dissabte, 26 de gener de 2008

Escacs


La lectura a La Vanguardia d’un article dedicat a la pèrdua de jugadors d’escacs entre les noves generacions “degut a les noves ofertes d’oci” m’ha fet viatjar al meu vell institut i al meu BUP. Als 14 anys en un entorn complicat i atractiu per les dosis de llibertat que suposava per a un adolescent anar a l’institut. A l’ombra dels arbres o recolzats a l’escala de l'entrada obria els ulls davant les partides que a l’hora de l’esbarjo celebraven companys que anaven uns cursos més avançats.

Els recorde tranquils, demanant al bedell que els deixara el tauler i les fitxes, durant mitja hora s’abandonaven a una partida que tal volta no acabaria mai perquè la campana sonava abans de la derrota del rei rival. Al seu voltant, un avesper de mirons seguíem atents la partida. Em fixava en els dits, especialment, la forma d'agafar les figures que s’enlairaven i tornaven al terra ocupant un lloc desert a l’espera d’una jugada definitiva o anaven damunt d’una peça aliena. Una confidència: entre estos jóvens, reconec, que m’entrà el cuc pel valencianisme. Això els dec, que és molt.

¿Algú que conega la realitat de l’educació secundària o el batxillerat al nostre país pot dir-me, per favor, que tot això no s’ha acabat? ¿Que encara queden xics i xiques jóvens que pot ser no vagen a la moda, que els agrada la conversa tranquila i el joc del silenci, l’escac etern? ¿Jóvens que els agrada més el bàsquet que el futbol i que lligen llibres més enllà dels que els manen els professors? Sé que a molts col·legis de primària hi ha activitats com a extraescolars, hi juguen com si ho feren amb una espècie d’etnologia, de joc perdut, sense l’espontaneïtat necessària.

Digue-me que encara queda una generació que serà titllada de “friqui” però coneix el significat de la paraula conversa. I em remet a la tribuna de hui mateix de La Vanguardia en eixa doble plana que es lamenta que l’escac mor entre ordinadors i videoconsoles. Diu Jorge Wagensberg:

“El ajedrez es una conversación en la que nuestras trampas y trucos habituales son sencillamente imposibles: uno no puede acusar al interlocutor de haber malinterpretado nuestras buenas intenciones; uno no puede acudir al encuentro con todas las preguntas preparadas; uno no puede evitar escuchar antes de hablar y hablar después de escuchar; uno puede repensar lo pensado, pero no puede desdecir lo dicho ni deshacer lo hecho...”.

6 comentaris:

Ricard ha dit...

Ostres, m'ha emocionat el text... Jo també sóc un "friqui" dels escacs i deprés de la pèrdua de Fischer estic sensible a aquestes altres pèrdues...

taronget ha dit...

Jo la veritat és que mai no he sabut jugar als escacs...alguns m'han intentat ensenyar, però han fracasat en l'intent hehe. Jo era més de "truco"...

Albert Miret ha dit...

Ja en som dos Taronjet, tampoc tinc ni idea i això que alguna volta ho he intentat.
pense que sí queden encara xiques i xics que juguen als escacs alhora de l'esbarjo, si mès no als darrers anys que vaig estar a l'institut encara n'hi havien.

Assens ha dit...

A l'edat de l'institut allò important no és jugar a escacs o no. Allò important és jugar.

P.S. Jo he estat jugador d'escacs federat i hi ha una llegenda sobre el joc que diu que desenvolupa la intel·ligència. NO és veritat, jugar als escacs desenvolupa la intel·ligència per jugar als escacs, res més.

Soca ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris.

I constate que, tot i que l'escacs no desenvolupe la inteligència en altres àmbits que no siguen l'escacs, sí crea uns lligams. Al menys, així ho vaig viure jo.

Artur Josep Martínez ha dit...

Bonic post, si senyor. Jo no jugava als escacs al pati, però si ho feia a l'estiu al paretó del passeig de Les Palmeretes, entre bosses de pipes i bona conversa.