Uxue Barkos bai

Ha estat a València Uxue Barkos, portaveu de Nafarroa Bai al congrés dels diputats espanyol. En un acte convocat per Esquerra.

No ha defraudat. És com en la tele, ha dit algú. Els seus trets físics angulosos i el seu discurs diafa, lliure, optimista, pasional, amb força abertzale no passa desapercebut. De segur que ha arribat als reunits al Centre de Cultura Contemporània Octubre . No cal dir que hi anavem predisposats. Els aplaudiments s’han fet llarg, sembla que el públic no sols volia agrair la seua intervenció, sino dir-li estàs fent el que ens agradaria que algú fera al nostre país.

Barkos ha explicat la basquitat de Navarra i ha detallat la gestació fa quasi 4 anys de Nafarroa Bai, que agrupa PNB, EA, Aralar i Batzarre. Ha desqualificat completament ETA, ha volgut competir en “a vore quí té un PP pijor, si UPN o el de Camps” i ha destroçat el PSOE per haver-se negat a pactar amb NaBai després de les eleccions forals (a partir d’ara tot per escrit i rectificació pública en cas de pactar en un futur).

Però el que més m’agradat ha estat el seu optimisme. Insultant, inclús. És cert, que són guanyadors (un 27%, segona força política al paralament foral i en augment), però vaja força té. Escoltant Barkos el nacionalisme és viu, de vida. Al contrari que al País Valencià on estem acostumats a un nacionalisme a contracorrent, de pessimistes, d’infeliços, com sol dir-nos contínuament Camps. ¿No és possible ser feliç i nacionalista? ¿Viure (de vida) i ser valencianista?. Clar que hi ha coses que estan malament, però és la força de la convicció, de tot el que hem llegit, de l’estima pel país el que ens duu cap endavant. Ningú podria dir que hui a la conferència erem uns infeliços amargats, però ha estat una gota.

Prompte serà el 9 d’Octubre i tornarem a escoltar el matiex de sempre. Per favor, algú que canvie el discurs. Algú que se n’ixca de “lo de sempre”. ¿No és possible trencar la cintura al PP i al PSOE amb un discurs valencianista que arribe a les grans ciutats?

El nostre NaBai s’ha de fer al carrer, primer, i llevar-se la demonització del nacionalisme (no dic renunciar) perquè fer valencianisme deu ser feliç per als que estan al tall i farà feliç als ciutadans.