El mateix dia que
Duran i Lleida venia a València a presentar el seu llibre “Entre una Espanya i l’altra” Jaime Arias publicava a La Vanguardia una article titolat
“Duran eleva el debate” . I així ho corroboraren tots els que hi anàrem a escoltar-lo a l’Octubre.
Diu Arias:
“Un experto de la categoría de Duran Lleida, adicto además a una realpolitik a la Europea, es de los que elevan el debate Catalunya-España y el papel que le cabría a Catalunya en la esfera euromediterránea, dentro o contiguo a España, mientras el Gobierno de Madrid se mantenga en democracia. Duran, tal como llevaron la política de la Generalitat primero Tarradellas y luego Jordi Pujol durante más de cinco lustros, ve necesario para ambas partes el apoyo al Gobierno central. Pero no a cualquier coste. Dejando bien definidos los límites de tal cooperación.”Es referix Arias a la realpolitik del polític d’Alcampell. ¡Quan de temps sense escoltar esta expressió! o, tal volta, sense que li havera posat atenció. I és que, ens diu tant Duran de l’alçada dels polítics valencians i espanyols, sense que faça falta cap referència explícita. És tan evident la categoria i el sentit de servei al poble des de la política en un cas com el de Duran i Lleida que deixa a l’alçada de l’espardenya als nostres ilustres diputats del Palau de Benicarló.
A l’Octubre parlà de tot allò que està a l’agenda d’esta llarga precampanya cap a les generals. “Pactarem amb qui abans publique les balances fiscals, i això és bo també per a Valèncià que, com Catalunya paga molt i reb menys”.
Parlà d’inmigració: “les persones inmigrants deixen el seu país perquè tenen gana, no perquè tenen ganes, però han de conèixer el lloc on van”. I recordà les paralules que digué en la tele a la dona musulmana: “els inmigrants venen a Occident on tenim uns valors d’igualtat entre les persones siguen qualsevol el seu sexe o condició”.
Parlà dels necessaris esforços en educació i no va defugir el debat amb el púbic al defensar l’esfor de les escoles concertades.
Molt dur contra la Cope, merescudament. Argumentà contra el paper que fa la Conferència Episcopal pel manteniment de determinats programes i locutors d’esta cadena de ràdio que no donen exemple evangèlic. Assenyalà que es sentia més a prop dels bisbes catalans, de Blázquez o del salesià Amigo, que dels Cañizares o Rouco que “volen resar per no sé qué de la unitat d’Espanya, que ningú sap el que vol dir això”.
I, poer suposat, moltes crítiques al PSC per la seua actitud gens catalana ni catalanista per la gestió de la crisi del transport. “Si haverem estat nosaltres, els alcaldes del Baix Llobregat estarien tos els dies amb la pancarta i, ara, no els hem vist”. Va incloure
una entrada al seu bloc personal sobre el seu viatge cap a València al seu bloc personal.
El pas de Duran també ens deixa una
entrevista de Quico Arabí a Levante-EMV . Ací copie les perguntes amb referències a València:
“-Por la vía estatutaria, Cataluña ha una inversión estatal equivalente a la aportación al PIB. Visto desde Valencia, ¿Cómo pueden quejarse
-Esta equivalencia es por siete años, llevamos dos y no se ha cumplido. Lo digo para tranquilidad de los valencianos. Además, pedimos un cambio en el sistema de financiación que beneficiara también al País Valenciano. Uno es consciente de la inversión que se ha hecho en Valencia y a la que sólo le falta una buena conexión con Barcelona. Cuando hablamos de inversión en Cataluña también afecta a Valencia.
-Aquí fracasó el intento de implantar un nacionalismo valenciano democratacristiano. ¿Cree que el PP recoge esas posiciones
-De ninguna de las formas, en absoluto. El PP no es un partido socialcristiano; el PP de hecho no se sabe muy bien lo que es. Recuerdo una afirmación de Aznar cuando le preguntaron cómo era posible que el PP formara parte de la Internacional Conservadora y de la Demócrata Cristiana y contestó: «Es que soy liberal».
-¿No ve usted al presidente Camps suficientemente socialcristiano
-No lo conozco profundamente.
-Pues cristiano es un rato.
-No tiene nada que ver. El cristianismo es una opción religiosa y el socialcristianismo, una opción política. Se puede ser cristiano sin ser socialcristiano y hasta ser socialcristiano sin ser cristiano.
-Mire, la cuestión es que el Papa vino aquí y a Barcelona no. ¿Verdad que le fastidia
-Esta cuestión me afectaría en todo caso como católico, pero no lo había pensado.”LES ANÈCDOTESDe la conferència ens queden dos o tres moments magnífics. Quan en la presentació
Eliseu Climent es referix als anys que ell pujava a parlar amb Duran, llavors a Governació. Duran, sense pensar-se-ho, li solta:
“sí, sempre a demanar”.L’altre moment, de consum intern demòcrata cristià valencià, va estar quan
Vicent Miquel i Diego, president i díder històric d’
Unió Democràtica del Poble Valencià (UDPV), es va referir als jóvens democristians que hi estan al partit majoritari valencianista. No vaig poder vore, en eixe moment la cara d’Enric Morera que hi estava a primera fila, amb Vilallonga i Francesc de Paula Burguera, entre d’altres.
