Efectes socials positius de la recuperació familiar del valencià

Ho escriu Abelard Saragossà al Llibre Blanc de l'ús del valencià II editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. I ho recull l'InfoMigjorn (46) -es pot llegir, per exemple a Espai País Valencià-, punt 2 del butlletí (per subscriure's).

"Podem dir, per tant, que els intel·lectuals valencians deuen fer reflexions que ajuden als valencians a conéixer-se més i a autoestimar-se més, perquè qui augmenta la seua autoestima és capaç de rectificar errors i superar conflictes, de la mateixa manera que, qui es té autoodi, reproduïx indefinidament els errors i els conflictes. Si ens guiem pel nord de contribuir a conéixer-nos més i augmentar l’autoestima, els investigadors valencians ens acostarem cap a l’objectiu que hauria de ser central en la nostra activitat: fer créixer la consciència de ser valencians i incrementar la voluntat de compartir un projecte social de futur."

Molt recomanable tot l'article: Efectes socials positius de la recuperació familiar del valencià.

Visió política?

Es lamenta Xavi, de La Mata de Jonc, de la “nul·la visió política” d’ACPV que no permet fer crèixer el valencianisme. Tot i que es rectifica ell mateix i afirma que, tal volta, els “manaires” sí en tinguen de visió política. El que passa és que “no és la nostra”.

I he recordat el que vaig llegir fa uns mesos a “Reivindicació del valencià”, d’Abelard Saragossà, que recull un text del líder històric del valencianisme Pere Mayor:

“Els nacionalistes tenim motius per ser autocrítics. Potser, si fa deu anys haguérem tingut una visió més ajustada de la realitat, ara la situació seria millor. No ens agradava la realitat i per això la negàvem [...] Com que la realitat no era prou bona, construíem una ficció. Els que l’hem volguda vendre als electors som els que hem rebut més galtades i els que no l’han intentada vendre electoralment [...] s’han limitat a fer-se de tant en tant la foto de concentració cívica, que ho arreplegava tot en alegre confusió, i alguns d’aquests són les que encara volen continuar la ficció”. (Del llibre “Un país amb futur. Converses amb Víctor G. Labrado”, 1999).

Ara, que fa quasi deu anys de la publicació del llibre de Mayor i vint de l’època a la que es referix, ¿no ha arribat encara el moment de “fer créixer el valencianisme abans que no el pancatalanisme” i fer-li cas a l’emergent Baydal, en la línea més encertada del valencianisme de construcció quan ho reclamava de forma rigorosa i honesta (ací i ací)?

“Reivindicació del valencià”, d’Abelard Saragossà

Quan vaig escriure a propòsit del Darrer Diumenge d’Octubre , vaig dir que parlaríem, més endavant, de la intervenció d' Abelard Saragossà , que va participar en l’acte que els cristians valencians organitzaren el mateix dia al Puig de Santa Maria. Ara es cumplix la paraula donada, però al fil de l'actualitat.

“Reivindicació del valencià. Una contribució” ( Tabarca Llibres ) –Premi d’Assaig de la Generalitat Valenciana 2006- es va presentar el passat 15 de novembre a la Universitat de València amb la presència del propi autor i amb Verònica Cantó (AVL) i Albert Hauf (AVL i IEC) de padrins.

Una taula rodona que es va fer curta i on es va parlar clar. Estima i devoció pel valencià d’una obra des de tres mitjans:
-Procurar que el valencià popular i el valencià culte siguen carn i ungla.
-El nom de la llengua, amb la proposta de seguir el mateix camí que ja varen praticar els clàssics.
-Mostrar que els valencians tenim intel·lectuals que han mirat el valencià des de criteris socials.

Solament la proposta d’estos punts portarà a més d’un de les tantes capelletes que hi ha, a tirar fel per la boca. Però, el món és dels valents, dels que estudien i dels que treballen. Saragossà estima la llengua, estima el país i treballa. Res més a dir.

Inclús la dedicatòria m’ha arribat al cor. I amb una dedicatòria així és obligatori llegir-se el llibre:

Al valencianisme de construcció,
que és el valencianisme
més serenament optimista que conec.
Qui sap si perquè l’optimisme seré
naix de l’equilibri i de l’encert

I, ara, que parle Saragossà:

“La seua finalitat [la de “Reivindicació del valencià”] és buscar la manera de parlar sobre el valencià que, alhora que siga objectiva, també siga assumible per una part amplament majoritària de la societat valenciana. Potser convé recordar que eixe objectiu és indispensable per a aconseguir que els valencians ens identifiquem més amb la nostra llengua pròpia i la nostra història, de tal manera que augmentem la consciència de ser valencians i la voluntat de compartir un model social.”

“Per a Sanchis [Guarner], un lingüista que treballa en una normativa no pot fer bé la seua faena si no està compormés amb la societat que usa exia llengüa. Quan la formació en la teoria lingüística no va acompanyada del compromís social i de l’activitat social que deriva del compromís, ni la faena dels professionals de la llengua sol desembocar en solucions vàlides per a la societat, ni el lingüista es pot expressar amb paraules que arriben als sentiments, a la consciència i a la voluntat dels parlants, com a conseqüencia, ‘fracassa’.”

“L’evolució del valencià culte dels darrers quaranta anys ha anat lligada a la formació d’un prejudici: creure que la llengua més bona seria la del nord-est de Catalunya i que el valencià seria, inversament, una de les parts més fluixes”.

“El model lingüístic valencià va millorar sensiblement en els anys noranta [...] els novel·listes valencians varen elaborar en eixa dècada una llengua culta més assimilable i practicable. Realment, l’aportació que han fet és tan important com imprescindible.”

“Un objectiu de l’assigatura de valencià ha de ser intentar que els alumnes, a més de conèixer el valencià culte, el facen seu, és adir, l’assimilen i l’usen. Fins ara, ¿en quin grau assolim eixe objectiu?”


Finalment, no puc deixar de posar unes breus ratlles de les tantes que Saragossà dedica a Manuel Sanchis Guarner, a qui posa com exemple en talant humà i professional. El llibre, en certa manera, també és un homenatge:

Realment, Sanchis Guarner era una persona molt arrelada en la seua societat i, potser per això mateix, molt madura, molt equilibrada i molt dialogant des d’un punt de vista humà. Com a conseqüència d’exies característiques, l’orientació que tingué al llarg de la seua vida era aplicable a la societat valenciana de la seua època i, també, a la de l’època acutal. Justament per eixa modernitat, parlar de Sanchis Guarner no és només parlar d’ell: és sobretot, parlar sobre com hauria de ser la part central i hegemònica del valencianisme

Llibre, més que recomanable, imprescindible. Farà més valencianisme i més valencianistes (a més a més, de millors valencianoparlants).

Més coses:
- L’entrevista publicada a Levante-EMV .
- Fotos de l’acte de presentació del llibre a La Nau que feren els d’Anna Notícies.

Estratègia i tàctica

Rellegint estos dies “El valencianisme que ve”, un llibret col·lectiu molt interessant que va editar “Saó” l’any 1996, Abelard Saragossà incidia en “la política més indispensable dels que no tenen poder social: convèncer la gent del carrer”.

Així, asenyalava que al nacionalisme hi havia una “deficiència” molt forta com era “l’absència de tàctica”. Es debatia molt l’estratègia (ideologia) i es feia poca tàctica, es lamentava. Escrivia:

“La ideologia és, certament, indispensable, però la qüestió finalment més decisiva no és la ideologia, sinó la tàctica que és l’acció quotidiana que té la finalitat de separar a poc a poc la gent del carrer de la ideologia en què es troba atrapada, separació que ha de ser una conseqüència d’un acostament cap als objectius de la ideologia alternativa. Realment, un moviment quie sap on vol arribar (ideologia), però no sap encarar-se amb la gent del carrer, que no sap elaborar arguments per convèncer el poble pla, està condemnat al fracàs. Ben entés: està condemnat al fracàs si l’objectiu no és finalment fer capelletes i crear herois que la gent del carrer no coneixerà mai”.

Després, Saragossà enumerava, entre anècdotes, algunes historietes que molts valencianistes hem viscut: manifestacions amb crits que espanten el poble o enganxines que enlloc de sumar el que fan és acoseguir rebuig. Per exemple, València està plena de pintades que allunyen al poble quan el que pretenen és, amb seguretat, el contrari.

Mirem-s’ho, perquè no es tracta de renunciar a res, sinó de fer les coses en trellat. Encara trobem a l’entrada de cada poble l’habitual “Valencià és català”. Primer, embrutar és lleig i es fa antipàtic, però, posats a fer alguna cosa em quede amb el clàssic “Parlem valencià”.

Onze anys després d’aquell “El Valenciansme que ve” encara continue pensant que ens fa falta tàctica, xafar el carrer.

No obstant, alguna cosa hem deprés. El passat 9 de novembre Rafael Beneyto escrivia al Levante-EMV “La millor defensa dels interessos valencians”, una tribuna molt recomanable exemple de tàctica. Podeu llegir-lo ací a la web del Bloc (han seguit una adequada tàctica, dintre d'una estratègia).

EL VALENCIANISME DES DE LA FILOLOGIA
Des de fa uns dies tinc a l’agenda del blog assenyalada la data del 15 de novembre. Eixe dia es celebra una taula rodona on es presenta l’últim llibre d’Abelard Saragossà. Ací es pot llegir la informació d’Europa Press.

15 novembre. 19:30 hores
Aula magna de La Nau de la Universitat de València
Taula rodona: El valencianisme des de la filologia. Amb motiu de la presentació del llibre -premi d’Assaig de la Generalitat 2006- “Reivindicació del valencià. Una contribució” (Ed. Tabarca), d’Abelard Saragossà. Amb la intervenció de Verònica Cantó (Acadèmia Valenciana de la Llengua), Albert Hauf (Universitat de València. Membre de l’IEC i de l’AVL), Abelard Saragossà (Universitat de València. Autor del llibre).