Cent anys de la mort de Pasqual Boronat i Barrachina

Penàguila, lloc de naixement de Pasqual Boronat, als primers anys del s. XX (cliqueu en la imatge per vore més imatges d'eixa època d'esta població de l'Alcoià).

Fa tot just cent anys que mórí, molt jove, el sacerdot Pasqual Boronat i Barrachina (Penàguila, 1866-València, 1908). Ho llig, com sempre, a Cresol (novembre 2008), escrit per Antoni López i Quiles, que “rescata” figures molt sovint desconegudes/oblidades, inclús per al propi gremi dels capellans.

Boronat fou coetani de la segona generació de ratpenatistes i va estar vinculat al moviment de la Renaixença valenciana. Va ser un altre dels capellans que mantingué una intensa relació amb el doctor Faustí Barberà (reorientador del valencianisme a partir del seu famós discurs de 1906, “Sobre regionalisme i valentinocultura”) i així, amb el seu nom directament o amb el pseudònim “L. D’Ontalville”, publica diversos estudis molt interessants i significatius sobre Mossén Bernat Fenollar (Premi Lo Rat Penat 1984) o sobre Sant Vicent Ferrer. I un interessantíssim “Mossén Johan Roig de Corella. Ensaig crítich” (premi extraordinari dels Jocs florals de lo Rat Penat,1896).

Els seus primers estudis es van orientar cap a la investigació històrica, “matèria en la qual va excel·lir i assolí prou notorietat –coetàniament i posteriorment– amb un resultat que està molt per damunt dels millors”. Els priemrs treballs foren sobre la mística de Sant Joan de la Creu i Santa Teresa de Jesús –Boronat fou carmelità-.

També es va interessar, com hem vist, per la cultura valenciana, pels personatges de la historia valenciana i per les qüestions lingüístiques. “Com tants altres preveres i religiosos valencians del seu temps, va ser designat corresponsal i col·laborador del Primer congrés Internacional de la Llengua Catalana”, detalla López i Quiles.

Destaquen els seus estudis sobre els dominics Fra Lluís Galiana i el pare Josep Teixidor, així com de Fr. Lluís Navarro, el seglar Francesc Cerdà i Rico, el canonge Joan Antoni Maians, el degà Martí o les obres escrites per sant Pasqual. Igualment, va redactar la “Historia del Real Colegio del Corpus Christi” de València.

Per saber més es pot seguir llegint l’article d’Antoni López i Quiles a Cresol.

Mossén Vicent Ribes i la passió pel Salteri

Infrigix Antoni López Quiles, segons ell mateix assenyala al seu article periòdic a la revista Cresol, un dels principis que s'havia marcat en la secció "Figures": "No era la meua intenció tractar sobre sacerdots que hagueren exercit després del concili". Però la infracció s'ho val perquè dedica la seua col·lacobració a Mossén Vicent Ribes i Palmero (Torís, 1946-1996).

Fou organista i tenia una enorme preocupació "per encarnar la litúrgia tant com li fou possible". A Cortitxelles intentà fundar un "cenobi que combinara elements de l’espiritualitat i litúrgia benedictines amb les aportacions de Taizè, en el qual estavan imbricats alguns capellans (després amb mitra i tot, alguns) i no pocs seglars que en feien de suport".

Però, la seua passió eren els salms. Conta Antoni López que va col·laborar amb ell durant l’any 1985 en una edició de la traducció del Salteri que havia fet Joan Roís de Corella l’any 1490 en Venècia:

"Ribes tingué molta cura de respectar al màxim la modalitat de la llengua del gran poeta valencià del segle XV (com diu l’estudi introductori, la fidelitat s’ha dut a terme “àdhuc respectant algunes imatges poètiques molt reeixides o construccions sintàctiques plenes de bellesa, especialment hipèrbatons”) i, al mateix temps, oferir una redacció actual, apta per al públic hodiern (de manera que eixe mateix estudi introductori dirà que “Ateses les constants repeticions lèxiques produïdes a la traducció, probablement fruit del mètode sinonìmic, antitètic o sintètic, dels salmistes hebreus, hem procurat no reproduir-les per tal de confegir un text no enfarfegat”)."

Ací es pot seguir l'article complet, publcat al número del mes d'octubre de la revista Cresol.

Nota: El bloguer valencià Àngel Canet va escriure al mes de novembre de l'any passat una semblança de Mossén Vicent Ribes, ja que el va conèixer en la seua joventut.

Mossén Jesús Boira Sidro, capellà-poeta de Cabanes

Cabanes (Plana Alta), poble on va nàixer mossén Boira Sidro.

Sé que hem perdut constància, però no vull oblidar-me de penjar l'article habitual a Cresol sobre figures del valencianisme al si de l'església d'Antoni López Quiles, l'autor de la necessària i imprescindible Trama i ordit. Que no es perda la flameta, de moment.

En esta ocasió és tracta del capellà-poeta Jesús Boira Sidro (Cabanes 1909-Castelló, 1937).

MOSSÉN JESÚS BOIRA SIDRO,
per Antoni López Quiles a Cresol
El nostre capellà-poeta aspirava a viure molts anys i després, amb fort sentit de transcendència, prega a la Mare de Déu que se’n recorde d’ell. L’estrofa fa així:

Quant la mort, acotant mon llit, congele
la força del meu cor, ja defallit,
allavors vos demane que, com mai,
¡vos recordeu de mi!.

Mossén Jesús nasquè en Cabanes (comarca del Pla de l’Arc) l’any 1909; ingressà al Seminari de Tortosa i és ordenat prevere l’any 1932, quan encara tenia vint-i-tres anys. El seu primer i únic destí va ser la parròquia de Culla, on va exercir de vicari i on es trobava encara en el mes de juliol del 1936. Home estimat pel poble, va ser nomenat funcionari municipal i posteriorment traslladat al mas del “Forat Negre”, però quan és convocat el reclutament, se’n va a Castelló, en contra del parer de les autoritats. En la capital de la Plana Baixa va prompte serà denunciat i morirà assassinat el 21 de setembre de 1937, a l’edat de vint-i-huit anys. El jove prevere Jesús Boira es suma a la gran quantitat de capellans poetes que escrivien les seues obres en valencià i que foren assassinats durant la guerra.

No sabem si durant l’estada en el seminari s’aficionà al conreu de la poesia. És l’època en què mossén Garcia Girona està col·laborant amb mossén Griera, mossén Alcover i amb Joan Coromines, però recordem que l’ambient del seminari –tot i les dificultats del moment– era ben procliu per a fomentar l’adhesió a les creacions líriques en vernacle, en especial a través del Bolletí de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta, d’inspiració verdagueriana i també és el moment en què naix la Societat Castellonenca de Cultura; recordem, finalment, que les Normes Ortogràfiques es subscriuen en Castelló precisament l’any de la seua ordenació, el 1932.

La primera obra de què he obtingut notícia data del 15 d’octubre del 1934, data en què comença la seua col·laboració amb la revista El vers valencià, de Josep Maria de Bayarri. El poema, publlicat en el nú. 5-9 de la citada revista, es titula “S’ha secat la fonteta…” i, seguint les petjades de Garcia Girona, té un plantejament bucòlic, amb un fort regust ecologista (La vall no és lo que era! / Hui tot plora a sa vera / i ara és plor d’anyorança el que s’ou); a peu de pàgina, però, apareix la datació: Culla, 10-X-34, per la qual advertim la immeditesa de l’edició.

Després vindrà el seguit de col·laboracions amb la revista que la seua curta vida li permeté. En primer lloc, en el núm. 2-14 del dia 1 de gener del 1935 trau a la llum el poema “Dos estrelles”, composició de caràcter “familiar” entre una mare i un nadó; una reivindicació de l’amor matern:

Ja no és somni voler trobar estrelles
creuaes sobre els pits,
en tant veja en el braç de les doncelles
bells infantets adormits

En aquesta creació, el nostre poeta opta pel llenguatge propi de la comarca, i així escriu “prepare” (en lloc del general “prepara”), “bolquinets” per “bolquers” i també tria la caiguda de la –de intervocàlica en “creuaes”.

Posteriorment, en el núm 2-15 del 15 de gener del mateix any (amb una dilació de només mig mes) apareix el seu poema citat més amunt: “Recorda-te’n de mi”, dedicat a la Mare de Déu, en el qual li demana auxili en els moments de la nit fosca (“la nit son mantell negrit devalle”), en el dubte de la fe (“i la fe se resenca a dins del pit”), en moments de temptació (“Quan virinosa seducció me volte / i mon cor debatege a rans del cim”) o el ja esmentat sobre la mort. Quatre estrofes de quatre versos cada una, els tres primers endecasíl·labs i el darrer només de sis síl·labes per a expressar la ferma devoció que un jove capellà professa a la Mare de Déu, a la qual s’aclama per als moments de màxima debilitat.

No sabem si el nostre prevere poeta (ell sempre firmava Jesus Boira, Pvre.) tenia algunes composicions fetes abans de llançar-se al món editorial, però en el núm. 2-19, corresponent a març d’aquell mateix any, publica “Anyorança” els sentiments d’un pastor de la seua comarca (“de este aprec”) per la mort de la seua amada, Isabel

que avui obrí les ales
–ales d’amor i fe– i remontà el seu vol
en busca de l’etern

per a ell, el paisatge mor si moren les persones

inclina el cel sa testa,
fugen els ausellets,
el camp anyora els besos
del farigós riuet

El poeta es manifesta solidari del pastor que es queda sol

¡la mort, què trista és
si un cor sangnant se queda!
I el cor del pastoret,
¡sangnant, plora la mort
del seu amor primer

Pasem ara al núm. 2-2, tret el 15 de gener del 1936, en el qual publica la seua creació “Borrador”, poema de caràcter marítim (“dessota el mar blau i pur”) en què recrea una tempesta (“per això el mar ses onades / una i deu i cent vegades / va espenyent vers l’infinit”) que genera una situació d’angoixa (“mes quan sembla un fet l’ardent / somni del mar imponent), però que, al final, es veurà resolta (“aguaita el sol de migdia / i ab sa llum potent destria / els núvols del firmament”), de manera que tot torna a la normalitat (“I tornen les naus al port / desfetes i avergonyides”) i de la tempesta només en queda el record (“portant per únic record / d’aquell somni les humides / abraçades de la mort”). El poema esta compost per quatre estrofes de cinc versos cada una però amb una rima diversa: abbbc – aabab – aabba – ababa, amb la qual el poeta pareix buscar la diversitat en la unitat. En definitiva, el poema també és una paràfrasi de la vida, sovint tempestuosa, però amb garanties de retorn i pau.

L’última creació que publica naix en el núm. 2-6 del 15 de març de 1936 i s’intitula ¡Atura’t, jove!, amb deu estrofes de quatre versos. És un missatge a un “jove, que vius encegat / per la lluerna del vici”. El poeta li demana que l’escolte amb calma i l’exhorta a obrir un taüt per a contemplar en què ha quedat la bellesa per la qual tant malda el jove. És un poema parenètic, que denuncia la consumpció ràpida dels delers:

¿Què resta de sa grandea
lluerna de màgics raigs
on moriren abrasats
la fe, l’honor, la purea?
Tanta beutat vingué a ser
–ab los encants de la vida–
com una rosa marcida – al verd brancal del roser

i demana al jove que medite perquè (“per breus instants de goçar / hi ha un patir eternament”).

Encara en el vol 2, núm. 9 del primer de maig del 1936 tornarà a publicar “Enyorança”, possiblement perquè no estava satisfet de l’edició anterior pels erros que contenia, i també perquè hi opera una actualització. Així, canvia “becos” (llegiu “beços) per “besos”; “farigès” per “farigós” “per què” per “perquè”; “avuí” per “avui”; “ab” per “amb”; “ahont” per “aon”. Dos mesos més tard esclata la guerra i, com he dit, en setembre de 1937 es talla una altra vida.

La seua producció, lògicament, és ben curta, però una lectura atenta dels seus poemes permet albirar una interessant evolució de formes i de continguts; fins i tot de progrés en l’adhesió a la normativa gramatical de Castelló. Li podrem aplicar també els seus versos, a tall d’epitafi-homenatge agraït:

Obrí les ales
–ales d’amor i fe–
i remontà el seu vol en busca de l’etern
repòs per a les ànimes
sobre eixe cel blavenc.

Eduard Genovés: "Patria, Fides, Amor"

Vingau, fills de ma Pàtria volguda, idolatrada,
quals cors de goig palpiten sa glòria a l’esmentar:
vingau i de sa història, jamay prou admirada,
les pàgines glorioses aydeu-me vuy a cantar.

Eduard Genovés i Olmos (Xàbia, 1882-Burjassot, 1922) és un dels vèrtex del triangle que formen els preveres Francesc Martínez Miret i Gonçal Vinyes Massip. Identificats per Antoni López Quiles com la generació dels poetes de l’esperança: “En mossén Genovés, el pare Miret i en el canonge Vinyes hi ha els exemples més conspicus del doble compromís de fidelitat a la causa de l’Evangeli i del País recíprocament imbricats” (Trama i ordit).

La sèrie d’articles que el mateix López Quiles està fent a Cresol recull en el número d’estiu la vida i obra de d’este prevere i poeta de Xàbia. Copie i pegue, com estem fent últimament l’article, que a la revista en paper i digital es competa amb un fragment del seu Cant a les glòries valencianes.


EDUARD GENOVÉS I OLMOS
per Antoni López Quiles a Cresol
Naix en Xàbia el 1882. Ingressa com a col·legial de beca en el Col·legi del Corpus Christi el 1904, als 22 anys. Ben prompte s’interessa per la nostra història i, conscient de la necessitat de facilitar als escriptors el treball de recerca bibliogràfica, es suma a la interessant nòmina d’autors valencians que elaboren elencs de títols, com ara Vicent Ximeno, Just Pastor Fuster, Josep Rodríguez, Martí Grajales, etc. i publica un parell de títols: Bibliografia valenciana. 1701-1880 i el Catàlech descriptiu de les obres impreses en llengua valenciana des de 1474 fins 1700, encara que el seu producte no acaba d’agradar a l’altre eminent bibliògraf Ribelles Comín, però resulta tot un sìmptoma que acabe el seu recull justament en l’inici de la Renaixença, és a dir que el seu treball té un important valor ideològic per al procés de represa del valencianisme. Ell, en efecte, es sent fill de la Renaixença Valenciana, considerada com l’autèntic motor de revalencianització, lluita amb la qual es troba compromés, com podrem verificar tot seguit.

A banda dels seus escrits, amb títols i continguts ben expressius, una altra de les proves que posa de manifest el seu compromís amb el món del valencianisme és l’impressionant sistema de relacions amicals i literàries en què es mou el nostre capellà poeta: amb el canonge Roc Chabàs o els escolapis Eugeni Almenar, Fernando Garrigós; amb el franciscà Lluís Fullana, el jesuïta Ramon Mas, el degà de la catedral Josep Cirujeda i els seglars Josep Mª Puig i Torralba, F. Hernández Casajuana, Gayano Lluch, Josep Mª Giménez Fayos i Josep Mª Bayarri. Posteriorment, l’any 1911 publica en Lo Rat Penat en col·laboració amb Teodor Llorente, Sanchis Sivera, Cebrian Ibor, Carles Sarthou, Rodrigo Portegàs, Cebrian Mezquita. Manuel Betí, Daniel Martínez Ferrando, Francesc Badenes Dalmau, Josep Martinez Aloy, Manuel Cuitaví, Bernat Morales Sanmartí, Francesc Almarche, etc. Com a conseqüència de la seua vinculació a la cultura valenciana, passa al camp de la producció poètica, en el qual excel·lirà ràpidament i ens oferirà una creació poètica digna de ser tinguda en compte.

En el conjunt de la seua obra, mossén Eduard Genovés manifesta un valencianisme de caràcter molt cultural, és a dir, a la manera que inspiraria i promouria el mateix Teodor Llorente; en el capellà de Xàbia es percep un clar compromís per la recuperació, en clau cristiana, de la història i la llengua i del país. Segons l’estil de l’escola de creadors lírics que hem denominat “poetes de l’Esperança” (ell en té, i molta, en el País) la seua reivindicació d’un passat gloriós té la missió d’alliçonament i comprensió per a les generacions contemporànies a fi de construir un futur igualment gloriós: «aurora perquè siguen d’honrós esdevenir», és a dir, una història tan plena de glòries com cristiana que ens servirà d’al·licient per a construir un esdevenidor paregut. Per a ell, fe i valenciania van íntimament units tot just des de la Conqueta jaumina; no debades reivindica amb entusiasme la devoció a la Mare de Déu del Puig:

Ton nom evoca en nostre cor nafrat
les empreses gegants de nostra Pàtria.
Les glòries immortals.
Ta història és nostra història, Verge pura:
tu ens donares la sancta llibertat...
Nova era per tu gotje ma Pàtria
de ventura i de pau.

Una composició que condensa molt bé tots els seus pressupòsits vitals: Si la Patrona del Regne ens donà la “sancta llibertat” en un passat farcit de “glòries immortals”, podrem concloure que hem d’aspirar, en conseqûència a una “nova era” en què el seu país tan estimat puga gaudir d’una situació paradisíaca: “per tu gotje ma Pàtria de ventura i de pau” en la qual el poeta puga entonar un gran “himne d’amor, de fe, de benaurança, / de germanor, de pau”, segons una composició realment evocadora.

El poeta demana que el deixen lluitar en eixe procés d’instauració d’un futur més valencià i, si la lluita és, com ens ha avançat, per la pau, el seu estil de combat serà poètic, el de la “lluyta de la idea conquestada / qu·és la lluyta més noble i generosa”; així, Genovés dirà d’ell mateix: «jo sóc un trovador») per a lluitar en «l’elevada empresa (...) / d’enartir a la Pàtria / de reverir a Déu»; notem-ho: Pàtria (que vol enaltir) i Déu (a qui retre reverència).

Adscrit, per tant, al moviment de “Lo Rat Penat”, comprovem com fa inequívocament seu el cèlebre lema de l’entitat “Patria, Fides, Amor”, i ho fa sense vacil·lacions, però amb les seues concrecions: Pàtria és la valenciana (que en poema «L‘Aljama» concreta en Xàtiva com a paradigma de la nostra història); la fe, com no podia ser altrament, és cristiana, catòlica, i l’amor té, per a ell, concrecions de benauranca i de pau; en definitiva, d’eternitat («y el que ayma, y el que sent / no mor enjamay»), per bé que ací la idea d’eternitat té una doble accepció; eternitat, amb valor individual, per a aquella persona que té capacitat d’estimar i, en segon terme, amb valor col·lectiu, per al poble que, així mateix, estima i manté l’esperança. Esperança que també té una doble dimensió: l’esperança cristiana transcendent en el compliment de les promeses de Déu i l’esperança immanent de la instauració d’una societat més genuïna, concretada en els valors del valencianisme i del catolicisme. Per a Genovés, l’amor basat en la Fe i bolcat en la Pàtria en serà font de redempció, d’immortalitat:

La Pàtria, la Fe, l’Amor,
de què fon sublim emblema,
encara lo cor escalfen
de ton poble; y el que espera,
y el que ayma, y el que sent…
no mor enjamay.

El lema del Rat Penat serà, per a ell, un il·lustratiu camí de construcció d’aquella societat millor que enyorava. Es tracta de sentiments actuals “encara ton cor escalfen” que porten a l’eternitat.

El nostre sacerdot i poeta, certament, és un gran enamorat de les Glòries Valencianes (títol, precisament, d’u dels seus poemes), de manera que, com tants altres capellans del seu temps, Genovés és capaç de vincular eixes glòries amb un cert caràcter “sagrat” tant de la llengua com de la història i del patrimoni rebut, de tal manera que arriba a sacralitzar el valencià, però en el seu cas, amb l’afegit d’una forta sensibilitat social:

“és la llengua de la Verge
dels pobres, dels miserables
dels desamparats que corren
y van y vihuen y vaguen
asotats per la misèria”

però sense defugir la bellesa com a font d’inspiració lírica que el porta a fer composicions d’una forta càrrega simbòlica (en algun cas, fins i tot amb traduccions) i de una no desdenyable qualitat, que el fan mereixedor d’un lloc més eminent en la nostra biografia literària.

Salvador Boix Bernarcer, altre poeta de l'esperança

El número 80, corresponent al mes de maig de Cresol, la revista de la Unió Apostòlica de València ja està en el carrer. I, a més, de dedicar-li vàries pàgines a la col·lecció Rent, continua amb la secció denominada "Figures" on el prevere Antoni López Quiles retracta noms d'escriptors -molts d'ells desconeguts- de la tradició cristiana més valenciana.

En esta ocasió escriu de Salvador Boix Bernarcer (Gandia, 1891-La Pedrera de Gandia, 1936) a qui adscriu al corrent denominat "Poetes de l'esperança". Ací deixe l'article complet.

SALVADOR BOIX, per Antoni López Quiles
Es tracta d’un sacerdot de qui, en realitat, coneixem ben poc, en especial de la seua acció pastoral. D’altra banda, si haguérem d’elaborar una escala de capellans poetes, mossén Boix no seria dels qui ocuparien precisament els graons més elevats. Els seus poemes, en efecte, no mostren una particular elevació perquè tenen un fort to popularista, és a dir, van destinats a un públic escassament cultivat, però eixa és una de les raons que ens porta a evocar-lo, perquè es constitueix en una baula important en l’ús del valencià escrit i destinat a les classes més populars. El seu valor, per tant, és més sociolingüístic i, des d’eixe punt de vista, és un altre dels capellans que mereix ocupar un lloc en la biografia del valencià. Com a tants altres, el seu assassinat l’any 1936, segà una vida amb la qual es va quedar mutilat també un vehicle de creació i difusió lingüística i literària. Com que es tracta d’un sacerdot i d’una obra desconeguts, pense que val la pena donar-lo a conéixer, encara que siga succintament.

Salvador Boix Bennàcer (o Bernarcer, més probablement) va nàixer en Gandia el 5 d’octubre de l’any 1891. De menut estudià en l’Escola Pia de la Capital de La Safor, fins que ingressa en el Seminari Conciliar de València. Rep l’ordenació sacerdotal el 1914, exactament el mateix any que el seu coterrani Andreu Martí i Sanz (el qual havia nascut el 1890, és a dir, que era un any major que ell; podem deduir, per tant, però sense més dades a la mà ací, que la corresponent a mossén Martí i Sanz, que va ser ordenat diaca dos anys abans), amb qui compartiria molts aspectes de la seua vida. No arribà a ser, per exemple director de cap publicació, ni sabem que tinguera aficions històriques, com alguns col·legues seus, però fins i tot abans de la seua ordenació, l’any 1912, ja havia manifestat interés per la creació literària, perque és quan comença a trametre col·laboracions a la Revista de Gandia, publicació en la qual, com ja sabem, col·laborava també l’escolapi Josep Felis i que seria després dirigida pel ja esmentat Martí i Sanz. Immediatament després de la seua ordenació, és destinat com a vicari del Grau de Gandia, lloc on continuà exercint el seu ministeri sacerdotal fins l’any 36.

Totes les dades parlen d’aquell temps com un moment de fortíssima convulsió social, però pareix que foren viscudes amb una especial intensitat en La Safor. En efecte, al calor de les celebracions del dia 1 de maig del 1936 (quasi dos mesos abans, per tant, de ser declarada la guerra; recordem que mossén Martí i Sanz va ser assassinat també abans de començar el conflicte bèl·lic) els milicians li tanquen la parròquia i li incauten la casa abadia. Salvador Boix ha d’anar-se’n a Gandia, on es va refugiar en la casa d’un germà seu i decidí continuar col·laborant amb el clergat local en els treballs pastorals de la Col·legiata. Quan se l’emportaren de casa el germà per a matar-lo, no li deixaren ni posar-se les sabates. Morí afusellat en La Pedrera de Gandia.

A banda de la ja citada Revista de Gandia, mossén Salvador Boix envià igualment les seues composicions poètiques al periòdic Bayrén (publicació que incorporava col·laboracions de contingut religiós i que, a banda de les aportacions literàries, incloïa també articles de recerca històrica, tot amb prou de rigor), com també deixà sentir la seua veu lírica en El Serpis (òrgan d’ideologia monàrquica) i, encara veieren la llum peces seues en Mondúver (d’extracció carlista).

La seua poesia és sempre religiosa, però no exempta d’una certa atenció als continguts socials de l’època, raó per la qual el podem adscriure al corrent que hem denominat “Poetes de l’esperança”, aquells que viuen un temps realment advers que els fa postular un retorn a un passat tingut com a paradisíac perquè tot es trobava impregnat per la fe cristiana, és a dir, a recuperar una tradició que ells consideren necessària: “la fe·s mantinga de nostres pares heretada: / los pobles que s’estimen, això acostumen fer.” La invocació a l’herència dels pares el situa igualment en l’elenc de poetes que posseeixen un estil “patrimonialista”, o siga, molt resumit, els que es vinculen a un “paisatge”, a una terra, heretada dels pares carnals (ell definirà Gandia com “la Pàtria aimada”), però segons una tradició d’heretatge que els fa remuntar-se a l’herència sagrada que prové del Pare celestial.

Des del seu designi d’arribar als sectors socials més populars, els protagonistes dels seus poemes acostumen a ser sants d’advocacions ben diverses, però hi destaca el que dedica a la Mare de Déu dels Desemparats, que va ser proclamada Patrona de Gandia l’any 1929; ell aspira a aconseguir “que tots son cor li entreguen” i comença ell mateix quan es reconeix com a fill seu i li fa donació dels seus “malfets i desgarbats” versos: “De ton fillet la ofrena teniu, Mare amorosa” (sempre m’he preguntat el cridaner embolic gramatical dels devots a la Mare de Déu dels Desemparats; en l’himne oficial també combina sense discriminació el tractament a la Mare de Déu amb la primera persona del singular: –ací “ton fillet”, en “la Pàtria Valenciana”, “ton mant”– amb el majestàtic de la primera del plural –“la ofrena teniu” i “vosta imatge santa”– etc.), amb la consciència que la bondat de la Mare ho acceptarà: “rebràs sa pobra ofrena, rebràs-la generosa”.

Temps molt durs, de violències i assassinats (ell mateix, que es defineix com a “desemparat”, serà violentament assassinat) però que, simptomàticament fan parlar els nostres capellans de generositat, de pietat, d’amor, i tot expressat en la llengua heretada, estimada, conreada i divulgada

Josep Pla i Ferrís, pont entre la fractura del 36 i la represa del 39

La revista Cresol, publicació de la Unió Apostòlica per als preveres diocesans de València, continua amb la secció “Figures” –a la que ací ja ens hem referit en alguna altra ocasió-, a propòsit dels articles que hi dedica Antoni López i Quiles, l’autor de la necessària “Trama i ordit”. En el número 79, corresponent als mesos de març i abril de 2008, López i Quiles dedica uns apunts a Josep Pla i Ferrís al que assenyala com un “dels escriptors que actuà com a pont entre els literats anteriors a la guerra i els que iniciaren els treballs de represa quan s’acabà la contesa bèl·lica”. Ací deixe l’article complet (la negreta és meua):

JOSEP PLA I FERRIS, per Antoni López i Quiles (Cresol, 79)
Es tracta d’una personalitat important, entre altres raons perquè, des del punt de vista literari, és un altre dels escriptors que actuà com a pont entre els literats anteriors a la guerra i els que iniciaren els treballs de represa quan s’acabà la contesa bèl·lica. Josep Pla i Ferrís naix el 4 de juliol del 1895 en Algemesí, on va ser batejat cinc dies més tard. El 1910 ingressa al Col·legi de vocacions sant Josep i el 1918 passà al Col·legi de la Presentació i sant Tomàs de Villanueva, del qual va ser consiliari l’any 1920 i rector el 1921, any de la seua ordenació sacerdotal. Eixe any és designat com a vicari de Bocairent i el 1923 es trasllada a Alboraia, també com a vicari. El 1929 és enviat a Xeraco, parròquia en què continua fins al 1935 i en la qual comença la seua activitat literària, per a ser traslladat després com a regent a la parròquia de l’Assumpció d’Alaquàs, poble en què, amagat, visquè la guerra, transcorreguda la qual es féu novament càrrec de la parròquia fins a l’any 1942; entre 1940 i 1942 va ser Rector del Col·legi de la Presentació, aquell darrer any és enviat a Carcaixent, com a regent primer i després com a rector titular. D’allí retorna a Alboraia el 1948 i és nomenat arxiprest; finalment, l’any 1956 es fa càrrec de la parròquia de sant Martí de València, on continuarà fins a la seua mort, l’any 1975. Dilatada vida pastoral com a prevere –gran part de la qual dedicà al servici pastoral dels jubilats i pensionistes– dilatada vida literària, i home pont entre la fractura del 36 i la represa del 39.

En concret, Pla és productor d’abundant obra creativa; abans de l’inici de la guerra ja havia donat a conéixer onze peces en la revista quinzenal El vers valencià, on també havien col·laborat, per exemple, el pare Miret o el framenor Bernardí Rubert, entre altres. Algú, algun dia, haurà d’estudiar la figura de Josep Maria Bayarri com a enllaç a l’entorn del qual s’articulen alguns dels més conspicus poetes de pre i post-guerra, com per exemple, els també capellans mossén Jesús Boira, de Cabanes, habitual col·laborador de la publicació, el qual també va ser assassinat en Borriol durant guerra, quan només tenia 28 anys, i encara un altre sacerdot poeta, mossén Tomàs Miró, d’obra més efímera, però que també hi publicarà algunes composicions. Acabada la contesa bèl·lica, el nostre capellà i poeta en traurà cinc més en la mateixa revista, tal com verificarem en acabant.

Convé remarcar que mossén Pla és un poeta ben arrelat a la terra, al poble concret i, per tant, la seua sensibilitat lírica s’amalgama precisament amb eixe poble del qual prové i en forma part; participa del batec de la gent a qui serveix com a sacerdot i converteix la seua quotidianitat en poesia; l’estudiós de la seua obra, Rafael Roca dirà d’ell que, pel poble, “engegava cada matí la seua vida”. Per eixa raó d’Alaquàs” (“Puix, si fent de fang a l’home / Déu posà d’alé el calor, / per a fer tants perols buits / els hòmens posen... passió”), mentre que quan es troba en Albaida escriu “Albaida i el Geni”.

Com a conseqüència de la seua adscripció lírica, tant Joan Fuster com Enric Ferrer l’integren dins del corrent que designen com a “Paisatgisme sentimental” i, així, segons el primer: “Sense abandonar la dedicació a la natura proteica i prodigiosa del País Valencià, aquests poetes s’agraden de demorar-se en el joc verbal, i els elements descriptius s’animen amb una simpàtica innervació imaginista”. Darrerament, en canvi, hom ha preferit qualificar l’obra de Pla i de tants altres capellans que produeixen poesia des de l’àmbit de la fe com a “Patrimonialista”, com a expressió de la seua vinculació a una terra que és sagrada, perquè l’hem rebuda en patrimoni del pare i que, en definitiva constitueix l’herència del Pare, de Déu. Segons eixe criteri, la poesia que definim com a patrimonialista partirà del “sentiment que experimenten aquests poetes del paisatge, tingut com a patrimoni que enllaça amb la pregonesa de l’ésser humà” i, en conseqüència, des de tanta profunditat en l’arrelament, ben prompte apareixerà la qüestió de la llengua, també patrimonial, heretada, sorgida del més profund de l’home. Els nostres poetes amb la llengua heretada, cantaran a la terra heretada, de manera que, per la procedència tant la terra com la llengua adquiriran, per a ells, un caràcter sagrat, “l’herència del Pare”, o, expressat amb els seus versos:

“A Naçaret l’amor va fer sembrada
i els arreus aprepara”l de matí;
lo llaurados ix ans qu’ixca l’albada
i en la terra verge sembla’l gra diví”

o bé:

“Granet sembrat en terra ben llaurada!
qui, mort, revius amb pròpia exultació:
N’has pres llacor d’espiga assaonada,
per la que vida ens das i redemció”.

I, des d’eixa terra sagrada, mossén Josep Pla redacta un himne al gran patrimoni humà, la creació:

“Baix les ales torcen, pleguen vol
i entornen los ullets:
ne semblen a natura, mort el sol,
i, en redor fent sonates de condol
los aixerits i tendres ausellets.

Par que dan salts! N’han pres les gelosies?
Oh! Ben Amat, tu eres!...
no més concerts de vagues armonies;
ni vas fingint d’efímers ambrosies...”.

Treballant amb aquells arcaismes tan propis dels autors patrimonialistes, el capellà fill d’Algemesí escriu poesies d’una certa dignitat; i si és veritat que algunes mereixen ser recordades, també ho és que la major part està escrita en un estil que Bayarri qualificarà, amb encert, com els “versos més clàssicament llatins valencians”. Val a dir no és treball fàcil l’intent de mantindre una dignitat clàssicament llatina conjuminat amb el designi d’intel·ligibilitat, sobretot qual el poeta adreça la seua obra a un veïnat no massa fet a la lectura, i menys encara en valencià. I el nostre capellà, que té “una vocació i voluntat poètica i vital ben eloqüent”, ho aconsegueix.

Entre 1934 i 35, Pla publica en El Vers valencià: “Fecunda” (Núm. 5); “Matinal. Mig jorn. Vespra” (núm. 7); “Present d’arres” (núm. 9); “Encarnacions” (núm. 10); “Dels Cantars” (núm. 11); “El Micalet” (núm. 14); “A en Ll. Cebrian Mezquita” (núm. 16); “N’havem de destí” (núm 17); “Rendició” (núm. 19); “Monseny” (núm. 20). “Nuvills... Maig” (núm 22). La segona època de la revista va des de gener a juny del 1936, amb el següent resultat: “Treball-Virtut” (núm. 2); “Ana Maria. Pastoril” (núm. 6). “Quixotescha” (núm. 7); “Dia de Corpus. La processó. Instantànea” (núm 10). “Noces d’Argent al Rectorat de Chest, de en Josep Gonçaleç Huguet” (núm 11). Després de guerra, la revista només trau dos números, en els quals trau a la llum “Vida viva” (núm 1) i “Molins de vent” (núm 2). En l’Almanaque Las provincias veuen la llum “Encarnación” (any 1935); “Tots Sants (poema dedicat a l’amic Bayarri)” (1941); “Perols d’Alaquàs” (1942); “Remelç” (1944); “Lo Cant al Creador” (1945); “Passionàries” (1947) “Molins de vent” (1949, però publicada en El Vers en 1947); “Místiques lires” (1951); “Albaida i el Geni” (1952) “Puix que em voleu” (1954). A banda, “La mare i el fill: València i sant Vicent”, en la Corona poètica que els poetes valencians ofrenen al Pare Vicent Ferrer amb motiu del V centenari de sa Canonització i per a record (1955), i “Lo riu d’Albaida”, tret en València Cultural (1960). Finalment, consignarem que prologa el llibre de mossén Frederic Moscardó Imatges venerables de la ciutat de València.

La figura i l’obra de mossén Pla reclama un estudi més detingut, tal com reconeix el seu estudiós, el professor Rafael Roca: estil creatiu, tensió lírica, aportacions teològiques i antropològiques, valor per a la sociolingüística com a home que fa de baula entre cronologies (abans de la guerra i com a u dels iniciadors de la represa, al costat del pare Rubert), i fins i tot, seria ben convenient que anara acompanyat de l’edició de les peces inèdites que ha deixat. De moment, li oferim el nostre homenatge i agraïment.

Noms i cognoms de la tradició

Com un eupàtrida grec,
o com patrici romà,
sent el foc d’independència
i alce el crit de llibertat:
Crec en ma Pàtria, prò lliure,
crec en sa història immortal;
tota per Déu i València vessaré, si cal, la sang.
Això crec, espere i clame com patriota valencià.
Francesc Martínez Miret, 1933

Llig al número 323 (desembre 2007) de la revista “Saó” un interessant article d’Òscar Pérez Silvestre sobre les Normes de Castelló i l’església valenciana:

“Amb dades a la mà, l’Església valenciana pot presentar sense cap complex un estol de religiosos seculars, regulars i de creients laics que tingueren ben present en el seu ministeri la premissa de k’encarnacio en el territori al qual servien i en qué vivien. La conclusió a què arribe després d’uns anys de dedicació és que el paper de l’Església en la castellanització/valencianització de la societat és identic al paper que excerceixen altres instàncies de poder, tot i que utilitze uns altres mètodes, amb una influència constant en al vida quotidiana de la comunitat.”

Pérez Silvestre recull un llistat tan llarg com interessant de noms de gent d’església responsables, també, de la “recuperació i normalització de la nostra llengua”. I assegura que “l’afirmació sobre el paper minúscul o nul de l’Església [en esta recuperació i normalització] és una falsedat articulada des del prejudici que s’adiu a la conveniència dels esquemes d’interpretació que, per dissort nostra, són els quemés corren”.

També enumera Jaume Alba al Cristians.net un altre llistat de noms de persones vinculades a l’església que van des de la Renaixença a la postguerra. En este cas, a propòsit de la lectura de “Trama i ordit”, d’Antoni López Quiles, sacerdot com molts dels poetes i escriptors que hi estudia.

Es tracta d’una obra, i coincidixc amb Alba, escrita entre l’apassionament i l’amargura. La passió que hi posa qui descubrix un munt d’informació sobre el treball de molts cristians respecte el valencià, sobre la literatura feta en valencià, des de la fe i la pàtria (la que es podia fer en eixe moment). I l’amargura de qui constata l’oblit, la desgana i el desconeixement de molts crítics que han passat de llarg sobre esta literatura, despatxant-la sense més perquè tractaven determinats continguts.

López Quiles, amb el seu llibre, recorre noms i cognoms d’una tradició valenciansta que va ser tallada cap als anys seixanta. Una tradició que deu eixir a la llum, noms que es deuen conèixer.

Cal tenir present eixos noms, com les figures que destaca el propi López Quiles a “Cresol” (Publicació de la Unió Apostòlica per als preveres diocesans de València). Noms, per exemple, com els de Fra Bernardí Rubert Candau a qui Fermí Cortés i el mateix Joan Fuster “li deuen tots dos el gran influx d’inducció al nacionalisme”.

Casos com “el valencianisme compromés, d’estil no radical, dialogant, integrador, situat sempre al costat dels qui mantingueren la flama encesa després de la contesa bèl·lica del 36” de mossén Andreu Monzó Nogués.

O la fita que suposa, entre d’altres, el treball com a lexicògraf de mossén Joaquim Martí Gadea.

O també el poema “Seidia” de Joaquim Garcia Girona que mossén Antoni López situa com a “chef de file, el primer destacadament, de tants i tants altres capellans que han prestat un immens servici a l’Església valenciana amb un esforç intel·lectual i creatiu que mereix el nostre reconeixement més sincer”.

I tants i tants noms.

Així, coincidim amb el desig d'Òscar Pérez que al final del seu article insistix, com feia Agustí Colomer quan recordava la figura de Mossén Gonçal Vinyes, “en el fet que l’Església valenciana de hui continue sent fidel i assumisca el seu compromís amb la llengua i la cultura valencianes, sense pors, amb valentia, com van saber fer en temps també difícils, per altres motius socials, aquells cristians que passaren per ací abans que nosaltres”.