Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Enric Morera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Enric Morera. Mostrar tots els missatges

diumenge, 16 de novembre del 2008

Senyera amb franja blava


"Unos colores más o menos no son tan relevantes como lo que se oculta tras ellos. ¿En el caso valenciano, sería posible un poco más de pragmatismo? Lo más parecido a las cuatro barras son las cuatro barras con franja azul. Pese a todo, una discusión respetuosa sobre la senyera dels valencians puede conducir a preguntarse qué país queremos construir. Por mi parte, debo decir que no conozco dos países que compartan exactamente la misma bandera y, puestos a indagar, me interesa mucho más lo que digan mis vecinos. Quizás más que lo que recojan venerables pergaminos".

Són unes interessants paraules de Josep Vicent Boira a la pàgina que ha dedicat La Vanguardia (16 novembre 2008) a la problemàtica de la bandera. Paraules que reflexen ja una opinió més que assumida al si del valencianisme i que va quallant també en molts quadres del partit majoritari.

Al mateix article es reproduix una cita d'Enric Morera: "El Bloc pisa la calle -dice-, sabemos cuál es el sentir de la mayoría de los valencianos". O "Estamos con el Estatut, y hemos estado y estaremos detrás de senyera con la franja azul cada 9 d'Octubre". Efectivament, ja fa anys que Morera participa a la processó cívica de la ciutat de València. O ens podem referir a la participació del Bloc Jove a eixe mateix acte amb senyeres coronades i amb l'estrella blanca.

No fa massa temps també puguerem llegir una resposta d'Enric Nomdedéu al blog de Rafael Company on afirmava que era partidari en el tema de la bandera "acceptar el marc estatutari", tot i vindre d'una tradició totalment contrària. Cosa que l'honora.

Adjunte també alguns articles recents sobre el tema de la senyera:
-Múltiples articles a Vent d Cabylia.
-Dos quilomètriques però sucoses entrade al blog de Rafael Company (1 i 2).
-Blog de La Mata de Jonc (Bandera vella, honra de capità).

I com diu Amadeu_horta a No cap en cap cap no es tracta de renunciar a res, sinó d'assumir. Assumir la tradició valencianista que s'encetà els primers anys dels segle XX. ¿D'estes coses anava la commemoració de la Declaració Valencianista de 1918, no?

PS: Per cert, molt curiós a l'avantítol de l'article de La Vanguadia allò de "historiadores valencianos, amigos de Catalunya, defienden la aceptación de la bendera con franja azul". Una nova perífrasi a la llista això de "amigos de Catalunya".

dimarts, 1 d’abril del 2008

Una arrel fonda

No podem deixar de banda el remat de l'últim article -Montserrat- que Enric Morera (Bloc) esciu al seu blog personal i que també ha volgut fer seu, entre altres, la web Cristians.net:

"Mentre em dirigia a la residència dels monjos vaig coincidir amb Damià Oliver que passava el dia amb la seua germana i els nebots. Montserrat és un lloc que convida a la pau i la reflexió. Feia una vesprada freda i els núvols xocaven contra les pedres de les muntanyes. Pensat i fet, vam contactar amb un bon amic. Allà vaig poder saludar a Josep Miquel Bausset, companys de preocupacions i activitat a les Joventuts del PNPV que des de fa quasi trenta anys forma part de la comunitat de monjos de Montserrat. Ell és una mica major però allà anàvem fent amb Cristòfor Aguado, Joanvi Candel, Agustí Colomer, Josep A. Blesa, Marc Dolç, Guillem Rausa, Francesc Ferrer, Francesc Morera, vaja una bona colla. Gent compromesa amb el País i que sempre ha estat pel projecte, assumint amb lleialtat els vaivens que hem hagut de fer front. Hi ha un bon grapat de dirigents del BLOC que vénen del PNPV,i si hi ha algun elements que els puga identificar és els seu compromís i lleialtat al projecte nacionalista i al de País. Vam parlar una estona, li vaig fer un prec. Tots nosaltres tenim un projecte, que no és estrictament polític, un projecte que va més enllà. El nostre és un projecte nacional, de re-construcció nacional. Tenim una arrel fonda. Som una planta adaptada al medi que ha suportat temps de sequera i privacions. Ara, el camp està preparat per a un treball col.lectiu. Si sembrem bé, plantem bona llavor, la treballem i reguem quan cal, en equip, tindrem una bona collita. Sé que des de Montserrat, Josep Miquel Bausset ens acompanyarà en els seus pensaments i ajuda espiritual".


Són paraules encertades, amb raó, com diu Àngel Canet.

dissabte, 8 de març del 2008

Nada nuevo en Valencia, de Josep Vicent Boira en La Vanguardia

Arran de l'últim article d'Enric Morera al seu blog recupere l'article de Josep Vicent Boira a La Vanguardia del passat 5 de març. Interessant i lucidíssim com solen ser els seus articles. La negreta és meua.

NADA NUEVO EN VALENCIA, de Josep Vicent Boira en La Vanguardia

Si hay algo más previsible que una campaña electoral española es una valenciana. Las posiciones, aparentemente ágiles, son pesadas en el fondo. De la Vega y González Pons se presentan como espadachines de la estocada fina, pero sería más justo presentarlos cual luchadores de sumo o como trenes que chocan impulsados por su inercia. Siempre he creído que no existen comités de campaña en los partidos valencianos. No hacen falta. Las posiciones de cada bando están prefijadas con antelación a la campaña. Pero esta antelación no es de días, ni de semanas. Es de años. Incluso de décadas, especialmente en el centroderecha.

Las posiciones del PP en Valencia de cara al 9 de marzo se debieron fijar en algún despacho oficial en 1978. En el País Valenciano, la transición congeló la política. La derecha valenciana, desde el lamentable Abril Martorell, siempre se ha negado a asumir que hay una porción de país (a veces la universidad, otras los intelectuales o los profesores de instituto e incluso una cierta clase empresarial) con una lealtad por la cultura, los intereses y la lengua propia exasperante pero insobornable. Con tal de que no ganara la izquierda y que en España no hubiera más identidades plurales, jugó sus bazas para hacer un país al margen de estos grupos. Y casi lo ha conseguido. La reciente propuesta del imaginativo y a veces un poco histriónico González Pons de lanzar una opa al electorado moderado nacionalista, en realidad la jugada política más de fondo de la campaña valenciana hasta el momento, es una idea que podría ser mucho más que una ocurrencia si el PP hubiera sido (o fuera) capaz de reforzar su valencianismo real y, por ende, desmontar un cierto tufillo anticatalanista y un repudio a la intelectualidad local. Un Partido Popular a la gallega, a la navarra o a la balear, además de obtener réditos electorales, detendría la ofensiva sobre su "trogloditismo". Pero como el centro es una actitud y no un programa, cosa que la derecha valenciana nunca ha entendido desde Ignacio Villalonga, en las elecciones del 2008 no se dará este hecho. Además, hasta que no pierda el poder no se dará cuenta de sus errores, como le pasó al PSPV. Y ya que hablamos del rey de Roma, la izquierda se halla también presa de las flechas rojas marcadas en la batalla de la transición. Por eso es tan difícil su renovación.

El Bloc Nacionalista, una fuerza eminentemente decente, sigue atenazada por el espejismo de su propia imagen de país y por las alianzas tácticas con los descarriados de IU. A su líder, Enric Morera, las circunstancias le destejen por la noche lo que teje por la mañana (qué buena jugada acudir al Te Deum en la catedral de Valencia por el nacimiento de Jaume I ante el pasmo de la izquierda local). El proyecto de Izquierda Unida es rehén de un Partido Comunista invisible cuya radicalidad verbal es sólo comparable a su pérdida de influencia y el PSOE, con María Teresa Fernández de la Vega, ha lanzado una especie de operación Market-Garden,cual aliados en la Holanda ocupada, visto que los puentes que conquistar están demasiado lejanos para las fuerzas convencionales. Pero como en toda operación aerotransportada, el riesgo (en Arnhem participó otra valiente brigada polaca que no fue precisamente la Pomorska) es no conectar con las fuerzas terrestres. Establecer con arrojo y determinación una cabeza de puente que nadie puede alcanzar es lo peor que puede ocurrir. De la Vega, con una gestora lermista a su chepa, podrá abrir un frente en Valencia, pero ¿con qué fuerza consolidará la conquista? Esta es la cuestión.

En el fondo, no hay movimientos de fondo en la campaña valenciana y De la Vega y Pons volverán a Madrid, ámbito supremo de las ambiciones locales. Mientras la derecha no se deshaga de su triste herencia nunca podrá transformar la cantidad en calidad y mientras la izquierda no entienda que confianza y generosidad son más importantes que siglas o posiciones nacidas de mayo de 1968 (o de 1962 cuando Joan Fuster acuñó una cierta forma de entender el país) no habrá sorpasso.En realidad, todo es un problema de alejamiento de la realidad. Los valencianos votaremos el 9 de marzo cada uno prisionero de nuestro sueño. Sin embargo, el primero que se decida a quebrar la cintura a la vieja política valenciana con osadía y sinceridad se llevará el gato al agua. Lo nuevo y lo un poco desconcertante vende. Y los valencianos estamos locos por comprar. A la espera del Obama local (¿de derechas, de izquierdas, de centro, valencianista...?), nihil novum sub sole.Nada nuevo bajo este sol valenciano, que por cierto, tan bien retrató un Joaquín Sorolla que asiste mudo, desde sus multitudinarias exposiciones, a esta campaña electoral valenciana tan déjà-vu.

J. V. BOIRA, profesor titular de Geografía Urbana, Universitat de València

dimecres, 27 de febrer del 2008

Pâ que hem d'obrir

Ja pot quedar-se sense veu Enric Morera perquè van tan sobrats que passen de tot: Camps solament donarà la cara en les Corts “una volta en cinc mesos”. El grup popular passa de tots i anul·la el plé del 12 i 13 de març perquè és “difícil transitar” (Maluenda dixit). Que els ho diguen als veïns de Russafa.

El líder del Bloc es queixa de que les Corts se’n vagen de vacances sols perquè “al PP li dóna la gana, mentre la resta de treballadors sí aniran a treballar, ja que eixos dies no són festes oficials”.

I és que ja no tenen vergonya de res: “Xé pa que hem d’anar, total guanyem totes les votaes, au, tanca i si ve bé ja tornarem pa cal mes d’abril després de Sant Vicent”.

dilluns, 10 de desembre del 2007

Quan els bobos governen... clausuren TV3 al País Valencià


Quan els bobos governen... clausuren TV3 al País Valencià. I no ho dic pel Govern valencià, precisament, perquè bobos no ho són. Tot el contrari són ben llestos.

Esta nit passada –dos hores abans del Dia Internacional dels Drets Humans que celebrem hui mateix- posaven el segell de “clausurat” a les instal·lacions d’ACPV que permetien vore TV3 a les comarques més al sud del Páis Valencià.

Allò de bobos ho dic pel Govern central (PSOE) i pel Govern català (PSC-ERC-ICV). Vicent Partal i Enric Morera ho deixen prou claret. Vertaderament, no tinc clar quí és l’autor intelectual de la clausura del repetidor de La Carrasqueta. L’autor material és evident, però els valencianistes devem dir clarament que la mala gestió (altra vegada) del PSOE/PSC ho ha permés.

Simplement, em remet al post que vaig penjar el passat 4 d’octubre (el video d’InfoTV ja no enllaça, però s’enten tot).

[Si cliqueu a la imatge es pot vore el video que ha penjat Vilaweb amb les primeres imatges del repetidor clausurat].

dimecres, 28 de novembre del 2007

Ha mort el germà Melià


El passat 28 d’octubre –fa tot just un mes- ja pregàrem per ell. Va ser al Puig, durant la missa per la Pàtria, la Pau i la Justícia que els cristians valencians celebren coincidint amb el darrer diumenge d’octubre. També ho ha recordat Àngel Canet al seu blog.

De seguida, al saber que es trobava malaltet, em vingué a la memòria el somriure del germà Melià, el somriure amb el que sempre el recordaré quan parlava de les coses del nostre país. Joan Baptista Melià Bisbal ha mort als 76 anys. Eixe somriure complaent, d’escoltar atent i sempre amb una esperança contagiant m’ha tornat a vindre al cap a l’asabentar-me del seu traspàs al blog d’Enric Morera.

Encerta Morera quan diu: “Melià era un exemple de vida entregada a l’evangeli i el seu País. Home auster i treballador. Vital i actiu. Entusiasta de la vida i promotor de mil iniciatives”. I encara m’agrada més esta descripció quan el considera primer com “exemple de vida entregada a l’evangeli”. Que un polític en fer l’obituari d’una persona –encara que siga religiosa- es referixca a la principal tasca d’un home consagrat i de fe és d’admirar. Per dos motius: perquè sap al que es referix i perquè considera que entregar-se a l’Evangeli és un valor. Gràcies, Enric, això t’honora.

Melià, jesuïta. Valencianista, treballador, amant de la llengua i la cultura pròpia, proper als més pobres d’Amèrica Llatina, entregat a l’educació i, últimament, enamorat de les noves tecnologies per redreçar la identitat del seu País Valencià... Qui l'ha conegut o saludat, simplement, sempre s’enrecordarà d’ell. Jo no el vaig conèixer amb massa profunditat, com amic, vull dir, però sí coincidíem regularment en moments puntuals, -litúrgics, podríem dir-, dels cristians que estem en açò del valencianisme. I sempre m’agradava escoltar-lo, com un mestre d’escola al que no hem pogut tindre mai.

Ara, ja al cel, preguem per la seua ànima i pel redreçament del País Valencià que tant estimà.

dijous, 22 de novembre del 2007

Morera, compromés amb la nació valenciana


Reclamava a l’article d’ahir més valencianisme per part del Bloc, el majoritari al País Valencià. De moment, Enric Morera encerta amb les declaracions a Vilaweb (aneu al minut dos) en acabar l’acte on Artur Mas feia la seua proposta sobre la Casa Gran del Catalanisme.

M’he permés transcriure les reaccions de Morera. Diu:

“Crec que és un discur per a llegir-lo, fa unes apostes interessants i positives. I, nosaltres des del valencianisme polític, des d’una força compromoesa amb la nació valenciana, amb el nostre país, anem a treballar per a cooperar amb estes idees. Crec que són idees que no només aprofiten per Catalunya, que són importants, sino també pel País Valencià.”



En el tall de 20 segons parla de “nació valenciana”, “valencianisme polític”, “treballar per a cooperar amb estes idees”, “idees importants també per al País Valencià”... No és nou, però el moment era important. I ahí queda.

M’identfique plenament. Cal reiterar estes idees si es vol abraçar el màxim de valencianistes. Fugir de sucursalismes, parlar clarament de nació valenciana i construir un projecte que pot servir també al País Valencià.

Justament, hui també ha tornat a parlar claret el síndic adjunt de Compromís sobre les possibilitats segons González Pons de fer un govern de concentració nacional PP-PSOE. Ací es pot llegir.

Crec que la reposta de Morera són més que necessàries, on no s’oblida de recordar-li al PSOE els seus deures, i -fent com qui no fa- deixa a González Pons a la dreta d’Aznar i Rajoy al recordar el paper dels nacionalistes en la construcció de la democràcia.

Molt bé i en positiu.

dilluns, 19 de novembre del 2007

La taronja no fa preu


Coincidixen Artur Josep Martínez al seu A mos redó i Enric Morera quan es lamenten de lo malament que està el camp. Es nota que el cap de setmana els pares aprofiten per posar-nos al dia als fills pròdigs...

“La taronja no fa preu...”, diuen els majors. I el problema s'agreuja.

Ho escolte a mon pare i a mon tio i als veïns del poble –que l'any passat molts d’ells no colliren les taronges i es quedaren a l’arbre-. I diuen com el pare d’Artur "mentre empatem...". Però, crec que ja perdem de golejà.

Em sap greu que una generació tan valuosa per al país, que ha treballat tant, que ha dedicat el millor de les seues vides a la seua família, al seu poble, en definitiva, resten arraconats com mobles vells. Recordem quan ens deien que València era la Florida europea. Però, una Florida feta amb la suor dels llauradors, dels jornalers, de les dones dels llauradors i de les dones dels jornalers.

Ara, es fan vells i moren. I estan feliços, en certa manera, d'haver col·locat els seus fills a l'oficina “on no fa fret a l’hivern ni calor a l’estiu ni et mulles quan plou”. Estan contents d'haver-nos allunyat de les dificultats de l’horta i de l’ai, sempre mirant el cel.

Però, es cert, s’acaba una manera de viure, s’acaba el país d'"esforç i blasfèmia perquè tot va mal” i ens ve un que tot ho devora, que tot ho vol, que tot s’ho menja. Amb massa rapidesa, amb massa voracitat, amb massa velocitat.

Els sindicats dels llauradors ho denunciaven fa uns dies: fins un 400% de diferència de mitjana entre el preu de la fruita al camp i la tenda. La clementina, per exemple, fins un 905%. Un desgavell, senyors.

Així, que cal aplaudir iniciatives polítiques que alerten del desempar del camp valencià com ho va fer fa poc el diputat Josep Maria Pañella (Bloc) a les Corts quan alertava dels “perjudicis que els comporta el pla de l’Organització Comú del Mercat que ha aprovat el govern de Madrid”.

“Ni els diputats valencians del PSOE han sabut o han volgut convéncer el govern del seu mateix partit dels perjudicis que aquest pla comportava per a la nostra producció de cítrics, clarament discriminada respecte a la d’altres autonomies, ni el govern valencià del PP ha sabut exigir amb suficient fermesa davant de Madrid el respecte pels drets dels nostres citricultors. Una vegada més, l’agricultura valenciana ha resultat perjudicada en un sistema de distribució dels fons de la Unió Europea que afavoreix clarament Andalusia, sobretot la zona d’Almeria, i ens perjudicia a nosaltres de manera manifesta”.