Vingau, fills de ma Pàtria volguda, idolatrada,
quals cors de goig palpiten sa glòria a l’esmentar:
vingau i de sa història, jamay prou admirada,
les pàgines glorioses aydeu-me vuy a cantar.Eduard Genovés i Olmos (Xàbia, 1882-Burjassot, 1922) és un dels vèrtex del triangle que formen els preveres
Francesc Martínez Miret i
Gonçal Vinyes Massip. Identificats per
Antoni López Quiles com la generació dels
poetes de l’esperança: “En mossén Genovés, el pare Miret i en el canonge Vinyes hi ha els exemples més conspicus del doble compromís de fidelitat a la causa de l’Evangeli i del País recíprocament imbricats” (
Trama i ordit).
La sèrie d’articles que el mateix López Quiles està fent a
Cresol recull en el número d’estiu la vida i obra de d’este prevere i poeta de Xàbia. Copie i pegue, com estem fent últimament l’article, que a la revista en paper i digital es competa amb un fragment del seu
Cant a les glòries valencianes.
EDUARD GENOVÉS I OLMOS
per Antoni López Quiles a Cresol
Naix en Xàbia el 1882. Ingressa com a col·legial de beca en el Col·legi del Corpus Christi el 1904, als 22 anys. Ben prompte s’interessa per la nostra història i, conscient de la necessitat de facilitar als escriptors el treball de recerca bibliogràfica, es suma a la interessant nòmina d’autors valencians que elaboren elencs de títols, com ara Vicent Ximeno, Just Pastor Fuster, Josep Rodríguez, Martí Grajales, etc. i publica un parell de títols:
Bibliografia valenciana. 1701-1880 i el
Catàlech descriptiu de les obres impreses en llengua valenciana des de 1474 fins 1700, encara que el seu producte no acaba d’agradar a l’altre eminent bibliògraf Ribelles Comín, però resulta tot un sìmptoma que acabe el seu recull justament en l’inici de la Renaixença, és a dir que el seu treball té un important valor ideològic per al procés de represa del valencianisme. Ell, en efecte, es sent fill de la Renaixença Valenciana, considerada com l’autèntic motor de revalencianització, lluita amb la qual es troba compromés, com podrem verificar tot seguit.
A banda dels seus escrits, amb títols i continguts ben expressius, una altra de les proves que posa de manifest el seu compromís amb el món del valencianisme és l’impressionant sistema de relacions amicals i literàries en què es mou el nostre capellà poeta: amb el canonge Roc Chabàs o els escolapis Eugeni Almenar, Fernando Garrigós; amb el franciscà Lluís Fullana, el jesuïta Ramon Mas, el degà de la catedral Josep Cirujeda i els seglars Josep Mª Puig i Torralba, F. Hernández Casajuana, Gayano Lluch, Josep Mª Giménez Fayos i Josep Mª Bayarri. Posteriorment, l’any 1911 publica en Lo Rat Penat en col·laboració amb Teodor Llorente, Sanchis Sivera, Cebrian Ibor, Carles Sarthou, Rodrigo Portegàs, Cebrian Mezquita. Manuel Betí, Daniel Martínez Ferrando, Francesc Badenes Dalmau, Josep Martinez Aloy, Manuel Cuitaví, Bernat Morales Sanmartí, Francesc Almarche, etc. Com a conseqüència de la seua vinculació a la cultura valenciana, passa al camp de la producció poètica, en el qual excel·lirà ràpidament i ens oferirà una creació poètica digna de ser tinguda en compte.
En el conjunt de la seua obra, mossén Eduard Genovés manifesta un valencianisme de caràcter molt cultural, és a dir, a la manera que inspiraria i promouria el mateix Teodor Llorente; en el capellà de Xàbia es percep un clar compromís per la recuperació, en clau cristiana, de la història i la llengua i del país. Segons l’estil de l’escola de creadors lírics que hem denominat “poetes de l’Esperança” (ell en té, i molta, en el País) la seua reivindicació d’un passat gloriós té la missió d’alliçonament i comprensió per a les generacions contemporànies a fi de construir un futur igualment gloriós: «aurora perquè siguen d’honrós esdevenir», és a dir, una història tan plena de glòries com cristiana que ens servirà d’al·licient per a construir un esdevenidor paregut. Per a ell, fe i valenciania van íntimament units tot just des de la Conqueta jaumina; no debades reivindica amb entusiasme la devoció a la Mare de Déu del Puig:
Ton nom evoca en nostre cor nafrat
les empreses gegants de nostra Pàtria.
Les glòries immortals.
Ta història és nostra història, Verge pura:
tu ens donares la sancta llibertat...
Nova era per tu gotje ma Pàtria
de ventura i de pau.Una composició que condensa molt bé tots els seus pressupòsits vitals: Si la Patrona del Regne ens donà la “sancta llibertat” en un passat farcit de “glòries immortals”, podrem concloure que hem d’aspirar, en conseqûència a una “nova era” en què el seu país tan estimat puga gaudir d’una situació paradisíaca: “per tu gotje ma Pàtria de ventura i de pau” en la qual el poeta puga entonar un gran “himne d’amor, de fe, de benaurança, / de germanor, de pau”, segons una composició realment evocadora.
El poeta demana que el deixen lluitar en eixe procés d’instauració d’un futur més valencià i, si la lluita és, com ens ha avançat, per la pau, el seu estil de combat serà poètic, el de la “lluyta de la idea conquestada / qu·és la lluyta més noble i generosa”; així, Genovés dirà d’ell mateix: «jo sóc un trovador») per a lluitar en «l’elevada empresa (...) / d’enartir a la Pàtria / de reverir a Déu»; notem-ho: Pàtria (que vol enaltir) i Déu (a qui retre reverència).
Adscrit, per tant, al moviment de “Lo Rat Penat”, comprovem com fa inequívocament seu el cèlebre lema de l’entitat “Patria, Fides, Amor”, i ho fa sense vacil·lacions, però amb les seues concrecions: Pàtria és la valenciana (que en poema «L‘Aljama» concreta en Xàtiva com a paradigma de la nostra història); la fe, com no podia ser altrament, és cristiana, catòlica, i l’amor té, per a ell, concrecions de benauranca i de pau; en definitiva, d’eternitat («y el que ayma, y el que sent / no mor enjamay»), per bé que ací la idea d’eternitat té una doble accepció; eternitat, amb valor individual, per a aquella persona que té capacitat d’estimar i, en segon terme, amb valor col·lectiu, per al poble que, així mateix, estima i manté l’esperança. Esperança que també té una doble dimensió: l’esperança cristiana transcendent en el compliment de les promeses de Déu i l’esperança immanent de la instauració d’una societat més genuïna, concretada en els valors del valencianisme i del catolicisme. Per a Genovés, l’amor basat en la Fe i bolcat en la Pàtria en serà font de redempció, d’immortalitat:
La Pàtria, la Fe, l’Amor,
de què fon sublim emblema,
encara lo cor escalfen
de ton poble; y el que espera,
y el que ayma, y el que sent…
no mor enjamay.El lema del Rat Penat serà, per a ell, un il·lustratiu camí de construcció d’aquella societat millor que enyorava. Es tracta de sentiments actuals “encara ton cor escalfen” que porten a l’eternitat.
El nostre sacerdot i poeta, certament, és un gran enamorat de les
Glòries Valencianes (títol, precisament, d’u dels seus poemes), de manera que, com tants altres capellans del seu temps, Genovés és capaç de vincular eixes glòries amb un cert caràcter “sagrat” tant de la llengua com de la història i del patrimoni rebut, de tal manera que arriba a sacralitzar el valencià, però en el seu cas, amb l’afegit d’una forta sensibilitat social:
“és la llengua de la Verge
dels pobres, dels miserables
dels desamparats que corren
y van y vihuen y vaguen
asotats per la misèria”però sense defugir la bellesa com a font d’inspiració lírica que el porta a fer composicions d’una forta càrrega simbòlica (en algun cas, fins i tot amb traduccions) i de una no desdenyable qualitat, que el fan mereixedor d’un lloc més eminent en la nostra biografia literària.
El quart volum de la col·lecció Rent -Sembrant la vida. Poesia i compromís- està dedicat al sacerdot Gonçal Vinyes (Xàtiva, 1883-Vallés, 1936).
