Han coincidit este cap de setmana dos bloguers que m’agrada visitar amb freqüència: un és Iñaki Anasagasti , i l’altre, més nostre, Ignasi Mora , a qui li devem la flama constant d’un valencianisme integrador lluny de capelletes que alimenten, a la vegada, l’antiprovincianisme que tant detesta i combat.
Anasagasti, recull al seu blog una entrevista amb l’historiador Carlos Taibo on parla dels nacionalismes –inclós l’espanyol-, arran del seu llibre http://www.loslibrosdelacatarata.org/libro.php?libid=380 “Nacionalismo español”. Per cert, “nacionalismo español” té entrada a la wikipedia.
A la pregunta “¿Por qué no está en la agenda de los medios hablar de un nacionalismo español y de nacionalistas españoles en concreto?” contesta Taibo:
“El discurso dominante en los medios parte de la presunción de que 'nosotros', civilizados patriotas, somos gentes normales y razonables, de tal suerte que la anomalía y la irracionalidad hay que cargarlas siempre a hombros de nuestros detractores. Obviamente, lo anterior es una dramática e interesada distorsión de la realidad que ha acabado por revelarse en las percepciones cotidianas de la mayoría de los ciudadanos.”
I també es pot llegir:
“Tal vez al gobierno de Rodríguez Zapatero no le interesa en demasía subrayar la condición del nacionalismo español que abraza el PP porque, de hacerlo, lo suyo es que se escuchasen voces que pondrían el dedo en la llaga de la presencia de ese mismo nacionalismo -bien que más rebajado de tonos montaraces- en las tomas de posición y en las políticas que despliega el propio PSOE. Esto al margen, si el Partido Socialista criticase el nacionalismo español ultramontano que rezuman muchas de las declaraciones de los portavoces del PP, lo más sencillo es que fuese tildado inmediatamente de antiespañol. Aunque, en realidad, sin hacerlo ya recibe a menudo ese sambenito.”
Per la seua banda, Mora parla del “Nacionalisme inconscient” i advertix que és quasi “obligació cívica” ajudar a fer conscient allò que és nacionalment inconscient de forma “senzilla” i “pedagògica”.
Hi podem llegir:
“El diccionari és una arma de gran ajuda. Perquè, per exemple, nacionalista és qui "propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seua nació". Què pensa un castellà de les Castelles sobre la hipòtesi segons la qual Euskadi i Catalunya s'independitzaren d'Espanya? Se'n pujaria per les parets perquè tem per la "unitat i la independència de la seua nació". Per tant, tant nacionalista és el castellà de les Castelles que el basc que vol una Euskadi independent. Fer conscient el nacionalisme inconscient i posar al mateix nivell de llenguatge el castellà i el basc representa un pas de gegant en la dialèctica de les nacions.”
Recomane llegir l’entrada completa i, especialment, al final on conclou: “Cal fer pedagogia del nacionalisme, perquè al cap i a la fi la gent vota, i vota Espanya en forma de PP o de PSOE, contra els seus interessos.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada