Cabanes (Plana Alta), poble on va nàixer mossén Boira Sidro.
Sé que hem perdut constància, però no vull oblidar-me de penjar l'article habitual a Cresol sobre figures del valencianisme al si de l'església d'Antoni López Quiles, l'autor de la necessària i imprescindible Trama i ordit. Que no es perda la flameta, de moment.
En esta ocasió és tracta del capellà-poeta Jesús Boira Sidro (Cabanes 1909-Castelló, 1937).
MOSSÉN JESÚS BOIRA SIDRO,
per Antoni López Quiles a Cresol
El nostre capellà-poeta aspirava a viure molts anys i després, amb fort sentit de transcendència, prega a la Mare de Déu que se’n recorde d’ell. L’estrofa fa així:
Quant la mort, acotant mon llit, congele
la força del meu cor, ja defallit,
allavors vos demane que, com mai,
¡vos recordeu de mi!.
Mossén Jesús nasquè en Cabanes (comarca del Pla de l’Arc) l’any 1909; ingressà al Seminari de Tortosa i és ordenat prevere l’any 1932, quan encara tenia vint-i-tres anys. El seu primer i únic destí va ser la parròquia de Culla, on va exercir de vicari i on es trobava encara en el mes de juliol del 1936. Home estimat pel poble, va ser nomenat funcionari municipal i posteriorment traslladat al mas del “Forat Negre”, però quan és convocat el reclutament, se’n va a Castelló, en contra del parer de les autoritats. En la capital de la Plana Baixa va prompte serà denunciat i morirà assassinat el 21 de setembre de 1937, a l’edat de vint-i-huit anys. El jove prevere Jesús Boira es suma a la gran quantitat de capellans poetes que escrivien les seues obres en valencià i que foren assassinats durant la guerra.
No sabem si durant l’estada en el seminari s’aficionà al conreu de la poesia. És l’època en què mossén Garcia Girona està col·laborant amb mossén Griera, mossén Alcover i amb Joan Coromines, però recordem que l’ambient del seminari –tot i les dificultats del moment– era ben procliu per a fomentar l’adhesió a les creacions líriques en vernacle, en especial a través del Bolletí de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, d’inspiració verdagueriana i també és el moment en què naix la Societat Castellonenca de Cultura; recordem, finalment, que les Normes Ortogràfiques es subscriuen en Castelló precisament l’any de la seua ordenació, el 1932.
La primera obra de què he obtingut notícia data del 15 d’octubre del 1934, data en què comença la seua col·laboració amb la revista El vers valencià, de Josep Maria de Bayarri. El poema, publlicat en el nú. 5-9 de la citada revista, es titula “S’ha secat la fonteta…” i, seguint les petjades de Garcia Girona, té un plantejament bucòlic, amb un fort regust ecologista (La vall no és lo que era! / Hui tot plora a sa vera / i ara és plor d’anyorança el que s’ou); a peu de pàgina, però, apareix la datació: Culla, 10-X-34, per la qual advertim la immeditesa de l’edició.
Després vindrà el seguit de col·laboracions amb la revista que la seua curta vida li permeté. En primer lloc, en el núm. 2-14 del dia 1 de gener del 1935 trau a la llum el poema “Dos estrelles”, composició de caràcter “familiar” entre una mare i un nadó; una reivindicació de l’amor matern:
Ja no és somni voler trobar estrelles
creuaes sobre els pits,
en tant veja en el braç de les doncelles
bells infantets adormits
En aquesta creació, el nostre poeta opta pel llenguatge propi de la comarca, i així escriu “prepare” (en lloc del general “prepara”), “bolquinets” per “bolquers” i també tria la caiguda de la –de intervocàlica en “creuaes”.
Posteriorment, en el núm 2-15 del 15 de gener del mateix any (amb una dilació de només mig mes) apareix el seu poema citat més amunt: “Recorda-te’n de mi”, dedicat a la Mare de Déu, en el qual li demana auxili en els moments de la nit fosca (“la nit son mantell negrit devalle”), en el dubte de la fe (“i la fe se resenca a dins del pit”), en moments de temptació (“Quan virinosa seducció me volte / i mon cor debatege a rans del cim”) o el ja esmentat sobre la mort. Quatre estrofes de quatre versos cada una, els tres primers endecasíl·labs i el darrer només de sis síl·labes per a expressar la ferma devoció que un jove capellà professa a la Mare de Déu, a la qual s’aclama per als moments de màxima debilitat.
No sabem si el nostre prevere poeta (ell sempre firmava Jesus Boira, Pvre.) tenia algunes composicions fetes abans de llançar-se al món editorial, però en el núm. 2-19, corresponent a març d’aquell mateix any, publica “Anyorança” els sentiments d’un pastor de la seua comarca (“de este aprec”) per la mort de la seua amada, Isabel
que avui obrí les ales
–ales d’amor i fe– i remontà el seu vol
en busca de l’etern
per a ell, el paisatge mor si moren les persones
¡la mort, què trista és
si un cor sangnant se queda!
I el cor del pastoret,
¡sangnant, plora la mort
del seu amor primer
Pasem ara al núm. 2-2, tret el 15 de gener del 1936, en el qual publica la seua creació “Borrador”, poema de caràcter marítim (“dessota el mar blau i pur”) en què recrea una tempesta (“per això el mar ses onades / una i deu i cent vegades / va espenyent vers l’infinit”) que genera una situació d’angoixa (“mes quan sembla un fet l’ardent / somni del mar imponent), però que, al final, es veurà resolta (“aguaita el sol de migdia / i ab sa llum potent destria / els núvols del firmament”), de manera que tot torna a la normalitat (“I tornen les naus al port / desfetes i avergonyides”) i de la tempesta només en queda el record (“portant per únic record / d’aquell somni les humides / abraçades de la mort”). El poema esta compost per quatre estrofes de cinc versos cada una però amb una rima diversa: abbbc – aabab – aabba – ababa, amb la qual el poeta pareix buscar la diversitat en la unitat. En definitiva, el poema també és una paràfrasi de la vida, sovint tempestuosa, però amb garanties de retorn i pau.
L’última creació que publica naix en el núm. 2-6 del 15 de març de 1936 i s’intitula ¡Atura’t, jove!, amb deu estrofes de quatre versos. És un missatge a un “jove, que vius encegat / per la lluerna del vici”. El poeta li demana que l’escolte amb calma i l’exhorta a obrir un taüt per a contemplar en què ha quedat la bellesa per la qual tant malda el jove. És un poema parenètic, que denuncia la consumpció ràpida dels delers:
¿Què resta de sa grandea
lluerna de màgics raigs
on moriren abrasats
la fe, l’honor, la purea?
Tanta beutat vingué a ser
–ab los encants de la vida–
com una rosa marcida – al verd brancal del roser
i demana al jove que medite perquè (“per breus instants de goçar / hi ha un patir eternament”).
Encara en el vol 2, núm. 9 del primer de maig del 1936 tornarà a publicar “Enyorança”, possiblement perquè no estava satisfet de l’edició anterior pels erros que contenia, i també perquè hi opera una actualització. Així, canvia “becos” (llegiu “beços) per “besos”; “farigès” per “farigós” “per què” per “perquè”; “avuí” per “avui”; “ab” per “amb”; “ahont” per “aon”. Dos mesos més tard esclata la guerra i, com he dit, en setembre de 1937 es talla una altra vida.
La seua producció, lògicament, és ben curta, però una lectura atenta dels seus poemes permet albirar una interessant evolució de formes i de continguts; fins i tot de progrés en l’adhesió a la normativa gramatical de Castelló. Li podrem aplicar també els seus versos, a tall d’epitafi-homenatge agraït:
Obrí les ales
–ales d’amor i fe–
i remontà el seu vol en busca de l’etern
repòs per a les ànimes
sobre eixe cel blavenc.
MOSSÉN JESÚS BOIRA SIDRO,
per Antoni López Quiles a Cresol
El nostre capellà-poeta aspirava a viure molts anys i després, amb fort sentit de transcendència, prega a la Mare de Déu que se’n recorde d’ell. L’estrofa fa així:
Quant la mort, acotant mon llit, congele
la força del meu cor, ja defallit,
allavors vos demane que, com mai,
¡vos recordeu de mi!.
Mossén Jesús nasquè en Cabanes (comarca del Pla de l’Arc) l’any 1909; ingressà al Seminari de Tortosa i és ordenat prevere l’any 1932, quan encara tenia vint-i-tres anys. El seu primer i únic destí va ser la parròquia de Culla, on va exercir de vicari i on es trobava encara en el mes de juliol del 1936. Home estimat pel poble, va ser nomenat funcionari municipal i posteriorment traslladat al mas del “Forat Negre”, però quan és convocat el reclutament, se’n va a Castelló, en contra del parer de les autoritats. En la capital de la Plana Baixa va prompte serà denunciat i morirà assassinat el 21 de setembre de 1937, a l’edat de vint-i-huit anys. El jove prevere Jesús Boira es suma a la gran quantitat de capellans poetes que escrivien les seues obres en valencià i que foren assassinats durant la guerra.
No sabem si durant l’estada en el seminari s’aficionà al conreu de la poesia. És l’època en què mossén Garcia Girona està col·laborant amb mossén Griera, mossén Alcover i amb Joan Coromines, però recordem que l’ambient del seminari –tot i les dificultats del moment– era ben procliu per a fomentar l’adhesió a les creacions líriques en vernacle, en especial a través del Bolletí de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, d’inspiració verdagueriana i també és el moment en què naix la Societat Castellonenca de Cultura; recordem, finalment, que les Normes Ortogràfiques es subscriuen en Castelló precisament l’any de la seua ordenació, el 1932.
La primera obra de què he obtingut notícia data del 15 d’octubre del 1934, data en què comença la seua col·laboració amb la revista El vers valencià, de Josep Maria de Bayarri. El poema, publlicat en el nú. 5-9 de la citada revista, es titula “S’ha secat la fonteta…” i, seguint les petjades de Garcia Girona, té un plantejament bucòlic, amb un fort regust ecologista (La vall no és lo que era! / Hui tot plora a sa vera / i ara és plor d’anyorança el que s’ou); a peu de pàgina, però, apareix la datació: Culla, 10-X-34, per la qual advertim la immeditesa de l’edició.
Després vindrà el seguit de col·laboracions amb la revista que la seua curta vida li permeté. En primer lloc, en el núm. 2-14 del dia 1 de gener del 1935 trau a la llum el poema “Dos estrelles”, composició de caràcter “familiar” entre una mare i un nadó; una reivindicació de l’amor matern:
Ja no és somni voler trobar estrelles
creuaes sobre els pits,
en tant veja en el braç de les doncelles
bells infantets adormits
En aquesta creació, el nostre poeta opta pel llenguatge propi de la comarca, i així escriu “prepare” (en lloc del general “prepara”), “bolquinets” per “bolquers” i també tria la caiguda de la –de intervocàlica en “creuaes”.
Posteriorment, en el núm 2-15 del 15 de gener del mateix any (amb una dilació de només mig mes) apareix el seu poema citat més amunt: “Recorda-te’n de mi”, dedicat a la Mare de Déu, en el qual li demana auxili en els moments de la nit fosca (“la nit son mantell negrit devalle”), en el dubte de la fe (“i la fe se resenca a dins del pit”), en moments de temptació (“Quan virinosa seducció me volte / i mon cor debatege a rans del cim”) o el ja esmentat sobre la mort. Quatre estrofes de quatre versos cada una, els tres primers endecasíl·labs i el darrer només de sis síl·labes per a expressar la ferma devoció que un jove capellà professa a la Mare de Déu, a la qual s’aclama per als moments de màxima debilitat.
No sabem si el nostre prevere poeta (ell sempre firmava Jesus Boira, Pvre.) tenia algunes composicions fetes abans de llançar-se al món editorial, però en el núm. 2-19, corresponent a març d’aquell mateix any, publica “Anyorança” els sentiments d’un pastor de la seua comarca (“de este aprec”) per la mort de la seua amada, Isabel
que avui obrí les ales
–ales d’amor i fe– i remontà el seu vol
en busca de l’etern
per a ell, el paisatge mor si moren les persones
inclina el cel sa testa,
fugen els ausellets,
el camp anyora els besos
del farigós riuet
El poeta es manifesta solidari del pastor que es queda sol
fugen els ausellets,
el camp anyora els besos
del farigós riuet
El poeta es manifesta solidari del pastor que es queda sol
¡la mort, què trista és
si un cor sangnant se queda!
I el cor del pastoret,
¡sangnant, plora la mort
del seu amor primer
Pasem ara al núm. 2-2, tret el 15 de gener del 1936, en el qual publica la seua creació “Borrador”, poema de caràcter marítim (“dessota el mar blau i pur”) en què recrea una tempesta (“per això el mar ses onades / una i deu i cent vegades / va espenyent vers l’infinit”) que genera una situació d’angoixa (“mes quan sembla un fet l’ardent / somni del mar imponent), però que, al final, es veurà resolta (“aguaita el sol de migdia / i ab sa llum potent destria / els núvols del firmament”), de manera que tot torna a la normalitat (“I tornen les naus al port / desfetes i avergonyides”) i de la tempesta només en queda el record (“portant per únic record / d’aquell somni les humides / abraçades de la mort”). El poema esta compost per quatre estrofes de cinc versos cada una però amb una rima diversa: abbbc – aabab – aabba – ababa, amb la qual el poeta pareix buscar la diversitat en la unitat. En definitiva, el poema també és una paràfrasi de la vida, sovint tempestuosa, però amb garanties de retorn i pau.
L’última creació que publica naix en el núm. 2-6 del 15 de març de 1936 i s’intitula ¡Atura’t, jove!, amb deu estrofes de quatre versos. És un missatge a un “jove, que vius encegat / per la lluerna del vici”. El poeta li demana que l’escolte amb calma i l’exhorta a obrir un taüt per a contemplar en què ha quedat la bellesa per la qual tant malda el jove. És un poema parenètic, que denuncia la consumpció ràpida dels delers:
¿Què resta de sa grandea
lluerna de màgics raigs
on moriren abrasats
la fe, l’honor, la purea?
Tanta beutat vingué a ser
–ab los encants de la vida–
com una rosa marcida – al verd brancal del roser
i demana al jove que medite perquè (“per breus instants de goçar / hi ha un patir eternament”).
Encara en el vol 2, núm. 9 del primer de maig del 1936 tornarà a publicar “Enyorança”, possiblement perquè no estava satisfet de l’edició anterior pels erros que contenia, i també perquè hi opera una actualització. Així, canvia “becos” (llegiu “beços) per “besos”; “farigès” per “farigós” “per què” per “perquè”; “avuí” per “avui”; “ab” per “amb”; “ahont” per “aon”. Dos mesos més tard esclata la guerra i, com he dit, en setembre de 1937 es talla una altra vida.
La seua producció, lògicament, és ben curta, però una lectura atenta dels seus poemes permet albirar una interessant evolució de formes i de continguts; fins i tot de progrés en l’adhesió a la normativa gramatical de Castelló. Li podrem aplicar també els seus versos, a tall d’epitafi-homenatge agraït:
Obrí les ales
–ales d’amor i fe–
i remontà el seu vol en busca de l’etern
repòs per a les ànimes
sobre eixe cel blavenc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada