dimecres, 26 de març de 2008

Una manipulació de tantes

Per qüestions que no venen al cas m’he trobat –amb un any de retard- amb un dels típics exemples de manipulació sobre el conegut tema valencià-llengua-diferent-del-català.

Vicente Simó Santonja al “Valéncia Hui” escriu un article que titula “L’Almoineta d’Heredia (I)” sobre l’escriptor valencià Juan Fernández de Heredia o Joan Ferrandis d’Herèdia (a cavall entre el XV i el XVI).

Bé, arriba un moment de l’article on es referix a Menéndez y Pelayo com a autoritat per explicar perquè a València el castellà va penetrar -durant el regnat de Germana de Foix- més que a Catalunya, per exemple. Diu així Simó Santonja:

"Menéndez y Pelayo, encara és més clar: 'El movimiento poético, que nunca fue grande en la antigua Barcelona, y que siempre arrastró allí la vida artificial de los certámenes, había cesado casi del todo a fines del siglo XV, sin que dejasen de contribuir a ello las largas turbulencias civiles del reinado de Don Juan II y la decadencia social y mercantil de la ciudad, como notaron viejos contemporáneos, entre ellos Alonso de Palencia. El movimiento poético se había concentrado en Valencia, que era la Atenas de la Corona de Aragón. Valencianos son todos los poetas dignos de mayor renombre en esa centuria... Valencia estaba predestinada a ser bilingüe, y lo fue muy pronto, y con mucha gloria suya y de la patria común. No abandonó la lengua nativa, pero cultivó amorosamente la castellana, y durante todo el siglo de oro fue uno de los centros más activos de la literatura nacional, compartiendo las glorias de Salamanca y de Sevilla. Sus poetas líricos rivalizaron con los mejores; sus poetas dramáticos, más bien que discípulos de Lope, fueron colaboradores en su obra y acaso precursores'. ¿Consideren els catalanistes, que Menéndez y Pelayo és científic o acientífic? ¡Ai, dels romanços interessats!"

El més curiós és que este senyor agafa una cita de l’erudit santanderí com argument ad autoritas. Però, fixem-nos amb els punts suspensius tot just al mig de la cita entre “Valencianos son todos los poetas dignos de mayor renombre en esa centuria” y “Valencia estaba predestinada a ser bilingüe, y lo fue muy pronto, y con mucha gloria suya y de la patria común”.

Passa el que tenia que passar, que eixa cita de don Marcelino és prou més llarga. I diu així (la copie tota i pose en negreta una dada que “obvia” l’articulista del VH):

“Pero precisamente Valencia estaba mucho más abierta que Barcelona a la influencia del castellano, que penetraba por las tres fronteras de Aragón, de Cuenca y de Murcia, invadiendo las vegas del Segura y del Júcar. Además, antiguos lazos históricos, nunca olvidados del todo, establecían cierto género de fraternidad entre los castellanos y los hijos de la alegre ciudad que se preciaba de haber sido reconquistada por el Cid antes de serlo por don Jaime. Los vínculos con Cataluña no eran tan estrechos, como pudiera creerse, por la comunidad de raza y de lengua, y en los últimos tiempos se había aflojado no poco, a causa de ser Valencia reino aparte y regido por diversas instituciones. Pero más que todas esas causas influyó una puramente fonética. El catalán sonaba en aquellas risueñas playas de un modo muy diverso que en las ásperas gargantas pirenaicas, y los labios que lo modulaban podían sin gran esfuerzo adaptarse a la emisión de los sonidos castellanos”.

¿Ai! dels romanços interessats?: “Comunidad de raza y lengua”, “puramente fonética”, “el catalán sonaba en aquellas risueñas playas de un modo muy diverso que en las ásperas gargantas pirenaicas”... Bé, és estrany que Simó Santonja no conega la totalitat de la cita perquè ell l’ha extret del mateix llibre que jo: “Juan Fernández de Heredia. Obras”, número 139 de la col·lecció Clásicos Castellanos d’Espasa-Calpe, amb edició, pròleg i notes de Rafael Ferreres. El propi articulista es referix a Ferreres al final de l’article: “Tota esta entrada nos servix de presentació ad un cas únic: Juan Fernández de Heredia, o Joan Ferrandis d'Herèdia, naixcut en Valéncia entre 1480/85 (¿1482?), i fallit en 1549, ben estudiat pels hispanistes Merimée, Meredith i Wickersham Crawford; incidentalment per José Maria Cossio; i definitivament, pel molt plorat amic, Rafael Ferreres, prologuiste i anotador de la seua obra ('Colloquio de damas'), sense dubte alguna cosa més que deixar caure 'versos valencians' en una obra castellana, com asseguren els catalanistes”.

El que desconec és si este Rafael Ferreres és al que Joan Fuster li dedicà en 1947 la poesia "Homenatge a Ibn Hafadja d'Alzira" del libre "Terra en la boca" ("Obra completa de Joan Fuster", volum primer d'Edicions 62).

ADVERTÈNCIA: No feu açò (intentar rebatre este tipus de postures) a les vostres cases, es jugueu el cervell.

3 comentaris:

Espill ha dit...

bé bon treball, però en fí com tu dius no cal perdre el temps en bajanades; per això és tant important tindre mitjans de comunicació, no per fer-li el joc a ningú sinó per a dir la nostra com valencians. cada ú mira les coses segons els seus interessos, i estos tenen molts ocults.

Marc Xelvi ha dit...

És curiós que no es puga escriure comentaris als articles del Valéncia Hui, si més no perquè saben el que els cauria damunt.

Soca ha dit...

Espill, tota la raó del món. Però, no cal oblidar que els mitjans de comunicació són empreses (organitzacions que amb una inversió econòmica determinada es fan per guanyar diners). O siga, diners (ja estem). I si no es fa així, l'empresa no xuta. M'està quedant una resposta un poc marxista (jo, marxista, ja ja ja). Però, ¿quí té diners? ¿els que en tenen estan dispostos a invertir en un projecte com el del valencianisme? No ho sé. Últimament, he sentit vàries veus reclamant mitjans propis. És indubtable, però si els pocs que hi ha no s'és capç o és impossible d'influir, ¿sabrem fer-ne propis? Açò mereixeria un article ben llarg.

Marc, no val la pena parar-se a fer comentaris a la ignorància. He de reconèixer que, després d'haver-lo penjat, m'he arrepnetit d'haver escrit este post.

Salultacions als dos. Vos llig, eh.