divendres, 7 de desembre de 2007

Eliseu Climent o la pàtria és ell


Els dies rars com el de hui –enmig d’un pont que visualitza la separació Estat-Església- són proclius al desfici quasi desficaciat i la lectura del diari i la navegació per la web 2.0. Tot recordant el sopar dels set anys de Valencianisme.com (ací algunes fotos de la trobada; enhorabona i felicitats, companys).

Tot ha esdevingut per la lectura d’este article de Josep L. Pitarch al Mercantil. El remat de l’article era este directe a la mandíbula:

“Davant d´aquesta situació (típica, per altra banda, en tots els negocis de Climent, que quan creus que ja en tindrà prou, torna a començar un altre invent), crec que s'ha de parlar clar, perquè les maniobres d'un no poden embolicar-nos a tots, i per desgràcia hi ha molta gent a Catalunya que creu que o el País Valencià és de Climent o no serà, i molts valencians i valencianes de bona fe, que també s'ho creuen. Per exemple, les directives de partits i d´associacions nacionalistes, que estan invitant a participar-hi els afiliats amb els seus donatius en el pagament de la multa. Jo no puc callar-me, sinó que he d'advertir a la gent que estem davant d´una altra maniobra fosca i incontrolada de la climentasa. (I de pas, si cap inspector d'Hisenda em llig, ja sap on té per a rascar).”

Això m’ha fet recordar altre article escrit per l’exvalencià Toni Mollàal seu blog) amb el significatiu títol “Els Borja i la fallera major”. Deixe un paràgraf, però llegiu l’article sencer:

“En fi, la memòria és molt agraïda, però encara recorde quan Eliseu va deixar també de criticar Canal 9 i Amadeu Fabregat quan aquest va decidir retransmetre en directe els Premis Octubre (i pagar la retransmissió adequadament, of course !). "La pàtria, sóc jo", va dir algun francès famós que ara no recorde i no tinc ganes de recordar. I, en efecte, la pàtria valenciana és ell. I tant se val, a l'efecte, que la falla siga una "Càtedra del Pensament Joan Fuster" (amb perdó!), l'Institut Ignasi Villalonga -tu sabies, qui era, Eliseu ?- o les Festes Colonials (també dites Premis Octubre) que serveixen perquè els nostres amics catalunyesos visiten una vegada a l'any el "sud enllà" on diuen que la gent és divertida, resistent i fa paelles de fetge de bo.”

Dos dies abans de l’article de Mollà, Tripartit Watch, el blog que “monitoritza el Tripartit-2 i l’Entesa Nacional pel Poder” exigia una rectificació a “El Temps” o no comprarien més el setmanari. Es podia llegir:

“Per cert que l'editor de la revista, Eliseu Climent, sap millor que ningú el que Convergència ha fet pel pais, al sud i al nord de la Sènia. Això de "Conveniència" recorda a ...click...“

Enmig de tot açò recorde l’optimisme de Climent a la recent entrevista d’Amiguet a la famosa contraportada de La Vanguardia. Així acabava l’article:

Cuando Valencia sube, Barcelona baja…
Sí, pero también Valencia, far west catalán en la reconquista de Jaume I, es obra de catalanes, y sus bisnietos han vuelto a los orígenes a menudo. Y si me permite una sugerencia…
Adelante.
¿Por qué no dejan los catalanes de celebrar patéticas derrotas y festejan -con nosotros- las victorias del gran rey Jaume I?
Paso su sugerencia a los lectores.
¡Catalanes: dejen de deprimirse ya, que vamos viento en popa! Creemos un espacio de comunicación común: ¡hoy ya somos catorce millones de catalano-consumidores!
A ver si nos dejan intercambiar teles.
¡En esa lucha llevamos años! Que ustedes puedan ver las teles valencianas y baleares, y viceversa, pero también en eso soy optimista.
¿Razones para el optimismo?
Joan Fuster y yo editábamos el libro en catalán al año en Valencia. Joan decía en vida que el país no daba ni para una hoja parroquial, pero hoy hay cuatro teles en catalán y decenas de radios.


[La foto de Climent i Marichalar amb els Borja pel mig l'he tret de Malvarrosa Connection, que també es sorprenia amb la impossible fotografia del 21 de novembre passat. Marixalada borgiana, en digué Enric Morera al seu blog].