D. Ramon Arnau no ha pogut vore en vida el missal

La mort de D. Ramon Arnau, degà emèrit de la Catedral de València i acadèmic de l'AVL, ha recordat a molts un dels seus últims treballs. Tal volta el més important, la proposta de textos litúrgics en valencià que es va lliurar a la jerarquia per la seua acceptació i que la llengua valenciana poguera ser d'ús comú al si de l'Església. Ha pujat al cel abans de poder-ho vore.

Antoni Ferrando, Secretari de la Comisió de Texts Litúrgics de l'AVL, ha escrit a propòsit una tribuna a un diari de la ciutat de València, que ha titulat "La tasca de traducció dels textos litúrgics".

Al cel sia.

Efectes socials positius de la recuperació familiar del valencià

Ho escriu Abelard Saragossà al Llibre Blanc de l'ús del valencià II editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. I ho recull l'InfoMigjorn (46) -es pot llegir, per exemple a Espai País Valencià-, punt 2 del butlletí (per subscriure's).

"Podem dir, per tant, que els intel·lectuals valencians deuen fer reflexions que ajuden als valencians a conéixer-se més i a autoestimar-se més, perquè qui augmenta la seua autoestima és capaç de rectificar errors i superar conflictes, de la mateixa manera que, qui es té autoodi, reproduïx indefinidament els errors i els conflictes. Si ens guiem pel nord de contribuir a conéixer-nos més i augmentar l’autoestima, els investigadors valencians ens acostarem cap a l’objectiu que hauria de ser central en la nostra activitat: fer créixer la consciència de ser valencians i incrementar la voluntat de compartir un projecte social de futur."

Molt recomanable tot l'article: Efectes socials positius de la recuperació familiar del valencià.

Mossén Vicent Ribes i la passió pel Salteri

Infrigix Antoni López Quiles, segons ell mateix assenyala al seu article periòdic a la revista Cresol, un dels principis que s'havia marcat en la secció "Figures": "No era la meua intenció tractar sobre sacerdots que hagueren exercit després del concili". Però la infracció s'ho val perquè dedica la seua col·lacobració a Mossén Vicent Ribes i Palmero (Torís, 1946-1996).

Fou organista i tenia una enorme preocupació "per encarnar la litúrgia tant com li fou possible". A Cortitxelles intentà fundar un "cenobi que combinara elements de l’espiritualitat i litúrgia benedictines amb les aportacions de Taizè, en el qual estavan imbricats alguns capellans (després amb mitra i tot, alguns) i no pocs seglars que en feien de suport".

Però, la seua passió eren els salms. Conta Antoni López que va col·laborar amb ell durant l’any 1985 en una edició de la traducció del Salteri que havia fet Joan Roís de Corella l’any 1490 en Venècia:

"Ribes tingué molta cura de respectar al màxim la modalitat de la llengua del gran poeta valencià del segle XV (com diu l’estudi introductori, la fidelitat s’ha dut a terme “àdhuc respectant algunes imatges poètiques molt reeixides o construccions sintàctiques plenes de bellesa, especialment hipèrbatons”) i, al mateix temps, oferir una redacció actual, apta per al públic hodiern (de manera que eixe mateix estudi introductori dirà que “Ateses les constants repeticions lèxiques produïdes a la traducció, probablement fruit del mètode sinonìmic, antitètic o sintètic, dels salmistes hebreus, hem procurat no reproduir-les per tal de confegir un text no enfarfegat”)."

Ací es pot seguir l'article complet, publcat al número del mes d'octubre de la revista Cresol.

Nota: El bloguer valencià Àngel Canet va escriure al mes de novembre de l'any passat una semblança de Mossén Vicent Ribes, ja que el va conèixer en la seua joventut.

Mossén Jesús Boira Sidro, capellà-poeta de Cabanes

Cabanes (Plana Alta), poble on va nàixer mossén Boira Sidro.

Sé que hem perdut constància, però no vull oblidar-me de penjar l'article habitual a Cresol sobre figures del valencianisme al si de l'església d'Antoni López Quiles, l'autor de la necessària i imprescindible Trama i ordit. Que no es perda la flameta, de moment.

En esta ocasió és tracta del capellà-poeta Jesús Boira Sidro (Cabanes 1909-Castelló, 1937).

MOSSÉN JESÚS BOIRA SIDRO,
per Antoni López Quiles a Cresol
El nostre capellà-poeta aspirava a viure molts anys i després, amb fort sentit de transcendència, prega a la Mare de Déu que se’n recorde d’ell. L’estrofa fa així:

Quant la mort, acotant mon llit, congele
la força del meu cor, ja defallit,
allavors vos demane que, com mai,
¡vos recordeu de mi!.

Mossén Jesús nasquè en Cabanes (comarca del Pla de l’Arc) l’any 1909; ingressà al Seminari de Tortosa i és ordenat prevere l’any 1932, quan encara tenia vint-i-tres anys. El seu primer i únic destí va ser la parròquia de Culla, on va exercir de vicari i on es trobava encara en el mes de juliol del 1936. Home estimat pel poble, va ser nomenat funcionari municipal i posteriorment traslladat al mas del “Forat Negre”, però quan és convocat el reclutament, se’n va a Castelló, en contra del parer de les autoritats. En la capital de la Plana Baixa va prompte serà denunciat i morirà assassinat el 21 de setembre de 1937, a l’edat de vint-i-huit anys. El jove prevere Jesús Boira es suma a la gran quantitat de capellans poetes que escrivien les seues obres en valencià i que foren assassinats durant la guerra.

No sabem si durant l’estada en el seminari s’aficionà al conreu de la poesia. És l’època en què mossén Garcia Girona està col·laborant amb mossén Griera, mossén Alcover i amb Joan Coromines, però recordem que l’ambient del seminari –tot i les dificultats del moment– era ben procliu per a fomentar l’adhesió a les creacions líriques en vernacle, en especial a través del Bolletí de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, d’inspiració verdagueriana i també és el moment en què naix la Societat Castellonenca de Cultura; recordem, finalment, que les Normes Ortogràfiques es subscriuen en Castelló precisament l’any de la seua ordenació, el 1932.

La primera obra de què he obtingut notícia data del 15 d’octubre del 1934, data en què comença la seua col·laboració amb la revista El vers valencià, de Josep Maria de Bayarri. El poema, publlicat en el nú. 5-9 de la citada revista, es titula “S’ha secat la fonteta…” i, seguint les petjades de Garcia Girona, té un plantejament bucòlic, amb un fort regust ecologista (La vall no és lo que era! / Hui tot plora a sa vera / i ara és plor d’anyorança el que s’ou); a peu de pàgina, però, apareix la datació: Culla, 10-X-34, per la qual advertim la immeditesa de l’edició.

Després vindrà el seguit de col·laboracions amb la revista que la seua curta vida li permeté. En primer lloc, en el núm. 2-14 del dia 1 de gener del 1935 trau a la llum el poema “Dos estrelles”, composició de caràcter “familiar” entre una mare i un nadó; una reivindicació de l’amor matern:

Ja no és somni voler trobar estrelles
creuaes sobre els pits,
en tant veja en el braç de les doncelles
bells infantets adormits

En aquesta creació, el nostre poeta opta pel llenguatge propi de la comarca, i així escriu “prepare” (en lloc del general “prepara”), “bolquinets” per “bolquers” i també tria la caiguda de la –de intervocàlica en “creuaes”.

Posteriorment, en el núm 2-15 del 15 de gener del mateix any (amb una dilació de només mig mes) apareix el seu poema citat més amunt: “Recorda-te’n de mi”, dedicat a la Mare de Déu, en el qual li demana auxili en els moments de la nit fosca (“la nit son mantell negrit devalle”), en el dubte de la fe (“i la fe se resenca a dins del pit”), en moments de temptació (“Quan virinosa seducció me volte / i mon cor debatege a rans del cim”) o el ja esmentat sobre la mort. Quatre estrofes de quatre versos cada una, els tres primers endecasíl·labs i el darrer només de sis síl·labes per a expressar la ferma devoció que un jove capellà professa a la Mare de Déu, a la qual s’aclama per als moments de màxima debilitat.

No sabem si el nostre prevere poeta (ell sempre firmava Jesus Boira, Pvre.) tenia algunes composicions fetes abans de llançar-se al món editorial, però en el núm. 2-19, corresponent a març d’aquell mateix any, publica “Anyorança” els sentiments d’un pastor de la seua comarca (“de este aprec”) per la mort de la seua amada, Isabel

que avui obrí les ales
–ales d’amor i fe– i remontà el seu vol
en busca de l’etern

per a ell, el paisatge mor si moren les persones

inclina el cel sa testa,
fugen els ausellets,
el camp anyora els besos
del farigós riuet

El poeta es manifesta solidari del pastor que es queda sol

¡la mort, què trista és
si un cor sangnant se queda!
I el cor del pastoret,
¡sangnant, plora la mort
del seu amor primer

Pasem ara al núm. 2-2, tret el 15 de gener del 1936, en el qual publica la seua creació “Borrador”, poema de caràcter marítim (“dessota el mar blau i pur”) en què recrea una tempesta (“per això el mar ses onades / una i deu i cent vegades / va espenyent vers l’infinit”) que genera una situació d’angoixa (“mes quan sembla un fet l’ardent / somni del mar imponent), però que, al final, es veurà resolta (“aguaita el sol de migdia / i ab sa llum potent destria / els núvols del firmament”), de manera que tot torna a la normalitat (“I tornen les naus al port / desfetes i avergonyides”) i de la tempesta només en queda el record (“portant per únic record / d’aquell somni les humides / abraçades de la mort”). El poema esta compost per quatre estrofes de cinc versos cada una però amb una rima diversa: abbbc – aabab – aabba – ababa, amb la qual el poeta pareix buscar la diversitat en la unitat. En definitiva, el poema també és una paràfrasi de la vida, sovint tempestuosa, però amb garanties de retorn i pau.

L’última creació que publica naix en el núm. 2-6 del 15 de març de 1936 i s’intitula ¡Atura’t, jove!, amb deu estrofes de quatre versos. És un missatge a un “jove, que vius encegat / per la lluerna del vici”. El poeta li demana que l’escolte amb calma i l’exhorta a obrir un taüt per a contemplar en què ha quedat la bellesa per la qual tant malda el jove. És un poema parenètic, que denuncia la consumpció ràpida dels delers:

¿Què resta de sa grandea
lluerna de màgics raigs
on moriren abrasats
la fe, l’honor, la purea?
Tanta beutat vingué a ser
–ab los encants de la vida–
com una rosa marcida – al verd brancal del roser

i demana al jove que medite perquè (“per breus instants de goçar / hi ha un patir eternament”).

Encara en el vol 2, núm. 9 del primer de maig del 1936 tornarà a publicar “Enyorança”, possiblement perquè no estava satisfet de l’edició anterior pels erros que contenia, i també perquè hi opera una actualització. Així, canvia “becos” (llegiu “beços) per “besos”; “farigès” per “farigós” “per què” per “perquè”; “avuí” per “avui”; “ab” per “amb”; “ahont” per “aon”. Dos mesos més tard esclata la guerra i, com he dit, en setembre de 1937 es talla una altra vida.

La seua producció, lògicament, és ben curta, però una lectura atenta dels seus poemes permet albirar una interessant evolució de formes i de continguts; fins i tot de progrés en l’adhesió a la normativa gramatical de Castelló. Li podrem aplicar també els seus versos, a tall d’epitafi-homenatge agraït:

Obrí les ales
–ales d’amor i fe–
i remontà el seu vol en busca de l’etern
repòs per a les ànimes
sobre eixe cel blavenc.

A mi mateix e tot lo món aïr

Em pregunta Pafiam, de Patria, Fides, Amor per la capçalera de La Soca. Primer, gràcies per les felicitacions. Després, l'advertència: l'autor qualifica el seu blog d'arrauxat. I tant, afegixc jo, no apte per a "políticament correctes", avise també.

La imatge que ilustra La Soca és un detall de la porta gòtica de la Seu de València (també coneguda com dels Apòstols). Es veu una gran anella i les quatre barres de les armes del Rei. Sota, fòra de la imatge -perque es retalla- es voria l'antic escut del cap i casal (aquell en el que apareix el riu). Pense que els que seguixen el blog entenen el perquè d'estos simbolismes: el cristianisme, el país, la cultura, l'arrelament, els fonaments, la soca... que ens manté. Com diu Emili Marín a l'últim número de Saó: "...un país sense creences és un país condemnat al fracàs".

Ja de present delit no puc sentir

sinó semblant aquell del temps passat,

e com lo cerc e tal no l'he trobat,

a mi mateix e tot lo món aïr.

Pafiam confon aïr (primera persona d'aïrar, avorrir, odiar) amb ahir (el dia immediatament anterior al dia en què es parla) i, és clar, no acaba d'entendre els versos de la capçalera. Estos quatre versos formen part de la tornada del poema XLI del gran Ausiàs March on jusifica el mal dir. "Els hòmens bons no han de vacil·lar a proclamar el mal que han fet els viciosos", assegura Robert Archer en la introducció a este poema.

Però, a la tornada, que ens ocupa, detalla Archer que "el poeta no és capaç de sentiur cap altre plaer que el que tenia en el passat; però no torna a trobar-lo i, per tant, odia tot i tothom".

L'elecció. En el seu moment vaig elegir estos versos perquè corresponien molt bé a un estat d'ànim personal que es reproduïa molt sovint amb un estat d'ànim general en el nacionalisme valencià. Així, al menys, ho veia jo. Sentíem "delit" d'un temps passat (on erem un vell regne independent i prestigiós) i, ara, en el temps actual no som capaços de trobar cap plaer i, per eixe motiu avorrim tot i tothom -alguns, fins i tot, a ells mateixos-. De fet, abunda en el valencianisme una expressió ja famosa referida a eixe determinat onanisme mental que només fa que pegar-li voltes al nano sobre la situació del país.

Eduard Genovés: "Patria, Fides, Amor"

Vingau, fills de ma Pàtria volguda, idolatrada,
quals cors de goig palpiten sa glòria a l’esmentar:
vingau i de sa història, jamay prou admirada,
les pàgines glorioses aydeu-me vuy a cantar.

Eduard Genovés i Olmos (Xàbia, 1882-Burjassot, 1922) és un dels vèrtex del triangle que formen els preveres Francesc Martínez Miret i Gonçal Vinyes Massip. Identificats per Antoni López Quiles com la generació dels poetes de l’esperança: “En mossén Genovés, el pare Miret i en el canonge Vinyes hi ha els exemples més conspicus del doble compromís de fidelitat a la causa de l’Evangeli i del País recíprocament imbricats” (Trama i ordit).

La sèrie d’articles que el mateix López Quiles està fent a Cresol recull en el número d’estiu la vida i obra de d’este prevere i poeta de Xàbia. Copie i pegue, com estem fent últimament l’article, que a la revista en paper i digital es competa amb un fragment del seu Cant a les glòries valencianes.


EDUARD GENOVÉS I OLMOS
per Antoni López Quiles a Cresol
Naix en Xàbia el 1882. Ingressa com a col·legial de beca en el Col·legi del Corpus Christi el 1904, als 22 anys. Ben prompte s’interessa per la nostra història i, conscient de la necessitat de facilitar als escriptors el treball de recerca bibliogràfica, es suma a la interessant nòmina d’autors valencians que elaboren elencs de títols, com ara Vicent Ximeno, Just Pastor Fuster, Josep Rodríguez, Martí Grajales, etc. i publica un parell de títols: Bibliografia valenciana. 1701-1880 i el Catàlech descriptiu de les obres impreses en llengua valenciana des de 1474 fins 1700, encara que el seu producte no acaba d’agradar a l’altre eminent bibliògraf Ribelles Comín, però resulta tot un sìmptoma que acabe el seu recull justament en l’inici de la Renaixença, és a dir que el seu treball té un important valor ideològic per al procés de represa del valencianisme. Ell, en efecte, es sent fill de la Renaixença Valenciana, considerada com l’autèntic motor de revalencianització, lluita amb la qual es troba compromés, com podrem verificar tot seguit.

A banda dels seus escrits, amb títols i continguts ben expressius, una altra de les proves que posa de manifest el seu compromís amb el món del valencianisme és l’impressionant sistema de relacions amicals i literàries en què es mou el nostre capellà poeta: amb el canonge Roc Chabàs o els escolapis Eugeni Almenar, Fernando Garrigós; amb el franciscà Lluís Fullana, el jesuïta Ramon Mas, el degà de la catedral Josep Cirujeda i els seglars Josep Mª Puig i Torralba, F. Hernández Casajuana, Gayano Lluch, Josep Mª Giménez Fayos i Josep Mª Bayarri. Posteriorment, l’any 1911 publica en Lo Rat Penat en col·laboració amb Teodor Llorente, Sanchis Sivera, Cebrian Ibor, Carles Sarthou, Rodrigo Portegàs, Cebrian Mezquita. Manuel Betí, Daniel Martínez Ferrando, Francesc Badenes Dalmau, Josep Martinez Aloy, Manuel Cuitaví, Bernat Morales Sanmartí, Francesc Almarche, etc. Com a conseqüència de la seua vinculació a la cultura valenciana, passa al camp de la producció poètica, en el qual excel·lirà ràpidament i ens oferirà una creació poètica digna de ser tinguda en compte.

En el conjunt de la seua obra, mossén Eduard Genovés manifesta un valencianisme de caràcter molt cultural, és a dir, a la manera que inspiraria i promouria el mateix Teodor Llorente; en el capellà de Xàbia es percep un clar compromís per la recuperació, en clau cristiana, de la història i la llengua i del país. Segons l’estil de l’escola de creadors lírics que hem denominat “poetes de l’Esperança” (ell en té, i molta, en el País) la seua reivindicació d’un passat gloriós té la missió d’alliçonament i comprensió per a les generacions contemporànies a fi de construir un futur igualment gloriós: «aurora perquè siguen d’honrós esdevenir», és a dir, una història tan plena de glòries com cristiana que ens servirà d’al·licient per a construir un esdevenidor paregut. Per a ell, fe i valenciania van íntimament units tot just des de la Conqueta jaumina; no debades reivindica amb entusiasme la devoció a la Mare de Déu del Puig:

Ton nom evoca en nostre cor nafrat
les empreses gegants de nostra Pàtria.
Les glòries immortals.
Ta història és nostra història, Verge pura:
tu ens donares la sancta llibertat...
Nova era per tu gotje ma Pàtria
de ventura i de pau.

Una composició que condensa molt bé tots els seus pressupòsits vitals: Si la Patrona del Regne ens donà la “sancta llibertat” en un passat farcit de “glòries immortals”, podrem concloure que hem d’aspirar, en conseqûència a una “nova era” en què el seu país tan estimat puga gaudir d’una situació paradisíaca: “per tu gotje ma Pàtria de ventura i de pau” en la qual el poeta puga entonar un gran “himne d’amor, de fe, de benaurança, / de germanor, de pau”, segons una composició realment evocadora.

El poeta demana que el deixen lluitar en eixe procés d’instauració d’un futur més valencià i, si la lluita és, com ens ha avançat, per la pau, el seu estil de combat serà poètic, el de la “lluyta de la idea conquestada / qu·és la lluyta més noble i generosa”; així, Genovés dirà d’ell mateix: «jo sóc un trovador») per a lluitar en «l’elevada empresa (...) / d’enartir a la Pàtria / de reverir a Déu»; notem-ho: Pàtria (que vol enaltir) i Déu (a qui retre reverència).

Adscrit, per tant, al moviment de “Lo Rat Penat”, comprovem com fa inequívocament seu el cèlebre lema de l’entitat “Patria, Fides, Amor”, i ho fa sense vacil·lacions, però amb les seues concrecions: Pàtria és la valenciana (que en poema «L‘Aljama» concreta en Xàtiva com a paradigma de la nostra història); la fe, com no podia ser altrament, és cristiana, catòlica, i l’amor té, per a ell, concrecions de benauranca i de pau; en definitiva, d’eternitat («y el que ayma, y el que sent / no mor enjamay»), per bé que ací la idea d’eternitat té una doble accepció; eternitat, amb valor individual, per a aquella persona que té capacitat d’estimar i, en segon terme, amb valor col·lectiu, per al poble que, així mateix, estima i manté l’esperança. Esperança que també té una doble dimensió: l’esperança cristiana transcendent en el compliment de les promeses de Déu i l’esperança immanent de la instauració d’una societat més genuïna, concretada en els valors del valencianisme i del catolicisme. Per a Genovés, l’amor basat en la Fe i bolcat en la Pàtria en serà font de redempció, d’immortalitat:

La Pàtria, la Fe, l’Amor,
de què fon sublim emblema,
encara lo cor escalfen
de ton poble; y el que espera,
y el que ayma, y el que sent…
no mor enjamay.

El lema del Rat Penat serà, per a ell, un il·lustratiu camí de construcció d’aquella societat millor que enyorava. Es tracta de sentiments actuals “encara ton cor escalfen” que porten a l’eternitat.

El nostre sacerdot i poeta, certament, és un gran enamorat de les Glòries Valencianes (títol, precisament, d’u dels seus poemes), de manera que, com tants altres capellans del seu temps, Genovés és capaç de vincular eixes glòries amb un cert caràcter “sagrat” tant de la llengua com de la història i del patrimoni rebut, de tal manera que arriba a sacralitzar el valencià, però en el seu cas, amb l’afegit d’una forta sensibilitat social:

“és la llengua de la Verge
dels pobres, dels miserables
dels desamparats que corren
y van y vihuen y vaguen
asotats per la misèria”

però sense defugir la bellesa com a font d’inspiració lírica que el porta a fer composicions d’una forta càrrega simbòlica (en algun cas, fins i tot amb traduccions) i de una no desdenyable qualitat, que el fan mereixedor d’un lloc més eminent en la nostra biografia literària.

Salvador Boix Bernarcer, altre poeta de l'esperança

El número 80, corresponent al mes de maig de Cresol, la revista de la Unió Apostòlica de València ja està en el carrer. I, a més, de dedicar-li vàries pàgines a la col·lecció Rent, continua amb la secció denominada "Figures" on el prevere Antoni López Quiles retracta noms d'escriptors -molts d'ells desconeguts- de la tradició cristiana més valenciana.

En esta ocasió escriu de Salvador Boix Bernarcer (Gandia, 1891-La Pedrera de Gandia, 1936) a qui adscriu al corrent denominat "Poetes de l'esperança". Ací deixe l'article complet.

SALVADOR BOIX, per Antoni López Quiles
Es tracta d’un sacerdot de qui, en realitat, coneixem ben poc, en especial de la seua acció pastoral. D’altra banda, si haguérem d’elaborar una escala de capellans poetes, mossén Boix no seria dels qui ocuparien precisament els graons més elevats. Els seus poemes, en efecte, no mostren una particular elevació perquè tenen un fort to popularista, és a dir, van destinats a un públic escassament cultivat, però eixa és una de les raons que ens porta a evocar-lo, perquè es constitueix en una baula important en l’ús del valencià escrit i destinat a les classes més populars. El seu valor, per tant, és més sociolingüístic i, des d’eixe punt de vista, és un altre dels capellans que mereix ocupar un lloc en la biografia del valencià. Com a tants altres, el seu assassinat l’any 1936, segà una vida amb la qual es va quedar mutilat també un vehicle de creació i difusió lingüística i literària. Com que es tracta d’un sacerdot i d’una obra desconeguts, pense que val la pena donar-lo a conéixer, encara que siga succintament.

Salvador Boix Bennàcer (o Bernarcer, més probablement) va nàixer en Gandia el 5 d’octubre de l’any 1891. De menut estudià en l’Escola Pia de la Capital de La Safor, fins que ingressa en el Seminari Conciliar de València. Rep l’ordenació sacerdotal el 1914, exactament el mateix any que el seu coterrani Andreu Martí i Sanz (el qual havia nascut el 1890, és a dir, que era un any major que ell; podem deduir, per tant, però sense més dades a la mà ací, que la corresponent a mossén Martí i Sanz, que va ser ordenat diaca dos anys abans), amb qui compartiria molts aspectes de la seua vida. No arribà a ser, per exemple director de cap publicació, ni sabem que tinguera aficions històriques, com alguns col·legues seus, però fins i tot abans de la seua ordenació, l’any 1912, ja havia manifestat interés per la creació literària, perque és quan comença a trametre col·laboracions a la Revista de Gandia, publicació en la qual, com ja sabem, col·laborava també l’escolapi Josep Felis i que seria després dirigida pel ja esmentat Martí i Sanz. Immediatament després de la seua ordenació, és destinat com a vicari del Grau de Gandia, lloc on continuà exercint el seu ministeri sacerdotal fins l’any 36.

Totes les dades parlen d’aquell temps com un moment de fortíssima convulsió social, però pareix que foren viscudes amb una especial intensitat en La Safor. En efecte, al calor de les celebracions del dia 1 de maig del 1936 (quasi dos mesos abans, per tant, de ser declarada la guerra; recordem que mossén Martí i Sanz va ser assassinat també abans de començar el conflicte bèl·lic) els milicians li tanquen la parròquia i li incauten la casa abadia. Salvador Boix ha d’anar-se’n a Gandia, on es va refugiar en la casa d’un germà seu i decidí continuar col·laborant amb el clergat local en els treballs pastorals de la Col·legiata. Quan se l’emportaren de casa el germà per a matar-lo, no li deixaren ni posar-se les sabates. Morí afusellat en La Pedrera de Gandia.

A banda de la ja citada Revista de Gandia, mossén Salvador Boix envià igualment les seues composicions poètiques al periòdic Bayrén (publicació que incorporava col·laboracions de contingut religiós i que, a banda de les aportacions literàries, incloïa també articles de recerca històrica, tot amb prou de rigor), com també deixà sentir la seua veu lírica en El Serpis (òrgan d’ideologia monàrquica) i, encara veieren la llum peces seues en Mondúver (d’extracció carlista).

La seua poesia és sempre religiosa, però no exempta d’una certa atenció als continguts socials de l’època, raó per la qual el podem adscriure al corrent que hem denominat “Poetes de l’esperança”, aquells que viuen un temps realment advers que els fa postular un retorn a un passat tingut com a paradisíac perquè tot es trobava impregnat per la fe cristiana, és a dir, a recuperar una tradició que ells consideren necessària: “la fe·s mantinga de nostres pares heretada: / los pobles que s’estimen, això acostumen fer.” La invocació a l’herència dels pares el situa igualment en l’elenc de poetes que posseeixen un estil “patrimonialista”, o siga, molt resumit, els que es vinculen a un “paisatge”, a una terra, heretada dels pares carnals (ell definirà Gandia com “la Pàtria aimada”), però segons una tradició d’heretatge que els fa remuntar-se a l’herència sagrada que prové del Pare celestial.

Des del seu designi d’arribar als sectors socials més populars, els protagonistes dels seus poemes acostumen a ser sants d’advocacions ben diverses, però hi destaca el que dedica a la Mare de Déu dels Desemparats, que va ser proclamada Patrona de Gandia l’any 1929; ell aspira a aconseguir “que tots son cor li entreguen” i comença ell mateix quan es reconeix com a fill seu i li fa donació dels seus “malfets i desgarbats” versos: “De ton fillet la ofrena teniu, Mare amorosa” (sempre m’he preguntat el cridaner embolic gramatical dels devots a la Mare de Déu dels Desemparats; en l’himne oficial també combina sense discriminació el tractament a la Mare de Déu amb la primera persona del singular: –ací “ton fillet”, en “la Pàtria Valenciana”, “ton mant”– amb el majestàtic de la primera del plural –“la ofrena teniu” i “vosta imatge santa”– etc.), amb la consciència que la bondat de la Mare ho acceptarà: “rebràs sa pobra ofrena, rebràs-la generosa”.

Temps molt durs, de violències i assassinats (ell mateix, que es defineix com a “desemparat”, serà violentament assassinat) però que, simptomàticament fan parlar els nostres capellans de generositat, de pietat, d’amor, i tot expressat en la llengua heretada, estimada, conreada i divulgada

Naix Rent, literatura religiosa contemporània

Ha nascut de la mà de l'editorial Denes la col·lecció Rent, dedicada a la literatura religiosa contemporània en valencià. Les dades es poden consultar a Rentllibres, blog que informa segons assenyalen, de les novetats d'esta interessant iniciativa -no sols per a públic amb inquietud religiosa. 

El dimecres, 16 d'abril, a les 19:30 hores, tindrà lloc la presentació de la col·lecció Rent a la ciutat de València en Octubre, Centre de Cultura Contemporània (sant Ferran, 12). Hi intervendran l'editor Francesc Ferrer, el director de la col·lecció, Agustí Colomer, i el pare Enric Ferrer, escolapi i crític lierari, que presentarà els dos primers llibres:

-En el món, però no del món. Selecció de sermons, de John Henry Newman [Traducció de Salvador Albert. Introducció i notes d'August Monzon].

-Isaïes, profeta de Nadal, de Martí Domínguez [Edició a cura d'Agustí Colomer].

Baixauli, autor de “L’home manuscrit”, Premi Nacional de la Crítica

Manuel Baixauli

Enhorabona al nostre escriptor-pintor preferit: el suecà Manuel Baixauli (amb entrada a la wiki). Un clàssic a este blog i a tants altres. Ara, acaba de rebre el premi que donen les associacions de crítics: el Premi de la Crítica de narrativa catalana per la seua novel·la L’home manuscrit. Qué voleu que us diga: llegiu-la i gaudiu.

Per cert, dilluns 7 d’abril podeu vore a Baixauli a la tele, al programa “Encontres” de Punt 2. I esta setmana mateix, també està prevista la seua aparició el dijous, 10 d'abril, a "L’hora de lector" (Canal 33, per als que encara la poden vore).

John Henry Newman i Martí Domínguez, els primers de la col·lecció “Rent”

Una selecció de sermons del cardenal John Henry Newman (1801-1890) i una obra inèdita de Martí Domínguez (1908-1984) obriran l’ambiciosa col·lecció de llibres de literatura religiosa contemporània que publicarà l’editorial valenciana “Denes” sota el títol de “Rent”.

Una col·lecció que ompli un grandíssim buit al País Valencià, una col·lecció de llibres ambiciosa que unix literatura i religiositat, en valencià i que es retroba en una tradició que no es pot perdre. A més a més, alternarà escriptors de la literatura universal i autors valencians. Benvinguda siga.
El primer llibre serà En el món, però no del món. Selecció de sermons, de John Henry Newman, un autor clàssic del pensament cristià i de la llengua anglesa. La traducció és de Salvador Albert i Móra i compta amb introducció i notes d’August Monzon i Arazo. És la primera vegada que es traduixen al valencià part de l’homilètica del cardenal que es va convertir de l’anglicanisme al catolicisme, i que està considerat com un inspirador del Concili Vaticà II. Fa ja uns anys el Centre Newman de València va publicar el llibret que recollia alguns pensaments del cardenal anomenat El cor parla al cor.

També en unes poque setmanes vorà la llum un inèdit de Martí Domínguez, que fou director de Las Provincias i que pronuncià el famós discurs de 1958 La gran silenciada que li va costar el càrrec. Ací es pot seguir l’homenatge que li va retre la revista de literatura “L’Aiguadolç”. L’inèdit de 1965 de Martí Domínguez, que publicarà Denes a la col·lecció Rent, es Isaïes, profesta de Nadal, a cura d’Agustí Colomer Ferràndiz, l’autor de Temps d’acció i d’un estudi sobre esta obra a la revista citada.

Estarem a l’agüait.

NOTA: Enguany es cumplixen 50 anys des que Martí Domínguez va pronunciar el seu famós discurs, farcit de valencianisme en plena dictadura de Franco, motivat per la riuada de 1957. En perspectiva, això sí que fou un any de Falles reivindicatives. El discurs és pot escoltar ací.

Una manipulació de tantes

Per qüestions que no venen al cas m’he trobat –amb un any de retard- amb un dels típics exemples de manipulació sobre el conegut tema valencià-llengua-diferent-del-català.

Vicente Simó Santonja al “Valéncia Hui” escriu un article que titula “L’Almoineta d’Heredia (I)” sobre l’escriptor valencià Juan Fernández de Heredia o Joan Ferrandis d’Herèdia (a cavall entre el XV i el XVI).

Bé, arriba un moment de l’article on es referix a Menéndez y Pelayo com a autoritat per explicar perquè a València el castellà va penetrar -durant el regnat de Germana de Foix- més que a Catalunya, per exemple. Diu així Simó Santonja:

"Menéndez y Pelayo, encara és més clar: 'El movimiento poético, que nunca fue grande en la antigua Barcelona, y que siempre arrastró allí la vida artificial de los certámenes, había cesado casi del todo a fines del siglo XV, sin que dejasen de contribuir a ello las largas turbulencias civiles del reinado de Don Juan II y la decadencia social y mercantil de la ciudad, como notaron viejos contemporáneos, entre ellos Alonso de Palencia. El movimiento poético se había concentrado en Valencia, que era la Atenas de la Corona de Aragón. Valencianos son todos los poetas dignos de mayor renombre en esa centuria... Valencia estaba predestinada a ser bilingüe, y lo fue muy pronto, y con mucha gloria suya y de la patria común. No abandonó la lengua nativa, pero cultivó amorosamente la castellana, y durante todo el siglo de oro fue uno de los centros más activos de la literatura nacional, compartiendo las glorias de Salamanca y de Sevilla. Sus poetas líricos rivalizaron con los mejores; sus poetas dramáticos, más bien que discípulos de Lope, fueron colaboradores en su obra y acaso precursores'. ¿Consideren els catalanistes, que Menéndez y Pelayo és científic o acientífic? ¡Ai, dels romanços interessats!"

El més curiós és que este senyor agafa una cita de l’erudit santanderí com argument ad autoritas. Però, fixem-nos amb els punts suspensius tot just al mig de la cita entre “Valencianos son todos los poetas dignos de mayor renombre en esa centuria” y “Valencia estaba predestinada a ser bilingüe, y lo fue muy pronto, y con mucha gloria suya y de la patria común”.

Passa el que tenia que passar, que eixa cita de don Marcelino és prou més llarga. I diu així (la copie tota i pose en negreta una dada que “obvia” l’articulista del VH):

“Pero precisamente Valencia estaba mucho más abierta que Barcelona a la influencia del castellano, que penetraba por las tres fronteras de Aragón, de Cuenca y de Murcia, invadiendo las vegas del Segura y del Júcar. Además, antiguos lazos históricos, nunca olvidados del todo, establecían cierto género de fraternidad entre los castellanos y los hijos de la alegre ciudad que se preciaba de haber sido reconquistada por el Cid antes de serlo por don Jaime. Los vínculos con Cataluña no eran tan estrechos, como pudiera creerse, por la comunidad de raza y de lengua, y en los últimos tiempos se había aflojado no poco, a causa de ser Valencia reino aparte y regido por diversas instituciones. Pero más que todas esas causas influyó una puramente fonética. El catalán sonaba en aquellas risueñas playas de un modo muy diverso que en las ásperas gargantas pirenaicas, y los labios que lo modulaban podían sin gran esfuerzo adaptarse a la emisión de los sonidos castellanos”.

¿Ai! dels romanços interessats?: “Comunidad de raza y lengua”, “puramente fonética”, “el catalán sonaba en aquellas risueñas playas de un modo muy diverso que en las ásperas gargantas pirenaicas”... Bé, és estrany que Simó Santonja no conega la totalitat de la cita perquè ell l’ha extret del mateix llibre que jo: “Juan Fernández de Heredia. Obras”, número 139 de la col·lecció Clásicos Castellanos d’Espasa-Calpe, amb edició, pròleg i notes de Rafael Ferreres. El propi articulista es referix a Ferreres al final de l’article: “Tota esta entrada nos servix de presentació ad un cas únic: Juan Fernández de Heredia, o Joan Ferrandis d'Herèdia, naixcut en Valéncia entre 1480/85 (¿1482?), i fallit en 1549, ben estudiat pels hispanistes Merimée, Meredith i Wickersham Crawford; incidentalment per José Maria Cossio; i definitivament, pel molt plorat amic, Rafael Ferreres, prologuiste i anotador de la seua obra ('Colloquio de damas'), sense dubte alguna cosa més que deixar caure 'versos valencians' en una obra castellana, com asseguren els catalanistes”.

El que desconec és si este Rafael Ferreres és al que Joan Fuster li dedicà en 1947 la poesia "Homenatge a Ibn Hafadja d'Alzira" del libre "Terra en la boca" ("Obra completa de Joan Fuster", volum primer d'Edicions 62).

ADVERTÈNCIA: No feu açò (intentar rebatre este tipus de postures) a les vostres cases, es jugueu el cervell.

Josep Pla i Ferrís, pont entre la fractura del 36 i la represa del 39

La revista Cresol, publicació de la Unió Apostòlica per als preveres diocesans de València, continua amb la secció “Figures” –a la que ací ja ens hem referit en alguna altra ocasió-, a propòsit dels articles que hi dedica Antoni López i Quiles, l’autor de la necessària “Trama i ordit”. En el número 79, corresponent als mesos de març i abril de 2008, López i Quiles dedica uns apunts a Josep Pla i Ferrís al que assenyala com un “dels escriptors que actuà com a pont entre els literats anteriors a la guerra i els que iniciaren els treballs de represa quan s’acabà la contesa bèl·lica”. Ací deixe l’article complet (la negreta és meua):

JOSEP PLA I FERRIS, per Antoni López i Quiles (Cresol, 79)
Es tracta d’una personalitat important, entre altres raons perquè, des del punt de vista literari, és un altre dels escriptors que actuà com a pont entre els literats anteriors a la guerra i els que iniciaren els treballs de represa quan s’acabà la contesa bèl·lica. Josep Pla i Ferrís naix el 4 de juliol del 1895 en Algemesí, on va ser batejat cinc dies més tard. El 1910 ingressa al Col·legi de vocacions sant Josep i el 1918 passà al Col·legi de la Presentació i sant Tomàs de Villanueva, del qual va ser consiliari l’any 1920 i rector el 1921, any de la seua ordenació sacerdotal. Eixe any és designat com a vicari de Bocairent i el 1923 es trasllada a Alboraia, també com a vicari. El 1929 és enviat a Xeraco, parròquia en què continua fins al 1935 i en la qual comença la seua activitat literària, per a ser traslladat després com a regent a la parròquia de l’Assumpció d’Alaquàs, poble en què, amagat, visquè la guerra, transcorreguda la qual es féu novament càrrec de la parròquia fins a l’any 1942; entre 1940 i 1942 va ser Rector del Col·legi de la Presentació, aquell darrer any és enviat a Carcaixent, com a regent primer i després com a rector titular. D’allí retorna a Alboraia el 1948 i és nomenat arxiprest; finalment, l’any 1956 es fa càrrec de la parròquia de sant Martí de València, on continuarà fins a la seua mort, l’any 1975. Dilatada vida pastoral com a prevere –gran part de la qual dedicà al servici pastoral dels jubilats i pensionistes– dilatada vida literària, i home pont entre la fractura del 36 i la represa del 39.

En concret, Pla és productor d’abundant obra creativa; abans de l’inici de la guerra ja havia donat a conéixer onze peces en la revista quinzenal El vers valencià, on també havien col·laborat, per exemple, el pare Miret o el framenor Bernardí Rubert, entre altres. Algú, algun dia, haurà d’estudiar la figura de Josep Maria Bayarri com a enllaç a l’entorn del qual s’articulen alguns dels més conspicus poetes de pre i post-guerra, com per exemple, els també capellans mossén Jesús Boira, de Cabanes, habitual col·laborador de la publicació, el qual també va ser assassinat en Borriol durant guerra, quan només tenia 28 anys, i encara un altre sacerdot poeta, mossén Tomàs Miró, d’obra més efímera, però que també hi publicarà algunes composicions. Acabada la contesa bèl·lica, el nostre capellà i poeta en traurà cinc més en la mateixa revista, tal com verificarem en acabant.

Convé remarcar que mossén Pla és un poeta ben arrelat a la terra, al poble concret i, per tant, la seua sensibilitat lírica s’amalgama precisament amb eixe poble del qual prové i en forma part; participa del batec de la gent a qui serveix com a sacerdot i converteix la seua quotidianitat en poesia; l’estudiós de la seua obra, Rafael Roca dirà d’ell que, pel poble, “engegava cada matí la seua vida”. Per eixa raó d’Alaquàs” (“Puix, si fent de fang a l’home / Déu posà d’alé el calor, / per a fer tants perols buits / els hòmens posen... passió”), mentre que quan es troba en Albaida escriu “Albaida i el Geni”.

Com a conseqüència de la seua adscripció lírica, tant Joan Fuster com Enric Ferrer l’integren dins del corrent que designen com a “Paisatgisme sentimental” i, així, segons el primer: “Sense abandonar la dedicació a la natura proteica i prodigiosa del País Valencià, aquests poetes s’agraden de demorar-se en el joc verbal, i els elements descriptius s’animen amb una simpàtica innervació imaginista”. Darrerament, en canvi, hom ha preferit qualificar l’obra de Pla i de tants altres capellans que produeixen poesia des de l’àmbit de la fe com a “Patrimonialista”, com a expressió de la seua vinculació a una terra que és sagrada, perquè l’hem rebuda en patrimoni del pare i que, en definitiva constitueix l’herència del Pare, de Déu. Segons eixe criteri, la poesia que definim com a patrimonialista partirà del “sentiment que experimenten aquests poetes del paisatge, tingut com a patrimoni que enllaça amb la pregonesa de l’ésser humà” i, en conseqüència, des de tanta profunditat en l’arrelament, ben prompte apareixerà la qüestió de la llengua, també patrimonial, heretada, sorgida del més profund de l’home. Els nostres poetes amb la llengua heretada, cantaran a la terra heretada, de manera que, per la procedència tant la terra com la llengua adquiriran, per a ells, un caràcter sagrat, “l’herència del Pare”, o, expressat amb els seus versos:

“A Naçaret l’amor va fer sembrada
i els arreus aprepara”l de matí;
lo llaurados ix ans qu’ixca l’albada
i en la terra verge sembla’l gra diví”

o bé:

“Granet sembrat en terra ben llaurada!
qui, mort, revius amb pròpia exultació:
N’has pres llacor d’espiga assaonada,
per la que vida ens das i redemció”.

I, des d’eixa terra sagrada, mossén Josep Pla redacta un himne al gran patrimoni humà, la creació:

“Baix les ales torcen, pleguen vol
i entornen los ullets:
ne semblen a natura, mort el sol,
i, en redor fent sonates de condol
los aixerits i tendres ausellets.

Par que dan salts! N’han pres les gelosies?
Oh! Ben Amat, tu eres!...
no més concerts de vagues armonies;
ni vas fingint d’efímers ambrosies...”.

Treballant amb aquells arcaismes tan propis dels autors patrimonialistes, el capellà fill d’Algemesí escriu poesies d’una certa dignitat; i si és veritat que algunes mereixen ser recordades, també ho és que la major part està escrita en un estil que Bayarri qualificarà, amb encert, com els “versos més clàssicament llatins valencians”. Val a dir no és treball fàcil l’intent de mantindre una dignitat clàssicament llatina conjuminat amb el designi d’intel·ligibilitat, sobretot qual el poeta adreça la seua obra a un veïnat no massa fet a la lectura, i menys encara en valencià. I el nostre capellà, que té “una vocació i voluntat poètica i vital ben eloqüent”, ho aconsegueix.

Entre 1934 i 35, Pla publica en El Vers valencià: “Fecunda” (Núm. 5); “Matinal. Mig jorn. Vespra” (núm. 7); “Present d’arres” (núm. 9); “Encarnacions” (núm. 10); “Dels Cantars” (núm. 11); “El Micalet” (núm. 14); “A en Ll. Cebrian Mezquita” (núm. 16); “N’havem de destí” (núm 17); “Rendició” (núm. 19); “Monseny” (núm. 20). “Nuvills... Maig” (núm 22). La segona època de la revista va des de gener a juny del 1936, amb el següent resultat: “Treball-Virtut” (núm. 2); “Ana Maria. Pastoril” (núm. 6). “Quixotescha” (núm. 7); “Dia de Corpus. La processó. Instantànea” (núm 10). “Noces d’Argent al Rectorat de Chest, de en Josep Gonçaleç Huguet” (núm 11). Després de guerra, la revista només trau dos números, en els quals trau a la llum “Vida viva” (núm 1) i “Molins de vent” (núm 2). En l’Almanaque Las provincias veuen la llum “Encarnación” (any 1935); “Tots Sants (poema dedicat a l’amic Bayarri)” (1941); “Perols d’Alaquàs” (1942); “Remelç” (1944); “Lo Cant al Creador” (1945); “Passionàries” (1947) “Molins de vent” (1949, però publicada en El Vers en 1947); “Místiques lires” (1951); “Albaida i el Geni” (1952) “Puix que em voleu” (1954). A banda, “La mare i el fill: València i sant Vicent”, en la Corona poètica que els poetes valencians ofrenen al Pare Vicent Ferrer amb motiu del V centenari de sa Canonització i per a record (1955), i “Lo riu d’Albaida”, tret en València Cultural (1960). Finalment, consignarem que prologa el llibre de mossén Frederic Moscardó Imatges venerables de la ciutat de València.

La figura i l’obra de mossén Pla reclama un estudi més detingut, tal com reconeix el seu estudiós, el professor Rafael Roca: estil creatiu, tensió lírica, aportacions teològiques i antropològiques, valor per a la sociolingüística com a home que fa de baula entre cronologies (abans de la guerra i com a u dels iniciadors de la represa, al costat del pare Rubert), i fins i tot, seria ben convenient que anara acompanyat de l’edició de les peces inèdites que ha deixat. De moment, li oferim el nostre homenatge i agraïment.

Rent

"Rent" també fou el butlletí que editava La Paraula Cristiana.

Atents a les properes setmanes davant l'aparició d'una col·lecció de llibres sobre literatura religiosa contemporània en valencià, que abarcarà tots els gèneres: assaig, teatre, homilètica, poesia, biografia, novel·la... Amb autors valencians, traduccions d'escriptors foranis representatius, alguns inèdits, amb estudis introductoris sobre l'autor i l'obra...

Josep Piera: “Sense Llorente ningú de nosaltres no escriuríem valencià”

Emili Marín i Vicent Cardona, director i sotsdirector de “Saó” li pregunten en l’exemplar de febrer -dedicat a la comarca de La Safor- a l’escriptor valencià Josep Piera:

-Al llarg de la conversa ha eixit el nom de Llorente, qué pensa vosté del patriarca de la Renaixença valenciana?
-Jo admire molt Llorente, que fou el primer gran constructor del paisate valencià. Ell no tenia cap motiu per haver-se entusiasmat per una llengua que veia afònica. Però sense Llorente ningú de nosaltres escriuríem en valencià. Que Llorente era un conservador, i qué passa? La cultura no la mouen les ideologies, la mou l’esperit, la bellesea, l’estètica... La decadència era política o civil, no cultural. El que passa és que Llorente captà la derrota, i això no està ben vist... Però és dels més grans poetes, toca la fibra romàntica profunda –quan u llig un poema i s’emociona, vol dir que és eficaç-, i aquest país ho ha de reconèixer. Si la cultura fóra un producte ideològic, moriria amb les ideologies que l’han feta possible. Una altra cosa és que hi haja escriptors servils, bufons de la cort contra el poder o amb el poder, però la cultura desborda el pas del temps i les ideologies. Jo puc emocionar-me amb un poeta catòlic sense ser catòlica, com el pare Miret, una altra grandiosa víctima, que és una síntesi de Llorente i Verdaguer; no ens el podem carregar sense haver-lo llegit només perquè era capellà.

Morirà d’inanició

Morir d’inanició. Això passarà amb el valencià al País Valencià. La llengua, la innombrable, perd lectors any rere any (del 5,7% al 3, 6% de lectors habituals o ocasionals). I llegir és cultura i és llibertat, com continuament ens ho recorda JC Girbés a Tirant al Cap (recordeu este lllibret molt útil “Llegir per a crèixer”)

El valencià continua baixant a l’infern dels no-lectors. En ple segle XXI, el segle de la tecnologia, n’hi ha més escriptors que mai i, mentre, els lectors en la nostra llengua baixen. Ja ens han passat en nivell de lectura els gallecs –tot i tindre una bona fotracà d’anys de govern de Fraga- i prompte ens passaran els bascos.

Moltes vegades em ve al cap la imatge de Bernardo Atxaga on un euskaldun guardava en caixetes de mistos les paraules perquè no es perderen.

Finalment, un prec, un crit: als vostres fills, als vostres germans menuts, als vostres nebots o nets, als vostres xiquets del carrer, als vostres amics, als d’ací i als que venen de lluny ajudeu-los a estimar i emprar la llengua.

I que no ens facen falta mai les caixetes de mistos.

De la Vega i el valencià

El món al revés. Ja sabem que Font de Mora pensa com Carod-Rovira que el català és una llengua estrangera per als espanyols. I, ara, l'ABC es preocupa pel valencià. Ho hem pogut llegir hui (sí, ho sé, també llig ABC, com Cabòries de Txernòbil):

"Dominio del valenciano o debate con Acebes
La negativa de Fernández de la Vega a celebrar el debate con González Pons tiene diferentes interpretaciones. En el PP consideran que su temor a Canal 9 se cimenta en su escaso dominio del valenciano -no lo habla, ¿pero lo entiende con fluidez?-. Si las fuentes consultadas son las del PSOE, la respuesta es que, más allá de sus conocimientos de la lengua valenciana. el problema de la candidata es que aún espera conseguir un debate nacional con Ángel Acebes, pues considera que éste está más a su «altura» que Pons."

Crec que al valencianisme polític li fa falta més contundència amb els que li poden llevar vots. ¿Quants mestres d'escola i d'institut super super votaran PSOE i després es queixaran que si el PP fa nosequé respecte al valencià o Canal 9 no fomenta la nostra llengua.

Una última cosa... ¿algú ha vist les sigles pspv per ahí o se n'anaren amb Pla al piset aquell seu?

Més sobre “L’home manuscrit”

Molt se n’ha parlat sobre “L’home manuscrit”, de Manuel Baixauli. Després que Proa el publicara abans de l’estiu passat ho feu l’Editorial Moll. A La Soca també hem parlat d’un dels llibres més valorats pel públic lector en valencià-català.

Un llibre que s'ha fet gran gràcies al “boca a orella”. Però, no és menys cert que ha estat una obra molt lloada pels crítics. A “L’hora del lector” (encara Canal 33), Marina Espasa va fer uns comentaris molt laudatoris.

Hui mateix, Vicent Alonso escriu sobre esta novel·la a eixa illa en valencià que El País manté cada dijous des de fa anys –Quadern-. “Un Déu que divaga” l’ha titolat. Clic damunt la imatge per llegir-lo.

Aprofite per deixar un video amb l’entrevista que li feren a Baixauli a Sueca TV (minut 2).


Per cert, un dels blogs que també va comentar esta novel·la és el del meu estimat Comandant Rampas. Molt aconsellable per estos dies preelectorals. Tant la novel·la com el blog.

Afirmació d’esperança i de caritat

La Missa pel germà Melià del passat 11 de gener acabà amb la lectura d'un encertat escrit de Manuel Sanchis Guarner de l’any 1971 –membre també de La Paraula Cristiana-:

Per a parlar de l’amor aprofitaré unes paraules d’altre, no d’un poerta però sí augustes, d’una de les persones que més han amat i que més han estat amades en aquest nostre segle XX, el papa Joan XXIII d’inmortal memòria, que digué:

Estimarem la nostra pàtria i estimarem la dels altres.
Estimarem els catòlics,
estimarem els cismàtics,
els protestants,
els angligancs,
els indiferents,
els musulmans ,
els pagans,
els ateus.
Estimarem els que es burlen de nosaltres,
els qui ens menyspreen,
els qui s’oposen a nosaltres i ens persegueixen.
Els qui mereixen ser estimats
i els que no ho mereixen.
Estimarem el nostre temps,
la nostra civilització,
la nostra tècnica,
el nostre art,
el nostre esport,
el nostre món!
Sí, amics, hem d’estimar-ho tot,
i estimar-ho amb un amor que siga dedicació altruista
i voluntat de servei,
amb fraternitat,
amb solidaritat.

Esta nit és nat un Xic de la més bella Senyora

“Cançoneret valencià de Nadal”, és l’entranyable i expressiu títol que el mestre Manuel Sanchis Guarner va elegir per fer un recull l’any 1960 de nadales tradicionals valencianes. És tracta de cançons d'arguilando, nadales valencianes antigues, nadales religioses actuals i nadales profanes actuals, amb explicacions introductòries i transcripcions musicals.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va publicar una edició facsímil per conmemorar l’any Sanchis Guarner (2006). És tracta de l’edició de 1973 molt augmentada respecte la de 1960 i que podeu trobar ací, a la web de l’AVL.

Copie dos o tres estrofetes i que queden com nadala en la blogosfera valenciana:

CANÇÓNS D’AGUIRLANDO
Que bona nit
que nos fa la lluneta;
que bona nit
que nos fa per cantar.
Cantem, xiquets,
I tindrem l’aguirlando;
cantem fins l’hora
de missa del gall.

Tragueu orelletes
i bunyols de vent,
pataques bollides
i bon aiguardent.
I l’amo de casa
Que encete el tonell,
i el seu fill que balle,
i tots ballarem.


OU, OU, QUINA MERAVELLA!
Esta nit és nat un Xic
de la més bella Senyora,
sens poder trobar abric,
a qui el cel i terra adora,
entre la mula i el bou,
Ou, ou,
restant sa mare donzella,
quina meravella!

Davall d’un roín portal
i de una pobra Mare
naix lo Rei universal
per a que lo món repare,
sens tenir tan sols un sou
ou, ou,
sino la pura mamella,
quina meravella!

Lo infant no té bolquers
ni sa mare ab que comprar-los,
i Josep no té diners
ni troba de qui amprar-los,
ni en l’olla carn de bou,
ou, ou,
ni prou de pa en la cistella,
quina meravella!

Estes són els tres primeres estrofes d’un manuscrit de l’església parroquial d’Oliva del segle XVI que va copiar el canonge Roc Chabàs y que va publicar l’any 1886 a “El Archivo”.

Que tingueu un Bon Nadal tots els que passeu per ací.

Ignasi Mora aconseguix que Las Provincias furte l'ensaïmada als mallorquins

L’escriptor saforenc Ignasi Mora (Gandia, 1952) ha guanyat el Premi Mallorca amb l’obra “Ulisses II”. De moment, este premi és un segur de vida per als escriptors valencians. És el segon consecutiu que el guanya un valencià (el primer, va quedar desert): Manuel Baixauli (Sueca, 1963) ho va fer també en la modalitat de narrativa en 2006 per “L’home manuscrit”.

Felicitats a un escriptor que, a més a més, ha desenrotllat una interessant carrera periodística sempre arrelada al País Valencià. I, en els últims temps, animador molt actiu i encoratjador a la xarxa des del seu blog en busca d’un valencianisme integrador que puga fer-se gran en tots els aspectes, també el polític. Moltes felicitats, Ignasi. Són molts els bloguers valencianistes que solem incorporar a enllaços preferits la seua bitàcola. Felicitats, Ignasi, pel treball i pel premi.

Però, ha tingut que ser, precísament, Ignasi Mora qui al guanyar este premi literari aconseguixca que Las Provincias reivindique la unitat de la llegua. Ací es pot seguir l’article sencer. Copie, sense tocar ni una coma el primer paràgraf de la informació:

“Por su novela Ulisses II el escritor gandiense Ignasi Mora y colaborador de LAS PROVINCIAS recibió ayer en Palma de Mallorca el premio literario mejor dotado económicamente de en lengua valenciana, con 70.000 euros libres de impuestos. Se trata del galardón de narrativa de los Premis Mallorca 2007 de creación literaria instituido por el Consell Insular de Mallorca hace tres años. La novela de Mora será editada la próxima primavera.” (La negreta és meua).

Si fa uns dies l’imparable Vent d Cabylia ens alertava que Vilaweb ens volia furtar la paella, Las Provincias vol fer-se amb l'ensaïmada mallorquina i, qui sap, si també té aspiracions d’assimilar la butifarra amb mongetes catalana.

El més curiós ha estat que tothom ha entés la notícia: Ignasi Mora, un escriptor valencià, guanya un premi literari de Mallorca per escriure un llibre en valencià. Premi d’una institució que a les bases reclama que el llibre s’escriga en català. Per Las Provincias, el premi és el millor dotat en llengua valenciana, però el pagaran els mallorquins.

Quan ens referim a unitat de la llegua, estem dient açò? ¿És un lapsus? ¿Era dissabte i no hi havia massa caps al diari? ¿Han retocat la notícia perquè cap lector de Las Provincias s’alarmara i han aconseguit un incest com la censura franquista a Mogambo?

Jo el que sé és que preferixc una informació com esta que no el photoshop, com deia Miq a un comentari de l’entrada de Vent d Cabylia, sobre el retall de la paraula valencià a Vilaweb quan informava sobre l' ”Inquiet”.

No crec que els efectes puguen ser més positius. Un valencià que escriu en valencià guanya un premi a Mallorca per la millor obra narrativa en català. Ho ha dit Las Provincias. Dos noms d’una mateixa llengua.

Reitere de nou les més sinceres felicitacions a Ignasi Mora. S'ho mereix. Estarem alerta a la publicació la propera primavera d'"Ulisses II".