Quan vaig escriure
a propòsit del Darrer Diumenge d’Octubre , vaig dir que parlaríem, més endavant, de la intervenció d'
Abelard Saragossà , que va participar en l’acte que els cristians valencians organitzaren el mateix dia al Puig de Santa Maria. Ara es cumplix la paraula donada, però al fil de l'actualitat.
“Reivindicació del valencià. Una contribució” (
Tabarca Llibres ) –
Premi d’Assaig de la Generalitat Valenciana 2006- es va presentar el passat 15 de novembre a la Universitat de València amb la presència del propi autor i amb
Verònica Cantó (AVL) i
Albert Hauf (AVL i IEC) de padrins.
Una taula rodona que es va fer curta i on es va parlar clar. Estima i devoció pel valencià d’una obra des de tres mitjans:
-
Procurar que el valencià popular i el valencià culte siguen carn i ungla.
-
El nom de la llengua, amb la proposta de seguir el mateix camí que ja varen praticar els clàssics.
-Mostrar que
els valencians tenim intel·lectuals que han mirat el valencià des de criteris socials.
Solament la proposta d’estos punts portarà a més d’un de les tantes capelletes que hi ha, a tirar fel per la boca. Però, el món és dels valents, dels que estudien i dels que treballen. Saragossà estima la llengua, estima el país i treballa. Res més a dir.
Inclús la
dedicatòria m’ha arribat al cor. I amb una dedicatòria així és obligatori llegir-se el llibre:
Al valencianisme de construcció,
que és el valencianisme
més serenament optimista que conec.
Qui sap si perquè l’optimisme seré
naix de l’equilibri i de l’encert
I, ara, que parle Saragossà:
“La seua finalitat [la de “Reivindicació del valencià”] és buscar la manera de parlar sobre el valencià que, alhora que siga objectiva, també siga assumible per una part amplament majoritària de la societat valenciana. Potser convé recordar que eixe objectiu és indispensable per a aconseguir que els valencians ens identifiquem més amb la nostra llengua pròpia i la nostra història, de tal manera que augmentem la consciència de ser valencians i la voluntat de compartir un model social.”
“Per a Sanchis [Guarner], un lingüista que treballa en una normativa no pot fer bé la seua faena si no està compormés amb la societat que usa exia llengüa. Quan la formació en la teoria lingüística no va acompanyada del compromís social i de l’activitat social que deriva del compromís, ni la faena dels professionals de la llengua sol desembocar en solucions vàlides per a la societat, ni el lingüista es pot expressar amb paraules que arriben als sentiments, a la consciència i a la voluntat dels parlants, com a conseqüencia, ‘fracassa’.”
“L’evolució del valencià culte dels darrers quaranta anys ha anat lligada a la formació d’un prejudici: creure que la llengua més bona seria la del nord-est de Catalunya i que el valencià seria, inversament, una de les parts més fluixes”.
“El model lingüístic valencià va millorar sensiblement en els anys noranta [...] els novel·listes valencians varen elaborar en eixa dècada una llengua culta més assimilable i practicable. Realment, l’aportació que han fet és tan important com imprescindible.”
“Un objectiu de l’assigatura de valencià ha de ser intentar que els alumnes, a més de conèixer el valencià culte, el facen seu, és adir, l’assimilen i l’usen. Fins ara, ¿en quin grau assolim eixe objectiu?”
Finalment, no puc deixar de posar unes breus ratlles de les tantes que Saragossà dedica a Manuel Sanchis Guarner, a qui posa com exemple en talant humà i professional. El llibre, en certa manera, també és un homenatge:
Realment, Sanchis Guarner era una persona molt arrelada en la seua societat i, potser per això mateix, molt madura, molt equilibrada i molt dialogant des d’un punt de vista humà. Com a conseqüència d’exies característiques, l’orientació que tingué al llarg de la seua vida era aplicable a la societat valenciana de la seua època i, també, a la de l’època acutal. Justament per eixa modernitat, parlar de Sanchis Guarner no és només parlar d’ell: és sobretot, parlar sobre com hauria de ser la part central i hegemònica del valencianisme
Llibre, més que recomanable, imprescindible. Farà més valencianisme i més valencianistes (a més a més, de millors valencianoparlants).
Més coses:
-
L’entrevista publicada a Levante-EMV .
-
Fotos de l’acte de presentació del llibre a La Nau que feren els d’Anna Notícies.
