diumenge, 26 d’octubre de 2008

La fe compromet als creients a assumir la cultura valenciana

Els cristians valencians han tornat a aplegar-se per tercer any consecutiu a El Puig a celebrar el Darrer Diumenge d'Octubre i, tal i com férem l'any passat, volem ajudar als que no hi han pogut unir-se a llegir la transcripció de l'homilia que com un nou sermó de la conquesta ha retronat a la bella església del Monestir.

Enhorabona als organitzadors de l'acte: la Coordinadora dels Cristians Valencians -per la part cultural- i al Centre Pare Tosca-Amics de l'Oratori -per la litúrgia (veure nota més avall)-.

Primer un dolcet per als menys llegidors:

Per això, encara que dins d’un marc plural i democràtic conrear i defendre la identitat nacional no implica professar la fe cristiana. En canvi, esta professió de fe sí ens compromet als creients a assumir la cultura valenciana per la senzilla raó que n’és filla i fruit. Altrament, els valencians estaríem renegant de la nostra herència i, en definitiva, de la nostra missió d’encarnar l’Evangeli de les terres que xafem.

SERMÓ DE LA MISSA PER LA PÀTRIA, LA PAU I LA JUSTÍCIA
Darrer Diumenge d'Octubre de 2008.

Ens hem congregat en l’església del Monestir de Santa Maria del Puig perquè volem pregar per la nostra pàtria en una diada tan assenyalada: el Darrer Diumenge d’Octubre, mes en que les tropes cristianes del rei Jaume I van conquerir la ciutat de València, el dissabte 9 d’octubre de 1238.

A més a més, enguany commemorem el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, el Conqueridor, que vingué al món el 2 de febrer de 1208 a Montpeller; i per això la nostra celebració eucarística que, primordialment, és una acció de gràcies pels seus dons i sobretot pel do de la fe hauria d’ incloure també, en aquesta ocasió particular, una acció de gràcies al rei En Jaume. En efecte, este Rei en introduir o, millor dit, en “reintroduir” les nostres terres en el patrimoni de la cultura occidental va fer possible que la fe cristiana forme part essencial de les arrels del nostre poble. [En el meu cas personal com que sóc nascut a Castelló de la Plana estic especialment agraït a En Jaume I perquè ell va ser el fundador de la meua ciutat natal. La carta pobla fundacional de Castelló fou signada per Jaume I “de Lleida estant” el 8 de setembre de 1251].

Un aniversari com el naixement del rei En Jaume i, també, pel fet de trobar-nos en un aplec dins del monestir del Puig i al seu voltant ens permet replantejar-nos quines són les nostres arrels com a valencians.

Estes qüestions... D’on venim? Qui són els pares del nostre poble? Quines són les característiques essencials de la nostra identit at i qui ens les va donar? Són qüestions que se les plantejà a sovint el poble d’Israel que, a més, tenia autoconsciència plenament justificada de ser el poble elegit per Déu i de contribuir així a la realització de l’obra divina de la salvació humana. I això és el que hem escoltat en la primera lectura d’este diumenge, treta del Llibre de l’Èxode, és a dir, Llibre de l’Aliança d’Israel. El text que hui hem escoltat del Llibre de l’Èxode ensenya els preceptes de l’amor al proïsme, de la caritat vers els altres: “No maltractes ni oprimeixques els immigrants, que també vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte; no maltractes cap viuda ni cap orfe; si prestes diners a algú del meu poble no li exigeixques els interessos...”.

La Sagrada Escriptura ens presenta el pes de l’amor al proïsme i ho fa recordant que per tal de viure bé este amor i cantat amb els altres i per tal d’estimar Déu per damunt de tot cal recordar quines són les arrels del poble d’Israel. I estes arrels rauen en el fet que Déu va traure els israelites d’Egipte, és a dir, que Israel es deu sencerament a Déu perquè el va alliberar de l’esclavitud. Déu ha tractat els israelites –que a Egipte eren estrangers- amb un amor com el que es dóna als propis fills. Fent memòria d’estos fets Israel ha de tractar ara també els estrangers, els pobres, els òrfens, les viudes... amb el mateix amor i la mateixa indulgència.

Doncs bé, germans i germanes, el nostre Rei Conqueridor, que també tenia consciència clara de creient i de compromís amb Déu, va plantejar la reconquesta del Regne de Mallorca, del de València i del de Múrcia segons les pautes de la teologia política pròpia del seu temps, del segle XIII. I des d’esta perspectiva En Jaume I entenia la incorporació dels nous territoris com un procés d’alliberament i d’implantació d’uns regnes de pau i de justícia en e ls quals l’amor de Déu i l’estima del proïsme haurien d’ocupar el primer lloc.

El rei En Jaume no només conquerí uns territoris i els donà una constitució sociopolítica pròpia de la cultura occidental, sinó també els va evangelitzar. I, des de la Llum de l’Evangeli, nosaltres som el que som perquè ens devem a Déu i només per Déu podem servir i estimar els altres.

I ací és on trobem les nostres arrels més profundes com a valencians. D’una banda som culturalment occidentals i cristians. Tenim una història, en bona part, comuna a altres pobles hispànics i mediterranis. Parlem valencià, una llengua romànica derivada del llatí i compartida amb Andorra, Catalunya, les Illes Balears i altres territoris, essent el llatí la llengua de l’antiga Roma. Tenim una visió del món fonamentada en la noció bíblica d’ésser humà entés com a persona. Les nostres institucions i els nostres valors defensen la llibertat i la dignitat de les persones en continuïtat de la cultura greco-romana. Les festes i les tradicions populars estan profundament impregnades de commemoracions religioses.

Es podria dir que nosaltres, els valencians compartim amb els altres pobles d’Europa un mateix relat constitutiu comú amb tots ells: la Bíblia. I, a més a més, també tenim com a poble valencià un relat constitutiu específic en què el rei En Jaume I ocupa un paper destacat. Ambdós relats són, sens dubte, cristians.

Però per altra banda, actualment, al començament del segle XXI la història d’Europa ha experimentat des de fa segles un profund procés de secularització –que, per cert, també té arrels cristianes, però això seria una altra qüestió-. I com a conseqüència d’eixe procés la societat actual no és religiosament confessional com ho eren les societats medievals.

Per això, encara que dins d’un marc plural i democràtic conrear i defendre la identitat nacional no implica professar la fe cristiana. En canvi, esta professió de fe sí ens compromet als creients a assumir la cultura valenciana per la senzilla raó que n’és filla i fruit. Altrament, els valencians estaríem renegant de la nostra herència i, en definitiva, de la nostra missió d’encarnar l’Evangeli de les terres que xafem.

En l’Evangeli que este diumenge hem proclamat Jesús sintetitza tots els manaments descrits en la Bíblia, és a dir, en els Llibres de la Llei i els Profetes en dos: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament”. Este és el manament més gran i el primer de tot. El segon és molt semblant: “Estima els altres com a tú mateix”.

Si ens fixem bé, Jesucrist establix que la mesura de l’amor als altres és l’amor a u mateix. Si un home o una dona no sap estimar-se, si un poble no sap estimar-se degudament, és a dir, si hom no té una correcta autoestima, és impossible que puga estimar correctament els altres. I què vol dir “correcta autoestima”, precisament, fidelitat a les arrels, a l’essència personal i col·lectiva al fet de saber que som el que som perquè ens devem a Déu. Per a un cristià autoestima i vivència de la filiació divina són conceptes sinònims.

Per les lectures que enguany he fet de la vida del rei En Jaume I estic sincerament convençut que la seua gran personalitat incloïa una gran estima de la si mateix, malgrat les dificultats de la seua infantesa i de la lluita política, i que per això pogué impulsar tantes i tan grans empreses. Esta és una lliçó que els valencians hauríem d’aprendre del nostre Rei Conqueridor. No podem acontentar-nos amb una baixa autoestima, sinó que hem d’enfortir-la amb l’esperit del que se sap fill de Déu, com feia el poble d’Israel.

Som el que som perquè ens devem a Déu. Recordeu per un moment l’immens goig que En Jaume I va gaudir poc després de la conquesta de València, després de tants perills i tantes dificultats, i així comprendrem que “el Rei en veure onejar per primera vegada la senyera a València acaba de conquerir descavalque del cavall, plore i adreçant-se cap a orient bese la terra per la gran mercè que Déu nos havia fet”, llegim al Llibre dels Fets.

Acabe estes paraules tornant a donar les gràcies al nostre rei En Jaume I, des de la sinceritat més profunda del meu cor. El meu agraïment es dirigix també a la Mare de Déu dels Àngels del Puig, per la qual el nostre Rei professava gran veneració. I, sobretot, done gràcies a Déu en la intimitat d’esta celebració eucarística pels seus dons alliberadors dels esclavatges humans i de les humiliacions injustes. Uns dons que són portadors de pau i justícia, de reconciliació dels hòmens i dones entre sí i de reconciliació del gènere humà amb Déu. La celebració eucarística és una acció de gràcies per la gran mercè que Déu nos havia fet.

Que així siga.

NOTA: El lector més assenyat en "coses de missa" se n'haurà adonat que a totes les fotografies els sacerdots miren cap a l'orient i "donen l'esquena al poble". Qüestió que per a molts suposa un "pas enrere" respecte la reforma litúrgica del Concili Vaticà II. Per aclarir estes qüestions i moltes altres val la pena llegir el següent article "La pregària orientada i la Missa del futur", per August Monzon i Arazo (extret de la web de la revista Cresol).