Contra Bolonya o l'atracció per la subversió

La contenció dels comunicats de la Universitat de València arran de l'intent d'ocupació per part dels estudiants (?) del Rectorat i del boicot a la reunió del Consell de Govern d'esta institució acadèmica cinc voltes centenària no deixen de ser contundent -tant les declaracions del Rector com en la nota de condemna del propi Consell de Govern-.

D'arrel no es pot estar amb els violents i ho és intentar ocupar la Universitat de València a la força per unes protestes conta un procés d'adaptació a Europa que beneficia objectivament els estudiants.

S'han de condemnar els fets i oblidar-se de connivències amb els provocadors, amb els que es creuen viure una intifada cada dia. Este tipus d'accions batasuneres atrauen molt els jóvens que aprofiten per manipular els antisistema de sempre. [El nacionalisme valencià sovint també cau en este parany].

Els fets m'han recordat un extracte d'una entrevista del passat mes de maig al filòsof francès Alain Finkielkraut. Sé que és provocador i gens benvingut entre certs sectors de l'esquerra. Com diu Anasagasti -al seu blog la vaig recuperar- ens trobem davant una societat que venera la subverció.

"P.- ¿Cuáles de las abdicaciones de principios considera más graves?.
R.- Podría citar entre ellos esta idea de la juventud como valor supremo. Una de las fotos más desgraciadas del movimiento es la que muestra a Jean-Paul Sartre postrado ante el joven Cohn-Bendit. Es un momento histórico, estremecedor: los adultos abdican, se convierten en seguidores de los jóvenes, dejan la batuta en el atril. Ofician el suicidio de la madurez. Ésa es la consecuencia más grave del 68. Los adultos se retiran para dar el poder a los niños, a los adolescentes, a los estudiantes. Olvidando el compromiso de la educación y de la transmisión de valores. El 68 sustituye la figura del hombre cultivado por la del niño mimado. He aquí el resultado de aquel movimiento y la herencia que todavía vivimos hoy.

P.- También alude usted al dogmatismo de la democracia.
R.- Hay un gran malentendido en torno a la idea de la democracia. Y del igualitarismo, que se ha ido extendiendo como principio en todos los ámbitos de la existencia. Pero la igualdad y la democracia no tienen nada que hacer en la cultura ni en la educación. Se ha puesto en discusión la asimetría entre el profesor y el alumno. Se les ha colocado en un mismo plano. Igual sucede con la cultura. Ha desaparecido la jerarquía de los valores estéticos: tanto vale la ópera como el rap, la belleza como la trivialidad. Hannah Arendt decía que la cultura consiste en saber elegir la compañía. La compañía de un libro, de una película, de una persona. Ahora no hay lugar a la elección. Elegir es distinguirse, distinguirse es jerarquizar, jerarquizar es excluir y excluir es discriminar. Insisto: el lugar de la democracia es la política y la justicia social. Pero en otros ámbitos, como el cultural y el educativo, se imponen distintas reglas. El drama de nuestro tiempo consiste en haber convertido en derechos del hombre todas las cosas materiales y espirituales. Es así como se ha pasado de la transmisión de valores a la construcción individual del propio saber, invocando el principio del igualitarismo. El profesor autoritario se confunde con el opresor, la jerarquía, con la represión.

Crucifix

M'ha semblat interessant este article de Pilar Rahola a La Vanguardia (26 novembre 2008) sobre la polèmica del crucifix. Deixe algunes ratlles i anime a llegir-lo sencer.

"A partir de aquí, las dos Españas machadianas, que tienen una cansina tendencia a resucitar, se han batido en duelo sobre el relativismo moral de unos y el bajo palio de los otros. Y el "tú más" se ha vuelto a instalar en el debate ciudadano. Sin embargo, ¿es tan simple? ¿Se trata exclusivamente de que unos son muy carcas y los otros muy rojos, y viceversa? ¿Es uno más progre porque pide la retirada de los símbolos, y el otro más ultra si pide su mantenimiento?"

"De entrada, no acabo de entender que un crucifijo sea un terrible signo de intolerancia, y un pañuelo en la cabeza de una niña musulmana sea una demostración de tolerancia. ¿Cómo pueden sostener los adalides de la multiculturalidad que la tolerancia hacia otras religiones no sirve para la religión católica?"

"Y la inquina contra todo lo católico se respira, precisamente, en ambientes que están encantados con celebrar cualquier festividad islámica, porque resulta muy progre-sostenible."

"Queda claro que no se puede adoctrinar religiosamente en una escuela pública. Sin embargo, ¿se puede adoctrinar políticamente? Y la pregunta es pertinente porque los antecedentes son muchos. ¿Recuerdan el no a la OTAN, que se convirtió en tema de redacción de los niños, en decenas de escuelas de la época? ¿Y el no a la guerra, planteado incluso en las clases de primaria? [...] Claro que cuando se adoctrina en nombre del progresismo, se le llama educación."

I hui, les lliçons magistrals

Hui li ha tocat el torn a Norbert Bilbeny, també a La Vanguardia, ocupar-se de l'educació universitària. Es lamenta de la pèrdua de crèdit, en l'actualitat, de les lliçons magistrals a "La lección magistral". Copie un paràgraf però, com sempre, recomane la lectura sencera:

"La otra puntualización es sobre la paulatina pérdida de prioridad de la tarea docente en general. Representa un riesgo para todos los órdenes de actividad académica, incluida la capacitación profesional, la investigación y las tareas de gobierno de la propia universidad. No hay profesionales ni investigadores que no deban su saber al profesorado que les hizo comprender y apreciar los contenidos y las posibilidades de su especialidad. Lo mismo que no se necesitaría que los que gobiernan la universidad sean universitarios si el tener una experiencia de esta función, la docente, fuera tenida por poco importante".

Educació de plastelina

Ahir era la valenciana Adela Cortina qui parlava d'educació i es referia al que és el problema número u en qualsevol país. Hui, ha estat el catedràtic de Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, Francesc de Carreras, qui a La Vanguardia escriu un clarificador article sobre quan "molla" és l'educació actual -des de primària fins la universitat-. No us perdau "Plastilina en la Universidad".

A l'article denuncia que el professor deixa de ser la "font" de la que l'alumne beu i deprén, sino que resta com a facilitador del coneixement i cada alumne es convertix en gestor del seu propi aprenentatge.

Això m'ha recordat les paraules del professor d'origen jueu de la Universitat de La Sapienza de Roma, Giorgio Israel:

"L'educació necessita de mestres, de figures amb les quals recuperar la confiança, de testimonis que presenten al jove el món, la història passada, el coneixement passat, i que li'l lliuren. I el jove, l'alumne, necessita d'un mestre, d'un testimoni en el qual creure i del que fiar-se. Aquesta educació és una gran vacuna contra un dels cavalls de Troia més insidiosos del relativisme contemporani: les teories pedagògiques de l'autoaprenentatge que prediquen que el jove aprèn de si mateix, en aquell metre quadrat, i el professor queda reduït a un facilitador que es limita a acompanyar-lo en tan reduïda àrea, abstenint-se curosament de transmetre-li res que estigui fora".

L'educació, el principal problema

Coincidixc amb molts quan qualifiquen que l'educació és el principal problema que tenim. Seria com la mare de tots els problemes.

Sent no tenir massa temps últimament per poder dedicar-li més temps. Per això, deixe constància del tema i unes paraules d'Adela Cortina que he llegit hui a un diari madrileny. Es queixa la catedrática d'Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València que la preocupació actual és formar en competències per desenvolupar ocupacions designades pel mercat laboral, és clar. Afegix, llavors:

"Sin embargo, sigue pendiente aquella pregunta de Ortega sobre si la preocupación por lo urgente no nos está haciendo perder la pasión por lo importante. Si en la escuela hay que enseñar a hacer tareas como manejar el ordenador o conocer las señales de tráfico, cosa que los estudiantes van a aprender de todos modos por su cuenta y riesgo, o si hay que incluir en el currículum materias de Humanidades, que preparan para tener sentido de la historia, dominio de la lengua, capacidad de criticar, reflexionar y argumentar. Que no son competencias para desempeñar una ocupación, sino capacidades del carácter para dirigir la propia vida. Nada más y nada menos".

I és que el futur ja està ací, com deia aquell. Tindrem persones molt competents en adaptar-se al que el mercat exigixca i molts incompetents en assumir la vida, en agafar els ramals de la vida i crèxier amb els altres.

Ací és pot seguir l'article complet titulat "La educación como problema".

Escacs

La lectura a La Vanguardia d’un article dedicat a la pèrdua de jugadors d’escacs entre les noves generacions “degut a les noves ofertes d’oci” m’ha fet viatjar al meu vell institut i al meu BUP. Als 14 anys en un entorn complicat i atractiu per les dosis de llibertat que suposava per a un adolescent anar a l’institut. A l’ombra dels arbres o recolzats a l’escala de l'entrada obria els ulls davant les partides que a l’hora de l’esbarjo celebraven companys que anaven uns cursos més avançats.

Els recorde tranquils, demanant al bedell que els deixara el tauler i les fitxes, durant mitja hora s’abandonaven a una partida que tal volta no acabaria mai perquè la campana sonava abans de la derrota del rei rival. Al seu voltant, un avesper de mirons seguíem atents la partida. Em fixava en els dits, especialment, la forma d'agafar les figures que s’enlairaven i tornaven al terra ocupant un lloc desert a l’espera d’una jugada definitiva o anaven damunt d’una peça aliena. Una confidència: entre estos jóvens, reconec, que m’entrà el cuc pel valencianisme. Això els dec, que és molt.

¿Algú que conega la realitat de l’educació secundària o el batxillerat al nostre país pot dir-me, per favor, que tot això no s’ha acabat? ¿Que encara queden xics i xiques jóvens que pot ser no vagen a la moda, que els agrada la conversa tranquila i el joc del silenci, l’escac etern? ¿Jóvens que els agrada més el bàsquet que el futbol i que lligen llibres més enllà dels que els manen els professors? Sé que a molts col·legis de primària hi ha activitats com a extraescolars, hi juguen com si ho feren amb una espècie d’etnologia, de joc perdut, sense l’espontaneïtat necessària.

Digue-me que encara queda una generació que serà titllada de “friqui” però coneix el significat de la paraula conversa. I em remet a la tribuna de hui mateix de La Vanguardia en eixa doble plana que es lamenta que l’escac mor entre ordinadors i videoconsoles. Diu Jorge Wagensberg:

“El ajedrez es una conversación en la que nuestras trampas y trucos habituales son sencillamente imposibles: uno no puede acusar al interlocutor de haber malinterpretado nuestras buenas intenciones; uno no puede acudir al encuentro con todas las preguntas preparadas; uno no puede evitar escuchar antes de hablar y hablar después de escuchar; uno puede repensar lo pensado, pero no puede desdecir lo dicho ni deshacer lo hecho...”.

Tinc ganes de 'grabar' una 'colleja'

Ho he escoltat este matí a la porta d'un col·legi de la ciutat de València. Un xic d'uns dotze anys li ensenyava el seu mòbil nou a un altre company. Estava entusiasmat:
-Mira, ja sé com s'utilitza -li ha dit-, tinc ganes de 'grabar una colleja'.