Josep Pla i Ferrís, pont entre la fractura del 36 i la represa del 39

La revista Cresol, publicació de la Unió Apostòlica per als preveres diocesans de València, continua amb la secció “Figures” –a la que ací ja ens hem referit en alguna altra ocasió-, a propòsit dels articles que hi dedica Antoni López i Quiles, l’autor de la necessària “Trama i ordit”. En el número 79, corresponent als mesos de març i abril de 2008, López i Quiles dedica uns apunts a Josep Pla i Ferrís al que assenyala com un “dels escriptors que actuà com a pont entre els literats anteriors a la guerra i els que iniciaren els treballs de represa quan s’acabà la contesa bèl·lica”. Ací deixe l’article complet (la negreta és meua):

JOSEP PLA I FERRIS, per Antoni López i Quiles (Cresol, 79)
Es tracta d’una personalitat important, entre altres raons perquè, des del punt de vista literari, és un altre dels escriptors que actuà com a pont entre els literats anteriors a la guerra i els que iniciaren els treballs de represa quan s’acabà la contesa bèl·lica. Josep Pla i Ferrís naix el 4 de juliol del 1895 en Algemesí, on va ser batejat cinc dies més tard. El 1910 ingressa al Col·legi de vocacions sant Josep i el 1918 passà al Col·legi de la Presentació i sant Tomàs de Villanueva, del qual va ser consiliari l’any 1920 i rector el 1921, any de la seua ordenació sacerdotal. Eixe any és designat com a vicari de Bocairent i el 1923 es trasllada a Alboraia, també com a vicari. El 1929 és enviat a Xeraco, parròquia en què continua fins al 1935 i en la qual comença la seua activitat literària, per a ser traslladat després com a regent a la parròquia de l’Assumpció d’Alaquàs, poble en què, amagat, visquè la guerra, transcorreguda la qual es féu novament càrrec de la parròquia fins a l’any 1942; entre 1940 i 1942 va ser Rector del Col·legi de la Presentació, aquell darrer any és enviat a Carcaixent, com a regent primer i després com a rector titular. D’allí retorna a Alboraia el 1948 i és nomenat arxiprest; finalment, l’any 1956 es fa càrrec de la parròquia de sant Martí de València, on continuarà fins a la seua mort, l’any 1975. Dilatada vida pastoral com a prevere –gran part de la qual dedicà al servici pastoral dels jubilats i pensionistes– dilatada vida literària, i home pont entre la fractura del 36 i la represa del 39.

En concret, Pla és productor d’abundant obra creativa; abans de l’inici de la guerra ja havia donat a conéixer onze peces en la revista quinzenal El vers valencià, on també havien col·laborat, per exemple, el pare Miret o el framenor Bernardí Rubert, entre altres. Algú, algun dia, haurà d’estudiar la figura de Josep Maria Bayarri com a enllaç a l’entorn del qual s’articulen alguns dels més conspicus poetes de pre i post-guerra, com per exemple, els també capellans mossén Jesús Boira, de Cabanes, habitual col·laborador de la publicació, el qual també va ser assassinat en Borriol durant guerra, quan només tenia 28 anys, i encara un altre sacerdot poeta, mossén Tomàs Miró, d’obra més efímera, però que també hi publicarà algunes composicions. Acabada la contesa bèl·lica, el nostre capellà i poeta en traurà cinc més en la mateixa revista, tal com verificarem en acabant.

Convé remarcar que mossén Pla és un poeta ben arrelat a la terra, al poble concret i, per tant, la seua sensibilitat lírica s’amalgama precisament amb eixe poble del qual prové i en forma part; participa del batec de la gent a qui serveix com a sacerdot i converteix la seua quotidianitat en poesia; l’estudiós de la seua obra, Rafael Roca dirà d’ell que, pel poble, “engegava cada matí la seua vida”. Per eixa raó d’Alaquàs” (“Puix, si fent de fang a l’home / Déu posà d’alé el calor, / per a fer tants perols buits / els hòmens posen... passió”), mentre que quan es troba en Albaida escriu “Albaida i el Geni”.

Com a conseqüència de la seua adscripció lírica, tant Joan Fuster com Enric Ferrer l’integren dins del corrent que designen com a “Paisatgisme sentimental” i, així, segons el primer: “Sense abandonar la dedicació a la natura proteica i prodigiosa del País Valencià, aquests poetes s’agraden de demorar-se en el joc verbal, i els elements descriptius s’animen amb una simpàtica innervació imaginista”. Darrerament, en canvi, hom ha preferit qualificar l’obra de Pla i de tants altres capellans que produeixen poesia des de l’àmbit de la fe com a “Patrimonialista”, com a expressió de la seua vinculació a una terra que és sagrada, perquè l’hem rebuda en patrimoni del pare i que, en definitiva constitueix l’herència del Pare, de Déu. Segons eixe criteri, la poesia que definim com a patrimonialista partirà del “sentiment que experimenten aquests poetes del paisatge, tingut com a patrimoni que enllaça amb la pregonesa de l’ésser humà” i, en conseqüència, des de tanta profunditat en l’arrelament, ben prompte apareixerà la qüestió de la llengua, també patrimonial, heretada, sorgida del més profund de l’home. Els nostres poetes amb la llengua heretada, cantaran a la terra heretada, de manera que, per la procedència tant la terra com la llengua adquiriran, per a ells, un caràcter sagrat, “l’herència del Pare”, o, expressat amb els seus versos:

“A Naçaret l’amor va fer sembrada
i els arreus aprepara”l de matí;
lo llaurados ix ans qu’ixca l’albada
i en la terra verge sembla’l gra diví”

o bé:

“Granet sembrat en terra ben llaurada!
qui, mort, revius amb pròpia exultació:
N’has pres llacor d’espiga assaonada,
per la que vida ens das i redemció”.

I, des d’eixa terra sagrada, mossén Josep Pla redacta un himne al gran patrimoni humà, la creació:

“Baix les ales torcen, pleguen vol
i entornen los ullets:
ne semblen a natura, mort el sol,
i, en redor fent sonates de condol
los aixerits i tendres ausellets.

Par que dan salts! N’han pres les gelosies?
Oh! Ben Amat, tu eres!...
no més concerts de vagues armonies;
ni vas fingint d’efímers ambrosies...”.

Treballant amb aquells arcaismes tan propis dels autors patrimonialistes, el capellà fill d’Algemesí escriu poesies d’una certa dignitat; i si és veritat que algunes mereixen ser recordades, també ho és que la major part està escrita en un estil que Bayarri qualificarà, amb encert, com els “versos més clàssicament llatins valencians”. Val a dir no és treball fàcil l’intent de mantindre una dignitat clàssicament llatina conjuminat amb el designi d’intel·ligibilitat, sobretot qual el poeta adreça la seua obra a un veïnat no massa fet a la lectura, i menys encara en valencià. I el nostre capellà, que té “una vocació i voluntat poètica i vital ben eloqüent”, ho aconsegueix.

Entre 1934 i 35, Pla publica en El Vers valencià: “Fecunda” (Núm. 5); “Matinal. Mig jorn. Vespra” (núm. 7); “Present d’arres” (núm. 9); “Encarnacions” (núm. 10); “Dels Cantars” (núm. 11); “El Micalet” (núm. 14); “A en Ll. Cebrian Mezquita” (núm. 16); “N’havem de destí” (núm 17); “Rendició” (núm. 19); “Monseny” (núm. 20). “Nuvills... Maig” (núm 22). La segona època de la revista va des de gener a juny del 1936, amb el següent resultat: “Treball-Virtut” (núm. 2); “Ana Maria. Pastoril” (núm. 6). “Quixotescha” (núm. 7); “Dia de Corpus. La processó. Instantànea” (núm 10). “Noces d’Argent al Rectorat de Chest, de en Josep Gonçaleç Huguet” (núm 11). Després de guerra, la revista només trau dos números, en els quals trau a la llum “Vida viva” (núm 1) i “Molins de vent” (núm 2). En l’Almanaque Las provincias veuen la llum “Encarnación” (any 1935); “Tots Sants (poema dedicat a l’amic Bayarri)” (1941); “Perols d’Alaquàs” (1942); “Remelç” (1944); “Lo Cant al Creador” (1945); “Passionàries” (1947) “Molins de vent” (1949, però publicada en El Vers en 1947); “Místiques lires” (1951); “Albaida i el Geni” (1952) “Puix que em voleu” (1954). A banda, “La mare i el fill: València i sant Vicent”, en la Corona poètica que els poetes valencians ofrenen al Pare Vicent Ferrer amb motiu del V centenari de sa Canonització i per a record (1955), i “Lo riu d’Albaida”, tret en València Cultural (1960). Finalment, consignarem que prologa el llibre de mossén Frederic Moscardó Imatges venerables de la ciutat de València.

La figura i l’obra de mossén Pla reclama un estudi més detingut, tal com reconeix el seu estudiós, el professor Rafael Roca: estil creatiu, tensió lírica, aportacions teològiques i antropològiques, valor per a la sociolingüística com a home que fa de baula entre cronologies (abans de la guerra i com a u dels iniciadors de la represa, al costat del pare Rubert), i fins i tot, seria ben convenient que anara acompanyat de l’edició de les peces inèdites que ha deixat. De moment, li oferim el nostre homenatge i agraïment.