Perífrasis valencianistes vanguardistes

Són "tremendes" les perífrasis verbals que ha incorporat últimament La Vanguardia a sengles informacions sobre els canvis que operen al món del valencianisme polític.

Primer va ser allò de "historiadores valencianos amigos de Catalunya". Este dilluns de blava Puríssima es despatxen amb el titolar següent: El Bloc Nacionalista Valencià iza la cuatribarrada 'blava' (enllaçat de la web de República Valenciana).

De totes maneres, cal dir que La Vanguardia ha estat l'únic diari tradicional (de paper) que s'ha fet ressò de la ponència política del Bloc. A internet Valencianisme.com la va publicar de seguida.

Patriotisme

Sóc dels que creuen que la nit del dimarts al dimecres passat vam viure un dia històric. Sóc dels que es va emocionar escoltat el discurs d'Obama -i també el de McCain, elegant en la derrota-. Naturalment, vaig pensar que estava escoltant un patriota (discurs en pdf). No sé si un nacionalista, però sí un patriota.

Parlà de valors comuns, d'unitat, de deixar-se de rojos i blaus i de ser generosos. Ha aconseguit completar una campanya on l'esperança i la mirada positiva han estat claus. M'agradaria que al valencianisme polític s'agafara eixa línia integradora i realista, però encoratjadora al futur, també. Paraules per a canviar el [nostre] món.

Però, torne al patriotisme. Com a valencià i valencianista el considere un valor comunitari important. Recull de l'agència cristiana de notícies Flama una crònica d'un acte en el que va participar Jordi Pujol parlant del "valor de l'estima pel país i la seva gent":

Jordi Pujol: "Hem de perdre la por de ser patriotes"
Jordi Pujol va explicar ahir (dimecres, 5 de novembre) al vespre davant d'un auditori de diversos centenars de persones com és d'important practicar l'estima per allò proper: la família, la pàtria, el país, la seva gent... per no caure en la desvinculació i el desarrelament.

“Hem de combatre la moral de la desvinculació” va afirmar, rotund, atès que “és un dels principals enemics” d'un dels valors prioritaris del catalanisme ètic: la realització personal de la gent. Quan l'individualisme es converteix en l'única cosa important i perd la seva significació social –“jo només em sento vinculat a mi mateix i a allò que m'interessa”– el valor de la realització personal “deixa de tenir sentit”. Pujol també va indicar que el perill de la desvinculació o desarrelament del país “és més gran quan l'economia va bé. En temps de crisi –va afegir– els valors positius emergeixen, i per això crec que l'actual crisi econòmica esdevindrà un factor de reacció”.

Segons Pujol la exigència ètica del catalanisme s'estructura en base a cinc valors. El ja esmentat de la realització personal de la gent, el de la solidaritat (“que abans anomenàvem comunitarisme”), el de la preocupació per l'interès general o bé comú, el de la inquietud pel futur i el del sentit de la responsabilitat. Tots aquests valors es tradueixen en sentiments d'estima pel país i per la seva gent. “Són, en definitiva, allò que sempre hem anomenat patriotisme”, va assegurar. A partir d'aquest corpus de valors, el conferenciant va fer una crida “a perdre la por de ser patriotes i a defensar-ho públicament”.

NOTA: Ací es pot seguir l'article complet publicat a la web del Centre d'Estudis Jordi Pujol.

Una arrel fonda

No podem deixar de banda el remat de l'últim article -Montserrat- que Enric Morera (Bloc) esciu al seu blog personal i que també ha volgut fer seu, entre altres, la web Cristians.net:

"Mentre em dirigia a la residència dels monjos vaig coincidir amb Damià Oliver que passava el dia amb la seua germana i els nebots. Montserrat és un lloc que convida a la pau i la reflexió. Feia una vesprada freda i els núvols xocaven contra les pedres de les muntanyes. Pensat i fet, vam contactar amb un bon amic. Allà vaig poder saludar a Josep Miquel Bausset, companys de preocupacions i activitat a les Joventuts del PNPV que des de fa quasi trenta anys forma part de la comunitat de monjos de Montserrat. Ell és una mica major però allà anàvem fent amb Cristòfor Aguado, Joanvi Candel, Agustí Colomer, Josep A. Blesa, Marc Dolç, Guillem Rausa, Francesc Ferrer, Francesc Morera, vaja una bona colla. Gent compromesa amb el País i que sempre ha estat pel projecte, assumint amb lleialtat els vaivens que hem hagut de fer front. Hi ha un bon grapat de dirigents del BLOC que vénen del PNPV,i si hi ha algun elements que els puga identificar és els seu compromís i lleialtat al projecte nacionalista i al de País. Vam parlar una estona, li vaig fer un prec. Tots nosaltres tenim un projecte, que no és estrictament polític, un projecte que va més enllà. El nostre és un projecte nacional, de re-construcció nacional. Tenim una arrel fonda. Som una planta adaptada al medi que ha suportat temps de sequera i privacions. Ara, el camp està preparat per a un treball col.lectiu. Si sembrem bé, plantem bona llavor, la treballem i reguem quan cal, en equip, tindrem una bona collita. Sé que des de Montserrat, Josep Miquel Bausset ens acompanyarà en els seus pensaments i ajuda espiritual".

Són paraules encertades, amb raó, com diu Àngel Canet.

Visió política?

Es lamenta Xavi, de La Mata de Jonc, de la “nul·la visió política” d’ACPV que no permet fer crèixer el valencianisme. Tot i que es rectifica ell mateix i afirma que, tal volta, els “manaires” sí en tinguen de visió política. El que passa és que “no és la nostra”.

I he recordat el que vaig llegir fa uns mesos a “Reivindicació del valencià”, d’Abelard Saragossà, que recull un text del líder històric del valencianisme Pere Mayor:

“Els nacionalistes tenim motius per ser autocrítics. Potser, si fa deu anys haguérem tingut una visió més ajustada de la realitat, ara la situació seria millor. No ens agradava la realitat i per això la negàvem [...] Com que la realitat no era prou bona, construíem una ficció. Els que l’hem volguda vendre als electors som els que hem rebut més galtades i els que no l’han intentada vendre electoralment [...] s’han limitat a fer-se de tant en tant la foto de concentració cívica, que ho arreplegava tot en alegre confusió, i alguns d’aquests són les que encara volen continuar la ficció”. (Del llibre “Un país amb futur. Converses amb Víctor G. Labrado”, 1999).

Ara, que fa quasi deu anys de la publicació del llibre de Mayor i vint de l’època a la que es referix, ¿no ha arribat encara el moment de “fer créixer el valencianisme abans que no el pancatalanisme” i fer-li cas a l’emergent Baydal, en la línea més encertada del valencianisme de construcció quan ho reclamava de forma rigorosa i honesta (ací i ací)?

Aquell mapa

Este mapa que es veu a la imatge era la plantilla amb la que els xiquets de la meua generació –els que estudiavem EGB a cavall entre el final del franquisme i l’inici de la transició- dibuixavem el contorn de la península Ibèrica i situavem les regions i ciutats. Curiosa i útil. La regla del mapa, li deiem.

Des que fa uns dies la vaig trobar a un calaix de casa ma mare la tinc al davant del Mac. ¿Fetitxisme?

Parem atenció:
1. Està dibuixada València. Així, solament amb el nom de “Valencia” i, per suposat les tres “províncies germanes”. Però, no región valenciana, no reino de valencia, no país valenciano... Valencia, a seques. Tal i com demanen alguns.

2. Si anem al nord no trabarem Cantàbria. La província de Santander està inclosa dins de la regió de Castella la Vella.

3. Perquè n’hi havia una Castella-La Nova (el que ara és Castella-La Maxa), però incloent-hi Madrid i La Rioja.

4. Per cert, la regió de Lleó està escindida de l’actual Castella-Lleó i inclou les províncies de Lleó, Zamora i Salamanca.

5. Però, el detall sublim és la regió de Múrcia que agrupava dos províncies: Murcia i Albacete. Ai, Albacete.

El que ja no recorde és si la realitat era eixa mateixa. Si les regions que estudiavem eren eixes o qui rotulà el mapa es va “tirar de la moto”.

Tot açò m’ha fet recordar un vell article (ho sent no el vaig guardar) del nostre Joan Francesc Mira a El Temps –deuria ser a principis dels noranta- que parlava de visualitzar els mapes i quan d’important hi és a l’hora d’dentificar la pròpia nació:

Els valencians tenim en ment, més o menys, el mapa del País Valencià. Sabríem dibuixar-lo. També els espanyols tenen clara eixa pell de bou estirada. Molts ja s’han acostumat a llevar Portugal i identifiquensense massa dificultats el contorn de la península sense el territori lusità.

Però, ¿quants espanyols sabrien reconèixer eixa seua pell de bou sense el contorn de, posem per cas, Euskadi? ¿I sense Catalunya?. Podem anar més lluny: llem-hi també Galícia, per parlar dels territoris amb alts graus de consciència nacional. O sense Navarra. ¿I si ens atrevim i retallem per la frontera que marca el País Valencià? ¿Qué queda? ¿Quína poca cosa de mapa queda? ¿Quí pot vore eixe mapa i no esgarrifar-se? ¿A qué s’asembla?

És impossible. No feu eixe exercici a les vostres cases, és perillós. Ja ho he fet jo: queda una cosa més o menys com esta:

El dia que això es puga visualitzar...

[Quedaria molt agraït si algú puguera posar la referència d’aquell article de Mira]

Björk i la independència de les Illes Fèroe

Ho llig a Vilaweb i m’alegre: els independentistes guanyen les eleccions de les Illes Fèroe.

A més a més, enllaça amb la notícia que la cantant islandesa Björk té una cançó “Declareu la independència!” (video de dalt) que anima a declarar la independència i a protegir la llengua pròpia.

Entre nosaltres, al País Valencià, encara estem en la fase d'incendiar seus als que reclamen que es cumplixca la llei i la reivindicació del valencianisme polític.

Eh, vos, tu amigo te tienes ganas

Per favor, una mica d’atenció a estos dos anuncis d’Sprite. Alguns ja els haureu vist en altra ocasió. Recomane tornar-los a vore’ls en clau valenciana.



¿A ningú li recorda la situació que viuen estos jóvens amb el que està passant a la política valenciana/valenciansta? ¿Sóc jo l’únic que veu en estos segons de publicitat reflex vertader del que passa amb Bloc i Iniciativa? ¿Tan malament estic?

...Eh, Bloc, tu amiga te tiene ganas...

Continuem amb un altre definitiu...



Que alce el braç qui no veja al partit majoritari valencianista intentant apropar-se a la societat valenciana per intentar que el voten.

EL CABANYAL Per finalitzar, canvie de tema per anar al Cabanyal. Mentiria si diguera que hui no m’ha arribat al cor quan he llegit este article de l'atent Juan E. Tur al seu Testigo Accidental.

Catalunya i més

No puc deixar passar els dies sense penjar un enllaç a l’article Teoria de Conjunts del sempre intel·ligent Vicenç Villatoro llegit al número del 3 de desembre d’El Temps. No afegixc res més. Però, anime a llegir-se’l tot. Avance que parla de catalanistes i no catalanistes, dretes i esquerres, independentistes i no (o no prou no només) independentistes i d’entusiasmats/emprenyats/decebuts.

L’altra dosi de Villatoro ha estat este mateix diumenge a l’Avui (recordem, al sendemà de la gran manifestació de la ciutadania catalana) amb el títol “El tripartit impassible”.

Podem llegir: “El tripartit d’esquerres se sustenta en un presupòsit fals: que ser d’esquerres genera una alta afinitat entre els partits que governen junts”.

I més endavant: "Els tres partits són diferents, els seus electorats encara més i els seus interessos són en general contradictoris, excepte un gran interès comú i compartit: mantenir CiU fora del govern. Però això, que uneix molt a l’hora de fer pactes d’investidura, no crea prou complicitats per governar”.

És un article circumscrit a la politica catalana, però que ningú amb sensibilitat valencianista o nacionalista deu perdre’s per poder traure conclusions –o al menys, cercar-les- per al nostre País Valencià.

I, ara, després de la merescuda sobredosi de catalanisme una reflexió: allà dalt porten una “cabassà” d’anys de catalanisme polític; actualment, en plena època de majoria socialista (a Madrid i a Barcelona) són capaços d’eixir al carrer per milers i reclamar el dret a decidir. Pensem-ho, milers i milers de ciutadans... És lògic que hi surten plantejaments pràctics sobre maneres de governar-se o que avancen divorcis.

Però, que nosaltres amb únicament dos diputats valencianistes i 300 regidors perdam el temps discutint sobre si federalisme, confederació, república ibèrica, independentisme estricte, república confederal catalana socialista o mil models més... Per favor.

Per això, m’alegra vore que no tots perden el nord i en el maremàgnum de Ca Milagrosa algú pensa en la gent.

Estratègia i tàctica

Rellegint estos dies “El valencianisme que ve”, un llibret col·lectiu molt interessant que va editar “Saó” l’any 1996, Abelard Saragossà incidia en “la política més indispensable dels que no tenen poder social: convèncer la gent del carrer”.

Així, asenyalava que al nacionalisme hi havia una “deficiència” molt forta com era “l’absència de tàctica”. Es debatia molt l’estratègia (ideologia) i es feia poca tàctica, es lamentava. Escrivia:

“La ideologia és, certament, indispensable, però la qüestió finalment més decisiva no és la ideologia, sinó la tàctica que és l’acció quotidiana que té la finalitat de separar a poc a poc la gent del carrer de la ideologia en què es troba atrapada, separació que ha de ser una conseqüència d’un acostament cap als objectius de la ideologia alternativa. Realment, un moviment quie sap on vol arribar (ideologia), però no sap encarar-se amb la gent del carrer, que no sap elaborar arguments per convèncer el poble pla, està condemnat al fracàs. Ben entés: està condemnat al fracàs si l’objectiu no és finalment fer capelletes i crear herois que la gent del carrer no coneixerà mai”.

Després, Saragossà enumerava, entre anècdotes, algunes historietes que molts valencianistes hem viscut: manifestacions amb crits que espanten el poble o enganxines que enlloc de sumar el que fan és acoseguir rebuig. Per exemple, València està plena de pintades que allunyen al poble quan el que pretenen és, amb seguretat, el contrari.

Mirem-s’ho, perquè no es tracta de renunciar a res, sinó de fer les coses en trellat. Encara trobem a l’entrada de cada poble l’habitual “Valencià és català”. Primer, embrutar és lleig i es fa antipàtic, però, posats a fer alguna cosa em quede amb el clàssic “Parlem valencià”.

Onze anys després d’aquell “El Valenciansme que ve” encara continue pensant que ens fa falta tàctica, xafar el carrer.

No obstant, alguna cosa hem deprés. El passat 9 de novembre Rafael Beneyto escrivia al Levante-EMV “La millor defensa dels interessos valencians”, una tribuna molt recomanable exemple de tàctica. Podeu llegir-lo ací a la web del Bloc (han seguit una adequada tàctica, dintre d'una estratègia).

EL VALENCIANISME DES DE LA FILOLOGIA
Des de fa uns dies tinc a l’agenda del blog assenyalada la data del 15 de novembre. Eixe dia es celebra una taula rodona on es presenta l’últim llibre d’Abelard Saragossà. Ací es pot llegir la informació d’Europa Press.

15 novembre. 19:30 hores
Aula magna de La Nau de la Universitat de València
Taula rodona: El valencianisme des de la filologia. Amb motiu de la presentació del llibre -premi d’Assaig de la Generalitat 2006- “Reivindicació del valencià. Una contribució” (Ed. Tabarca), d’Abelard Saragossà. Amb la intervenció de Verònica Cantó (Acadèmia Valenciana de la Llengua), Albert Hauf (Universitat de València. Membre de l’IEC i de l’AVL), Abelard Saragossà (Universitat de València. Autor del llibre).

Nacionalisme espanyol

Han coincidit este cap de setmana dos bloguers que m’agrada visitar amb freqüència: un és Iñaki Anasagasti , i l’altre, més nostre, Ignasi Mora , a qui li devem la flama constant d’un valencianisme integrador lluny de capelletes que alimenten, a la vegada, l’antiprovincianisme que tant detesta i combat.

Anasagasti, recull al seu blog una entrevista amb l’historiador Carlos Taibo on parla dels nacionalismes –inclós l’espanyol-, arran del seu llibre http://www.loslibrosdelacatarata.org/libro.php?libid=380 “Nacionalismo español”. Per cert, “nacionalismo español” té entrada a la wikipedia.

A la pregunta “¿Por qué no está en la agenda de los medios hablar de un nacionalismo español y de nacionalistas españoles en concreto?” contesta Taibo:
“El discurso dominante en los medios parte de la presunción de que 'nosotros', civilizados patriotas, somos gentes normales y razonables, de tal suerte que la anomalía y la irracionalidad hay que cargarlas siempre a hombros de nuestros detractores. Obviamente, lo anterior es una dramática e interesada distorsión de la realidad que ha acabado por revelarse en las percepciones cotidianas de la mayoría de los ciudadanos.”

I també es pot llegir:
“Tal vez al gobierno de Rodríguez Zapatero no le interesa en demasía subrayar la condición del nacionalismo español que abraza el PP porque, de hacerlo, lo suyo es que se escuchasen voces que pondrían el dedo en la llaga de la presencia de ese mismo nacionalismo -bien que más rebajado de tonos montaraces- en las tomas de posición y en las políticas que despliega el propio PSOE. Esto al margen, si el Partido Socialista criticase el nacionalismo español ultramontano que rezuman muchas de las declaraciones de los portavoces del PP, lo más sencillo es que fuese tildado inmediatamente de antiespañol. Aunque, en realidad, sin hacerlo ya recibe a menudo ese sambenito.”

Per la seua banda, Mora parla del “Nacionalisme inconscient” i advertix que és quasi “obligació cívica” ajudar a fer conscient allò que és nacionalment inconscient de forma “senzilla” i “pedagògica”.

Hi podem llegir:
“El diccionari és una arma de gran ajuda. Perquè, per exemple, nacionalista és qui "propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seua nació". Què pensa un castellà de les Castelles sobre la hipòtesi segons la qual Euskadi i Catalunya s'independitzaren d'Espanya? Se'n pujaria per les parets perquè tem per la "unitat i la independència de la seua nació". Per tant, tant nacionalista és el castellà de les Castelles que el basc que vol una Euskadi independent. Fer conscient el nacionalisme inconscient i posar al mateix nivell de llenguatge el castellà i el basc representa un pas de gegant en la dialèctica de les nacions.”

Recomane llegir l’entrada completa i, especialment, al final on conclou: “Cal fer pedagogia del nacionalisme, perquè al cap i a la fi la gent vota, i vota Espanya en forma de PP o de PSOE, contra els seus interessos.”