A mi mateix e tot lo món aïr

Em pregunta Pafiam, de Patria, Fides, Amor per la capçalera de La Soca. Primer, gràcies per les felicitacions. Després, l'advertència: l'autor qualifica el seu blog d'arrauxat. I tant, afegixc jo, no apte per a "políticament correctes", avise també.

La imatge que ilustra La Soca és un detall de la porta gòtica de la Seu de València (també coneguda com dels Apòstols). Es veu una gran anella i les quatre barres de les armes del Rei. Sota, fòra de la imatge -perque es retalla- es voria l'antic escut del cap i casal (aquell en el que apareix el riu). Pense que els que seguixen el blog entenen el perquè d'estos simbolismes: el cristianisme, el país, la cultura, l'arrelament, els fonaments, la soca... que ens manté. Com diu Emili Marín a l'últim número de Saó: "...un país sense creences és un país condemnat al fracàs".

Ja de present delit no puc sentir

sinó semblant aquell del temps passat,

e com lo cerc e tal no l'he trobat,

a mi mateix e tot lo món aïr.

Pafiam confon aïr (primera persona d'aïrar, avorrir, odiar) amb ahir (el dia immediatament anterior al dia en què es parla) i, és clar, no acaba d'entendre els versos de la capçalera. Estos quatre versos formen part de la tornada del poema XLI del gran Ausiàs March on jusifica el mal dir. "Els hòmens bons no han de vacil·lar a proclamar el mal que han fet els viciosos", assegura Robert Archer en la introducció a este poema.

Però, a la tornada, que ens ocupa, detalla Archer que "el poeta no és capaç de sentiur cap altre plaer que el que tenia en el passat; però no torna a trobar-lo i, per tant, odia tot i tothom".

L'elecció. En el seu moment vaig elegir estos versos perquè corresponien molt bé a un estat d'ànim personal que es reproduïa molt sovint amb un estat d'ànim general en el nacionalisme valencià. Així, al menys, ho veia jo. Sentíem "delit" d'un temps passat (on erem un vell regne independent i prestigiós) i, ara, en el temps actual no som capaços de trobar cap plaer i, per eixe motiu avorrim tot i tothom -alguns, fins i tot, a ells mateixos-. De fet, abunda en el valencianisme una expressió ja famosa referida a eixe determinat onanisme mental que només fa que pegar-li voltes al nano sobre la situació del país.

"Streets of your town", de The Go-Betweens

"Streets of your town" és una meravellosa cançó de The Go-Betweens. I ja han passat vint anys... que vaig pels carrers de la teua ciutat. ¿Anem a per vint anys més?

Escacs

La lectura a La Vanguardia d’un article dedicat a la pèrdua de jugadors d’escacs entre les noves generacions “degut a les noves ofertes d’oci” m’ha fet viatjar al meu vell institut i al meu BUP. Als 14 anys en un entorn complicat i atractiu per les dosis de llibertat que suposava per a un adolescent anar a l’institut. A l’ombra dels arbres o recolzats a l’escala de l'entrada obria els ulls davant les partides que a l’hora de l’esbarjo celebraven companys que anaven uns cursos més avançats.

Els recorde tranquils, demanant al bedell que els deixara el tauler i les fitxes, durant mitja hora s’abandonaven a una partida que tal volta no acabaria mai perquè la campana sonava abans de la derrota del rei rival. Al seu voltant, un avesper de mirons seguíem atents la partida. Em fixava en els dits, especialment, la forma d'agafar les figures que s’enlairaven i tornaven al terra ocupant un lloc desert a l’espera d’una jugada definitiva o anaven damunt d’una peça aliena. Una confidència: entre estos jóvens, reconec, que m’entrà el cuc pel valencianisme. Això els dec, que és molt.

¿Algú que conega la realitat de l’educació secundària o el batxillerat al nostre país pot dir-me, per favor, que tot això no s’ha acabat? ¿Que encara queden xics i xiques jóvens que pot ser no vagen a la moda, que els agrada la conversa tranquila i el joc del silenci, l’escac etern? ¿Jóvens que els agrada més el bàsquet que el futbol i que lligen llibres més enllà dels que els manen els professors? Sé que a molts col·legis de primària hi ha activitats com a extraescolars, hi juguen com si ho feren amb una espècie d’etnologia, de joc perdut, sense l’espontaneïtat necessària.

Digue-me que encara queda una generació que serà titllada de “friqui” però coneix el significat de la paraula conversa. I em remet a la tribuna de hui mateix de La Vanguardia en eixa doble plana que es lamenta que l’escac mor entre ordinadors i videoconsoles. Diu Jorge Wagensberg:

“El ajedrez es una conversación en la que nuestras trampas y trucos habituales son sencillamente imposibles: uno no puede acusar al interlocutor de haber malinterpretado nuestras buenas intenciones; uno no puede acudir al encuentro con todas las preguntas preparadas; uno no puede evitar escuchar antes de hablar y hablar después de escuchar; uno puede repensar lo pensado, pero no puede desdecir lo dicho ni deshacer lo hecho...”.

Tinc ganes de 'grabar' una 'colleja'

Ho he escoltat este matí a la porta d'un col·legi de la ciutat de València. Un xic d'uns dotze anys li ensenyava el seu mòbil nou a un altre company. Estava entusiasmat:
-Mira, ja sé com s'utilitza -li ha dit-, tinc ganes de 'grabar una colleja'.

Comencem

Uns papers més que llancem al món dels blogs/blocs. Un quadern per desficiosos (o caldria dir "desficaciats").

Un entre tants que no vol que l'assimilen.

Un entre tants que dirà la seua (que no importa a massa), però que així es queda tranquil (creu).

Un entre tants que picotejarà d'ací i d'allà, però que posarà especial interés per la nostra terra, pel nostre país, per la nostra gent, per la nostra cultura.

A pocs dies del 9 d'Octubre, a una setmana del Dia Nacional dels valencians, són moltes les il·lusions i molts els desencants. Però som així, no defallim. Al menys, som uns quants, entre tants, que tenim com a tarja de presentació la contradicció, anar contracorrent, caminar de puntetes per la frontera, fregar espais difícils i tortuosos, no quedar bé ni amb uns ni amb altres...