diumenge, 28 d’octubre de 2007

Per la Pàtria, la Pau i la Justícia


(Fotografia que m'ha passat un company en acabar la Missa on alguns dels participants han posat amb el penó, la coronada, l'estelada blanca i la de Sant Jordi).

El Puig. Darrer Diumenge d’Octubre. També, per als cristians valencians, que s’han aplegat al monestir, “bressol de la pàtria”, en paraules de Nicolau Primitiu. Una trobada que ha començat amb una conferència a càrrec de l'escriptor i filòleg Abelard Saragossà titulada “Persona, societat i llengua”. Una xerrada per reflexionar, revetladora i clau per al valencianisme que en altre post intentaré fer-me ressó.

Però, el pes significatiu del programa d’este dia per als cristians valencians ha estat la Missa per la Pàtria, la Pau i la Justícia que es celebra a l’església del santuari i monestir des de l’any passat.

Al voltant de 150 persones s’han reunit per participar en la celebració religiosa i, després, unir-se a l’aplec civil i, des d’ambues maneres, afirmar la personalitat valenciana i reivindicar els nostres drets nacionals. Una missa, per cert, concelebrada per sis capellans i amb càntics dels segles XIII, XVI, XIX i XX. A la conclusió s’ha cantat l’Himne Acatist a la Mare de Déu (ss. V-VI).

Una iniciativa que devem a la perserverància i ànim de l’activista civil i cristià Marc Adell i al Centre Pare Tosca-Amics de l’Oratori. A més, durant l’Eucaristia ha hagut un recordatori al jesuïta Joan Baptista Melià -que tant ha fet pel valencianisme i pels més empobrits d’Amèrica Llatina- i que, ara, està malaltet esperant la cridada del Nostre Senyor i continuar allí, al Regne del Cel, la tasca que tan productiva ha fet ací. al vell Regne de València.

Per als cristians valencians i per qui li puga interessar, transcric l’homilia. Com un antic sermó de la conquesta del segle XXI.

SERMÓ DEL DARRER DIUMENGE D’OCTUBRE
28 octubre 2007


“És un diumenge particularment singular en la vida celebrativa d’aquells que dediquem part de la nostra vida, també, a treballar per la pàtria. Una de les nostres pregàries és per la nostra pàtria, seguint també la recomanció del Papa que va fer en les Jornades Mundials de la Pau. I, finalment, per la Justícia, perquè com sabeu, ens ho ha dit el mateix ha dit el Sant Pare, que no hi ha pau sense justícia.

Pregària per la Pàtria dins d’uns murs sagrats més que venerables, que posen en marxa tots els nostres sentiments d’adhesió a una història, a una terra i a una actitud. Dins dels murs d’aquest monestir estem, ara, treballant per la pàtria, treballant per la pau, treballant per la justícia com sabem també des de l’oració i celebrant un Ressucitat que ompli d’esperança i pot canviar i canvia les nostres vides i les nostres expectatives, tal i com hem escoltat en la lectura del profeta Issaïes (Is 32, 15-18). Res és impossible per a Déu i per al Ressucitat. I les coses i els fenòmens més inaudits són possibles per la seua part.

Em preguntava quins sentiments tindria jo i quins podem tindre tots nosaltres, ací congregats, als peus de la primera Patrona del Regne, al lloc on es posa en marxa aquella gran aventura que es va dir Regne de València i que hui volem continuar amb altres denominacions del territori que conquerí aquell gran rei Jaume I, que ací en la batalla que tingué lloc donà pas a la cristianitat en el nostre país.

Però, no només em preguntava per un sentiment d’adhesió a la història, de contemplació de tantes gestes heroïques quotidianes de la nostra gent dia a dia, de tanta lloança a Déu com han tingut lloc dins d’aquests murs.

Em preguntava també, en aquell moment en qué estava en joc la cristianització o la pervivència de l’Islam en les nostres terres, qué pensava el bon rei Jaume I, els bisbes que vingueren amb ell, els senyors que l’acompanyaren i les tropes; qué sentien en el moment en que es posava en joc un canvi històric per a la humanitat concretat en el futur Regne de València.



He tingut ocasió ara d’estar contempant, fa un moment, el retaule que relata la batalla d’El Puig. ¿En qué contemplaven els seus sentiment, els seus pensaments, el rei i les tropes mentre estaven ací en este lloc fa ja tants anys?

Repassant algún document històric he vist que els seus succesors quan celebraven la conquesta del Regne es gloriaven que havia estat una “passejada militar”, és a dir, pràcticament, sense vessament de sang, pràcticament en pau, amb negociacions, amb pactes, amb la estratègia política del bon rei. Hui –que estem celebrant una Missa per la pau del món- crec que és bo que posem al centre del nostre pensament que el nostre Regne, el nostre País, naix també prou pacíficament. En el marc d’una contesa bèl·lica, però també amb el desig de portar una llei cristiana, d’amor i de misericòrdia.

Llegia un dels sermons de la conquesta, un dels més coneguts, de l’any 1638, i el predicador estava orgullós de la pau que portà el rei Jaume i de les lleis de justícia, d’amor –“fraternals”, diu ell, en llenguatge del segle XVII-, de les lleis que afavorien el més dèbil en un sermó que bé podia haver estat predicat hui entre nosaltres i ens hauria ajudat molt.

Perqué la història ens pot ajudar a viure un present de pau, de justícia i de llibertat, d’estimar la pàtria com la’estimaven eixos nostres avantpasats. Els que la van fer possible: Jaume I, els bisbes, els senyors que l’acompanyaren i van fer possible la cristianització del nostre regne.

Ens han fet molt de mal en la història, ens han agredit molt, ens han colpejat de moltes maneres i hem sabut respondre cristianament. I volem respondre cristianament. La nostra pregària pel país és una pregària de pau, és una pregària que aspira a la justícia, és una pregària que no vol discriminació, és una pregària que anhela la concòrdia de la gent.



Però en justícia reclama els drets que corresponen a qualsevol pàtria sòlida, ben formada i en el nostre cas molt més consistent.

Després de 300 anys d’una derrota militar injusta, després de 300 anys d’una derrota sagnant i molt anticristiana, un grup de cristians ens apleguem als peus de Nostra Senyora d’El Puig -la primera Patrona del Regne de València- en un lloc simbòlic, en un lloc imponent, en un lloc que fa tremolar i fa somoure els nostres sentiments per no tornar mal per mal, per dir-li amb força a la Mare de Déu que ens empare en les nostres esperances, que ens protegixca en els nostres anhels, que ens il·lumine en el nostre caminar per un país més lliure, més autèntic, més genuí i, perquè no també, més cristià que segur que ens anirà millor.

Això no serà possible si tornem mal per mal. L’epístola de Sant Pau (Fl 4, 4-9) ens ajuda clarament a viure des l’amor, a viure des de la condició de fills de Déu –germans tots- aspirant a construir un regne, un país bo, sòlid, agermanat, que vibre en la seua història i en els seus moments històrics dignes de ser recordats. Que siga capaç de donar-li gràcies a Déu i que en el país tinguen cabuda tots: els nostres i els no nostres, els que són d’ací i els que són d’allà, els que pensen com nosaltres i els que no pensen com nosaltres.

Hui preguem per la pau, preguem per la justícia i preguem per la pàtria. Per una pàtria que ens han furtat, per una pàtria que la volem íntegra, sencera, autèntica i genuina. Amb el millor de lanostra història que serà projectat als nostres successors cap a un futur més autèntic, més genuí, més valencià i, per tant, més universal.



Que la Mare de Dèu dels Àngels d’El Puig i el seu correlat en el patronatge, i amb l’advocació de la Mare de Déu dels Desemparats, entenguen el desempar de les nostres pregàries, escolten les nosters súpliques i ens conduixquen per camins de justícia i de pau a una pàtria autèntica i genuïna fins que un dia pugam arribar a la Glòria i la Pau de Déu”.


ACTUALITZACIÓ (23 novembre 2007)
Ací es llegir la crònica oficial penjada el 23 de novembre a Cristians pel Valencianisme.

3 comentaris:

Albert Miret ha dit...

Moltes gràcies soca tan pel comentari com per posar-nos el sermó pronunciat a la missa on alguns cristians no hem pogut estar malauradament.

Soca ha dit...

Albert, supose que almenys t'ho hauràs passat d'alló més bé a les festes d'Onda.
Una forta abraçada.

Albert Miret ha dit...

Bè, la veritat ès que m'ho vaig passar prou bè gaudint de la mascletà i demès però l'any que ve vull canviar eixa festa per la festa dels valencianistes.