrie de qüestions”.

NATXO BELLIDO (Secretari comarcal Bloc de L’Alacantí): “Hi ha una qüestió clau, que és la llengua. La solució de què s’ha dotat aquesta societat en matèria lingüística, que és l’AVL, ha representat un avanç innegable. Aquest principi de solució del conflicte lingüístic té a veure amb allò que moltes persones del valencianisme de conciliació han fet durant molts anys. Si el tema més espinós, que era la llengua, s’ha assumit en termes positius per part de la societat, no crec que hi haja massa obstacles per a assumir entre nosaltres un mínim comú”.

CARLES CHOVÍ (Secretari d'Opció Nacionalista Valenciana): "Vivim un període on el valencianisme s'està apartant de la societat o, millor dir, la societat està apartant-se del valenciansme. En aquest sentit, les actuacions de gent que pretenga fer reviscolar processos de pau adquireixen una importància vital. Però crec que ara és més fàcil arribar a uns acords mínims des del punt de vista social i cultural que des del punt de vista polític, per més que seria desitjable".

AGUSTÍ COLOMER (Secretari d’Unió Democràtica del Poble Valencià, coautor de Document 88 i director de la Col·leció Rent de literatura religiosa en valencià): “El Centre està format per persones nacionalment fiables”. “El Bloc té diputats però a un cost massa alt. Entre les seues files he percebut una certa desil·lusió amb vista a les eleccions de 2011. No sé si el Bloc assumirà o no el nostre discurs o si tot això donarà peu al sorgiment d’una altra iniciativa política, però el nostre objectiu és que els partits valencianistes assumisquen d’una vegada la tesis de la reconciliació”.

Nota: Cal dir que el semanari “Presència” (català i catalanista) que s’inclou cada diumenge a El Punt ha canviat de format. Un suplement força interessant.

La fe compromet als creients a assumir la cultura valenciana

2008-10-26T22:17:00.009+01:00

Els cristians valencians han tornat a aplegar-se per tercer any consecutiu a El Puig a celebrar el Darrer Diumenge d'Octubre i, tal i com férem l'any passat, volem ajudar als que no hi han pogut unir-se a llegir la transcripció de l'homilia que com un nou sermó de la conquesta ha retronat a la bella església del Monestir.

Enhorabona als organitzadors de l'acte: la Coordinadora dels Cristians Valencians -per la part cultural- i al Centre Pare Tosca-Amics de l'Oratori -per la litúrgia (veure nota més avall)-.

Primer un dolcet per als menys llegidors:

Per això, encara que dins d’un marc plural i democràtic conrear i defendre la identitat nacional no implica professar la fe cristiana. En canvi, esta professió de fe sí ens compromet als creients a assumir la cultura valenciana per la senzilla raó que n’és filla i fruit. Altrament, els valencians estaríem renegant de la nostra herència i, en definitiva, de la nostra missió d’encarnar l’Evangeli de les terres que xafem.

SERMÓ DE LA MISSA PER LA PÀTRIA, LA PAU I LA JUSTÍCIA
Darrer Diumenge d'Octubre de 2008.

Ens hem congregat en l’església del Monestir de Santa Maria del Puig perquè volem pregar per la nostra pàtria en una diada tan assenyalada: el Darrer Diumenge d’Octubre, mes en que les tropes cristianes del rei Jaume I van conquerir la ciutat de València, el dissabte 9 d’octubre de 1238.

A més a més, enguany commemorem el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, el Conqueridor, que vingué al món el 2 de febrer de 1208 a Montpeller; i per això la nostra celebració eucarística que, primordialment, és una acció de gràcies pels seus dons i sobretot pel do de la fe hauria d’ incloure també, en aquesta ocasió particular, una acció de gràcies al rei En Jaume. En efecte, este Rei en introduir o, millor dit, en “reintroduir” les nostres terres en el patrimoni de la cultura occidental va fer possible que la fe cristiana forme part essencial de les arrels del nostre poble. [En el meu cas personal com que sóc nascut a Castelló de la Plana estic especialment agraït a En Jaume I perquè ell va ser el fundador de la meua ciutat natal. La carta pobla fundacional de Castelló fou signada per Jaume I “de Lleida estant” el 8 de setembre de 1251].

Un aniversari com el naixement del rei En Jaume i, també, pel fet de trobar-nos en un aplec dins del monestir del Puig i al seu voltant ens permet replantejar-nos quines són les nostres arrels com a valencians.

Estes qüestions... D’on venim? Qui són els pares del nostre poble? Quines són les característiques essencials de la nostra identit at i qui ens les va donar? Són qüestions que se les plantejà a sovint el poble d’Israel que, a més, tenia autoconsciència plenament justificada de ser el poble elegit per Déu i de contribuir així a la realització de l’obra divina de la salvació humana. I això és el que hem escoltat en la primera lectura d’este diumenge, treta del Llibre de l’Èxode, és a dir, Llibre de l’Aliança d’Israel. El text que hui hem escoltat del Llibre de l’Èxode ensenya els preceptes de l’amor al proïsme, de la caritat vers els altres: “No maltractes ni oprimeixques els immigrants, que també vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte; no maltractes cap viuda ni cap orfe; si prestes diners a algú del meu poble no li exigeixques els interessos...”.

La Sagrada Escriptura ens presenta el pes de l’amor al proïsme i ho fa recordant que per tal de viure bé este amor i cantat amb els altres i per tal d’estimar Déu per damunt de tot cal recordar quines són les arrels del poble d’Israel. I estes arrels rauen en el fet que Déu va traure els israelites d’Egipte, és a dir, que Israel es deu sencerament a Déu perquè el va alliberar de l’esclavitud. Déu ha tractat els israelites –que a Egipte eren estrangers- amb un amor com el que es dóna als propis fills. Fent memòria d’estos fets Israel ha de tractar ara també els estrangers, els pobres, els òrfens, les viudes... amb el mateix amor i la mateixa indulgència.

Doncs bé, germans i germanes, el nostre Rei Conqueridor, que també tenia consciència clara de creient i de compromís amb Déu, va plantejar la reconquesta del Regne de Mallorca, del de València i del de Múrcia segons les pautes de la teologia política pròpia del seu temps, del segle XIII. I des d’esta perspectiva En Jaume I entenia la incorporació dels nous territoris com un procés d’alliberament i d’implantació d’uns regnes de pau i de justícia en e ls quals l’amor de Déu i l’estima del proïsme haurien d’ocupar el primer lloc.

El rei En Jaume no només conquerí uns territoris i els donà una constitució sociopolítica pròpia de la cultura occidental, sinó també els va evangelitzar. I, des de la Llum de l’Evangeli, nosaltres som el que som perquè ens devem a Déu i només per Déu podem servir i estimar els altres.

I ací és on trobem les nostres arrels més profundes com a valencians. D’una banda som culturalment occidentals i cristians. Tenim una història, en bona part, comuna a altres pobles hispànics i mediterranis. Parlem valencià, una llengua romànica derivada del llatí i compartida amb Andorra, Catalunya, les Illes Balears i altres territoris, essent el llatí la llengua de l’antiga Roma. Tenim una visió del món fonamentada en la noció bíblica d’ésser humà entés com a persona. Les nostres institucions i els nostres valors defensen la llibertat i la dignitat de les persones en continuïtat de la cultura greco-romana. Les festes i les tradicions populars estan profundament impregnades de commemoracions religioses.

Es podria dir que nosaltres, els valencians compartim amb els altres pobles d’Europa un mateix relat constitutiu comú amb tots ells: la Bíblia. I, a més a més, també tenim com a poble valencià un relat constitutiu específic en què el rei En Jaume I ocupa un paper destacat. Ambdós relats són, sens dubte, cristians.

Però per altra banda, actualment, al començament del segle XXI la història d’Europa ha experimentat des de fa segles un profund procés de secularització –que, per cert, també té arrels cristianes, però això seria una altra qüestió-. I com a conseqüència d’eixe procés la societat actual no és religiosament confessional com ho eren les societats medievals.

Per això, encara que dins d’un marc plural i democràtic conrear i defendre la identitat nacional no implica professar la fe cristiana. En canvi, esta professió de fe sí ens compromet als creients a assumir la cultura valenciana per la senzilla raó que n’és filla i fruit. Altrament, els valencians estaríem renegant de la nostra herència i, en definitiva, de la nostra missió d’encarnar l’Evangeli de les terres que xafem.

En l’Evangeli que este diumenge hem proclamat Jesús sintetitza tots els manaments descrits en la Bíblia, és a dir, en els Llibres de la Llei i els Profetes en dos: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament”. Este és el manament més gran i el primer de tot. El segon és molt semblant: “Estima els altres com a tú mateix”.

Si ens fixem bé, Jesucrist establix que la mesura de l’amor als altres és l’amor a u mateix. Si un home o una dona no sap estimar-se, si un poble no sap estimar-se degudament, és a dir, si hom no té una correcta autoestima, és impossible que puga estimar correctament els altres. I què vol dir “correcta autoestima”, precisament, fidelitat a les arrels, a l’essència personal i col·lectiva al fet de saber que som el que som perquè ens devem a Déu. Per a un cristià autoestima i vivència de la filiació divina són conceptes sinònims.

Per les lectures que enguany he fet de la vida del rei En Jaume I estic sincerament convençut que la seua gran personalitat incloïa una gran estima de la si mateix, malgrat les dificultats de la seua infantesa i de la lluita política, i que per això pogué impulsar tantes i tan grans empreses. Esta és una lliçó que els valencians hauríem d’aprendre del nostre Rei Conqueridor. No podem acontentar-nos amb una baixa autoestima, sinó que hem d’enfortir-la amb l’esperit del que se sap fill de Déu, com feia el poble d’Israel.

Som el que som perquè ens devem a Déu. Recordeu per un moment l’immens goig que En Jaume I va gaudir poc després de la conquesta de València, després de tants perills i tantes dificultats, i així comprendrem que “el Rei en veure onejar per primera vegada la senyera a València acaba de conquerir descavalque del cavall, plore i adreçant-se cap a orient bese la terra per la gran mercè que Déu nos havia fet”, llegim al Llibre dels Fets.

Acabe estes paraules tornant a donar les gràcies al nostre rei En Jaume I, des de la sinceritat més profunda del meu cor. El meu agraïment es dirigix també a la Mare de Déu dels Àngels del Puig, per la qual el nostre Rei professava gran veneració. I, sobretot, done gràcies a Déu en la intimitat d’esta celebració eucarística pels seus dons alliberadors dels esclavatges humans i de les humiliacions injustes. Uns dons que són portadors de pau i justícia, de reconciliació dels hòmens i dones entre sí i de reconciliació del gènere humà amb Déu. La celebració eucarística és una acció de gràcies per la gran mercè que Déu nos havia fet.

Que així siga.

NOTA: El lector més assenyat en "coses de missa" se n'haurà adonat que a totes les fotografies els sacerdots miren cap a l'orient i "donen l'esquena al poble". Qüestió que per a molts suposa un "pas enrere" respecte la reforma litúrgica del Concili Vaticà II. Per aclarir estes qüestions i moltes altres val la pena llegir el següent article "La pregària orientada i la Missa del futur", per August Monzon i Arazo (extret de la web de la revista Cresol).

Els cristians valencians al Darrer Diumenge d'Octubre

2008-10-22T06:50:00.005+02:00

Els cristians valencians tornen a unir-se a l'emotiu aplec nacionalista que es celebra a El Puig (Horta Nord) des de 1915. Enguany per celebrar l'acció de gràcies pel huité centenari del naixement de Jaume I i el 770 aniversari de la fundació del Regne de València.

El programa és el següent:
11:00 h – Visita guiada al Monestir de Santa Maria del Puig
organitzada per la Coordinadora del “Nou d’Octubre dels cristians valencians”

12:30 h – Missa per la pàtria, la pau i la justícia
preparada pel Centre Pare Tosca, a l’església del Monestir

Igualment, des de sempre, el Bloc celebra l'aplec amb una marxa que ix des de les Torres de Serrans de València fins l'explanada del Monestir on celebra un acte polític i festiu.

Setmana mogudeta

2008-10-19T07:48:00.007+02:00

La setmana que ara encetem és presenta mogudeta i això que acabarà el proper 26 d'octubre amb els tradicionals actes del Darrer Diumenge d'Octubre a El Puig -ja en parlarem-.

Prèviament es celebren dos interessants propostes acadèmiques en l'àmbit universitari. Un es la Jornada Internacional "La investigació Personalista en l'Espai Europeu d'Educació Superior", organitzada pel Grup d'Estudis sobre Personalisme i Cosmopolitisme del Departament de Filosofia del Dret, Moral i Política de la Universitat de València, que es celebrarà el 21 d'octubre a la Sala Adolfo Miaja de la Muela.

L'acte de cloenda d'esta jornada es presentarà el llibre col·lectiu Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, publicat per la Facultat de Dret.

Clica per vore el programa complet

SEMINARI INTERNACIONAL SOBRE SIMONE WEIL
Tanmateix, del 22 al 24 d'octubre la UIMP celebra un interessant seminari internacional titulat "Simone Weil, la conciencia del dolor y la belleza. Revisión crítica ante el centenario de su nacimiento", dirigit per la professora de la Universitat de València, Emilia Bea. Entre els professors i experts que hi participaran en el seminari figuren José Jiménez Lozano, Jesús Ballesteros, Miklos Vetö, Juan Ramón Capella, Carlos Ortega, Wanda Tommasi, Massimo La Torre, August Monzon i José Ignacio González Faus, entre d'altres.

Simone Weil (París, 1909-Ashford, 1943)

Un 9 d'octubre amb Antònia Font

2008-10-10T00:33:00.011+02:00

Diversos compromisos m'impedixen estar a València estos dies i m'han impossibilitat anar a la Processó Cívica. Però, després de conèixer les notícies de com ha anat l'assumpte m'alegre no haver pogut anar-hi.

Perquè d'haver gaudit de la presència del Bloc Jove amb la senyera pels carrers del cap i casal o d'haver vist en la comitiva als dos diputats nacionalistes a les Corts, Morera i Pañella, -com han fet ja altres anys-, se m'havera caigut l'ànima als peus al vore la tradicional burrera d'uns quants que embruten el moviment valencianista (com també ho fan altres com CVa o E2000) al despenjar una bandera amb una acció que ha donat milers de vots al PPSOE. Unitat?

Més que mai caldria un "Darrer Diumenge d'Octubre" més "valencià" que mai, i si poguera ser amb la bandera que ha despenjat UV este mateix 9 d'octubre, millor.

Bé, com deia, si que vaig poder acostar-me al concert que Antònia Font va oferir al Casal Multiusos de Sueca (endavant Joan Baldoví, l'alcalde valencianista del Bloc, i els seus companys).

Deixe unes fotetes de mòbil per als fans d'AF, en la seua primera actuació a Sueca.

Mossén Jesús Boira Sidro, capellà-poeta de Cabanes

2008-10-04T23:03:00.005+02:00

Cabanes (Plana Alta), poble on va nàixer mossén Boira Sidro.

Sé que hem perdut constància, però no vull oblidar-me de penjar l'article habitual a Cresol sobre figures del valencianisme al si de l'església d'Antoni López Quiles, l'autor de la necessària i imprescindible Trama i ordit. Que no es perda la flameta, de moment.

En esta ocasió és tracta del capellà-poeta Jesús Boira Sidro (Cabanes 1909-Castelló, 1937).

MOSSÉN JESÚS BOIRA SIDRO,
per Antoni López Quiles a Cresol
El nostre capellà-poeta aspirava a viure molts anys i després, amb fort sentit de transcendència, prega a la Mare de Déu que se’n recorde d’ell. L’estrofa fa així:

Quant la mort, acotant mon llit, congele
la força del meu cor, ja defallit,
allavors vos demane que, com mai,
¡vos recordeu de mi!.

Mossén Jesús nasquè en Cabanes (comarca del Pla de l’Arc) l’any 1909; ingressà al Seminari de Tortosa i és ordenat prevere l’any 1932, quan encara tenia vint-i-tres anys. El seu primer i únic destí va ser la parròquia de Culla, on va exercir de vicari i on es trobava encara en el mes de juliol del 1936. Home estimat pel poble, va ser nomenat funcionari municipal i posteriorment traslladat al mas del “Forat Negre”, però quan és convocat el reclutament, se’n va a Castelló, en contra del parer de les autoritats. En la capital de la Plana Baixa va prompte serà denunciat i morirà assassinat el 21 de setembre de 1937, a l’edat de vint-i-huit anys. El jove prevere Jesús Boira es suma a la gran quantitat de capellans poetes que escrivien les seues obres en valencià i que foren assassinats durant la guerra.

No sabem si durant l’estada en el seminari s’aficionà al conreu de la poesia. És l’època en què mossén Garcia Girona està col·laborant amb mossén Griera, mossén Alcover i amb Joan Coromines, però recordem que l’ambient del seminari –tot i les dificultats del moment– era ben procliu per a fomentar l’adhesió a les creacions líriques en vernacle, en especial a través del Bolletí de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, d’inspiració verdagueriana i també és el moment en què naix la Societat Castellonenca de Cultura; recordem, finalment, que les Normes Ortogràfiques es subscriuen en Castelló precisament l’any de la seua ordenació, el 1932.

La primera obra de què he obtingut notícia data del 15 d’octubre del 1934, data en què comença la seua col·laboració amb la revista El vers valencià, de Josep Maria de Bayarri. El poema, publlicat en el nú. 5-9 de la citada revista, es titula “S’ha secat la fonteta…” i, seguint les petjades de Garcia Girona, té un plantejament bucòlic, amb un fort regust ecologista (La vall no és lo que era! / Hui tot plora a sa vera / i ara és plor d’anyorança el que s’ou); a peu de pàgina, però, apareix la datació: Culla, 10-X-34, per la qual advertim la immeditesa de l’edició.

Després vindrà el seguit de col·laboracions amb la revista que la seua curta vida li permeté. En primer lloc, en el núm. 2-14 del dia 1 de gener del 1935 trau a la llum el poema “Dos estrelles”, composició de caràcter “familiar” entre una mare i un nadó; una reivindicació de l’amor matern:

Ja no és somni voler trobar estrelles
creuaes sobre els pits,
en tant veja en el braç de les doncelles
bells infantets adormits

En aquesta creació, el nostre poeta opta pel llenguatge propi de la comarca, i així escriu “prepare” (en lloc del general “prepara”), “bolquinets” per “bolquers” i també tria la caiguda de la –de intervocàlica en “creuaes”.

Posteriorment, en el núm 2-15 del 15 de gener del mateix any (amb una dilació de només mig mes) apareix el seu poema citat més amunt: “Recorda-te’n de mi”, dedicat a la Mare de Déu, en el qual li demana auxili en els moments de la nit fosca (“la nit son mantell negrit devalle”), en el dubte de la fe (“i la fe se resenca a dins del pit”), en moments de temptació (“Quan virinosa seducció me volte / i mon cor debatege a rans del cim”) o el ja esmentat sobre la mort. Quatre estrofes de quatre versos cada una, els tres primers endecasíl·labs i el darrer només de sis síl·labes per a expressar la ferma devoció que un jove capellà professa a la Mare de Déu, a la qual s’aclama per als moments de màxima debilitat.

No sabem si el nostre prevere poeta (ell sempre firmava Jesus Boira, Pvre.) tenia algunes composicions fetes abans de llançar-se al món editorial, però en el núm. 2-19, corresponent a març d’aquell mateix any, publica “Anyorança” els sentiments d’un pastor de la seua comarca (“de este aprec”) per la mort de la seua amada, Isabel

que avui obrí les ales
–ales d’amor i fe– i remontà el seu vol
en busca de l’etern

per a ell, el paisatge mor si moren les persones

inclina el cel sa testa,
fugen els ausellets,
el camp anyora els besos
del farigós riuet

El poeta es manifesta solidari del pastor que es queda sol

¡la mort, què trista és
si un cor sangnant se queda!
I el cor del pastoret,
¡sangnant, plora la mort
del seu amor primer

Pasem ara al núm. 2-2, tret el 15 de gener del 1936, en el qual publica la seua creació “Borrador”, poema de caràcter marítim (“dessota el mar blau i pur”) en què recrea una tempesta (“per això el mar ses onades / una i deu i cent vegades / va espenyent vers l’infinit”) que genera una situació d’angoixa (“mes quan sembla un fet l’ardent / somni del mar imponent), però que, al final, es veurà resolta (“aguaita el sol de migdia / i ab sa llum potent destria / els núvols del firmament”), de manera que tot torna a la normalitat (“I tornen les naus al port / desfetes i avergonyides”) i de la tempesta només en queda el record (“portant per únic record / d’aquell somni les humides / abraçades de la mort”). El poema esta compost per quatre estrofes de cinc versos cada una però amb una rima diversa: abbbc – aabab – aabba – ababa, amb la qual el poeta pareix buscar la diversitat en la unitat. En definitiva, el poema també és una paràfrasi de la vida, sovint tempestuosa, però amb garanties de retorn i pau.

L’última creació que publica naix en el núm. 2-6 del 15 de març de 1936 i s’intitula ¡Atura’t, jove!, amb deu estrofes de quatre versos. És un missatge a un “jove, que vius encegat / per la lluerna del vici”. El poeta li demana que l’escolte amb calma i l’exhorta a obrir un taüt per a contemplar en què ha quedat la bellesa per la qual tant malda el jove. És un poema parenètic, que denuncia la consumpció ràpida dels delers:

¿Què resta de sa grandea
lluerna de màgics raigs
on moriren abrasats
la fe, l’honor, la purea?
Tanta beutat vingué a ser
–ab los encants de la vida–
com una rosa marcida – al verd brancal del roser

i demana al jove que medite perquè (“per breus instants de goçar / hi ha un patir eternament”).

Encara en el vol 2, núm. 9 del primer de maig del 1936 tornarà a publicar “Enyorança”, possiblement perquè no estava satisfet de l’edició anterior pels erros que contenia, i també perquè hi opera una actualització. Així, canvia “becos” (llegiu “beços) per “besos”; “farigès” per “farigós” “per què” per “perquè”; “avuí” per “avui”; “ab” per “amb”; “ahont” per “aon”. Dos mesos més tard esclata la guerra i, com he dit, en setembre de 1937 es talla una altra vida.

La seua producció, lògicament, és ben curta, però una lectura atenta dels seus poemes permet albirar una interessant evolució de formes i de continguts; fins i tot de progrés en l’adhesió a la normativa gramatical de Castelló. Li podrem aplicar també els seus versos, a tall d’epitafi-homenatge agraït:

Obrí les ales
–ales d’amor i fe–
i remontà el seu vol en busca de l’etern
repòs per a les ànimes
sobre eixe cel blavenc.

Una geografía contraída, de Josep Vicent Boira en La Vanguardia

2008-09-18T23:08:00.003+02:00

El professor Josep Vicent Boira torna, a La Vanguardia de hui, a parlar del veïnat entre València i Catalunya. Des d'una perspectiva econòmica, que a la fi ho és tot, com vegem estos dies. Més comprensible si es llig primer València contra/per/sense/amb Catalunya del lúcid Rafael Company al seu blog.

Comença així Boira el seu article titulat Una geografía contraída:

"Deberíamos pensar más en la crisis. Y en la globalización. Variables que Joan Fuster no conoció en su momento al hablar de las relaciones catalano-valencianas. ¿Qué pensaría el de Sueca de la inmigración latinoamericana, de la crisis de los sectores productivos tradicionales, de la producción china o de los contenedores de nuestros puertos interoceánicos? En su mundo, la lengua, la etnia y la cultura volaban libres sobre una geografía de intercambios económicos bastante tradicionales. Pero hoy, Valencia y Catalunya, desde su historia y su lengua compartida, se enfrentan a nuevos retos.

Y la pregunta es, ¿estos factores nos atraen o nos repelen?"

I continua més avall:

"Ante la crisis y la globalización, catalanes y valencianos deben cooperar para explotar al máximo las ventajas de la cercanía (sectores productivos semejantes y tradición exportadora) y de la demanda local (mercados relevantes y solventes) y conseguir introducir en el pensamiento de todos que el eje mediterráneo, en momentos de recesión, debe ser, de nuevo, la locomotora de España. Ante la crisis de los vuelos low cost (ya middle cost),se debería afirmar la potencia de los mercados locales de servicios: Barcelona y Valencia a menos de dos horas por tren son una oportunidad para el turismo y los negocios respectivos.

Ante el aumento de los costes del transporte, es hora de volver al cabotaje y al tren y al tejido industrial local como forma de producción, mimando las pymes (una de cada tres en España es catalana o valenciana) y las cooperativas. Ante el reto de la innovación (siempre cara), obtener una masa crítica de interesados mediante alianzas empresariales y sectoriales es imprescindible. Pero también hay que convencer al presidente del Gobierno, Rodríguez Zapatero, de que la mejor baza que tiene España para salir de la crisis es un eje mediterráneo fortalecido y con buenas infraestructuras. España es un piano con 17 teclas. Si con la crisis, la Moncloa no dispone de más de cinco dedos para tocar, debería concentrar su esfuerzo en las teclas de las que mejor sonido obtendrá, para beneficio de la armonía general.

Nos dirigimos a una geografía economicista o a una economía territorializada, aderezada con procesos globales, pero muy lejos de la abstracción de un mercado global y ageográfico. Ante la crisis, buena vecindad entre catalanes y valencianos, mucha contención, teñida de cierta audacia, y cooperación sincera con objetivos concretos."

Es pot llegir l'article sencer ací. De res.

El llobarro

2008-07-31T00:47:00.003+02:00

El llobarro mirà l'ham i l'esquer, i es digué amb un delicat aire fatalista:

—Bé, si no és avui, haurà de ser qualsvol altre dia!

I decidí picar-hi.

JOAN FUSTER

Bestiari, 2005

El poder mai no en té prou (gràcies, Antoni Bassas)

2008-07-18T17:49:00.007+02:00

Acomiadament d'Antoni Bassas penjat a Vilaweb.

Tal volta un dia de desfici, d'avorriment o de xicotet orgull faça que Antoni Bassas clique al Google la cadena "Antoni Bassas País Valencià". Si ho fera algun dia i les operacions de càlcul que fa eixe cercador no fallen, potser Antoni arribe a este blog. Si això passara, el propi Antoni Bassas llegiria este mateix post que no és altra cosa que un humil record/homenatge a qui m'ha acompanyat molts dies (menys dels que a mí m'haveren agradat).

Hui s'ha acomiadat dels seus oients. Perquè no li renoven el contracte a Catalunya Ràdio (ja se sap, la crosta nacionalista). Sí, els amics de ZP, els mateixos que es descollonen dels valencians, uns i altres (recordeu el minitrasvassament o l'estatutet o el finançament). Doncs, ha dit adéu d'una manera molt digna, després ha saludat el seu públic emocionat i ha donat una lliçò de ciutadania que deu passar als manuals.

Gràcies, Antoni, tot i no parlar des de València has fet una ràdio que m'agradava i que cada dia que t'escoltava els budells se'm rebolicaven de pensar que el País Valencià no podia tenir un comunicador, una ràdio, com la que feies tú i els teus companys. A tots vosaltres, felicitacions.

Tal volta un dia cliques "Antoni Bassas País Valencià" i et trobes amb esta soca...

A mi mateix e tot lo món aïr

2008-07-15T00:29:00.005+02:00

Em pregunta Pafiam, de Patria, Fides, Amor per la capçalera de La Soca. Primer, gràcies per les felicitacions. Després, l'advertència: l'autor qualifica el seu blog d'arrauxat. I tant, afegixc jo, no apte per a "políticament correctes", avise també.

La imatge que ilustra La Soca és un detall de la porta gòtica de la Seu de València (també coneguda com dels Apòstols). Es veu una gran anella i les quatre barres de les armes del Rei. Sota, fòra de la imatge -perque es retalla- es voria l'antic escut del cap i casal (aquell en el que apareix el riu). Pense que els que seguixen el blog entenen el perquè d'estos simbolismes: el cristianisme, el país, la cultura, l'arrelament, els fonaments, la soca... que ens manté. Com diu Emili Marín a l'últim número de Saó: "...un país sense creences és un país condemnat al fracàs".

Ja de present delit no puc sentir

sinó semblant aquell del temps passat,

e com lo cerc e tal no l'he trobat,

a mi mateix e tot lo món aïr.

Pafiam confon aïr (primera persona d'aïrar, avorrir, odiar) amb ahir (el dia immediatament anterior al dia en què es parla) i, és clar, no acaba d'entendre els versos de la capçalera. Estos quatre versos formen part de la tornada del poema XLI del gran Ausiàs March on jusifica el mal dir. "Els hòmens bons no han de vacil·lar a proclamar el mal que han fet els viciosos", assegura Robert Archer en la introducció a este poema.

Però, a la tornada, que ens ocupa, detalla Archer que "el poeta no és capaç de sentiur cap altre plaer que el que tenia en el passat; però no torna a trobar-lo i, per tant, odia tot i tothom".

L'elecció. En el seu moment vaig elegir estos versos perquè corresponien molt bé a un estat d'ànim personal que es reproduïa molt sovint amb un estat d'ànim general en el nacionalisme valencià. Així, al menys, ho veia jo. Sentíem "delit" d'un temps passat (on erem un vell regne independent i prestigiós) i, ara, en el temps actual no som capaços de trobar cap plaer i, per eixe motiu avorrim tot i tothom -alguns, fins i tot, a ells mateixos-. De fet, abunda en el valencianisme una expressió ja famosa referida a eixe determinat onanisme mental que només fa que pegar-li voltes al nano sobre la situació del país.

Jordi Pujol

2008-07-02T21:02:00.008+02:00

Homenot, de Manuel Baixauli (El País).

Em preguntava fa uns dies un estimat i admirat amic per la conferència que va oferir Jordi Pujol a Sueca, a la Biblioteca Suecana -al costat mateix de ca Fuster- per presentar les seues memòries (ací ens referírem a elles fa uns mesos). L'escàs temps em va impedir fer una croniqueta aseà de l'event. Unes setmanes després estem igual, feina i poc temps de res. Però, no vull passar l'ocasió i aprofite per penjar un video amb la notícia que va emetre Sueca TV. Més avall es pot vore.

Una cosa, tan sols, sí que recorde que als que m'han demanat per este fet els hi he dit el mateix: em quede amb una aseveració que feu el Molt Honorable sobre la necessitat d'evitar el ressentiment. "Amb ressentiments no es pot anar per la vida ni fer política", crec que va dir. I, ara ho trobe també reflectit a l'article que Manuel Baixauli va publicar el 26 de juny al Quadern d'El País. També adjunte el retall.

Es pregunta Baixauli a l'article: "No tindrem mai, els valencians, un president, de dretes o d'esquerres, amb aquesta qualitat humana?". Llegiu-lo, s'ho val. Està penjat al principi del post.

Resta felicitar també a l'alcalde de Sueca, Joan Baldoví, a Víctor Gómez Labrado, director de la Casa Fuster, als que hi col·laboraren i al poble sencer, per extensió, per la correcta organització. Impecable.

Per cert, que ningú es perda la imatge de Jordi Pujol bevent orxata i menjant fartons. Impagable.

Jordi Pujol a Sueca

Un divertiment

2008-06-25T22:10:00.004+02:00

Un divertiment més dels molts que hi ha a internet: fer gran la ciutat de Valencianisme. Cliqueu sense més i si ho recordeu feu-ho una vegada cada dia.

Gracis, Antònia Font, des de Valenci

2008-06-22T09:23:00.006+02:00

Direm que ha estat fantàstic,

direm que ha estat sa lluna

Comença magníficament bé l'estiu a València. Antònia Font amb orquestra a la ciutat de València. Repeteixen per segon any consecutiu per celebrar el Dia de la Música. Per mí, ja poden establir-ho com a fixe, signe ja.

Deixe la meua aportació enregistrada des d'un telèfon mòbil de pèssima generació (que morirà quan vinga el nou iPhone a la família). El final d'Alegria a l'últim bis, amb l'entusiasme dels robots desbocats després del canvi de software. Entre els coneguts, l'amic d'Amosredó, altres valpuntcomers, bloguers i amics diversos de l'univers interestelar.

Per cert, i confirmat a la seua web que la propera mossa a Sueca, el 8 d'octubre. Bé.

Alegria

Un mem com un altre

2008-06-17T23:30:00.005+02:00

L'amic de Captiu i desarmat em posa en un compromís al barrejar-me en un joc blogosfèric que -he de reconèixer- que no acabe d'entedre massa. Es tracta, si ho he captat bé, de deixar constància de cinc blogs que m'agraden. En teoria, estos seguiran una cadena que donarà a conèixer nous blogs als que passen per cada blog en qüestió. Anem allà.

N'hi ha un blog que em té captivat des del primer moment. Deu ser l'únic que és capaç de penjar un post amb un article de Susana Fortes després d'un altre on glosa la figura de Santa Maria Micaela del Santíssim Sagrament o escriure unes quantes notes sobre Sant Eliseu, profeta i a continuació comentar l'absentisme al Congrés dels Diputats de Madrid. Es tracta del Blog d'Àngel Canet (Valldalbaidí). Imprescindible. Ni un dia sense actualització.

Per Tutatis! que porta l'epígraf "còmic, subcultura i opinió". Segurament, un dels motius pel que m'he fet lleugerament lector de còmics i novel·les gràfiques. Gràcies.

La terra, l'aigua, l'horta, l'arrelament que ens duu pels segles dels segles... Lo sequier de Faitanar, fet per Andarella, tan minuciós i amb tots els detalls. Llàstima que no es prodigue.

El quart de meu mem és el blog -que crec que ja he citat en alguna ocasió- fent referència a l'esperança front a la desesperança. Em referixc a Laeto animo, del català Jordi Llisterri, director de Foc Nou.

Finalment, no puc deixar de referir-me a un que ja sé que no seguiran cap cadena. I no sols perquè siga l'únic de fòra del nostre domini lingüístic. Es diu You thought we wouldn't notice... i entenc que significa alguna cosa així com "Pensaves que nosaltres no ens enteraríem...". I dé qué va? Molt fàcil. Recullen quantitats immenses de dissenys de tot tipus de còpies, plagis i trampes. Samarretes idèntiques a un graffitti o espardenyes que s'asemblen al disseny d'un determinat autor que res té a vore... Divertidíssim.

I, ara, els "post scriptum" de torn. No l'he posat en el mem perquè ja n'haurà fet molts a Baydal, del -encara- indispensable en la blogosfera valenciana Vent d Cabylia. Conegut per tothom, no fa falt dir res més. Segurament, mai m'hauria animat a escriure a l'internet sense haver seguit durant molt de temps el seu blog. Gràcies.

I deixe constància -fòra de concurs- dels blogs dos polítics pels que sempre passe: un, el d'Enric Morera (Bloc) i l'altre, el de Duran i Lleida (UDC).

Bora nit.

Edith Stein: filla d'Israel, filla de l'Església

2008-06-12T21:59:00.004+02:00

Edith Stein, filla d'Israel, filla de l'Església és el prometedor títol que du la primera del cicle de tres conferències que enceta este diumenge, 14 de juny a les 19:00 hores, l'Amistat Judeo-Cristiana de València. La ponent és Emília Bea, professora de Filosofia del Dret de la Universitat de València.

L'acte es celebrarà al saló parroquial de l'Església de Santo Tomàs Apòstol i Sant Felip Neri de València (Comte de Montornés, 5).

Les següents conferències, que tindran lloc els dos últims diumenges de juny, porten per títol El jasidisme de Jabad Lubavitch -a càrrec de José Estrugo, professor de la Càtedra de les Tres Religions de la Universitat de València- i Una nova lectura de l'Evangeli de Sant Joan -que pronunciarà Sor Ionel Mihalovici, NDS, directora del Centro de Estudios Judeo-Cristianos de Madrid.

Ací teniu el programa. Per aprofundir en les relacions judeocristianes o, simplement, per saber més.

2 entrades robòtiques

2008-06-11T22:11:00.005+02:00

Jo ja les tinc. Són dos entrades que me les miraré cada nit fins el proper 21 de juny a les 23:30 hores quan vaja al Heineken Greenspace de València.

Hi actuaran els meus Antònia Font amb The New Royal Phillharmonic 4 Quesos Orchestra on ens oferiran el seu últim Coser i Cantar. No espere menys que el que ja oferiren al Liceu. No dubte que serem com al fons del blau marí.

Eduard Genovés: "Patria, Fides, Amor"

2008-06-07T10:30:00.009+02:00

Vingau, fills de ma Pàtria volguda, idolatrada,
quals cors de goig palpiten sa glòria a l’esmentar:
vingau i de sa història, jamay prou admirada,
les pàgines glorioses aydeu-me vuy a cantar.

Eduard Genovés i Olmos (Xàbia, 1882-Burjassot, 1922) és un dels vèrtex del triangle que formen els preveres Francesc Martínez Miret i Gonçal Vinyes Massip. Identificats per Antoni López Quiles com la generació dels poetes de l’esperança: “En mossén Genovés, el pare Miret i en el canonge Vinyes hi ha els exemples més conspicus del doble compromís de fidelitat a la causa de l’Evangeli i del País recíprocament imbricats” (Trama i ordit).

La sèrie d’articles que el mateix López Quiles està fent a Cresol recull en el número d’estiu la vida i obra de d’este prevere i poeta de Xàbia. Copie i pegue, com estem fent últimament l’article, que a la revista en paper i digital es competa amb un fragment del seu Cant a les glòries valencianes.

EDUARD GENOVÉS I OLMOS
per Antoni López Quiles a Cresol
Naix en Xàbia el 1882. Ingressa com a col·legial de beca en el Col·legi del Corpus Christi el 1904, als 22 anys. Ben prompte s’interessa per la nostra història i, conscient de la necessitat de facilitar als escriptors el treball de recerca bibliogràfica, es suma a la interessant nòmina d’autors valencians que elaboren elencs de títols, com ara Vicent Ximeno, Just Pastor Fuster, Josep Rodríguez, Martí Grajales, etc. i publica un parell de títols: Bibliografia valenciana. 1701-1880 i el Catàlech descriptiu de les obres impreses en llengua valenciana des de 1474 fins 1700, encara que el seu producte no acaba d’agradar a l’altre eminent bibliògraf Ribelles Comín, però resulta tot un sìmptoma que acabe el seu recull justament en l’inici de la Renaixença, és a dir que el seu treball té un important valor ideològic per al procés de represa del valencianisme. Ell, en efecte, es sent fill de la Renaixença Valenciana, considerada com l’autèntic motor de revalencianització, lluita amb la qual es troba compromés, com podrem verificar tot seguit.

A banda dels seus escrits, amb títols i continguts ben expressius, una altra de les proves que posa de manifest el seu compromís amb el món del valencianisme és l’impressionant sistema de relacions amicals i literàries en què es mou el nostre capellà poeta: amb el canonge Roc Chabàs o els escolapis Eugeni Almenar, Fernando Garrigós; amb el franciscà Lluís Fullana, el jesuïta Ramon Mas, el degà de la catedral Josep Cirujeda i els seglars Josep Mª Puig i Torralba, F. Hernández Casajuana, Gayano Lluch, Josep Mª Giménez Fayos i Josep Mª Bayarri. Posteriorment, l’any 1911 publica en Lo Rat Penat en col·laboració amb Teodor Llorente, Sanchis Sivera, Cebrian Ibor, Carles Sarthou, Rodrigo Portegàs, Cebrian Mezquita. Manuel Betí, Daniel Martínez Ferrando, Francesc Badenes Dalmau, Josep Martinez Aloy, Manuel Cuitaví, Bernat Morales Sanmartí, Francesc Almarche, etc. Com a conseqüència de la seua vinculació a la cultura valenciana, passa al camp de la producció poètica, en el qual excel·lirà ràpidament i ens oferirà una creació poètica digna de ser tinguda en compte.

En el conjunt de la seua obra, mossén Eduard Genovés manifesta un valencianisme de caràcter molt cultural, és a dir, a la manera que inspiraria i promouria el mateix Teodor Llorente; en el capellà de Xàbia es percep un clar compromís per la recuperació, en clau cristiana, de la història i la llengua i del país. Segons l’estil de l’escola de creadors lírics que hem denominat “poetes de l’Esperança” (ell en té, i molta, en el País) la seua reivindicació d’un passat gloriós té la missió d’alliçonament i comprensió per a les generacions contemporànies a fi de construir un futur igualment gloriós: «aurora perquè siguen d’honrós esdevenir», és a dir, una història tan plena de glòries com cristiana que ens servirà d’al·licient per a construir un esdevenidor paregut. Per a ell, fe i valenciania van íntimament units tot just des de la Conqueta jaumina; no debades reivindica amb entusiasme la devoció a la Mare de Déu del Puig:

Ton nom evoca en nostre cor nafrat
les empreses gegants de nostra Pàtria.
Les glòries immortals.
Ta història és nostra història, Verge pura:
tu ens donares la sancta llibertat...
Nova era per tu gotje ma Pàtria
de ventura i de pau.

Una composició que condensa molt bé tots els seus pressupòsits vitals: Si la Patrona del Regne ens donà la “sancta llibertat” en un passat farcit de “glòries immortals”, podrem concloure que hem d’aspirar, en conseqûència a una “nova era” en què el seu país tan estimat puga gaudir d’una situació paradisíaca: “per tu gotje ma Pàtria de ventura i de pau” en la qual el poeta puga entonar un gran “himne d’amor, de fe, de benaurança, / de germanor, de pau”, segons una composició realment evocadora.

El poeta demana que el deixen lluitar en eixe procés d’instauració d’un futur més valencià i, si la lluita és, com ens ha avançat, per la pau, el seu estil de combat serà poètic, el de la “lluyta de la idea conquestada / qu·és la lluyta més noble i generosa”; així, Genovés dirà d’ell mateix: «jo sóc un trovador») per a lluitar en «l’elevada empresa (...) / d’enartir a la Pàtria / de reverir a Déu»; notem-ho: Pàtria (que vol enaltir) i Déu (a qui retre reverència).

Adscrit, per tant, al moviment de “Lo Rat Penat”, comprovem com fa inequívocament seu el cèlebre lema de l’entitat “Patria, Fides, Amor”, i ho fa sense vacil·lacions, però amb les seues concrecions: Pàtria és la valenciana (que en poema «L‘Aljama» concreta en Xàtiva com a paradigma de la nostra història); la fe, com no podia ser altrament, és cristiana, catòlica, i l’amor té, per a ell, concrecions de benauranca i de pau; en definitiva, d’eternitat («y el que ayma, y el que sent / no mor enjamay»), per bé que ací la idea d’eternitat té una doble accepció; eternitat, amb valor individual, per a aquella persona que té capacitat d’estimar i, en segon terme, amb valor col·lectiu, per al poble que, així mateix, estima i manté l’esperança. Esperança que també té una doble dimensió: l’esperança cristiana transcendent en el compliment de les promeses de Déu i l’esperança immanent de la instauració d’una societat més genuïna, concretada en els valors del valencianisme i del catolicisme. Per a Genovés, l’amor basat en la Fe i bolcat en la Pàtria en serà font de redempció, d’immortalitat:

La Pàtria, la Fe, l’Amor,
de què fon sublim emblema,
encara lo cor escalfen
de ton poble; y el que espera,
y el que ayma, y el que sent…
no mor enjamay.

El lema del Rat Penat serà, per a ell, un il·lustratiu camí de construcció d’aquella societat millor que enyorava. Es tracta de sentiments actuals “encara ton cor escalfen” que porten a l’eternitat.

El nostre sacerdot i poeta, certament, és un gran enamorat de les Glòries Valencianes (títol, precisament, d’u dels seus poemes), de manera que, com tants altres capellans del seu temps, Genovés és capaç de vincular eixes glòries amb un cert caràcter “sagrat” tant de la llengua com de la història i del patrimoni rebut, de tal manera que arriba a sacralitzar el valencià, però en el seu cas, amb l’afegit d’una forta sensibilitat social:

“és la llengua de la Verge
dels pobres, dels miserables
dels desamparats que corren
y van y vihuen y vaguen
asotats per la misèria”

però sense defugir la bellesa com a font d’inspiració lírica que el porta a fer composicions d’una forta càrrega simbòlica (en algun cas, fins i tot amb traduccions) i de una no desdenyable qualitat, que el fan mereixedor d’un lloc més eminent en la nostra biografia literària.

Baixauli a Sueca Televisió

2008-05-31T11:09:00.006+02:00

Són molts els que han llegit ja L'home manuscrit, del suecà i multipremiat Manuel Baixauli. Alguns els que saben que Baixauli també és pintor, però molt pocs els que han pogut vore alguna cosa de la seua suggerent pintura, menys encara els que han xafat L'Exili, l'estudi que té al carrer Cullera de la ciutat de Sueca -dalt, precisament, d'una llibreria.

Ara en tenim tots l'ocasió gràcies a este programa que va emetre Sueca Televisió sobre el pintor i escriptor Manuel Baixauli. Parla de llibres i pintura, de les seues afinitats, projectes i manera de vore el món de la cultura, entremig de quadres que es refan durant 16 anys i objectes curiosos.

Impagable la imatge de Baixauli amb un paraigües rememorant la portada del seu llibre publicat a Proa.

Senyores i senyors, per als amants de la literatura, la pintura i la cultura... Manuel Baixauli.

Manuel Baixauli, escriptor i pintor (1/2)

Manuel Baixauli, escriptor i pintor (2/2)

I hui, les lliçons magistrals

2008-05-30T20:18:00.004+02:00

Hui li ha tocat el torn a Norbert Bilbeny, també a La Vanguardia, ocupar-se de l'educació universitària. Es lamenta de la pèrdua de crèdit, en l'actualitat, de les lliçons magistrals a "La lección magistral". Copie un paràgraf però, com sempre, recomane la lectura sencera:

"La otra puntualización es sobre la paulatina pérdida de prioridad de la tarea docente en general. Representa un riesgo para todos los órdenes de actividad académica, incluida la capacitación profesional, la investigación y las tareas de gobierno de la propia universidad. No hay profesionales ni investigadores que no deban su saber al profesorado que les hizo comprender y apreciar los contenidos y las posibilidades de su especialidad. Lo mismo que no se necesitaría que los que gobiernan la universidad sean universitarios si el tener una experiencia de esta función, la docente, fuera tenida por poco importante".

Educació de plastelina

2008-05-29T20:22:00.004+02:00

Ahir era la valenciana Adela Cortina qui parlava d'educació i es referia al que és el problema número u en qualsevol país. Hui, ha estat el catedràtic de Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, Francesc de Carreras, qui a La Vanguardia escriu un clarificador article sobre quan "molla" és l'educació actual -des de primària fins la universitat-. No us perdau "Plastilina en la Universidad".

A l'article denuncia que el professor deixa de ser la "font" de la que l'alumne beu i deprén, sino que resta com a facilitador del coneixement i cada alumne es convertix en gestor del seu propi aprenentatge.

Això m'ha recordat les paraules del professor d'origen jueu de la Universitat de La Sapienza de Roma, Giorgio Israel:

"L'educació necessita de mestres, de figures amb les quals recuperar la confiança, de testimonis que presenten al jove el món, la història passada, el coneixement passat, i que li'l lliuren. I el jove, l'alumne, necessita d'un mestre, d'un testimoni en el qual creure i del que fiar-se. Aquesta educació és una gran vacuna contra un dels cavalls de Troia més insidiosos del relativisme contemporani: les teories pedagògiques de l'autoaprenentatge que prediquen que el jove aprèn de si mateix, en aquell metre quadrat, i el professor queda reduït a un facilitador que es limita a acompanyar-lo en tan reduïda àrea, abstenint-se curosament de transmetre-li res que estigui fora".

L'educació, el principal problema

2008-05-28T22:35:00.003+02:00

Coincidixc amb molts quan qualifiquen que l'educació és el principal problema que tenim. Seria com la mare de tots els problemes.

Sent no tenir massa temps últimament per poder dedicar-li més temps. Per això, deixe constància del tema i unes paraules d'Adela Cortina que he llegit hui a un diari madrileny. Es queixa la catedrática d'Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València que la preocupació actual és formar en competències per desenvolupar ocupacions designades pel mercat laboral, és clar. Afegix, llavors:

"Sin embargo, sigue pendiente aquella pregunta de Ortega sobre si la preocupación por lo urgente no nos está haciendo perder la pasión por lo importante. Si en la escuela hay que enseñar a hacer tareas como manejar el ordenador o conocer las señales de tráfico, cosa que los estudiantes van a aprender de todos modos por su cuenta y riesgo, o si hay que incluir en el currículum materias de Humanidades, que preparan para tener sentido de la historia, dominio de la lengua, capacidad de criticar, reflexionar y argumentar. Que no son competencias para desempeñar una ocupación, sino capacidades del carácter para dirigir la propia vida. Nada más y nada menos".

I és que el futur ja està ací, com deia aquell. Tindrem persones molt competents en adaptar-se al que el mercat exigixca i molts incompetents en assumir la vida, en agafar els ramals de la vida i crèxier amb els altres.

Ací és pot seguir l'article complet titulat "La educación como problema".

El mateix amb diferents paraules

2008-05-26T22:33:00.004+02:00

Es tracta del curtmetratge “Historia de un letrero”, del mexicà Alonso Álvarez Barreda. Ha guanyat el premi Special Cannes 2008 otorgat en el marc del Short Film Corner.

Estic convençut de la bondat del nacionalisme valencià. És tan sols qüestió de dir el mateix amb diferents paraules o d'alguna cosa més com allunyar-se dels actes i paraules que no porten enlloc?

esmena 2.0 @ CDC

2008-05-24T12:15:00.004+02:00

esmena 2.0 @ CDC és el títol de l'última entrada del blog de Rubèn Novoa (de la Casa Gran del Catalanisme i polític-ciberactivista citat per Fuset). Em sembla una iniciativa genial i més que necessària. Fa pensar en moltes possibilitats al nostre país, a la casa del valencianisme majoritari i que esperem que també gran un dia pròxim

Sort.

Hatikvah / הַתִּקְוָה

2008-05-15T23:28:00.004+02:00

Hatikvah
Kol od balevav penima
Nefesh iehudi homia
Ulfa’atei mizrakh kadima
Áin letzion tzofia.
Od lo avda tikvatenu
Hatikva bat shnot alpaim:
Lihot am khofshi be’artzenu
Eretz Tzion v’Ierushalaim.

L’Esperança
Mentre en el fons del cor
bategue una ànima jueva
i encarats cap a l’Orient
amb els ulls albire Sió,
encara tindrem esperança.
L’esperança de dos mil anys;
de ser un poble lliure a la nostra terra:
la Terra de Sió i Jerusalem.

Salvador Boix Bernarcer, altre poeta de l'esperança

2008-05-08T22:30:00.005+02:00

El número 80, corresponent al mes de maig de Cresol, la revista de la Unió Apostòlica de València ja està en el carrer. I, a més, de dedicar-li vàries pàgines a la col·lecció Rent, continua amb la secció denominada "Figures" on el prevere Antoni López Quiles retracta noms d'escriptors -molts d'ells desconeguts- de la tradició cristiana més valenciana.

En esta ocasió escriu de Salvador Boix Bernarcer (Gandia, 1891-La Pedrera de Gandia, 1936) a qui adscriu al corrent denominat "Poetes de l'esperança". Ací deixe l'article complet.

SALVADOR BOIX, per Antoni López Quiles
Es tracta d’un sacerdot de qui, en realitat, coneixem ben poc, en especial de la seua acció pastoral. D’altra banda, si haguérem d’elaborar una escala de capellans poetes, mossén Boix no seria dels qui ocuparien precisament els graons més elevats. Els seus poemes, en efecte, no mostren una particular elevació perquè tenen un fort to popularista, és a dir, van destinats a un públic escassament cultivat, però eixa és una de les raons que ens porta a evocar-lo, perquè es constitueix en una baula important en l’ús del valencià escrit i destinat a les classes més populars. El seu valor, per tant, és més sociolingüístic i, des d’eixe punt de vista, és un altre dels capellans que mereix ocupar un lloc en la biografia del valencià. Com a tants altres, el seu assassinat l’any 1936, segà una vida amb la qual es va quedar mutilat també un vehicle de creació i difusió lingüística i literària. Com que es tracta d’un sacerdot i d’una obra desconeguts, pense que val la pena donar-lo a conéixer, encara que siga succintament.

Salvador Boix Bennàcer (o Bernarcer, més probablement) va nàixer en Gandia el 5 d’octubre de l’any 1891. De menut estudià en l’Escola Pia de la Capital de La Safor, fins que ingressa en el Seminari Conciliar de València. Rep l’ordenació sacerdotal el 1914, exactament el mateix any que el seu coterrani Andreu Martí i Sanz (el qual havia nascut el 1890, és a dir, que era un any major que ell; podem deduir, per tant, però sense més dades a la mà ací, que la corresponent a mossén Martí i Sanz, que va ser ordenat diaca dos anys abans), amb qui compartiria molts aspectes de la seua vida. No arribà a ser, per exemple director de cap publicació, ni sabem que tinguera aficions històriques, com alguns col·legues seus, però fins i tot abans de la seua ordenació, l’any 1912, ja havia manifestat interés per la creació literària, perque és quan comença a trametre col·laboracions a la Revista de Gandia, publicació en la qual, com ja sabem, col·laborava també l’escolapi Josep Felis i que seria després dirigida pel ja esmentat Martí i Sanz. Immediatament després de la seua ordenació, és destinat com a vicari del Grau de Gandia, lloc on continuà exercint el seu ministeri sacerdotal fins l’any 36.

Totes les dades parlen d’aquell temps com un moment de fortíssima convulsió social, però pareix que foren viscudes amb una especial intensitat en La Safor. En efecte, al calor de les celebracions del dia 1 de maig del 1936 (quasi dos mesos abans, per tant, de ser declarada la guerra; recordem que mossén Martí i Sanz va ser assassinat també abans de començar el conflicte bèl·lic) els milicians li tanquen la parròquia i li incauten la casa abadia. Salvador Boix ha d’anar-se’n a Gandia, on es va refugiar en la casa d’un germà seu i decidí continuar col·laborant amb el clergat local en els treballs pastorals de la Col·legiata. Quan se l’emportaren de casa el germà per a matar-lo, no li deixaren ni posar-se les sabates. Morí afusellat en La Pedrera de Gandia.

A banda de la ja citada Revista de Gandia, mossén Salvador Boix envià igualment les seues composicions poètiques al periòdic Bayrén (publicació que incorporava col·laboracions de contingut religiós i que, a banda de les aportacions literàries, incloïa també articles de recerca històrica, tot amb prou de rigor), com també deixà sentir la seua veu lírica en El Serpis (òrgan d’ideologia monàrquica) i, encara veieren la llum peces seues en Mondúver (d’extracció carlista).

La seua poesia és sempre religiosa, però no exempta d’una certa atenció als continguts socials de l’època, raó per la qual el podem adscriure al corrent que hem denominat “Poetes de l’esperança”, aquells que viuen un temps realment advers que els fa postular un retorn a un passat tingut com a paradisíac perquè tot es trobava impregnat per la fe cristiana, és a dir, a recuperar una tradició que ells consideren necessària: “la fe·s mantinga de nostres pares heretada: / los pobles que s’estimen, això acostumen fer.” La invocació a l’herència dels pares el situa igualment en l’elenc de poetes que posseeixen un estil “patrimonialista”, o siga, molt resumit, els que es vinculen a un “paisatge”, a una terra, heretada dels pares carnals (ell definirà Gandia com “la Pàtria aimada”), però segons una tradició d’heretatge que els fa remuntar-se a l’herència sagrada que prové del Pare celestial.

Des del seu designi d’arribar als sectors socials més populars, els protagonistes dels seus poemes acostumen a ser sants d’advocacions ben diverses, però hi destaca el que dedica a la Mare de Déu dels Desemparats, que va ser proclamada Patrona de Gandia l’any 1929; ell aspira a aconseguir “que tots son cor li entreguen” i comença ell mateix quan es reconeix com a fill seu i li fa donació dels seus “malfets i desgarbats” versos: “De ton fillet la ofrena teniu, Mare amorosa” (sempre m’he preguntat el cridaner embolic gramatical dels devots a la Mare de Déu dels Desemparats; en l’himne oficial també combina sense discriminació el tractament a la Mare de Déu amb la primera persona del singular: –ací “ton fillet”, en “la Pàtria Valenciana”, “ton mant”– amb el majestàtic de la primera del plural –“la ofrena teniu” i “vosta imatge santa”– etc.), amb la consciència que la bondat de la Mare ho acceptarà: “rebràs sa pobra ofrena, rebràs-la generosa”.

Temps molt durs, de violències i assassinats (ell mateix, que es defineix com a “desemparat”, serà violentament assassinat) però que, simptomàticament fan parlar els nostres capellans de generositat, de pietat, d’amor, i tot expressat en la llengua heretada, estimada, conreada i divulgada

Més sobre els transvasaments

2008-05-05T23:34:00.007+02:00

El tema de l'aigua continua omplint planes. Una aigua que necessita esta Soca per a crèixer, però que la manca de temps li fa picar d'ací i d'allà.

Hui a Las Provincias, un article de Vicent Miquel i Diego (tribuna signada amb les ja tradicionals UDPV, que m'imagine que sols coneixen els lectors més avançats) titolat Més sobre transvasaments i on aposta clarament pels transvassament "molt més barats que les dessalintzadores que estan lluny de cobrir els cabals exigits i que van a carregar-se les platges i el sector turístic".

Per altra banda, la Unió de Llauradors i el Bloc s'han reunit per parlar del tema de l'aigua i han reclamat un "pacte d'estat sobre l'aigua" . Han parlat tant de la "manca de preus" com de la "manca d'aigua". Josep Maria Pañella ha demanat "prioritzar" ja, perquè tot es tirar-se els trastos al cap per part del PP i PSOE i no treballar.

Per si de cas algú se'l va perdre, ací deixe l'argumentari del Bloc al voltant de l'aigua.

I l'estiu ja el tenim ací...

ACTUALITZACIÓ 6 maig
Josep Botella (Unió de Llauradors): 'El transvasament de l'Ebre a Sagunt és viable i raonable'

Festeig

2008-04-30T23:12:00.006+02:00

De fa uns dies, sembla que estem festejant. A la política, vull dir. L'interès de les generalitats valenciana i catalana de confluir amb el tema de la financió econòmica ha provocat una sèrie d'articles a La Vanguardia. Com el d'Enric Juliana titolat "Catalunya-Valencia, comienza un lento, muy lento, deshielo"

Hui, Salvador Cardús en publicava un titolat "Lo común no debe ser forntera", que copie (extret de l'impagable Reggio's Weblog.

LO COMÚN NO DEBE SER FRONTERA
Sin lugar a dudas, la España de las autonomías ha servido para cohesionar territorialmente a las distintas “nacionalidades y regiones”, por utilizar aquellos términos tan constitucionales como vagos del artículo 2, imprecisión exigida por la necesidad de un acuerdo político que relegara aspectos tan fundamentales como este para más adelante. Pero es también esta España de las autonomías la que hasta el día de hoy ha contribuido a separar Valencia y Catalunya, mucho más que durante el franquismo. En la propia Constitución ya se introdujo el veneno de la desconfianza en el artículo 145.1 ( “En ningún caso se admitirá la federación de comunidades autónomas”) pensado para este caso, artículo que ponía la tirita antes que nadie se hubiese arañado. Y, después, el Estatuto valenciano se negoció desde España con el ojo puesto en Catalunya, sembrando el germen de la división, para que ni la lengua, ni la bandera ni el propio nombre oficial de la comunidad, pudieran sugerir proximidad alguna. Es cierto que el anticatalanismo valenciano es muy anterior a la Constitución española. Pero no es menos cierto que la transición, en Valencia, no quiso superarlo, sino todo lo contrario: incorporó esa misma tradición en su propio ADN político para vencer los recelos de futuras aproximaciones entre dos territorios que compartieron tantas vicisitudes, que a pesar de todo mantienen tantos vínculos culturales y a los que les aguarda un gran futuro de colaboración.

Todo aquello que a finales de los setenta y principios de los ochenta solo eran medidas precautorias, luego la realidad política lo alimentó, en un caso claro de autocumplimiento de profecía. La victoria del nacionalismo en Catalunya sirvió de pretexto para alimentar demagogias de confrontación de todo tipo, primero con los gobiernos de los socialistas valencianos, y luego con los del PP. Ciertamente, desde Catalunya se cometieron errores, más de omisión que de acción, pero aquí no cabe repartir las responsabilidades a partes iguales porque no sería justo. Y quien pagó el pato del enfrentamiento fue la lengua y la cultura comunes, las cuales, precisamente por ser compartidas, se manipularon hasta alzarlas como fronteras infranqueables. ¡Cuánta estupidez se ha gastado en intentar demostrar que lo mismo era distinto! ¡Cuánta irresponsabilidad sometiendo un patrimonio lingüístico común, que lo es de la humanidad, a una división en la que todos perdíamos! ¡Y cuánto despilfarro para alejar países culturalmente hermanos! Pocos casos habrá en el mundo en los que la cultura común no sirva para dialogar, sino para confrontar. Y de todos los conflictos, el más descarado, la pretensión reiterada de evitar que los canales de TVC lleguen a la Comunidad Valenciana, nombre que oculta el tan políticamente peligroso País Valencià. Pensar que en el siglo XXI aun se quieran poner puertas al campo de la televisión y por compartir una misma lengua y cultura, es verdaderamente demencial.

Desde el campo de la cultura y la reflexión intelectual, siempre se ha visto que en esa confrontación todos salíamos perdiendo. Y no solo en el campo de la cultura y la lengua, sino especialmente en el del progreso económico. La cantidad de libros e informes publicados lo avala sin discusión. En primer lugar, porque los datos del interés común han estado siempre sobre la mesa para quien los quisiera ver. ¿Habrá que recordar, por poner un ejemplo, desde cuándo y por parte de quiénes se ha reclamado la necesidad del tren de gran velocidad hasta Alicante y Murcia? Y en segundo lugar, porque las propias víctimas de esa falta de colaboración económica han sido el mundo de la cultura y sus industrias. Ha sido ridículo no aprovechar un mercado lingüístico y cultural de trece millones de habitantes. De manera que no se diga que la confrontación cultural ha frenado la colaboración económica, porque si la cultura ha servido de excusa, lo ha sido por manipulación política.

Ahora parece que se están descongelando las relaciones en el campo económico. El lunes pasado, en este mismo periódico, Josep Vicent Boira escribía un magnífico artículo sobre el coste del anticatalanismo -el autor también citaba a la “soberbia catalana”- y el “lucro cesante” que ha comportado, de carácter económico, sí, pero añado yo, también social, cultural y, por supuesto, político y democrático. Habrá que esperar a ver cómo avanza el deshielo, porque el Gobierno español, y particularmente el PSOE, ya ha empezado a mostrar su nerviosismo. Pero es cierto que, al menos desde el punto de vista cultural y lingüístico, es posible que los movimientos del PSC levanten menos ampollas de los que pudiese haber levantado CiU. Y, en cualquier caso, qué duda cabe que la crisis económica, con una Catalunya que ha perdido el liderazgo económico en los últimos años y con una Valencia económicamente envalentonada, supone un mayor equilibrio en la relación y una más clara y urgente necesidad de colaboración.

Ahora ya es posible imaginar que algún día, lo que históricamente ha unido más a catalanes y valencianos, dejará de ser su gran frontera actual. Pero no sólo eso, sino que pronto se verá que compartir un espacio cultural y comunicativo es una ventaja estratégica de la que hay que lamentar no haberla aprovechado antes.

salvador.cardus@uab.cat

Expulseu el fantasma de la banalitat

2008-04-24T22:43:00.005+02:00

"Lectors del món, expulseu-lo!"

Així de rotund i honest acaba el millor Baixauli l'article que obri el "Quadern" especial que ha dedicat El País per a festejar el Dia del Llibre. Es referix al "fantasma que recorre el món: la banalitat". No tinc res més a dir. Únicament copie el seu final:

Menys és més. Tots hi guanyarem. Ara bé: que el filtre siga un filtre de qualitat, i no de quantitat. Oblideu les audiències!

Preferiu que els vostres fills s'atipen de llepolies i de cocacoles en comptes de plats d'arròs i sucs de taronja? Quina alimentació mental voleu per als vostres veïns?

Lectors del món, digueu prou! Busqueu sempre el costat fresc del coixí, els camins desconeguts, imprevisibles. "Una obra d'art que no sorporén no val la pena", diu Duchamp. "El món deu tot el seu progrés a les persones insatisfetes", diu Huxley. Compreu i llegiu Céline, El quadern gris, la Bíblia, Les metamorfosis, la Divina Comèdia, Leopardi, El rei Lear, Bernhanrd, Pedro Páramo, Stevenson, Joyce...

Revolteu-vos! El poder és vostre, allò que decidiu serà acatat per editors, llibreters i periodistes.

Un fantasma recorre el món: la banalitat.

Lectors del món, expulseu-lo!

Recomane escoltar la Cope

2008-04-22T22:04:00.003+02:00

Recomane vivament tornar a escoltar la Cope. Vaig deixar d'escoltar-la gens ni miqueta pels matins als pocs mesos de l'atemptat d el'11M. Em semblava tan insultant que els meus budells no ho aguantaven.

Tres anys després no puc deixar d'escoltar-la de nou. ¿És greu, doctor?

El "talibanet" no para i li pega a Camps cada dia i també a València, capital de Bulgària. Ara reben el que els valencians ja estem acostumats: som el millor partit, Rajoy és el millor "metafísicament", serà el millor congrés, som del PP perquè ací cap tot..

És una darrera d'altra i, clar, ni el "diario" ni la "emisora" ho poden suportar i Paquito, ara, els cau mal: "s'atrevix a dir el que han de pensar els militants valencians", l'acusen (porque cuando digo todos digo todos).

Però, ¿no és el mateix que porten fent ací de fa anys? Tot és de color de rosa, la societat apludix tot el que li diuen, a tots ens humilien, tots som bilingües bientenendidos... Ara, resulta, que el diario i la emisora proven de la seua medicina i no els agrada.

Mentre, saborejar dos magnífics articles a La Vanguardia de hui:

Derrota ´neocon´, d'Enric Juliana a La Vanguardia

Tierra sin barones, de Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia.

Les ales de la vida

2008-04-19T22:25:00.003+02:00

Tenia ganes de vore-la. No vaig poder anar al cinema quan l'estrenaren i, ahir, vaig aprofitar que la feien a La 2 per vore-la. I la recomane vivament.

"Las alas de la vida", de Toni Canet (Llutxent, 1953) és un memorable cant a la vida en un món on -com comentàvem al post anterior- la mort és cada vegada més present. La vida que li s'escapa a un metge degut a una enfermetat degenerativa.

Una pel·lícula on l'amor vessa per tots els cantons: la muller, la família, els amics, els companys, les persones que li ajuden a respondre les preguntes que valen la pena. Lluny del sense sentit de la deseperança.

Exemple la humanitat de Carlos Cristos, el protagonista del documental que ha guanyat molts premis.

1252 en 2007

2008-04-15T15:30:00.006+02:00

Que es sàpiga 1.252 persones foren executades durant l’any 2007. Són xifres oficials. Segurament, les oficiones si es conegueren donarien més feredat. Ho conta Amnisitia Internacional.

En altre post ja ens referirem al tema de la pena de mort. En aquella ocasió també coneixíem de quina manera et poden matar amb permís de l’estat de torn.

El primer de la llista de 2007 és Xina: citius, altius, fortius. Després, van Irà, Aràbia Saudí, Pakistà... Estats Units acabà l’any passat amb 42 morts (un per setmana i descans en vacances d’estiu, Nadal i Pasqua).

No descansarem nosaltres de denunciar-ho. Mentre, també podem consultar un mapa interactiu dels països que han abolit la pena de mort des de 1976.

Desig de salvació

2008-04-11T21:14:00.012+02:00

L’entrevista a Manuel Baixauli, l’autor de L’home manuscrit, a “L’hora del lector” de Canal 33 no va defraudar (Subal, tampoc). Baixauli parlà de la intenció del seu llibre i aclarix una qüestió perfectament. I descubrixc que no dec ser l'únic a qui li sembla que estem davant una obra profundament cristiana.

Al minut 12'42 del programa, moment on es parlava del perquè d’eixe final, Baixauli asevera:

Tot i que L’home manuscrit sembla de vegades un llibre angoixant, de vegades un llibre desesperançat o, fins i tot, un llibre nihilista, en el fons, en el més profund de les ànsies del llibre, L’home manuscrit és l’expressió d’un desig: és l’expressió d’un desig de salvació.

Ací es pot vore el programa complet. Disfruteu.

Naix Rent, literatura religiosa contemporània

2008-04-09T00:08:00.009+02:00

Ha nascut de la mà de l'editorial Denes la col·lecció Rent, dedicada a la literatura religiosa contemporània en valencià. Les dades es poden consultar a Rentllibres, blog que informa segons assenyalen, de les novetats d'esta interessant iniciativa -no sols per a públic amb inquietud religiosa.

El dimecres, 16 d'abril, a les 19:30 hores, tindrà lloc la presentació de la col·lecció Rent a la ciutat de València en Octubre, Centre de Cultura Contemporània (sant Ferran, 12). Hi intervendran l'editor Francesc Ferrer, el director de la col·lecció, Agustí Colomer, i el pare Enric Ferrer, escolapi i crític lierari, que presentarà els dos primers llibres:

-En el món, però no del món. Selecció de sermons, de John Henry Newman [Traducció de Salvador Albert. Introducció i notes d'August Monzon].

-Isaïes, profeta de Nadal, de Martí Domínguez [Edició a cura d'Agustí Colomer].

Baixauli, autor de “L’home manuscrit”, Premi Nacional de la Crítica

2008-04-06T22:18:00.002+02:00

Manuel Baixauli

Enhorabona al nostre escriptor-pintor preferit: el suecà Manuel Baixauli (amb entrada a la wiki). Un clàssic a este blog i a tants altres. Ara, acaba de rebre el premi que donen les associacions de crítics: el Premi de la Crítica de narrativa catalana per la seua novel·la L’home manuscrit. Qué voleu que us diga: llegiu-la i gaudiu.

Per cert, dilluns 7 d’abril podeu vore a Baixauli a la tele, al programa “Encontres” de Punt 2. I esta setmana mateix, també està prevista la seua aparició el dijous, 10 d'abril, a "L’hora de lector" (Canal 33, per als que encara la poden vore).

Una arrel fonda

2008-04-01T23:20:00.006+02:00

No podem deixar de banda el remat de l'últim article -Montserrat- que Enric Morera (Bloc) esciu al seu blog personal i que també ha volgut fer seu, entre altres, la web Cristians.net:

"Mentre em dirigia a la residència dels monjos vaig coincidir amb Damià Oliver que passava el dia amb la seua germana i els nebots. Montserrat és un lloc que convida a la pau i la reflexió. Feia una vesprada freda i els núvols xocaven contra les pedres de les muntanyes. Pensat i fet, vam contactar amb un bon amic. Allà vaig poder saludar a Josep Miquel Bausset, companys de preocupacions i activitat a les Joventuts del PNPV que des de fa quasi trenta anys forma part de la comunitat de monjos de Montserrat. Ell és una mica major però allà anàvem fent amb Cristòfor Aguado, Joanvi Candel, Agustí Colomer, Josep A. Blesa, Marc Dolç, Guillem Rausa, Francesc Ferrer, Francesc Morera, vaja una bona colla. Gent compromesa amb el País i que sempre ha estat pel projecte, assumint amb lleialtat els vaivens que hem hagut de fer front. Hi ha un bon grapat de dirigents del BLOC que vénen del PNPV,i si hi ha algun elements que els puga identificar és els seu compromís i lleialtat al projecte nacionalista i al de País. Vam parlar una estona, li vaig fer un prec. Tots nosaltres tenim un projecte, que no és estrictament polític, un projecte que va més enllà. El nostre és un projecte nacional, de re-construcció nacional. Tenim una arrel fonda. Som una planta adaptada al medi que ha suportat temps de sequera i privacions. Ara, el camp està preparat per a un treball col.lectiu. Si sembrem bé, plantem bona llavor, la treballem i reguem quan cal, en equip, tindrem una bona collita. Sé que des de Montserrat, Josep Miquel Bausset ens acompanyarà en els seus pensaments i ajuda espiritual".

Són paraules encertades, amb raó, com diu Àngel Canet.

John Henry Newman i Martí Domínguez, els primers de la col·lecció “Rent”

2008-03-28T07:13:00.003+01:00

Una selecció de sermons del cardenal John Henry Newman (1801-1890) i una obra inèdita de Martí Domínguez (1908-1984) obriran l’ambiciosa col·lecció de llibres de literatura religiosa contemporània que publicarà l’editorial valenciana “Denes” sota el títol de “Rent”.

Una col·lecció que ompli un grandíssim buit al País Valencià, una col·lecció de llibres ambiciosa que unix literatura i religiositat, en valencià i que es retroba en una tradició que no es pot perdre. A més a més, alternarà escriptors de la literatura universal i autors valencians. Benvinguda siga.
El primer llibre serà En el món, però no del món. Selecció de sermons, de John Henry Newman, un autor clàssic del pensament cristià i de la llengua anglesa. La traducció és de Salvador Albert i Móra i compta amb introducció i notes d’August Monzon i Arazo. És la primera vegada que es traduixen al valencià part de l’homilètica del cardenal que es va convertir de l’anglicanisme al catolicisme, i que està considerat com un inspirador del Concili Vaticà II. Fa ja uns anys el Centre Newman de València va publicar el llibret que recollia alguns pensaments del cardenal anomenat El cor parla al cor.

També en unes poque setmanes vorà la llum un inèdit de Martí Domínguez, que fou director de Las Provincias i que pronuncià el famós discurs de 1958 La gran silenciada que li va costar el càrrec. Ací es pot seguir l’homenatge que li va retre la revista de literatura “L’Aiguadolç”. L’inèdit de 1965 de Martí Domínguez, que publicarà Denes a la col·lecció Rent, es Isaïes, profesta de Nadal, a cura d’Agustí Colomer Ferràndiz, l’autor de Temps d’acció i d’un estudi sobre esta obra a la revista citada.

Estarem a l’agüait.

NOTA: Enguany es cumplixen 50 anys des que Martí Domínguez va pronunciar el seu famós discurs, farcit de valencianisme en plena dictadura de Franco, motivat per la riuada de 1957. En perspectiva, això sí que fou un any de Falles reivindicatives. El discurs és pot escoltar ací.

Una manipulació de tantes

2008-03-26T16:24:00.010+01:00

Per qüestions que no venen al cas m’he trobat –amb un any de retard- amb un dels típics exemples de manipulació sobre el conegut tema valencià-llengua-diferent-del-català.

Vicente Simó Santonja al “Valéncia Hui” escriu un article que titula “L’Almoineta d’Heredia (I)” sobre l’escriptor valencià Juan Fernández de Heredia o Joan Ferrandis d’Herèdia (a cavall entre el XV i el XVI).

Bé, arriba un moment de l’article on es referix a Menéndez y Pelayo com a autoritat per explicar perquè a València el castellà va penetrar -durant el regnat de Germana de Foix- més que a Catalunya, per exemple. Diu així Simó Santonja:

"Menéndez y Pelayo, encara és més clar: 'El movimiento poético, que nunca fue grande en la antigua Barcelona, y que siempre arrastró allí la vida artificial de los certámenes, había cesado casi del todo a fines del siglo XV, sin que dejasen de contribuir a ello las largas turbulencias civiles del reinado de Don Juan II y la decadencia social y mercantil de la ciudad, como notaron viejos contemporáneos, entre ellos Alonso de Palencia. El movimiento poético se había concentrado en Valencia, que era la Atenas de la Corona de Aragón. Valencianos son todos los poetas dignos de mayor renombre en esa centuria... Valencia estaba predestinada a ser bilingüe, y lo fue muy pronto, y con mucha gloria suya y de la patria común. No abandonó la lengua nativa, pero cultivó amorosamente la castellana, y durante todo el siglo de oro fue uno de los centros más activos de la literatura nacional, compartiendo las glorias de Salamanca y de Sevilla. Sus poetas líricos rivalizaron con los mejores; sus poetas dramáticos, más bien que discípulos de Lope, fueron colaboradores en su obra y acaso precursores'. ¿Consideren els catalanistes, que Menéndez y Pelayo és científic o acientífic? ¡Ai, dels romanços interessats!"

El més curiós és que este senyor agafa una cita de l’erudit santanderí com argument ad autoritas. Però, fixem-nos amb els punts suspensius tot just al mig de la cita entre “Valencianos son todos los poetas dignos de mayor renombre en esa centuria” y “Valencia estaba predestinada a ser bilingüe, y lo fue muy pronto, y con mucha gloria suya y de la patria común”.

Passa el que tenia que passar, que eixa cita de don Marcelino és prou més llarga. I diu així (la copie tota i pose en negreta una dada que “obvia” l’articulista del VH):

“Pero precisamente Valencia estaba mucho más abierta que Barcelona a la influencia del castellano, que penetraba por las tres fronteras de Aragón, de Cuenca y de Murcia, invadiendo las vegas del Segura y del Júcar. Además, antiguos lazos históricos, nunca olvidados del todo, establecían cierto género de fraternidad entre los castellanos y los hijos de la alegre ciudad que se preciaba de haber sido reconquistada por el Cid antes de serlo por don Jaime. Los vínculos con Cataluña no eran tan estrechos, como pudiera creerse, por la comunidad de raza y de lengua, y en los últimos tiempos se había aflojado no poco, a causa de ser Valencia reino aparte y regido por diversas instituciones. Pero más que todas esas causas influyó una puramente fonética. El catalán sonaba en aquellas risueñas playas de un modo muy diverso que en las ásperas gargantas pirenaicas, y los labios que lo modulaban podían sin gran esfuerzo adaptarse a la emisión de los sonidos castellanos”.

¿Ai! dels romanços interessats?: “Comunidad de raza y lengua”, “puramente fonética”, “el catalán sonaba en aquellas risueñas playas de un modo muy diverso que en las ásperas gargantas pirenaicas”... Bé, és estrany que Simó Santonja no conega la totalitat de la cita perquè ell l’ha extret del mateix llibre que jo: “Juan Fernández de Heredia. Obras”, número 139 de la col·lecció Clásicos Castellanos d’Espasa-Calpe, amb edició, pròleg i notes de Rafael Ferreres. El propi articulista es referix a Ferreres al final de l’article: “Tota esta entrada nos servix de presentació ad un cas únic: Juan Fernández de Heredia, o Joan Ferrandis d'Herèdia, naixcut en Valéncia entre 1480/85 (¿1482?), i fallit en 1549, ben estudiat pels hispanistes Merimée, Meredith i Wickersham Crawford; incidentalment per José Maria Cossio; i definitivament, pel molt plorat amic, Rafael Ferreres, prologuiste i anotador de la seua obra ('Colloquio de damas'), sense dubte alguna cosa més que deixar caure 'versos valencians' en una obra castellana, com asseguren els catalanistes”.

El que desconec és si este Rafael Ferreres és al que Joan Fuster li dedicà en 1947 la poesia "Homenatge a Ibn Hafadja d'Alzira" del libre "Terra en la boca" ("Obra completa de Joan Fuster", volum primer d'Edicions 62).

ADVERTÈNCIA: No feu açò (intentar rebatre este tipus de postures) a les vostres cases, es jugueu el cervell.

Josep Pla i Ferrís, pont entre la fractura del 36 i la represa del 39

2008-03-23T20:52:00.004+01:00

La revista Cresol, publicació de la Unió Apostòlica per als preveres diocesans de València, continua amb la secció “Figures” –a la que ací ja ens hem referit en alguna altra ocasió-, a propòsit dels articles que hi dedica Antoni López i Quiles, l’autor de la necessària “Trama i ordit”. En el número 79, corresponent als mesos de març i abril de 2008, López i Quiles dedica uns apunts a Josep Pla i Ferrís al que assenyala com un “dels escriptors que actuà com a pont entre els literats anteriors a la guerra i els que iniciaren els treballs de represa quan s’acabà la contesa bèl·lica”. Ací deixe l’article complet (la negreta és meua):

JOSEP PLA I FERRIS, per Antoni López i Quiles (Cresol, 79)
Es tracta d’una personalitat important, entre altres raons perquè, des del punt de vista literari, és un altre dels escriptors que actuà com a pont entre els literats anteriors a la guerra i els que iniciaren els treballs de represa quan s’acabà la contesa bèl·lica. Josep Pla i Ferrís naix el 4 de juliol del 1895 en Algemesí, on va ser batejat cinc dies més tard. El 1910 ingressa al Col·legi de vocacions sant Josep i el 1918 passà al Col·legi de la Presentació i sant Tomàs de Villanueva, del qual va ser consiliari l’any 1920 i rector el 1921, any de la seua ordenació sacerdotal. Eixe any és designat com a vicari de Bocairent i el 1923 es trasllada a Alboraia, també com a vicari. El 1929 és enviat a Xeraco, parròquia en què continua fins al 1935 i en la qual comença la seua activitat literària, per a ser traslladat després com a regent a la parròquia de l’Assumpció d’Alaquàs, poble en què, amagat, visquè la guerra, transcorreguda la qual es féu novament càrrec de la parròquia fins a l’any 1942; entre 1940 i 1942 va ser Rector del Col·legi de la Presentació, aquell darrer any és enviat a Carcaixent, com a regent primer i després com a rector titular. D’allí retorna a Alboraia el 1948 i és nomenat arxiprest; finalment, l’any 1956 es fa càrrec de la parròquia de sant Martí de València, on continuarà fins a la seua mort, l’any 1975. Dilatada vida pastoral com a prevere –gran part de la qual dedicà al servici pastoral dels jubilats i pensionistes– dilatada vida literària, i home pont entre la fractura del 36 i la represa del 39.

En concret, Pla és productor d’abundant obra creativa; abans de l’inici de la guerra ja havia donat a conéixer onze peces en la revista quinzenal El vers valencià, on també havien col·laborat, per exemple, el pare Miret o el framenor Bernardí Rubert, entre altres. Algú, algun dia, haurà d’estudiar la figura de Josep Maria Bayarri com a enllaç a l’entorn del qual s’articulen alguns dels més conspicus poetes de pre i post-guerra, com per exemple, els també capellans mossén Jesús Boira, de Cabanes, habitual col·laborador de la publicació, el qual també va ser assassinat en Borriol durant guerra, quan només tenia 28 anys, i encara un altre sacerdot poeta, mossén Tomàs Miró, d’obra més efímera, però que també hi publicarà algunes composicions. Acabada la contesa bèl·lica, el nostre capellà i poeta en traurà cinc més en la mateixa revista, tal com verificarem en acabant.

Convé remarcar que mossén Pla és un poeta ben arrelat a la terra, al poble concret i, per tant, la seua sensibilitat lírica s’amalgama precisament amb eixe poble del qual prové i en forma part; participa del batec de la gent a qui serveix com a sacerdot i converteix la seua quotidianitat en poesia; l’estudiós de la seua obra, Rafael Roca dirà d’ell que, pel poble, “engegava cada matí la seua vida”. Per eixa raó d’Alaquàs” (“Puix, si fent de fang a l’home / Déu posà d’alé el calor, / per a fer tants perols buits / els hòmens posen... passió”), mentre que quan es troba en Albaida escriu “Albaida i el Geni”.

Com a conseqüència de la seua adscripció lírica, tant Joan Fuster com Enric Ferrer l’integren dins del corrent que designen com a “Paisatgisme sentimental” i, així, segons el primer: “Sense abandonar la dedicació a la natura proteica i prodigiosa del País Valencià, aquests poetes s’agraden de demorar-se en el joc verbal, i els elements descriptius s’animen amb una simpàtica innervació imaginista”. Darrerament, en canvi, hom ha preferit qualificar l’obra de Pla i de tants altres capellans que produeixen poesia des de l’àmbit de la fe com a “Patrimonialista”, com a expressió de la seua vinculació a una terra que és sagrada, perquè l’hem rebuda en patrimoni del pare i que, en definitiva constitueix l’herència del Pare, de Déu. Segons eixe criteri, la poesia que definim com a patrimonialista partirà del “sentiment que experimenten aquests poetes del paisatge, tingut com a patrimoni que enllaça amb la pregonesa de l’ésser humà” i, en conseqüència, des de tanta profunditat en l’arrelament, ben prompte apareixerà la qüestió de la llengua, també patrimonial, heretada, sorgida del més profund de l’home. Els nostres poetes amb la llengua heretada, cantaran a la terra heretada, de manera que, per la procedència tant la terra com la llengua adquiriran, per a ells, un caràcter sagrat, “l’herència del Pare”, o, expressat amb els seus versos:

“A Naçaret l’amor va fer sembrada
i els arreus aprepara”l de matí;
lo llaurados ix ans qu’ixca l’albada
i en la terra verge sembla’l gra diví”

o bé:

“Granet sembrat en terra ben llaurada!
qui, mort, revius amb pròpia exultació:
N’has pres llacor d’espiga assaonada,
per la que vida ens das i redemció”.

I, des d’eixa terra sagrada, mossén Josep Pla redacta un himne al gran patrimoni humà, la creació:

“Baix les ales torcen, pleguen vol
i entornen los ullets:
ne semblen a natura, mort el sol,
i, en redor fent sonates de condol
los aixerits i tendres ausellets.

Par que dan salts! N’han pres les gelosies?
Oh! Ben Amat, tu eres!...
no més concerts de vagues armonies;
ni vas fingint d’efímers ambrosies...”.

Treballant amb aquells arcaismes tan propis dels autors patrimonialistes, el capellà fill d’Algemesí escriu poesies d’una certa dignitat; i si és veritat que algunes mereixen ser recordades, també ho és que la major part està escrita en un estil que Bayarri qualificarà, amb encert, com els “versos més clàssicament llatins valencians”. Val a dir no és treball fàcil l’intent de mantindre una dignitat clàssicament llatina conjuminat amb el designi d’intel·ligibilitat, sobretot qual el poeta adreça la seua obra a un veïnat no massa fet a la lectura, i menys encara en valencià. I el nostre capellà, que té “una vocació i voluntat poètica i vital ben eloqüent”, ho aconsegueix.

Entre 1934 i 35, Pla publica en El Vers valencià: “Fecunda” (Núm. 5); “Matinal. Mig jorn. Vespra” (núm. 7); “Present d’arres” (núm. 9); “Encarnacions” (núm. 10); “Dels Cantars” (núm. 11); “El Micalet” (núm. 14); “A en Ll. Cebrian Mezquita” (núm. 16); “N’havem de destí” (núm 17); “Rendició” (núm. 19); “Monseny” (núm. 20). “Nuvills... Maig” (núm 22). La segona època de la revista va des de gener a juny del 1936, amb el següent resultat: “Treball-Virtut” (núm. 2); “Ana Maria. Pastoril” (núm. 6). “Quixotescha” (núm. 7); “Dia de Corpus. La processó. Instantànea” (núm 10). “Noces d’Argent al Rectorat de Chest, de en Josep Gonçaleç Huguet” (núm 11). Després de guerra, la revista només trau dos números, en els quals trau a la llum “Vida viva” (núm 1) i “Molins de vent” (núm 2). En l’Almanaque Las provincias veuen la llum “Encarnación” (any 1935); “Tots Sants (poema dedicat a l’amic Bayarri)” (1941); “Perols d’Alaquàs” (1942); “Remelç” (1944); “Lo Cant al Creador” (1945); “Passionàries” (1947) “Molins de vent” (1949, però publicada en El Vers en 1947); “Místiques lires” (1951); “Albaida i el Geni” (1952) “Puix que em voleu” (1954). A banda, “La mare i el fill: València i sant Vicent”, en la Corona poètica que els poetes valencians ofrenen al Pare Vicent Ferrer amb motiu del V centenari de sa Canonització i per a record (1955), i “Lo riu d’Albaida”, tret en València Cultural (1960). Finalment, consignarem que prologa el llibre de mossén Frederic Moscardó Imatges venerables de la ciutat de València.

La figura i l’obra de mossén Pla reclama un estudi més detingut, tal com reconeix el seu estudiós, el professor Rafael Roca: estil creatiu, tensió lírica, aportacions teològiques i antropològiques, valor per a la sociolingüística com a home que fa de baula entre cronologies (abans de la guerra i com a u dels iniciadors de la represa, al costat del pare Rubert), i fins i tot, seria ben convenient que anara acompanyat de l’edició de les peces inèdites que ha deixat. De moment, li oferim el nostre homenatge i agraïment.

XIII Estació: Jesús, davallat, als braços de Maria

2008-03-20T16:38:00.002+01:00

Quadre de Marc Chagall “Red Pietà”, 1956. Museu Vaticà.

XIII Estació: Jesús, davallat, als braços de Maria

I quin consol de bres, quina tendresa
per a sempre que allarga els vostres braços,
oh Mare en el dolor innumerable!
Estés des de la mort, Cos que no passa
o llum germinadora i gest encara,
Home exacte que centra en sa nuesa
l’eternitat del fang de tots els homes,
Déu viu, Déu fix, obert cara a nosaltres,
el vostre Fill és més redós, més vida,
així, vetllant-li vós el son dolcíssim,
més pregonesa i més carn i os dels nostres.
Nafra a nafra us sabeu la plena injúria,
la sang que es vessa lenta i necessària,
tanta amargor predita, renovada,
Mare o sanglot volgut per redimir-nos!
Entre les vostres mans serenes queda el pes de l’agonia consumada
i aquest silenci nostre, prec a penes:
més enllà de les coses, fent-se súbit
revelament de certitud o gràcia,
cada veu que es perdia va trobant-nos,
oh veritable cor, Acollidora!
Per nosaltres només, per la promesa
que ens fou donada des del primer dia,
pels pecats que inventem entre nosaltres,
en Vós venç, infinita, la sofrença.
La pietat sencera, aqueixa llàgrima.
La terra cessa sota el tall d’una ala.

En vostra passió també la nostra
I l’alta claredat de l’esperança.

Obra pia, 1988
Joan Fuster

Deixar l’infern

2008-03-14T20:50:00.005+01:00

Allà hi ha un lloc, tan lluny de Belzebú
com l’extensió que té aquesta caverna,
que no es pot reconèixer amb la vista
sinó pel so d’un rierol que hi cau
pel forat d’una roca que ell rosega,
i fa un curs sinuós, amb poc pendent.
El guia i jo entràrem en aquell
camí amagat per tornar al món clar;
i, sense preocupar-nos del descans,

vam pujar, ell primer i jo segon,
fins que ja vaig veure les coses belles
que porta el cel, per un forat redó.

I exírem a reveure les estrelles.

DIVINA COMÈDIA
Infern XXXIV (127-139)
Dante Aligheri

No us perdeu el video que recull en menys de 5 minuts un magnífic recorregut per l'infern de la "Divina Comèdia" amb música de Mozart. Al final es veuen les estrelles.

El Fòrum Cristianisme i Món d'Avui cumplix 20 anys

2008-03-11T20:28:00.008+01:00

El Fòrum Cristianisme i Món d'Avui cumplix l'edició número 20. No podem deixar de felicitar-nos.

Copie la presentació i el programa que ja figura a la seua web on ja es pot fer la inscripció. Com ha estat habitual durant tots estos anys els actes tindran lloc al Col·legi Jesús-Maria de València.
Enguany es celebrarà els dies 12 i 13 d'abril.

"Amics i amigues:

Dues dècades d’existència fan del Fòrum “Cristianisme i món d’avui” referent inexcusable en la recent història de l’Església Valenciana. Hem anat fent camí guiats per tres fidelitats: al Concili Vaticà II, als empobrits i al poble valencià, acompanyantlos
en els gojos i les esperances, les tristors i les angúnies.

“Agraïment i compromís” és el lema d’enguany. “Agraïment”, paraula de goig i complaença per a totes aquelles persones que amb esforç i perseverança hem fet possible la fita que ara celebrem. “Compromís”, perquè la realitat sociopolítica i eclesial actual ens esperona a continuar treballant per un món més just i solidari al servei de tots els éssers humans i per una església fidel a l’anunci de la bona notícia de Jesús de Natzaret, signe eficaç de la unitat de tot el gènere humà entre si i amb Déu.Mantenir-nos fidels a aquestes opcions ens farà persones lliures, responsables i esperançades, testimonis de la presència del Regne que va perfeccionantse ara i ací.

Alegrem-nos i fem festa, perquè la il·lusió, la força, l’alegria i el bon fer que ens han acompanyat fins ara continuen al nostre costat.
LA COORDINADORA

PROGRAMA
Dissabte 12 d'abril

09’15h: Recepció i acollida.

10’00h: Pregària i Presentació

10’30h: 1ª Ponència i debat: “L'aportació peculiar de la fe als reptes del món actual ”. M.Pau Trayner : Doctora en Antropologia Cultural. Llicenciada en Teologia. Barcelona

12’00h: Descans.

12’30h: 2ª Ponència i debat: “La força transformadora i revolucionària de l'encontre amb Déu" Fèlix Placer : Facultat de Teologia. Vitoria - Gasteiz.

14’00h: Dinar.

16’00h: Grups de treball:
1. La mística personal en el viure diari. Pilar Morera.
2. Conseqüències de la precarietat laboral. Joan Sifre.
3. Macroeconomia i economia domèstica. Victor Fuentes.
4. Integració dels immigrants i identitat nacional. Empar López i Fatiha Outaleb.
5. Seguretat i llibertat. Ximo Garcia Roca.
6. Marginació i societat igualitària. Carme Salavert.
7. Educar per a la ciutadania. Nieves Dios.
8. Visió feminista de l’Evangeli. M. Pau Trayner.
9. Camins per una església més evangèlica. Jose Comblín.
10. Mitjans de comunicació: sobreinformació, opinió pública i responsabilitat personal. Juli Esteve.
11. La necessària laïcitat per a l’autonomia de la fe i de la societat. Daniel Pla.

17’30h: Descans

18’00h: Pregària del vespre.

19'00h: Festa Aniversari animada pel grup "TRES FAN BALL"

Diumenge 13 d'abril

10’00h: Pregària del matí.

10’20h: 3ª Ponència i debat: “L'esglesia dels pobres i l'experiència de Déu”. Jose Comblin : Sociòleg i Teòleg de l'Alliberament. Brasil.

11’50h: Descans.

12’20h: Commemoració dels 20 anys:
Taula redona:
- 20 anys d'esglesia al País Valencià, Julio Ciges.
- Consciència i realitat del País Valencià en 20 anys, Rosa Serrano.
- Moviment ciutadà i solidari en els últims 20 anys, Vicent Garcés.

Assamblea general:
Francesc Fayos, Imma Roselló i Manuel Olmos.

14’15h: Dinar

16’30h: Concelebració eucarística i missatge final.

Encara queda més: Bono de president del Congrés

2008-03-10T08:43:00.005+01:00

Ho advertíem fa uns dies. El duopoli es fa gran al País Valencià. Entre PP i PSOE sumen ja un 92,57% dels vots:
PP 51,72%
PSOE 40,83%

Però, "no se vayan todavía que aún hay más": prompte vorem a José Bono -eixe gran admirador de la pluralitat nacional d'Espanya- com a president del Congrés, si no ho evita Duran i Lleida.

Nada nuevo en Valencia, de Josep Vicent Boira en La Vanguardia

2008-03-08T07:11:00.005+01:00

Arran de l'últim article d'Enric Morera al seu blog recupere l'article de Josep Vicent Boira a La Vanguardia del passat 5 de març. Interessant i lucidíssim com solen ser els seus articles. La negreta és meua.

NADA NUEVO EN VALENCIA, de Josep Vicent Boira en La Vanguardia

Si hay algo más previsible que una campaña electoral española es una valenciana. Las posiciones, aparentemente ágiles, son pesadas en el fondo. De la Vega y González Pons se presentan como espadachines de la estocada fina, pero sería más justo presentarlos cual luchadores de sumo o como trenes que chocan impulsados por su inercia. Siempre he creído que no existen comités de campaña en los partidos valencianos. No hacen falta. Las posiciones de cada bando están prefijadas con antelación a la campaña. Pero esta antelación no es de días, ni de semanas. Es de años. Incluso de décadas, especialmente en el centroderecha.

Las posiciones del PP en Valencia de cara al 9 de marzo se debieron fijar en algún despacho oficial en 1978. En el País Valenciano, la transición congeló la política. La derecha valenciana, desde el lamentable Abril Martorell, siempre se ha negado a asumir que hay una porción de país (a veces la universidad, otras los intelectuales o los profesores de instituto e incluso una cierta clase empresarial) con una lealtad por la cultura, los intereses y la lengua propia exasperante pero insobornable. Con tal de que no ganara la izquierda y que en España no hubiera más identidades plurales, jugó sus bazas para hacer un país al margen de estos grupos. Y casi lo ha conseguido. La reciente propuesta del imaginativo y a veces un poco histriónico González Pons de lanzar una opa al electorado moderado nacionalista, en realidad la jugada política más de fondo de la campaña valenciana hasta el momento, es una idea que podría ser mucho más que una ocurrencia si el PP hubiera sido (o fuera) capaz de reforzar su valencianismo real y, por ende, desmontar un cierto tufillo anticatalanista y un repudio a la intelectualidad local. Un Partido Popular a la gallega, a la navarra o a la balear, además de obtener réditos electorales, detendría la ofensiva sobre su "trogloditismo". Pero como el centro es una actitud y no un programa, cosa que la derecha valenciana nunca ha entendido desde Ignacio Villalonga, en las elecciones del 2008 no se dará este hecho. Además, hasta que no pierda el poder no se dará cuenta de sus errores, como le pasó al PSPV. Y ya que hablamos del rey de Roma, la izquierda se halla también presa de las flechas rojas marcadas en la batalla de la transición. Por eso es tan difícil su renovación.

El Bloc Nacionalista, una fuerza eminentemente decente, sigue atenazada por el espejismo de su propia imagen de país y por las alianzas tácticas con los descarriados de IU. A su líder, Enric Morera, las circunstancias le destejen por la noche lo que teje por la mañana (qué buena jugada acudir al Te Deum en la catedral de Valencia por el nacimiento de Jaume I ante el pasmo de la izquierda local). El proyecto de Izquierda Unida es rehén de un Partido Comunista invisible cuya radicalidad verbal es sólo comparable a su pérdida de influencia y el PSOE, con María Teresa Fernández de la Vega, ha lanzado una especie de operación Market-Garden,cual aliados en la Holanda ocupada, visto que los puentes que conquistar están demasiado lejanos para las fuerzas convencionales. Pero como en toda operación aerotransportada, el riesgo (en Arnhem participó otra valiente brigada polaca que no fue precisamente la Pomorska) es no conectar con las fuerzas terrestres. Establecer con arrojo y determinación una cabeza de puente que nadie puede alcanzar es lo peor que puede ocurrir. De la Vega, con una gestora lermista a su chepa, podrá abrir un frente en Valencia, pero ¿con qué fuerza consolidará la conquista? Esta es la cuestión.

En el fondo, no hay movimientos de fondo en la campaña valenciana y De la Vega y Pons volverán a Madrid, ámbito supremo de las ambiciones locales. Mientras la derecha no se deshaga de su triste herencia nunca podrá transformar la cantidad en calidad y mientras la izquierda no entienda que confianza y generosidad son más importantes que siglas o posiciones nacidas de mayo de 1968 (o de 1962 cuando Joan Fuster acuñó una cierta forma de entender el país) no habrá sorpasso.En realidad, todo es un problema de alejamiento de la realidad. Los valencianos votaremos el 9 de marzo cada uno prisionero de nuestro sueño. Sin embargo, el primero que se decida a quebrar la cintura a la vieja política valenciana con osadía y sinceridad se llevará el gato al agua. Lo nuevo y lo un poco desconcertante vende. Y los valencianos estamos locos por comprar. A la espera del Obama local (¿de derechas, de izquierdas, de centro, valencianista...?), nihil novum sub sole.Nada nuevo bajo este sol valenciano, que por cierto, tan bien retrató un Joaquín Sorolla que asiste mudo, desde sus multitudinarias exposiciones, a esta campaña electoral valenciana tan déjà-vu.

J. V. BOIRA, profesor titular de Geografía Urbana, Universitat de València

Rent

2008-03-06T15:20:00.006+01:00

"Rent" també fou el butlletí que editava La Paraula Cristiana.

Atents a les properes setmanes davant l'aparició d'una col·lecció de llibres sobre literatura religiosa contemporània en valencià, que abarcarà tots els gèneres: assaig, teatre, homilètica, poesia, biografia, novel·la... Amb autors valencians, traduccions d'escriptors foranis representatius, alguns inèdits, amb estudis introductoris sobre l'autor i l'obra...

Paràbola

2008-03-04T20:55:00.003+01:00

Els digué una altra paràbola:
—Amb el Regne del cel passa com amb el rent que una dona va posar dins de tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar.
Mt 13, 33

Josep Piera: “Sense Llorente ningú de nosaltres no escriuríem valencià”

2008-03-02T08:10:00.006+01:00

Emili Marín i Vicent Cardona, director i sotsdirector de “Saó” li pregunten en l’exemplar de febrer -dedicat a la comarca de La Safor- a l’escriptor valencià Josep Piera:

-Al llarg de la conversa ha eixit el nom de Llorente, qué pensa vosté del patriarca de la Renaixença valenciana?
-Jo admire molt Llorente, que fou el primer gran constructor del paisate valencià. Ell no tenia cap motiu per haver-se entusiasmat per una llengua que veia afònica. Però sense Llorente ningú de nosaltres escriuríem en valencià. Que Llorente era un conservador, i qué passa? La cultura no la mouen les ideologies, la mou l’esperit, la bellesea, l’estètica... La decadència era política o civil, no cultural. El que passa és que Llorente captà la derrota, i això no està ben vist... Però és dels més grans poetes, toca la fibra romàntica profunda –quan u llig un poema i s’emociona, vol dir que és eficaç-, i aquest país ho ha de reconèixer. Si la cultura fóra un producte ideològic, moriria amb les ideologies que l’han feta possible. Una altra cosa és que hi haja escriptors servils, bufons de la cort contra el poder o amb el poder, però la cultura desborda el pas del temps i les ideologies. Jo puc emocionar-me amb un poeta catòlic sense ser catòlica, com el pare Miret, una altra grandiosa víctima, que és una síntesi de Llorente i Verdaguer; no ens el podem carregar sense haver-lo llegit només perquè era capellà.

De la cristiandat a la diàspora

2008-03-01T13:23:00.001+01:00

«El cristianisme no està amenaçat d'heretgia: ja no apassiona tant com per a arribar a això. Del que està amenaçat és d'una espècie d'apostasia, fruit de la indiferència ambiental i de la seua pròpia distracció. Aquestos signes no fallen: la mort està prop. No la mort del cristianisme, sinó la mort de la cristiandat occidental, feudal i burgesa. Una nova cristiandat naixerà demà, o despús-demà, amb noves capes socials i amb nous empelts extraeuropeus. El que hem de fer és no sufocar esta amb el cadàver de l'altra».
[E. Mounier, Feu La chrétiente (La cristiandat difunta), 1950, p. 26. Text escrit al maig de 1947]

Primer dels fragments de diversos autors que recull un document titolat “De la cristiandat a la diàspora” i que es pot llegir complet a Església Valenciana.

Antònia Font a Sies.tv

2008-02-28T21:34:00.003+01:00

Sies.tv

La tele cultural catalana per internet Sies.tv emet un reportatge sobre els Antònia Font, el seu darrer treball i inicis musicals.

Ses coses no són fàcils per ningú
dins aquest iglú tan descongelat,
tanta longitud,
tan ple de finals,
tan privat de tu.

Visió política?

2008-02-28T20:52:00.005+01:00

Es lamenta Xavi, de La Mata de Jonc, de la “nul·la visió política” d’ACPV que no permet fer crèixer el valencianisme. Tot i que es rectifica ell mateix i afirma que, tal volta, els “manaires” sí en tinguen de visió política. El que passa és que “no és la nostra”.

I he recordat el que vaig llegir fa uns mesos a “Reivindicació del valencià”, d’Abelard Saragossà, que recull un text del líder històric del valencianisme Pere Mayor:

“Els nacionalistes tenim motius per ser autocrítics. Potser, si fa deu anys haguérem tingut una visió més ajustada de la realitat, ara la situació seria millor. No ens agradava la realitat i per això la negàvem [...] Com que la realitat no era prou bona, construíem una ficció. Els que l’hem volguda vendre als electors som els que hem rebut més galtades i els que no l’han intentada vendre electoralment [...] s’han limitat a fer-se de tant en tant la foto de concentració cívica, que ho arreplegava tot en alegre confusió, i alguns d’aquests són les que encara volen continuar la ficció”. (Del llibre “Un país amb futur. Converses amb Víctor G. Labrado”, 1999).

Ara, que fa quasi deu anys de la publicació del llibre de Mayor i vint de l’època a la que es referix, ¿no ha arribat encara el moment de “fer créixer el valencianisme abans que no el pancatalanisme” i fer-li cas a l’emergent Baydal, en la línea més encertada del valencianisme de construcció quan ho reclamava de forma rigorosa i honesta (ací i ací)?

Pâ que hem d'obrir

2008-02-27T15:47:00.004+01:00

Ja pot quedar-se sense veu Enric Morera perquè van tan sobrats que passen de tot: Camps solament donarà la cara en les Corts “una volta en cinc mesos”. El grup popular passa de tots i anul·la el plé del 12 i 13 de març perquè és “difícil transitar” (Maluenda dixit). Que els ho diguen als veïns de Russafa.

El líder del Bloc es queixa de que les Corts se’n vagen de vacances sols perquè “al PP li dóna la gana, mentre la resta de treballadors sí aniran a treballar, ja que eixos dies no són festes oficials”.

I és que ja no tenen vergonya de res: “Xé pa que hem d’anar, total guanyem totes les votaes, au, tanca i si ve bé ja tornarem pa cal mes d’abril després de Sant Vicent”.

Més bipartidisme, encara

2008-02-26T15:46:00.003+01:00

Si ningú (i eixe ningú som els ciutadans) no hi posa remei anem a aconseguir un bipartidisme perfecte. Un bipartidisme on PP i PSOE s’ho menjaran tot. Baix pose les dades dels dos partits que més percentatge de vot han obtés al País Valencià a les succesives eleccions generals. Des de vora un 30% de “llibertat” fora del PP-PSOE de l’any 1977 al 10% que deixaren els dos monstres al 2004. I pel que es veu en estes de 2008 la perfecció bipartidista al País Valencià encara serà més evident.

Per suposat, ajudats pels mitjans de comunicació (i la televisió com gran amplificadora) que convertixen el que són unes eleccions legislatives en unes votacions presidencialistes.

Poc més de trenta anys de democràcia han aconseguit que no hi haja res fora del PP-PSOE. I anem a pijor. Dic pijor perquè la democràcia perd si una societat deixa que sols dos s’ho mengen tot –ja sabem com funcionen els grans partits polítics on l’espai per a la discrepància és mínim-.

RESULTAT DELS DOS PARTITS MÉS VOTATS AL PAÍS VALENCIÀ
1977
PSOE: 36,33%
UCD: 32,98%
Suma dels dos partits més votats: 69,31%

1979
PSOE: 37,31%
UCD: 36,48%
Suma dels dos partits més votats: 73,79%

1982
PSOE: 53,11%
AP: 29,12%
Suma dels dos partits més votats: 82,23%

1986
PSOE: 47,49%
AP: 28,84%
Suma dels dos partits més votats: 76,33%

1989
PSOE: 41,46%
PP: 27%
Suma dels dos partits més votats: 68,46%

1993
PP: 44,48%
PSOE: 38,35%
Suma dels dos partits més votats: 82,83%

1996
PP: 43,76%
PSOE: 38,32%
Suma dels dos partits més votats: 82,08%

2000
PP: 52,11%
PSOE: 34%
Suma dels dos partits més votats: 86,11%

2004
PP: 46,78%
PSOE: 42,45%
Suma dels dos partits més votats: 89,23%

Per cert, a la transcripció del debat entre Zapatero i Rajoy busqueu la cadena “valencia” i voreu quántes voltes els dos candidats la fan servir.

En la primera ocasió que la utilitza Zapatero és sobre el trasvasament de l’Ebre per afirmar: “Lo cual, constituye un engaño bastante grave a todos los ciudadanos de la Comunidad Valenciana y de Alicante...”. Després dos úniques referències més per part de ZP i Rajoy.

Més bipartidisme, encara.

Un valencià, premi Toledano a les relacions judeocristianes

2008-02-23T08:24:00.005+01:00

Llig gratament a Cristians.net l’entrevista al cirurgià valencià Francesc Fontana, president de l’associació Amistat Judeocristiana de València, després de rebre el premi “Samuel Toledano” per aprofundir entre les relacions entre jueus i cristians.

Fontana, al final de l’entrevista, es referix a les relacions i al diàleg entre jueus i cristians:

En el moment actual s'ha trencat el gel, no hi ha ambient d'hostilitat i sí que hi ha desitjos de conéixer-se i inclús de col·laboració en temes puntuals. Hi ha projectes d'ajuda internacional a necessitats -Càritas i institucions jueues semblants- en països d'Àfrica, per exemple”.

I, més endavant es lamenta que no s’ha entrat en un diàleg teològic en profunditat referent al dialeg judeocristià. Concretament, assenyala:

“Estem en la fase de saludar-nos i parlar de temes que no produïsquen friccions. La figura de Jesucrist en el seu significat per als cristians és difícilment abordable per als jueus, el mateix que el valor dels preceptes de la Llei de Moisés, ho és per als cristians. Però sí que hi ha temes sobre els quals es podria dialogar: la Creació, la Caiguda, la Redempció, la figura del Messies i les interpretacions pròpies en cada religió, en quins aspectes són comuns i en què discrepen. Tot això és tasca del futur”.

Prèviament s’ha referit a la visió dels catòlics sobre el món jueu i els documents emesos des del Concili Vaticà II, encara molt desconeguts entre els fidels, com són «Nostra Aetate» i els documents complementaris «Orientacions i suggeriments per a l'aplicació de la Declaració Conciliar nostra Aetae» i «Notes de la Comissió de la Santa Seu per a les relacions amb el Judaisme».

Amistat Judeocristiana de València es reunix tots els dilluns per la vesprada, de 18:30 a 19:30 hores, en el convent de Dominics de València (Cirilo Amorós, 45).

Sens dubte, un bon moment per reflexionar entre les relacions entre jueus i cristians i el perquè dels desencontres durant dos mil·lenis. Molt més si tenim en compte que Jesús de Natzaret fou un jueu practicant.

Bon sabbath.

Morirà d’inanició

2008-02-18T15:04:00.006+01:00

Morir d’inanició. Això passarà amb el valencià al País Valencià. La llengua, la innombrable, perd lectors any rere any (del 5,7% al 3, 6% de lectors habituals o ocasionals). I llegir és cultura i és llibertat, com continuament ens ho recorda JC Girbés a Tirant al Cap (recordeu este lllibret molt útil “Llegir per a crèixer”)

El valencià continua baixant a l’infern dels no-lectors. En ple segle XXI, el segle de la tecnologia, n’hi ha més escriptors que mai i, mentre, els lectors en la nostra llengua baixen. Ja ens han passat en nivell de lectura els gallecs –tot i tindre una bona fotracà d’anys de govern de Fraga- i prompte ens passaran els bascos.

Moltes vegades em ve al cap la imatge de Bernardo Atxaga on un euskaldun guardava en caixetes de mistos les paraules perquè no es perderen.

Finalment, un prec, un crit: als vostres fills, als vostres germans menuts, als vostres nebots o nets, als vostres xiquets del carrer, als vostres amics, als d’ací i als que venen de lluny ajudeu-los a estimar i emprar la llengua.

I que no ens facen falta mai les caixetes de mistos.

Pujol i el País Valencià, a les seues 'Memòries'

2008-02-16T22:29:00.007+01:00

Estic ara a mig camí de les molt recomanables “Memòries (1930-1980)” de Jordi Pujol. I arribe a la pàgina 140 on es referix al País Valencià i nega que fos pancatalanista. Deixe la cita, per interessant, encara que poc novedosa:

“Tampoc no m’he sentit temptat per l’anomenat pancatalanisme. La unitat cultural dels Països Catalans, la història fundacional comuna, no tenen per a mi una traducció política de caire institucional. Em vaig interessar per la història del País Valencià i pel valencianisme d’abans de la guerra gràcies a les notícies que em donava l’escriptor Xavier Casp a través de les pàgines de la revista Destino i després gràcies a amics com en Max Cahner i en Joaquim Maluquer i Sostres. Més endavant vaig tenir converses amb l’escriptor i assagista Joan Fuster. Cada cop que Fuster venia a Barcelona, s’allotjava a casa de l’amic comú Maluquer. El recordo sorprenent-se de descobrir que a Catalunya hi hagués una burgesia catalanista, al contrari de València, on era castellanista. Això sol ja indica que València i Catalunya són realitats diferents. El plantejament radical que van fer molts valencianistes no ha funcionat. El valencianisme no ha valorat prou les falles, la Geperudeta, el catolicisme tradicional i la burgesia, tant la de les grans fortunes com la mitjana. Es tracta d’un moviment massa universitari, massa intel·lectual. És com si el catalanisme prescindís de Montserrat, dels orfeons, dels sardanistes, desl castellers i del Barça.

Del País Valencià n’admiro el vitalisme. Sempre he procurat col·laborar-hi tant en l’ordre cultural i cívic com en l’econòmic, però no interferir-hi.”

Una amable, una trista, una petita pàtria

2008-02-15T18:36:00.004+01:00

Després que el nostre radar prefrit –Vent d Cabylia- ens haja posat a 100 no he pogut evitar-ho i m’he fixat que el video de la famosa Xana duia més de 22.270 visites al youtube. Al meu parer, un fum. Deu tindre el seu mèrit.

Però, no he pogut reprimir-me i comparar-ho (i ja sé que és incomparable) amb un altre video descobert estos dies arran de l’estrena pel Teatre Lliure de “Coral romput”, de Vicent Andrés Estellés.

Es tracta d’un fragment del video realitzat per Francesc Felipe (Picassent, 1981) per un treball per al Doctorat de Comunicació de la Universitat de València.

L’irrepetible i nostre Ovidi Montllor i el més gran dels poetes valencians, l’Estellés, sols han aconseguit 1.500 visites a este video penjat fa any i mig al canal d’ Escola Valenciana.

Una bona ocasió per deixar-se dur per la gola d’Ovidi, la guitarra de Toti Soler, els versos sense rima d’Estellés i vore València amb altres ulls:

Una amable, una trista, una petita pàtria...

De la Vega i el valencià

2008-02-14T21:49:00.006+01:00

El món al revés. Ja sabem que Font de Mora pensa com Carod-Rovira que el català és una llengua estrangera per als espanyols. I, ara, l'ABC es preocupa pel valencià. Ho hem pogut llegir hui (sí, ho sé, també llig ABC, com Cabòries de Txernòbil):

"Dominio del valenciano o debate con Acebes
La negativa de Fernández de la Vega a celebrar el debate con González Pons tiene diferentes interpretaciones. En el PP consideran que su temor a Canal 9 se cimenta en su escaso dominio del valenciano -no lo habla, ¿pero lo entiende con fluidez?-. Si las fuentes consultadas son las del PSOE, la respuesta es que, más allá de sus conocimientos de la lengua valenciana. el problema de la candidata es que aún espera conseguir un debate nacional con Ángel Acebes, pues considera que éste está más a su «altura» que Pons."

Crec que al valencianisme polític li fa falta més contundència amb els que li poden llevar vots. ¿Quants mestres d'escola i d'institut super super votaran PSOE i després es queixaran que si el PP fa nosequé respecte al valencià o Canal 9 no fomenta la nostra llengua.

Una última cosa... ¿algú ha vist les sigles pspv per ahí o se n'anaren amb Pla al piset aquell seu?

AVE, fiscalitat i els Simpson

2008-02-13T15:05:00.008+01:00

M’imagine que certa “sorpresa” s’haurà emportat el lector tradicional de Las Provincias al trobar-se hui amb una tribuna d’opinió escrita en valencià reclamant l’AVE per l’Arc Mediterrani i fart del "para ofrendar". Tot i que Vicent Miquel i Diego es prodiga per les planes del degà encara sorpren. I molt positivament.

Una llàstima que al diari en paper les massa ocultes sigles d'UDPV li diguen poc al lector mitjà d’este i d'altres diaris.

Sorpresa agradable també la que m’ha sobtat a mí al llegir al Mercantil al valencianista possibilista Rafael Beneyto, Secretari de Política Econòmica del Bloc, desenmascarant els partits PPSOE –bipartits, deuríem dir- sobre els xecs regals que ens volen donar. De lectura obligada.

I “pa caure de tòs” l’article llegit a les pàgines religioses de La Razón (sí, ho sé, La Razón, qué anem a fer-li) titulat “La teología «oculta» de los Simpson”. A més d’un li haurà caigut el diari de les mans. Ara resulta que els Simpson tenen coses bones (qué dic bones, com a que “representen una visió moral de la vida”). Val la pena llegir-lo, i ho dic seriosament.

El de la cella i València

2008-02-11T23:28:00.001+01:00

Acabe de vore l'entrevista al de la cella. He escoltat molta Espanya i poca València. Bé, la veritat és que no he sentit parlar ni del País Valencià ni de Comunitat Valenciana tan sols. El presentador tampoc li ha preguntat res concret sobre la nostra terra. Sí que han parlat de Madrid, Catalunya, País Basc i Andalusia.

¿Esperavem alguna altra cosa? Jo ho tinc clar.

"Streets of your town", de The Go-Betweens

2008-02-10T22:02:00.000+01:00

"Streets of your town" és una meravellosa cançó de The Go-Betweens. I ja han passat vint anys... que vaig pels carrers de la teua ciutat. ¿Anem a per vint anys més?

Reflexions cristianes d'un sacerdot valencià

2008-02-09T11:31:00.001+01:00

Es fa obligatòria la lectura hui de l'article del sacerdot i periodista Emili Marín titolat: "Reflexiones cristianas para este tiempo" a El País. Resum ràpid -però batant ample- sobre quatre temes que interessen la situació de l'església catòlica actual: el Papa, l'església espanyola, l'esglesia a València i l'Arquebisbe.

Sobre l'ús del valencià, afirma Marín:
"Un aspecto que resulta deleznable en el señor arzobispo es el poco interés que tiene en el uso del valenciano en la liturgia. Da la sensación de que al señor arzobispo el tema ni le va ni le viene".

Ací podeu llegir l'article complet.

L'Octubre recupera el documental sobre el rector “desaparegut” Antoni Llidó

2008-02-08T16:35:00.000+01:00

Del rector i mestre valencià Antoni Llidó es coneix la data del seu naixement (29 d’abril de 1936), però no el de la seua mort (no hi ha constàcia). Sí que es sap que va desaparèixer l’any 1974 durant la dictadura xilena, país al que havia anat en 1969 a encardinar-se com el seu mestre Jesucrist, entre els més pobres.

En octubre de 1974 consta una “nota verbal” de l’Embaixada espanyola al ministeri d’afers exteriors xilé demanant on es troba detés este sacerdot de Xàbia i autorització per la seua exida d’eixa país sudamerià. A partir, tot un seguit de gestions fins que en 2003 n’hi ha un auto de procesament:

“De conformidad además con lo que establecen los articulos 274 y 276 del Código de procedimiento Penal, se declara que se somete a PROCESO a Juan Manuel Guillermo Contreras Sepúlveda, Marcelo Luis Moren Brito, Miguel Krassnoff Martchencko, Osvaldo Enrique Romo Mena, Francisco Maximiliano Ferrer Lima, Fernando Laureani Maturana, Orlando Manzo Durán, Ciro Ernesto Torré Sáez, Basclay Humberto Zapata Reyes en calidad de autores del delito de SECUESTRO CALIFICADO, previsto en el articulo 141 inciso 1º y 4º del Código Penal, en la persona de Antonio Llidó Mengual”.

Entre eixos dos fatídics anys –1936 i 1974- va viure i es va donar als demés el sacerdot Antoni Llidó Mengual (web de l’Associació Cultural Antoni Llidó), qui fou també rector a Balones i Quatretonda (El Comtat).

El dimarts 12 de febrer, a les 19:30 hores, el Centre Octubre recupera el documental “Padre Toño. Un home, un compromís, una lluita”, d'Eduard Torres, que guanyà el premi a la millor direcció a la XXV Mostra Cinema Valencia de l’any 2004 (fitxa del documental a RTVV).

Qui vullga saber més pot consultar el libre publicat per Tàndem “Antoni Llidó. Epistolari d'un compromís”.

Un exemple és l’última carta que va rebre la seua família al setembre de 2004:

“...No quiero ponerme dramático pero alguna vez hay que decirlo. Si algo malo me ocurriera quiero que tengan claro que mi compromiso con esto que hago ha sido libremente contraído, con la alegría de saber que esto es exactamente lo que me corresponde hacer en este momento. Despójenlo, en lo posible, de todo signo romántico o heroico. La tarea diaria carece, por suerte, de ambas cosas. Es un trabajo metódico, científico en lo posible, peligroso si se quiere, pero con las características de cualquier otro trabajo, o sea, monótono hasta cierto punto, sin éxitos espectaculares, disciplinado.

El miedo está presente en todo momento y en cada uno de nosotros porque ninguno somos héroes de película. Lo que ocurre simplemente es que todos nos negamos a aceptar que ese sentimiento sea condicionante y nos impida realizar aquello que, “con la cabeza fría y el corazón caliente”, entendemos que debe ser hecho...”

Més sobre “L’home manuscrit”

2008-02-07T21:35:00.000+01:00

Molt se n’ha parlat sobre “L’home manuscrit”, de Manuel Baixauli. Després que Proa el publicara abans de l’estiu passat ho feu l’Editorial Moll. A La Soca també hem parlat d’un dels llibres més valorats pel públic lector en valencià-català.

Un llibre que s'ha fet gran gràcies al “boca a orella”. Però, no és menys cert que ha estat una obra molt lloada pels crítics. A “L’hora del lector” (encara Canal 33), Marina Espasa va fer uns comentaris molt laudatoris.

Hui mateix, Vicent Alonso escriu sobre esta novel·la a eixa illa en valencià que El País manté cada dijous des de fa anys –Quadern-. “Un Déu que divaga” l’ha titolat. Clic damunt la imatge per llegir-lo.

Aprofite per deixar un video amb l’entrevista que li feren a Baixauli a Sueca TV (minut 2).

Per cert, un dels blogs que també va comentar esta novel·la és el del meu estimat Comandant Rampas. Molt aconsellable per estos dies preelectorals. Tant la novel·la com el blog.