Nomdedéu, els anti-Bolonya i Iniciativa

És cert, ja no tinc temps d'actualitzar el blog i està que es mor, però reconec que em fa llàstima i, al menys, que servixca per posar l'altaveu a alguns articles que vaig llegint. Disculpeu.

Esta vesprada he tingut temps de llegir l'entrevista que els amics de Cristians pel Valencianisme li han fet a Enric Nomdedéu. M'han agradat moltes de les seues respostes. M'ha agradfat el seu tarannà. M'ha agradat la seua vessant humana. M'ha agradat la seua visió del valencianisme. M'ha agradat això que es diu ara, el "relat" que fa de la nació valenciana i del país, caldria aprendre-se'l. M'ha agradat la seua sinceritat a l'hora de parlar de la seua espiritualitat i de la presència cristiana a la nostra societat...
Llegir l'entrevista de Cristians.net a Enric Nomdedéu.

També m'ha fet pensar este article llegit a l'Avui i que penge més avall perquè m'ha recordat algunes campanyes "anti" de forma permanent
Idealisme hormonal, per Ferran Sáez Mateu, professor de la Universitat Ramon Llull. Sobre els anti-Bolonya. Es poden llegir coses com esta:

"L'ABSURDA MAGNIFICACIÓ D'AQUESTA anècdota ha coincidit, paradoxalment, amb la minimització de fets molt greus, com ara impedir l'accés d'estudiants i professors a edificis de titularitat pública. A què és deguda aquesta tolerància social tan selectiva? La resposta sol ser molt acrítica, del tipus "Són joves". Darrere d'aquesta aparent banalitat hi ha, camuflada, una actitud mental molt perillosa que connecta directament amb l'essència dels totalitarismes del segle XX. Què tenien en comú el nazisme i el maoisme, el feixisme i l'estalinisme? Una cosa molt concreta: l'exaltació de la força de la joventut entesa com a avantguarda de la regeneració social".

Finalment, no vull deixar d'enllaçar una tribuna d'opinió de Sílvia Barroso sobre els d'Iniciativa de Catalunya: No n'aprenen.

Perífrasis valencianistes vanguardistes

Són "tremendes" les perífrasis verbals que ha incorporat últimament La Vanguardia a sengles informacions sobre els canvis que operen al món del valencianisme polític.

Primer va ser allò de "historiadores valencianos amigos de Catalunya". Este dilluns de blava Puríssima es despatxen amb el titolar següent: El Bloc Nacionalista Valencià iza la cuatribarrada 'blava' (enllaçat de la web de República Valenciana).

De totes maneres, cal dir que La Vanguardia ha estat l'únic diari tradicional (de paper) que s'ha fet ressò de la ponència política del Bloc. A internet Valencianisme.com la va publicar de seguida.

Senyera amb franja blava

"Unos colores más o menos no son tan relevantes como lo que se oculta tras ellos. ¿En el caso valenciano, sería posible un poco más de pragmatismo? Lo más parecido a las cuatro barras son las cuatro barras con franja azul. Pese a todo, una discusión respetuosa sobre la senyera dels valencians puede conducir a preguntarse qué país queremos construir. Por mi parte, debo decir que no conozco dos países que compartan exactamente la misma bandera y, puestos a indagar, me interesa mucho más lo que digan mis vecinos. Quizás más que lo que recojan venerables pergaminos".

Són unes interessants paraules de Josep Vicent Boira a la pàgina que ha dedicat La Vanguardia (16 novembre 2008) a la problemàtica de la bandera. Paraules que reflexen ja una opinió més que assumida al si del valencianisme i que va quallant també en molts quadres del partit majoritari.

Al mateix article es reproduix una cita d'Enric Morera: "El Bloc pisa la calle -dice-, sabemos cuál es el sentir de la mayoría de los valencianos". O "Estamos con el Estatut, y hemos estado y estaremos detrás de senyera con la franja azul cada 9 d'Octubre". Efectivament, ja fa anys que Morera participa a la processó cívica de la ciutat de València. O ens podem referir a la participació del Bloc Jove a eixe mateix acte amb senyeres coronades i amb l'estrella blanca.

No fa massa temps també puguerem llegir una resposta d'Enric Nomdedéu al blog de Rafael Company on afirmava que era partidari en el tema de la bandera "acceptar el marc estatutari", tot i vindre d'una tradició totalment contrària. Cosa que l'honora.

Adjunte també alguns articles recents sobre el tema de la senyera:
-Múltiples articles a Vent d Cabylia.
-Dos quilomètriques però sucoses entrade al blog de Rafael Company (1 i 2).
-Blog de La Mata de Jonc (Bandera vella, honra de capità).

I com diu Amadeu_horta a No cap en cap cap no es tracta de renunciar a res, sinó d'assumir. Assumir la tradició valencianista que s'encetà els primers anys dels segle XX. ¿D'estes coses anava la commemoració de la Declaració Valencianista de 1918, no?

PS: Per cert, molt curiós a l'avantítol de l'article de La Vanguadia allò de "historiadores valencianos, amigos de Catalunya, defienden la aceptación de la bendera con franja azul". Una nova perífrasi a la llista això de "amigos de Catalunya".

Els cristians valencians al Darrer Diumenge d'Octubre

Els cristians valencians tornen a unir-se a l'emotiu aplec nacionalista que es celebra a El Puig (Horta Nord) des de 1915. Enguany per celebrar l'acció de gràcies pel huité centenari del naixement de Jaume I i el 770 aniversari de la fundació del Regne de València.

El programa és el següent:
11:00 h – Visita guiada al Monestir de Santa Maria del Puig
organitzada per la Coordinadora del “Nou d’Octubre dels cristians valencians”

12:30 h – Missa per la pàtria, la pau i la justícia
preparada pel Centre Pare Tosca, a l’església del Monestir

Igualment, des de sempre, el Bloc celebra l'aplec amb una marxa que ix des de les Torres de Serrans de València fins l'explanada del Monestir on celebra un acte polític i festiu.

El mateix amb diferents paraules

Es tracta del curtmetratge “Historia de un letrero”, del mexicà Alonso Álvarez Barreda. Ha guanyat el premi Special Cannes 2008 otorgat en el marc del Short Film Corner.

Estic convençut de la bondat del nacionalisme valencià. És tan sols qüestió de dir el mateix amb diferents paraules o d'alguna cosa més com allunyar-se dels actes i paraules que no porten enlloc?

Més sobre els transvasaments

El tema de l'aigua continua omplint planes. Una aigua que necessita esta Soca per a crèixer, però que la manca de temps li fa picar d'ací i d'allà.

Hui a Las Provincias, un article de Vicent Miquel i Diego (tribuna signada amb les ja tradicionals UDPV, que m'imagine que sols coneixen els lectors més avançats) titolat Més sobre transvasaments i on aposta clarament pels transvassament "molt més barats que les dessalintzadores que estan lluny de cobrir els cabals exigits i que van a carregar-se les platges i el sector turístic".

Per altra banda, la Unió de Llauradors i el Bloc s'han reunit per parlar del tema de l'aigua i han reclamat un "pacte d'estat sobre l'aigua" . Han parlat tant de la "manca de preus" com de la "manca d'aigua". Josep Maria Pañella ha demanat "prioritzar" ja, perquè tot es tirar-se els trastos al cap per part del PP i PSOE i no treballar.

Per si de cas algú se'l va perdre, ací deixe l'argumentari del Bloc al voltant de l'aigua.

I l'estiu ja el tenim ací...

ACTUALITZACIÓ 6 maig
Josep Botella (Unió de Llauradors): 'El transvasament de l'Ebre a Sagunt és viable i raonable'

Una arrel fonda

No podem deixar de banda el remat de l'últim article -Montserrat- que Enric Morera (Bloc) esciu al seu blog personal i que també ha volgut fer seu, entre altres, la web Cristians.net:

"Mentre em dirigia a la residència dels monjos vaig coincidir amb Damià Oliver que passava el dia amb la seua germana i els nebots. Montserrat és un lloc que convida a la pau i la reflexió. Feia una vesprada freda i els núvols xocaven contra les pedres de les muntanyes. Pensat i fet, vam contactar amb un bon amic. Allà vaig poder saludar a Josep Miquel Bausset, companys de preocupacions i activitat a les Joventuts del PNPV que des de fa quasi trenta anys forma part de la comunitat de monjos de Montserrat. Ell és una mica major però allà anàvem fent amb Cristòfor Aguado, Joanvi Candel, Agustí Colomer, Josep A. Blesa, Marc Dolç, Guillem Rausa, Francesc Ferrer, Francesc Morera, vaja una bona colla. Gent compromesa amb el País i que sempre ha estat pel projecte, assumint amb lleialtat els vaivens que hem hagut de fer front. Hi ha un bon grapat de dirigents del BLOC que vénen del PNPV,i si hi ha algun elements que els puga identificar és els seu compromís i lleialtat al projecte nacionalista i al de País. Vam parlar una estona, li vaig fer un prec. Tots nosaltres tenim un projecte, que no és estrictament polític, un projecte que va més enllà. El nostre és un projecte nacional, de re-construcció nacional. Tenim una arrel fonda. Som una planta adaptada al medi que ha suportat temps de sequera i privacions. Ara, el camp està preparat per a un treball col.lectiu. Si sembrem bé, plantem bona llavor, la treballem i reguem quan cal, en equip, tindrem una bona collita. Sé que des de Montserrat, Josep Miquel Bausset ens acompanyarà en els seus pensaments i ajuda espiritual".

Són paraules encertades, amb raó, com diu Àngel Canet.

Deixar l’infern

Allà hi ha un lloc, tan lluny de Belzebú
com l’extensió que té aquesta caverna,
que no es pot reconèixer amb la vista
sinó pel so d’un rierol que hi cau
pel forat d’una roca que ell rosega,
i fa un curs sinuós, amb poc pendent.
El guia i jo entràrem en aquell
camí amagat per tornar al món clar;
i, sense preocupar-nos del descans,

vam pujar, ell primer i jo segon,
fins que ja vaig veure les coses belles
que porta el cel, per un forat redó.

I exírem a reveure les estrelles.

DIVINA COMÈDIA
Infern XXXIV (127-139)
Dante Aligheri

No us perdeu el video que recull en menys de 5 minuts un magnífic recorregut per l'infern de la "Divina Comèdia" amb música de Mozart. Al final es veuen les estrelles.

Pâ que hem d'obrir

Ja pot quedar-se sense veu Enric Morera perquè van tan sobrats que passen de tot: Camps solament donarà la cara en les Corts “una volta en cinc mesos”. El grup popular passa de tots i anul·la el plé del 12 i 13 de març perquè és “difícil transitar” (Maluenda dixit). Que els ho diguen als veïns de Russafa.

El líder del Bloc es queixa de que les Corts se’n vagen de vacances sols perquè “al PP li dóna la gana, mentre la resta de treballadors sí aniran a treballar, ja que eixos dies no són festes oficials”.

I és que ja no tenen vergonya de res: “Xé pa que hem d’anar, total guanyem totes les votaes, au, tanca i si ve bé ja tornarem pa cal mes d’abril després de Sant Vicent”.

AVE, fiscalitat i els Simpson

M’imagine que certa “sorpresa” s’haurà emportat el lector tradicional de Las Provincias al trobar-se hui amb una tribuna d’opinió escrita en valencià reclamant l’AVE per l’Arc Mediterrani i fart del "para ofrendar". Tot i que Vicent Miquel i Diego es prodiga per les planes del degà encara sorpren. I molt positivament.

Una llàstima que al diari en paper les massa ocultes sigles d'UDPV li diguen poc al lector mitjà d’este i d'altres diaris.

Sorpresa agradable també la que m’ha sobtat a mí al llegir al Mercantil al valencianista possibilista Rafael Beneyto, Secretari de Política Econòmica del Bloc, desenmascarant els partits PPSOE –bipartits, deuríem dir- sobre els xecs regals que ens volen donar. De lectura obligada.

I “pa caure de tòs” l’article llegit a les pàgines religioses de La Razón (sí, ho sé, La Razón, qué anem a fer-li) titulat “La teología «oculta» de los Simpson”. A més d’un li haurà caigut el diari de les mans. Ara resulta que els Simpson tenen coses bones (qué dic bones, com a que “representen una visió moral de la vida”). Val la pena llegir-lo, i ho dic seriosament.

Eh, vos, tu amigo te tienes ganas

Per favor, una mica d’atenció a estos dos anuncis d’Sprite. Alguns ja els haureu vist en altra ocasió. Recomane tornar-los a vore’ls en clau valenciana.



¿A ningú li recorda la situació que viuen estos jóvens amb el que està passant a la política valenciana/valenciansta? ¿Sóc jo l’únic que veu en estos segons de publicitat reflex vertader del que passa amb Bloc i Iniciativa? ¿Tan malament estic?

...Eh, Bloc, tu amiga te tiene ganas...

Continuem amb un altre definitiu...



Que alce el braç qui no veja al partit majoritari valencianista intentant apropar-se a la societat valenciana per intentar que el voten.

EL CABANYAL Per finalitzar, canvie de tema per anar al Cabanyal. Mentiria si diguera que hui no m’ha arribat al cor quan he llegit este article de l'atent Juan E. Tur al seu Testigo Accidental.

Morera, compromés amb la nació valenciana

Reclamava a l’article d’ahir més valencianisme per part del Bloc, el majoritari al País Valencià. De moment, Enric Morera encerta amb les declaracions a Vilaweb (aneu al minut dos) en acabar l’acte on Artur Mas feia la seua proposta sobre la Casa Gran del Catalanisme.

M’he permés transcriure les reaccions de Morera. Diu:

“Crec que és un discur per a llegir-lo, fa unes apostes interessants i positives. I, nosaltres des del valencianisme polític, des d’una força compromoesa amb la nació valenciana, amb el nostre país, anem a treballar per a cooperar amb estes idees. Crec que són idees que no només aprofiten per Catalunya, que són importants, sino també pel País Valencià.”

En el tall de 20 segons parla de “nació valenciana”, “valencianisme polític”, “treballar per a cooperar amb estes idees”, “idees importants també per al País Valencià”... No és nou, però el moment era important. I ahí queda.

M’identfique plenament. Cal reiterar estes idees si es vol abraçar el màxim de valencianistes. Fugir de sucursalismes, parlar clarament de nació valenciana i construir un projecte que pot servir també al País Valencià.

Justament, hui també ha tornat a parlar claret el síndic adjunt de Compromís sobre les possibilitats segons González Pons de fer un govern de concentració nacional PP-PSOE. Ací es pot llegir.

Crec que la reposta de Morera són més que necessàries, on no s’oblida de recordar-li al PSOE els seus deures, i -fent com qui no fa- deixa a González Pons a la dreta d’Aznar i Rajoy al recordar el paper dels nacionalistes en la construcció de la democràcia.

Molt bé i en positiu.

No espantar a la senyora Pérez

L’inevitable Francesc-Marc Álvaro deixa unes encertades valoracions al seu article “Centralidad con derecho a decidir” a La Vanguardia (es pot llegir l'article complet al blog d'Anasagasti), un dia després de la presentació de la Casa Gran del Catalanisme, segons Artur Mas.

Una d’estes valoracions em dóna voltes al cap des d’este matí quan ho he llegit (traduixc del castellà):

“El repte que s’ha imposat Mas és anar dos passes més enllà de Pujol però sense espantar a la senyora Pérez. El desafiament és repeixcar als votants perduts i guanyar també als nous, que anhelen plantar cara, sense por, a una inèrcia centralista cada vegada més imparable, insufrible i lesiva”.

Per tant, tota una Convergència i Unió necessita retrobar-se amb anteriors votants, trobar-se amb nous i no “espantar a la senyora Pérez”. Això és, el catalanisme centrat que ha governat a Catalunya més de 20 anys sap que no deu “espantar” la gent per sumar..

¿Ens hem adonat que al valencianisme polític ens hem passat molts anys “espantant” els ciutadans? ¿Sabrà fer el Bloc un discur integrador que no espante ciutadans, futurs votants? Ens és difícil degut a moltes circumstàncies, com l’absència de grans mitjans de comunicació favorables al discurs valencianista o els durs anys de la dictadura i transició, entre altres. Però, per això és imprescindible arribar a tothom, sense excloure grups socials fins ara menys favorables. No espantem a les nostres senyores Pérez, perquè també són país.

També a La Vanguardia, a la crònica signada per Jordi Barbeta sobre la presentació de la Casa Gran, assenyala (torne a traduir a la meua manera, ho sent):

“El projecte d’Artur Mas ve a ser una actualització de la estratègia pujolista adaptada al contexte i les circumstàncies actuals. No es trenca amb Pujol, però es planteja anar més enllà, obrir l’horitzó però no necessàriament a base de radicalitzar el projecte. Una dada significativa: Mas desterra per complet el substantiu nacionalisme i l’adjectiu nacionalista i el substituix sistemàticament per catalanisme i catalanista”.

Ho he sentit moltes vegades a la nostra Casa Gran del Valencianisme que és el Bloc Nacionalista Valencià però mai s’ha fet: deixar de banda el cognom “nacionalista” i passar a parlar i dirs-se valencianista i fer valencianisme.

De segur que així sols espantarem –a estos sí- al PP i PSOE, “monta tanto tanto monta”.

La taronja no fa preu

Coincidixen Artur Josep Martínez al seu A mos redó i Enric Morera quan es lamenten de lo malament que està el camp. Es nota que el cap de setmana els pares aprofiten per posar-nos al dia als fills pròdigs...

“La taronja no fa preu...”, diuen els majors. I el problema s'agreuja.

Ho escolte a mon pare i a mon tio i als veïns del poble –que l'any passat molts d’ells no colliren les taronges i es quedaren a l’arbre-. I diuen com el pare d’Artur "mentre empatem...". Però, crec que ja perdem de golejà.

Em sap greu que una generació tan valuosa per al país, que ha treballat tant, que ha dedicat el millor de les seues vides a la seua família, al seu poble, en definitiva, resten arraconats com mobles vells. Recordem quan ens deien que València era la Florida europea. Però, una Florida feta amb la suor dels llauradors, dels jornalers, de les dones dels llauradors i de les dones dels jornalers.

Ara, es fan vells i moren. I estan feliços, en certa manera, d'haver col·locat els seus fills a l'oficina “on no fa fret a l’hivern ni calor a l’estiu ni et mulles quan plou”. Estan contents d'haver-nos allunyat de les dificultats de l’horta i de l’ai, sempre mirant el cel.

Però, es cert, s’acaba una manera de viure, s’acaba el país d'"esforç i blasfèmia perquè tot va mal” i ens ve un que tot ho devora, que tot ho vol, que tot s’ho menja. Amb massa rapidesa, amb massa voracitat, amb massa velocitat.

Els sindicats dels llauradors ho denunciaven fa uns dies: fins un 400% de diferència de mitjana entre el preu de la fruita al camp i la tenda. La clementina, per exemple, fins un 905%. Un desgavell, senyors.

Així, que cal aplaudir iniciatives polítiques que alerten del desempar del camp valencià com ho va fer fa poc el diputat Josep Maria Pañella (Bloc) a les Corts quan alertava dels “perjudicis que els comporta el pla de l’Organització Comú del Mercat que ha aprovat el govern de Madrid”.

“Ni els diputats valencians del PSOE han sabut o han volgut convéncer el govern del seu mateix partit dels perjudicis que aquest pla comportava per a la nostra producció de cítrics, clarament discriminada respecte a la d’altres autonomies, ni el govern valencià del PP ha sabut exigir amb suficient fermesa davant de Madrid el respecte pels drets dels nostres citricultors. Una vegada més, l’agricultura valenciana ha resultat perjudicada en un sistema de distribució dels fons de la Unió Europea que afavoreix clarament Andalusia, sobretot la zona d’Almeria, i ens perjudicia a nosaltres de manera manifesta”.

Estratègia i tàctica

Rellegint estos dies “El valencianisme que ve”, un llibret col·lectiu molt interessant que va editar “Saó” l’any 1996, Abelard Saragossà incidia en “la política més indispensable dels que no tenen poder social: convèncer la gent del carrer”.

Així, asenyalava que al nacionalisme hi havia una “deficiència” molt forta com era “l’absència de tàctica”. Es debatia molt l’estratègia (ideologia) i es feia poca tàctica, es lamentava. Escrivia:

“La ideologia és, certament, indispensable, però la qüestió finalment més decisiva no és la ideologia, sinó la tàctica que és l’acció quotidiana que té la finalitat de separar a poc a poc la gent del carrer de la ideologia en què es troba atrapada, separació que ha de ser una conseqüència d’un acostament cap als objectius de la ideologia alternativa. Realment, un moviment quie sap on vol arribar (ideologia), però no sap encarar-se amb la gent del carrer, que no sap elaborar arguments per convèncer el poble pla, està condemnat al fracàs. Ben entés: està condemnat al fracàs si l’objectiu no és finalment fer capelletes i crear herois que la gent del carrer no coneixerà mai”.

Després, Saragossà enumerava, entre anècdotes, algunes historietes que molts valencianistes hem viscut: manifestacions amb crits que espanten el poble o enganxines que enlloc de sumar el que fan és acoseguir rebuig. Per exemple, València està plena de pintades que allunyen al poble quan el que pretenen és, amb seguretat, el contrari.

Mirem-s’ho, perquè no es tracta de renunciar a res, sinó de fer les coses en trellat. Encara trobem a l’entrada de cada poble l’habitual “Valencià és català”. Primer, embrutar és lleig i es fa antipàtic, però, posats a fer alguna cosa em quede amb el clàssic “Parlem valencià”.

Onze anys després d’aquell “El Valenciansme que ve” encara continue pensant que ens fa falta tàctica, xafar el carrer.

No obstant, alguna cosa hem deprés. El passat 9 de novembre Rafael Beneyto escrivia al Levante-EMV “La millor defensa dels interessos valencians”, una tribuna molt recomanable exemple de tàctica. Podeu llegir-lo ací a la web del Bloc (han seguit una adequada tàctica, dintre d'una estratègia).

EL VALENCIANISME DES DE LA FILOLOGIA
Des de fa uns dies tinc a l’agenda del blog assenyalada la data del 15 de novembre. Eixe dia es celebra una taula rodona on es presenta l’últim llibre d’Abelard Saragossà. Ací es pot llegir la informació d’Europa Press.

15 novembre. 19:30 hores
Aula magna de La Nau de la Universitat de València
Taula rodona: El valencianisme des de la filologia. Amb motiu de la presentació del llibre -premi d’Assaig de la Generalitat 2006- “Reivindicació del valencià. Una contribució” (Ed. Tabarca), d’Abelard Saragossà. Amb la intervenció de Verònica Cantó (Acadèmia Valenciana de la Llengua), Albert Hauf (Universitat de València. Membre de l’IEC i de l’AVL), Abelard Saragossà (Universitat de València. Autor del llibre).

28 d’octubre: Aplec d’El Puig

El proper 28 d’octubre és el darrer diumenge d’octubre i els valencians tenen una cita als peus del Monestir de Santa Maria d’ El Puig . Són molts els que marxen a peu des de les Torres de Serrans del cap i casal. Enllaç a la convocatòria del Bloc i a la convocatòria d'Estat Valencià . Totes dues des del mateix punt d'encontre.

Vídeo de la marxa de l’any passat.

Des dels inicis del valencianisme polític es celebra en este lloc l’aplec que Al Tall popularitzà amb una coneguda jota que recorre comarques, ciutats i punts emblemàtics de la geografia valenciana.

Però, des de fa un temps cristians valencians s’unixen a este acte amb la celebració d’una missa al propi monestir. Vos anime a unir-se a la festa. No es pot dir que els cristians valencians -i menys els de la ciutat de Valencia- estiguem farts de celebracions en la nostra llengua. Copie el programa:

11:00 Acollida a la porta del Reial Monestir del Puig.
11:15 Conferència-col·loqui: “Persona, societat i llengua. Fonamentació filosòfica de la importància social i cultural de les llengües”, a càrrec del professor Abelard Saragossà, de la Universitat de València.
12:30 Celebració eucarística per la Pàtria, la Llengua i la Pau.
13:30 Comiat.

Nota: Santa Maria d’El Puig (a la reproducció de dalt es veu una xilografía del segle XVI) fou la primera patrona del Regne de València. La campana que duu recorda la tradició de la imatge de la Mare de Déu que sota una campana es va trobar Sant Pere Nolasc –que acompanyava al rei Jaume I durant la batalla un any abans d’entrar a Valencia-. Des de llavors la veneració patriòtica, també, a esta Mare de Déu.

Atemptat contra el Bloc

Llig al Blog de Pere Fuset , portaveu del Bloc Jove, la narració dels fets sobre l'atemptat a la seu nacional del Bloc a la ciutat de València. Es junta tot: impunitat, inoperànica, incompetència, desinterés... i tot es pot repartir a parts iguals entre el PP i el PSOE. Ho sent, però així ho veig. Ho dic perqué quan a les properes eleccions els dels cants de sirena del "mal menor" que no ens donen la tabarra.

Diu Fuset:

“Tot apunta a que l'artefacte col·locat la nit del 8 d'octubre a la porta de la seu nacional del BLOC no era una simple brometa sinó un autèntic artefacte explosiu que d'haver esclatat haguera produït molt més que una simple fogonada. Per dir-ho clar, la nit del 8 d'octubre, a la Ciutat de València es va produir un intent d'atemptat amb explosius contra el BLOC.

Sobre la impunitat amb que actuen els grupuscles feixistes al nostre territori no puc afegir molt més del que ja he comentat en altres ocasions tot i que la col·locació de l'explosiu suposa un bot considerable que supera l'anècdota. No obstant hi ha un parell de reflexions des de la més profunda indignació que trobe que és just compartir i difondre”.

Continuar llegint al Blog de Pere Fuset...

Després del 9 ve el 10

ATAC A LA SEU NACIONAL DEL BLOC. La col·locació d’un artefecte explosiu a la seu nacional del Bloc , al carrer Sant Jacint de Valencia, ha tirat per terra tot l’optimisme (em repetixc, però sí, he decidit ser optimista) que portava acumulat des de la vespra del 9 d’octubre. El pijor, la impunitat amb la que operen. Si el miserable percep que s’és tebi amb els seus actes i mai es deté a ningú continuarà sent miserable. Morera diu que són més de 50 atacs els comptabilitzats, en alguns casos amb agressions físiques. És l’hora de la repulsa, la solidaritat però també de la contundencia en la denuncia.

ELS SÍMBOLS. La nafra va guarint-se. I d’això estic convençut. Han estat diverses les situacions que m’han fet vore que un dels símbols (la bandera ni més ni menys) dels valencians va sentint-se poc a poc com a propi per part de tots els valencians: la senyera amb el blau (tantes vegades que he cantat “El Xocolatero” amb allò del sense el blau, sense el blau) va estar present el dia de l’ofrena a Jaume I per part del Bloc el dia 8, a la processó cívica amb el Bloc Jove i a la mani de la vesprada exhibida per part de l’anomenada “Esquerra independentista”.
Mireu a annanotícies.com: ací , ací o ací .

UNA CARA SORPRENENT. Però, sens dubte, el que més m’ha agradat ha estat vore la cara d’un amic “hiperpeper regionalista” quan li he mostrat les fotos de l’Annanotícies on apareix la coronada amb quatribarrades o portada per la gent del Bloc. El que jo sol anomenar com “trencar la cintura” als del PP I PSOE s’ha visualitzat davant de mi: no ho entenia I és que ell (com milers de valencians, I això és el més trist) pensava que cada vegada que els nacionalistes hem onejat la quatribarrada ho feiem en contra de la senyera en blau. Ara, ha comprovat que es pot ser profundament valencianista i, inclús, independentista, estimant la senyera coronada.

BOCABADAT. I bocabadat m'he quedat quan he llegit el discurs de Camps sobre l'aportació del Rei Juan Carlos a l'autogovern dels valencians. Sí, és veritat, he pensat jo. Tots els edificis de més de 500 metres quadrats porten el seu nom a el d'algú de la seua família. Sí, encara queda molta feina.

UN 10. I la nota és un deu (10) a tots els valencianistes i nacionalistes que arreu del pobles i ciutats estos dies han contribuït a construir un País Valencià més lliure i, també, més solidari, amb accions xicotetes-xicotetes però que ens unixen.

FELICITEU-SE, FELICITEM-NOS.

El dia nacional dels valencians

El 9 d’octubre de 2007, festivitat de Sant Donís, fa 769 anys que el rei Jaume I entrà triomfal a la ciutat de València. Com deixà escrit Manuel Sanchis Guarner al llibre “La Ciutat de València”: “Aquesta diada fou la més trascendental de la Història del País Valencia, que aleshores fou disgregat del món islamic i quedà incorporat a la civilització cristiana de l’Europa occidental”.

Encara hui els valencians celebrem esta jornada. Uns amb un carácter més o menys folcloritzant –com els actes que organiten Generalitat i Ajuntament de València-, altres amb un esperit més nacional. Cas del Bloc (ací podeu llegir el manifest d’enguany ). El que sí està clar és que el 9 d’octubre ha passat a l’imaginari col·lectiu popular valencià. És el nostre dia, el dia dels valencians, el dia que els nacionalistes valencians recordem que un dia de tardor del segle XIII se’ns posà a la història europea i durant quasi cinc segles forem independents. Ara, tres cents anys després de la derrota que suposà la integració (assimilació) a les lleis de Castella, encara ho recordem.

Cada 8 d’octubre, la vespra de la festa (i ja sabeu que “de la festa, la vespra” -Annanoticies) el Bloc sol fer una ofrena al monument del rei Jaume I (Infotelevisio.com) que hi és al Parterre de Valencia i que els valencians ens estimem tant. Allí es deposita una corona de llorer després d’una marxa cívica que recorre el carrer de la Pau del cap i casal. Tot molt simbòlic. Però és així com fem país i sumem il·lusions. Igual que els nacionalistes capitalins, actes semblants –molts d’ells oficials- es celebren arreu del país. Sols falta que una adequada pedagogía aconseguixca que els valencians i valencianes que vivim als pobles i ciutats del vell Regne apostem per un partit que recull el sentir dels que volem un autogovern sense submissions a l’estat, sense vasallatge partidista a Madrid i actiu i compromés amb la confiança de la gent que durant segles ha viscut i treballat a un territori europeu que mulla la Mediterrània.