dimecres, 28 de novembre de 2007

Ha mort el germà Melià


El passat 28 d’octubre –fa tot just un mes- ja pregàrem per ell. Va ser al Puig, durant la missa per la Pàtria, la Pau i la Justícia que els cristians valencians celebren coincidint amb el darrer diumenge d’octubre. També ho ha recordat Àngel Canet al seu blog.

De seguida, al saber que es trobava malaltet, em vingué a la memòria el somriure del germà Melià, el somriure amb el que sempre el recordaré quan parlava de les coses del nostre país. Joan Baptista Melià Bisbal ha mort als 76 anys. Eixe somriure complaent, d’escoltar atent i sempre amb una esperança contagiant m’ha tornat a vindre al cap a l’asabentar-me del seu traspàs al blog d’Enric Morera.

Encerta Morera quan diu: “Melià era un exemple de vida entregada a l’evangeli i el seu País. Home auster i treballador. Vital i actiu. Entusiasta de la vida i promotor de mil iniciatives”. I encara m’agrada més esta descripció quan el considera primer com “exemple de vida entregada a l’evangeli”. Que un polític en fer l’obituari d’una persona –encara que siga religiosa- es referixca a la principal tasca d’un home consagrat i de fe és d’admirar. Per dos motius: perquè sap al que es referix i perquè considera que entregar-se a l’Evangeli és un valor. Gràcies, Enric, això t’honora.

Melià, jesuïta. Valencianista, treballador, amant de la llengua i la cultura pròpia, proper als més pobres d’Amèrica Llatina, entregat a l’educació i, últimament, enamorat de les noves tecnologies per redreçar la identitat del seu País Valencià... Qui l'ha conegut o saludat, simplement, sempre s’enrecordarà d’ell. Jo no el vaig conèixer amb massa profunditat, com amic, vull dir, però sí coincidíem regularment en moments puntuals, -litúrgics, podríem dir-, dels cristians que estem en açò del valencianisme. I sempre m’agradava escoltar-lo, com un mestre d’escola al que no hem pogut tindre mai.

Ara, ja al cel, preguem per la seua ànima i pel redreçament del País Valencià que tant estimà.