El número 80, corresponent al mes de maig de Cresol, la revista de la Unió Apostòlica de València ja està en el carrer. I, a més, de dedicar-li vàries pàgines a la col·lecció Rent, continua amb la secció denominada "Figures" on el prevere Antoni López Quiles retracta noms d'escriptors -molts d'ells desconeguts- de la tradició cristiana més valenciana.
En esta ocasió escriu de Salvador Boix Bernarcer (Gandia, 1891-La Pedrera de Gandia, 1936) a qui adscriu al corrent denominat "Poetes de l'esperança". Ací deixe l'article complet.
SALVADOR BOIX, per Antoni López Quiles
Es tracta d’un sacerdot de qui, en realitat, coneixem ben poc, en especial de la seua acció pastoral. D’altra banda, si haguérem d’elaborar una escala de capellans poetes, mossén Boix no seria dels qui ocuparien precisament els graons més elevats. Els seus poemes, en efecte, no mostren una particular elevació perquè tenen un fort to popularista, és a dir, van destinats a un públic escassament cultivat, però eixa és una de les raons que ens porta a evocar-lo, perquè es constitueix en una baula important en l’ús del valencià escrit i destinat a les classes més populars. El seu valor, per tant, és més sociolingüístic i, des d’eixe punt de vista, és un altre dels capellans que mereix ocupar un lloc en la biografia del valencià. Com a tants altres, el seu assassinat l’any 1936, segà una vida amb la qual es va quedar mutilat també un vehicle de creació i difusió lingüística i literària. Com que es tracta d’un sacerdot i d’una obra desconeguts, pense que val la pena donar-lo a conéixer, encara que siga succintament.
Salvador Boix Bennàcer (o Bernarcer, més probablement) va nàixer en Gandia el 5 d’octubre de l’any 1891. De menut estudià en l’Escola Pia de la Capital de La Safor, fins que ingressa en el Seminari Conciliar de València. Rep l’ordenació sacerdotal el 1914, exactament el mateix any que el seu coterrani Andreu Martí i Sanz (el qual havia nascut el 1890, és a dir, que era un any major que ell; podem deduir, per tant, però sense més dades a la mà ací, que la corresponent a mossén Martí i Sanz, que va ser ordenat diaca dos anys abans), amb qui compartiria molts aspectes de la seua vida. No arribà a ser, per exemple director de cap publicació, ni sabem que tinguera aficions històriques, com alguns col·legues seus, però fins i tot abans de la seua ordenació, l’any 1912, ja havia manifestat interés per la creació literària, perque és quan comença a trametre col·laboracions a la Revista de Gandia, publicació en la qual, com ja sabem, col·laborava també l’escolapi Josep Felis i que seria després dirigida pel ja esmentat Martí i Sanz. Immediatament després de la seua ordenació, és destinat com a vicari del Grau de Gandia, lloc on continuà exercint el seu ministeri sacerdotal fins l’any 36.
Totes les dades parlen d’aquell temps com un moment de fortíssima convulsió social, però pareix que foren viscudes amb una especial intensitat en La Safor. En efecte, al calor de les celebracions del dia 1 de maig del 1936 (quasi dos mesos abans, per tant, de ser declarada la guerra; recordem que mossén Martí i Sanz va ser assassinat també abans de començar el conflicte bèl·lic) els milicians li tanquen la parròquia i li incauten la casa abadia. Salvador Boix ha d’anar-se’n a Gandia, on es va refugiar en la casa d’un germà seu i decidí continuar col·laborant amb el clergat local en els treballs pastorals de la Col·legiata. Quan se l’emportaren de casa el germà per a matar-lo, no li deixaren ni posar-se les sabates. Morí afusellat en La Pedrera de Gandia.
A banda de la ja citada Revista de Gandia, mossén Salvador Boix envià igualment les seues composicions poètiques al periòdic Bayrén (publicació que incorporava col·laboracions de contingut religiós i que, a banda de les aportacions literàries, incloïa també articles de recerca històrica, tot amb prou de rigor), com també deixà sentir la seua veu lírica en El Serpis (òrgan d’ideologia monàrquica) i, encara veieren la llum peces seues en Mondúver (d’extracció carlista).
La seua poesia és sempre religiosa, però no exempta d’una certa atenció als continguts socials de l’època, raó per la qual el podem adscriure al corrent que hem denominat “Poetes de l’esperança”, aquells que viuen un temps realment advers que els fa postular un retorn a un passat tingut com a paradisíac perquè tot es trobava impregnat per la fe cristiana, és a dir, a recuperar una tradició que ells consideren necessària: “la fe·s mantinga de nostres pares heretada: / los pobles que s’estimen, això acostumen fer.” La invocació a l’herència dels pares el situa igualment en l’elenc de poetes que posseeixen un estil “patrimonialista”, o siga, molt resumit, els que es vinculen a un “paisatge”, a una terra, heretada dels pares carnals (ell definirà Gandia com “la Pàtria aimada”), però segons una tradició d’heretatge que els fa remuntar-se a l’herència sagrada que prové del Pare celestial.
Des del seu designi d’arribar als sectors socials més populars, els protagonistes dels seus poemes acostumen a ser sants d’advocacions ben diverses, però hi destaca el que dedica a la Mare de Déu dels Desemparats, que va ser proclamada Patrona de Gandia l’any 1929; ell aspira a aconseguir “que tots son cor li entreguen” i comença ell mateix quan es reconeix com a fill seu i li fa donació dels seus “malfets i desgarbats” versos: “De ton fillet la ofrena teniu, Mare amorosa” (sempre m’he preguntat el cridaner embolic gramatical dels devots a la Mare de Déu dels Desemparats; en l’himne oficial també combina sense discriminació el tractament a la Mare de Déu amb la primera persona del singular: –ací “ton fillet”, en “la Pàtria Valenciana”, “ton mant”– amb el majestàtic de la primera del plural –“la ofrena teniu” i “vosta imatge santa”– etc.), amb la consciència que la bondat de la Mare ho acceptarà: “rebràs sa pobra ofrena, rebràs-la generosa”.
Temps molt durs, de violències i assassinats (ell mateix, que es defineix com a “desemparat”, serà violentament assassinat) però que, simptomàticament fan parlar els nostres capellans de generositat, de pietat, d’amor, i tot expressat en la llengua heretada, estimada, conreada i divulgada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada